Anar al contingut

Salpingotulus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Salpingotulus

El 'Salpingotulus' ('Salpingotulus''Salpingotulus'jerbo nano de tres dits, és una espècie de rosegador miomorfo de la família Dipodidae. És l'única espècie del gènero 'Salpingotulus', i no es reconeixen subespècies. Els adults tenen una llongitut mija de cap i cos de sol 4.3 cm (1.7 plg), i la coa medix en promig 8 cm (3.1 plg). Les femelles adultes pesen 3.2 g (0.1 oz).[1] Actualment es considera endèmica de Pakistan. En el Llibre Guinness dels Récorts de 1999, figurava com el rosegador més chicotet del món empatat en el rata pigmeo del nort.[2]

Distribució

S'ha registrat l'espècie en Pakistan i pot trobar-se en Afganistan. Freqüenta dunes d'arena, planures de grava i planures en deserts càlits.

Ecologia

Estos jerbos nocturns es desplacen pel seu hàbitat desértico sec a grans bots, mantenint l'equilibri en la coa. Viuen en caus generalment excavats baix chicotets arbusts. S'alimenten de llavors arrastrades pel vent, fulls suculents de vegetació adaptada al desert i varis animals morts, com atres rosegadors i sangrantanes; es duen el menjar a la boca en les mans. A mida que les plantes se sequen, a sovint se'ls deixa que desentierren raïls de plantes del desert i es donen un festí en elles. Són omnívoros. Els dipodidae passen per un ritme diürn de latencia fisiològica, durant el qual les seues funcions corporals, incloses la respiració i la circulació sanguínea, es ralentisen dràsticament. Açò es coneix com a hipotèrmia facultativa i permet a l'espècie sobreviure en una dieta de baix valor nutricional. En els mesos de primavera i estiu naixen de dos a quatre crío, cegues i nuetes en nàixer. Normalment no produïxen més de dos ventrades a l'any.[3]

Referències

  1. ↑ T.J. Roberts (2006). Guia de camp dels menuts mamífers de Pakistan, Oxford: Oxford University Press, pp. 162.
  2. ↑ (1998) El llibre Guinness dels récorts (en en), Guinness, p. 117. ISBN 9780851120706.
  3. ↑ (2005) «Família Dipodidae}», , Baltimore: Johns Hopkins University Press, pp. 871–893.


Referències