Sòlit amorfo
El sòlit amorfo és un estat sòlit de la matèria, en el que les partícules que conformen el sòlit no posseïxen una estructura ordenada. Estos sòlits carixen de formes ben definides. Esta classificació contrasta en la de sòlits cristalins, que els seus àtoms estan disposts de manera regular i ordenada formant rets cristalines.
Molts sòlits amorfos són mescles de molèculas de les que no es poden distinguir be els seus components. Casi tots els demés es componen de molècules grans i complexes. Entre els sòlits amorfos més coneguts destaca el vidre.
Un mateix compost superenfriado, segons el procés de solidificació, pot formar una ret cristalina o un sòlit amorfo. Per eixemple, segons la disposició espacial de les molècules de sílice (SiO2), es pot obtindre una estructura cristalina (el cuarzo) o un sòlit amorfo (el vidre).
Etimologia
[editar | editar còdic]El terme prové del grec a ("sense") i morphé ("figura, forma").
Propietats dels sòlits amorfos
[editar | editar còdic]Les molècules dels sòlits amorfos estan distribuïdes a l'encert lo que es traduïx que les propietats físiques macroscòpiques del sòlit són isótropo, idèntiques en totes les direccions.
Els materials amorfos tenen una estructura interna que consta de blocs estructurals interconectados que poden ser similars a les unitats estructurals bàsiques que es troben en la fase cristalina corresponent del mateix compost.[1] No obstant, a diferència dels materials cristalins, no existix un orde de llarc alcanç. Per lo tant, els materials amorfos no poden definir-se per mig d'una cela unitària finita. Els métodos estadístics, com la funció de densitat atòmica i la funció de distribució radial, són més útils per a descriure l'estructura de sòlits amorfos.[2][3]
Els sòlits amorfos tenen una temperatura característica a la qual les seues propietats experimenten canvis importants. Esta temperatura es coneix com temperatura de transició vítrea (Tg). La temperatura de transició a vidre d'un material amorfo pot reduir-se afegint molècules menudes, denominades "plastificadores", que s'adapten entre les molècules vítreas i els proporciona major movilitat.
Una conseqüència directa de la disposició irregular de les partícules en un sòlit amorfo, és la diferència d'intensitat que prenen les forces intermoleculars entre les mateixes, d'ahí que la fusió s'alcance a distintes temperatures, segons la proporció de les distintes partícules que formen la mostra. D'això es deduïx que un sòlit amorfo no té un punt de fusió definit, sino que dita transformació ocorre en un interval de temperatura. Quan es calfa un sòlit amorfo, la substància no manifesten un punt de fusió, encara que s'ablanixen progressivament aumentant la seua tendència a deformar-se. En contrast, la temperatura de fusió d'un sòlit cristalí és precisa i està ben definida. La distribució dels àtoms i superfícies d'un sòlit és variada, la distribució dels electrons provoca que les forces d'atracció o enllaços tinguen algunes característiques de cada tipo d'objecte.
Sobre les seues propietats elàstiques, es pot afirmar que els sòlits amorfos manifesten les propietats dels cristals. Per eixemple, en aplicar una càrrega a un material amorfo en un interval racionado de temps, la substància desenrollarà una deformació pseudo-permanent, és dir, fluirà com si fora un líquit de viscosidad molt alta.
Respecte al magnetisme, els metals amorfos presenten les propietats magnètiques més notables, comportant-se com a materials ferromagnéticos (aquells en els que es produïx un ordenament magnètic de tots els moments magnètics en la mateixa direcció i sentit).
| Substància amorfa | Tipo d'enllaç | Tg (K) |
|---|---|---|
| SiO2 | covalente | 1430 |
| GeO2 | covalente | 820 |
| Si, Ge | metàlic | - |
| Pd0.4 Ni0.4 P0.2 | iònic | 580 |
| BeF2 | covalente | 570 |
| Poliestireno | covalente | 370 |
| Es | covalente | 310 |
| Au0.8 Si0.2 | metàlic | 290 |
| H2O | enllace d'H | 140 |
| C2H5OH | enllaç d'H | 90 |
| Isopentano | Van der Waals | 65 |
| Fe, Co, Bi | metàlic | - |
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ “Similarity Between Amorphous and Crystalline Phases: The Case of TiO2” (2018). J. Phys. Chem. Lett. 9 (11): 2985–2990. doi:. PMID 29763315.
- ↑ (2001) Properties and Applications of Amorphous Materials, 1st edició, Springer Dordrecht, pp. 1–11. ISBN 978-0-7923-6811-3.
- ↑ (2023) Theory of Disordered Solids, 1st edició, Springer. doi:10.1007/978-3-031-24706-4. ISBN 978-3-031-24705-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sólido amorfo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.