Rexurdimento

Es denomina Rexurdimento (en castellà, resorgiment) a l'etapa cultural de la història de Galícia que es va desenrollar a lo llarc de el XIX i que va tindre com a característica principal la revitalisació de la llengua gallega com a vehícul d'expressió social i cultural despuix del periodo de "ostracisme" que es coneix com séculos escuros.

Es va revivar l'esperit regional i l'identitat subjectiva de les regions espanyoles. La consideració de les llengües no oficials canvia i es revalorisen, contra la norma universalista de l'Ilustració, les tradicions, llengües i dialectes autòctons. En Galícia, choquen la llengua castellana, urbana i favorida per la burguesia, i la llengua gallega, que es considerava rural i llauradora i que es trobava sense cultiu lliterari i somesa a una gran diglosia. Apareix una consciència nacional i es reivindica l'idioma gallec com a distintiu de la personalitat de Galícia.

El camí cap al Rexurdimento

La fase de transició entre els séculos escuros i el rexurdimento sol denominar-se en el historiografia lliterària com prerrexurdimento.

Es distinguixen en ell dos etapes: una primera, més llarga i de resultats incerts, que comprendria la primera mitat de el XIX (fins a 1846, data del alçament de Solís), i una segona, desenrollada durant els anys cinquanta i xixanta del sigle, en la que el treball intelectual de sistematisació de les característiques diferenciadoras de Galícia és lo suficientment important com per a que el cultiu lliterari del gallec es veja molt estimulat (en 1853 es publica A gaita gallega, de Juan Manuel Pintos) i en 1861 se celebren els primers Jocs Florals de Galícia en La Corunya.

A partir de 1840 hi ha grups d'intelectuals que veuen a Galícia com una regió atrassada que cal fer alvançar, i es percep que això només serà possible per mig de l'assunció política d'una consciència nacional. El moviment provincialista sorgit d'este pensament va ser dirigit en l'Universitat de Santiago de Compostela, sobretot, per Antolín Faraldo Asorey.

En 1846 es va produir un tumult contra el poder central, l'alçament de Solís, que va tindre com a conseqüència el fusilament d'un grup de rebels coneguts des de llavors com els màrtirs de Carral i el despertar de la consciència llingüística. Tots compartixen l'idea de Galícia com a pàtria i publiquen en periòdics de l'época com El Centinela de Galícia, L'Aurora de Galícia, etc. Benito Viceto publica una Història de Galícia (1865-1866) en sis volums que narra de forma heròica els ardits de Galícia. En este despertar són importants obres com a Proea de Galícia de Fernández Neira; La gaita gallega, 1853, de Juan Manuel Pintos i actes com la fundació dels Jocs Florals de La Corunya (1861) o publicacions com L'àlbum de la caritat o periòdics com O Tio Marcos dona Portela, a on es publiquen fragments de noveles i de teatre en gallec.

Dos són els gèneros que es cultiven en gallec en estos primers moments. Estan, en primer lloc, els texts de caràcter polític vinculats en la resistència front a l'invasió napoleònica: la romançada de 1808 "Un llauro que foi sarxento" i varis diàlecs, dels quals la seua primera mostra és un de 1810 titulat "Proea de Galícia explicades baxo la conversació rústica dels dos compadres Chinto i Mingote", de José Fernández de Neira. Més alvance, publicats en fullets i en la prensa, apareixen texts que se centren en la polèmica entre absolutistas i lliberals, i en la situació administrativa gallega des d'un punt de vista crític. En segon lloc, hi ha una série de texts de tipo específicament lliterari: villancicos (destinats a la vora), una obra teatral (A casamenteira, d'Antonio Benito Fandiño, publicada en 1849 i centrada en el tema dels casament arreglats), sonets satírics, dos texts poètics de Nicomedes Pastor Díaz, etc.

Respecte del prerrexurdimento es discutix si es pot parlar d'un periodo romàntic gallec. La professora Dolores Vilavedra, sense decantar-se per una conclusió definitiva, ha senyalat que, a lo manco, existixen varis fets que demostren l'impronta de dit moviment. Destaca, per eixemple, les traces evidents que estan presents en l'obra de Nicomedes Pastor Díaz i Rosalía de Castro, l'espente donat a les anomenades llengües regionals del que es va beneficiar el gallec i l'aparició d'un moviment polític genuinament romàntic com és el provincialisme que, més vesprada, derivaria en el galleguismo.

Al voltant del provincialisme, es desenrollen fòrums de participació intelectual com la Acadèmia Lliterària de Santiago i mijos impresos com l'orgue oficiós d'aquella, El Idólatra de Galícia, i revistes com a Revista de Galícia, etc. Despuix del alçament de Solís i la repressió subsegüent, el provincialisme es va dissoldre.

La producció lliterària vinculada a este moviment va ser escassa, encara que va promoure l'ocupació del gallec per a la lliteratura. Destaquen, entre els poetes de l'época, Juan Manuel Pintos, autor de A gaita galega (1853), i Francisco Añón.

Hereus intelectuals del provincialisme, varen anar un grup de jóvens entre els que es trobaven Manuel Murguía, Eduardo Pondal i Rosalía de Castro, per als que el conegut com Convit de Conxo, en 1856, va significar un punt oficiós de partida i el Liceu de la Joventut un lloc de reunió i activisme cultural.

El Rexurdimento

Convencionalment, s'estima que la publicació del primer llibre de Rosalía de Castro, Cantares Gallecs, en 1863, és el punt de partida del Rexurdimento. No obstant, les dificultats de l'encabotament són encara evidents, si es té en conte que entre eixa data i 1874, que coincidix, en part, en el cridat sexeni democràtic, a penes es publica res en gallec.

No obstant, a partir de 1875 la producció en gallec aumenta. Hi ha, en primer lloc, un interés creixent per les publicacions periòdiques, entre les que O Tio Marcos dona Portela (1876-1889) és l'eixemple més representatiu.

En segon lloc, s'acometen determinats proyectes de caràcter cultural, com la Biblioteca Gallega, que des de 1885 publicaria 52 obres, entre les que es troben títuls essencials com a Aires dona miña terra, de Manuel Treballs Enríquez, i Queixumes dos pins, d'Eduardo Pondal.

En tercer lloc, es fomenten els concursos lliteraris. En 1886 es va convocar el primer certamen en que totes les composicions presentades devien estar en gallec. L'importància de la poesia s'observa també en l'auge de les antologia poètiques.

L'any que, d'alguna manera, culmina tota esta llarga trayectòria és 1880, puix en ell es publiquen tres obres importants de la lliteratura gallega: Follas Novas, de Rosalía de Castro; Aires dona miña terra, de Treballs Enríquez; i Espiñas, follas i frores. Ramiño primeiro, de Valentí Llepes Carvajal. En proyecció més be política, en 1886 es publica Els precursors, de Manuel Murguía.

Durant estos anys, es publiquen també numeroses gramàtiques, diccionaris i estudis de crítica lliterària i història (Història de Galícia, de Murguía), a lo que cal afegir la tasca de recuperar l'esplendorosa tradició de poesia trovadoresca medieval gallega, les Cantigas: el primer cançoner imprés és Cançoner de la Vaticana, en 1875, al que li seguixen Colocci Brancuti, en 1889, Cantigas d'Alfonso X El Sabio, en 1889, Cançoner de Ajuda, en 1904.

Sobre la prosa de ficció, és Marcial Valladares Núñez qui l'inaugura en la seua obra Maxina ou a filla espúrea (apareguda a lo llarc de 1880 com a folletí d'una revista i el manuscrit de la qual data de 1870). Deixant a un costat atres consideracions lliteràries, l'aspecte més original de la novela és el tractament diglósico dels personages.

Ademés de Valladares Núñez, el canonge Antonio López Ferreiro està considerat com el verdader pare de la novelística gallega, i és l'autor de tres noveles (destacant A tecedeira de Bonabal) publicades també per entregues en distints periòdics gallecs. Situades en diferents moments històrics de Galícia, es tracta de noveles realistes en impregnacions de la novela històrica típica de el XIX.

Per lo demés, té especial vigència en l'época el costumbrisme, entés com una exaltació de lo rural i lo folklòric.

Solament a finals del sigle, per eixemple en l'obra de Francisco Álvarez de Novoa, s'escomença a cultivar una narrativa urbana, burguesa i en interessos psicologistas. Es tracta d'un noveliste que preludia la fòrmules innovadores dels escritors de les Irmandades dona fala.

Pel que fa al teatre, va anar un gènero a penes cultivat durant el Rexurdimento.

Vore també

Les figures lliteràries essencials del rexurdimento varen ser Rosalía de Castro, Valentí Llepes Carvajal, Manuel Treballs Enríquez i Eduardo Pondal.

• Lliteratura gallega del Rexurdimento
• Història de la llengua gallega