Salines Espartinas
Les Salines Espartinas són un jaciment arqueològic del municipi espanyol de Ciempozuelos, en la Comunitat de Madrit. Conta en l'estatus de be d'interés cultural, i de Lloc d'Interés Geològic inventariat per el IGME.
Les Salines Espartinas varen ser el lloc del descobriment del mineral thenardita.
Descripció
[editar | editar còdic]Les Salines Espartinas es localisen al sur del terme municipal de Ciempozuelos, al peu dels escarpes yesíferos de la marge dreta del Jarama, en la vall de Valdelachica que transcorre en direcció oest-este, a lo llarc d'uns 2 quilómetros, contats des de la seua capçalera en la cota de 605 metros fins a la de 495 metros del seu punt més baix, a on s'obri a la vega de Jarama.[1]
El barranc de Valdelachica constituïx un eix que vertebra un conjunt de jaciments arqueològics relacionats, en la seua major part, en l'explotació de la sal i que mostren una especial intensitat, tant en la capçalera com en l'eixida de dit barranc. En 2006, es coneixien quinze jaciments arqueològics dins de l'àrea proposta. En l'extrem oest existixen dos jaciments denominats com a “Alts de Gallecs” que flanquegen les ales del barranc en el punt a on es creuen l'antic camí de la Casa de Postes en la vereda pastoril cridada hui “Camí dels Corrals de Palomero”. Un atre jaciment es troba, conegut com “Les Salines”, també en altura, en el costat esquerre del curs mig de la vall, presentant una posició de domini visual de l'entorn. Des d'este lloc i procedent del mencionat “Camí dels Pañeros” descendix una empinada senda cap al lloc a on es localisa el jaciment prehistòric anomenat “La Escombrera”, junt al manantial i mina d'aigües muigues cridat “Mina Gran”, que abastia l'antiga explotació de “Salines de Espartinas”. A partir d'ací se succeïxen: “Cuevas de la Riera Salines” a la dreta; el conjunt de basses, en el costat esquerre; l'antic “Convent de les Salines”, en l'eixida de la vall i junt a la llínea del ferrocarril; atres dos jaciments, igualment denominats com “Salines” entre l'ala dels cerros i la llínea de ferrocarril en direcció Madrit, als que se sumixca la boca de la cridada “Mina Chica”, i, per últim, completen el conjunt de jaciments que s'engloben en l'àrea delimitada del Ben d'Interés Cultural quatre jaciments més situats en zona de vega: Dos d'ells denominats com “Fuerbeijar”, un atre com “Sant Josep” i un pont sobre la “Riera de Valdelachica”.[1]
Este conjunt de jaciments formen una unitat coherent relacionada en l'explotació salinera, ya que esta es nutria tant de l'aigua salada de la mina, com de les aportacions de la riera que descendix des de la capçalera del barranc. Els jaciments en altura, varen eixercir un domini visual de l'entorn i un control dels camins de descens a les salines. Successives campanyes de prospecció i excavació, realisades entre 2001 i 2004 per la “Societat Espanyola d'Història de l'Arqueologia”, varen permetre establir les seqüències del Registre Arqueològic a partir de finals del Neolític, Calcolítico, Edat del Bronze, época romana i medieval, tant cristiana com a musulmana, fins als anys xixanta de el XX.[1]
“La Escombrera” se situa en la part superior d'un montícul que apareix unit al escarpe yesífero per una plataforma d'uns 60 metros de llarc per 20 metros d'ample. Este conjunt és el resultat d'una acumulació antrópica de materials prehistòrics i que apareix foradada per un grup de chicotetes coves de cronologia molt diversa, algunes afonades, i que mostren en les seues parets una estratigrafia de nivells terrosos i de algeps en ceràmiques fragmentades i cendres, que conferixen al sol unes tonalitats ocres que contrasten en el fondo grisàceu predominant del paisage. El manantial que sortia l'explotació salinera va ser captat en época històrica per mig d'una mina galeria, identificada en el topònim “Mina Gran”. La galeria penetra profundament en la séries margosas i alimentava les basses d'evaporament. Les seues aigües contenen dissolts en grau pròxim a la saturació clorur sòdic, sulfat sòdic i sulfat sodicocálcico. La “Riera de les Salines” ha llaurat el barranc de Valdelachica en els materials del mioceno mig madrileny. El fondo de la vall està format per torrentades, en els que trobem, junt en els materials meteorizados, atres resultants d'activitats humanes l'evidència de les quals més notòria són els restants ceràmics. Les ales i els cims dels cerros apareixen també molt alterades per l'activitat humana des d'época prehistòrica.[1]
De el “Convent de Sant Joan de Espartinas”, ubicat en el tram baix del marge dret de la riera de les Salines, no queden pràcticament vestigis, gràcies a determinades fonts històriques s'han conseguit ubicar una série d'edificis entre els que s'inclouen una iglésia, almagasens i cases per a l'ampara dels treballadors i les ferramentes. En l'actualitat, el lloc apareix ocupat per atres construccions d'us divers com a vivenda, naus, etcétera.[1]
L'única bassa que es conserva íntegra en l'actualitat és la coneguda com a “Bassa-calfador de Sant Miguel”. Les dimensions de la bassa-calfador són més o menys regulars: consistix en un rectàngul, els costats majors del qual nort i sur medixen en l'actualitat 32,60 i 32,26 metros, respectivament. Els costats menors, orientats a l'est i a l'oest, medixen 16 i 14,40 metros cada u. S'han documentat un total de 41 coves en el tram baix de la riera de les Salines. Estes coves es varen excavar en abdós màrgens de la riera, el qual ha anat llaurant un barranc estret en parets casi laterals d'una altura aproximada d'uns 4 metros. Les coves ubicades en la marge esquerra han sofrit no solament l'erosió produïda per la riera, sino la pressió del aterrazamiento dels espais dedicats a la construcció de basses, calfadors i recocederos, per lo que pràcticament han desaparegut. Pel contrari, les coves de l'atra marge presenten un millor estat de conservació, llevat materials acumulats en la base deguts a l'arrastre eixercit per les aigües altes de la riera, les solsides d'orige natural i l'acció antrópica de successives ocupacions. Estes intervencions humanes han modificat substancialment l'us originari sepulcral que va motivar la seua excavació.[1]
Junt a estes troballes, que a dia de hui es consideren com els més destacats, cal mencionar la presència d'un ampli conjunt de jaciments que s'estimen com associats als anteriors i, per tant, relacionats en l'explotació de la sal, comprenent un palmito cronològic des de la prehistòria fins a l'actualitat.[1]
D'esta forma en cinc jaciments més es documenta ocupació en época del Bronze, “Alts de Gallecs”, dos denominats com “Salines”, “Fuerbeijar i Sant Josep”; un atre es considera pertanyent al Ferro I, “Sant Josep”; a tres més se'ls atribuïx una ocupació del Ferro II, dos denominats com “Fuerbeijar” i un atre com “Sant Josep”; l'ocupació romana estaria identificada en “Fuerbeijar”; la medieval en “Les Salines”; a lo que vàrem sumar un pont d'época modern/contemporànea.[1]
L'entorn conta en valor ecològic i comprén les zones altes del conjunt, la capçalera de la riera, aixina com un marge de protecció en la zona de vega. L'abandó de l'explotació salinera va propiciar el desenroll d'una vegetació que camufla superficialment restants de basses d'evaporament antigues, camins, caceras i desviacions de arroyada, trincheres i refugis de la passada Guerra Civil i una gran cantitat de coves d'época, de funcions encara no ben definides, a lo llarc de tota la vall.[1]
Estatus patrimonial
[editar | editar còdic]
Va ser declarada be d'interés cultural, en la categoria de zona arqueològica, el 18 de maig de 2006, per mig d'un decret publicat el dia 24 d'eixe mateix més en el Bolletí Oficial de la Comunitat de Madrit, en la rúbrica de la llavors presidenta de la comunitat autònoma, Esperanza Aguirre, i del conseller de Cultura i Deports, Santiago Fisas Ayxelà.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Salinas Espartinas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.