Revolució de les Llances
La Revolució de les Llances va ser un moviment armat conduït per Timoteo Aparicio —caudillo del Partit Nacional i exoficial de l'eixèrcit— que es va desenrollar en Uruguaientre 1870 i 1872 i va culminar en el primer acort de coparticipació en el poder dels partits tradicionals. El seu nom, es deu a que va ser l'últim conflicte militar ocorregut en Uruguai en el qual es va utilisar esta arma, la llança de tacuara, com a arma fonamental per a lliurar les batalles.
Causes
Els temps de la dictadura de Venancio Flores, des de que va aplegar al poder en 1865 fins a 1868,varen ser temps de morts i persecucions als elements que li'ls cridava per llavors, despectivamente, “blanquillos” (del Partit Blanco). En 1868, es va produir el fracassat intent revolucionari de Bernardo Prudencio Berro, conegut com “El dia dels Gavinets Llarcs”, que va dur com a seqüela els assessinats de l'expresident i líder del Partit Blanco, el mateix Bernardo Prudencio Berro i del líder del Partit Colorat, Venancio Flores, comesos abdós, per distints hòmens, un mateix 19 de giner.
Desestajats del poder per la força i per mig de l'intervenció de les armes estrangeres, perseguits, exposts a sofrir dures violències en els seus bens i en les seues persones, els blancs varen emigrar. El llitoral argentí —Santa Fe, Corrents, Entre Rius— va albergar i va donar refugi a prop de 25.000 orientals que varen escapar del règim dictatorial del Partit Colorat.
En març de 1868 va ser elegit com VII President Constitucional de la República el General Lorenzo Batlle, qui va formar un ministeri en el qual va pretendre incloure a totes les tendències en que es dividia el Partit Colorat. Era el seu un intent de tornar-li l'unitat perduda al coloradisme que, per la mort de Venancio Flores, s'havia fraccionat en chicotets grups reunits entorn a numerosos caudillos locals existents. Gregorio Suárez, Màxim Pérez, Francisco Caraballo, Nicasio Borges, tots hòmens de prensa i dominant cada u un departament, feyen ilusoria l'autoritat del poder central.
Siga o no certa la frase que se li atribuïx de governar: "En el meu partit, i per al meu partit",[1] és innegable que Lorenzo Batlle no va saber o no va poder sostraure's dels exclusivismes de l'época i que baix el seu govern el Partit Blanco va seguir sent objecte de persecucions, sobretot en la campanya, a on els caps polítics, els comandants militars i els caudillos locals campeaban sense restricció pels seus furs, arborant la divisa roja (divisa del Partit Colorat).
Despullats inadecuamente del poder; exclosos sense contemplació dels càrrecs públics; obligats en risc de mort a exiliar-se en l'Argentina, els blancs varen comprendre que l'única forma de tornar al seu país, no ya a recobrar el poder, sino a reconquistar el dret de viure en ella en pau i tranquilitat, era la de la violència, la de l'alçament armat.
Inicis
Una volta plantejada l'eventual lluita, els nacionalistes es varen dividir en dos grans tendències, vinculant-se en sengles caudillos, sobre quí seria la persona idònea per a conduir el tumult. Una d'elles va elegir al coronel Timoteo Aparicio, a qui recolzava principalment l'element intelectualista i urbà del Partit Nacional. Dit coronel, posseïa una gran experiència en el camp de batalla, ya que era un veterà de la Creuada Libertadora de 1863, a on va combatre a Venancio Flores, ademés de combatre a Fructuoso Rivera en la seua sublevació de 1836 baix les files de Manuel Oribe, entre moltes atres lluites. Aparicio era partidari d'una postura riesgosa i belicista, impulsant una immediata invasió al país des d'Argentina.
L'atra gran facció estava composta pels antics i històrics líders blancs, aixina com de jóvens tradicionalistes provinents del mig rural, els qui varen trobar en Anacleto Medina al seu líder ideal per a conduir la complicada i riesgosa empresa que estaven per iniciar. Conscient d'això, Medina, a diferència d'Aparicio, va adoptar una postura molt més cautelosa. No obstant experiència no li faltava; en un començ colorat dels temps de les divises, Medina va combatre en les lluites per l'independència d'Uruguai, aixina com en alguns combats per l'independència de Chile, i va combatre al costat del prócer oriental José Gervasio Artigas baix el mando de Francisco Ramírez, quan posseïa bones relacions en el Cap dels Orientals. Es va canviar de bando cap a 1858, quan es va manifestar totalment en contra de la sublevació d'aquell any comandada per César Díaz (Hecatombe de Quinteros).
Les circumstàncies es mostraven propícies per a la revolució. El partit de govern estava en un estat caòtic i l'autoritat del president Batlle tenia efectivitat solament en Montevideo; fòra de la capital imperaven els caudillos locals, cada u amo i senyor del seu departament.
Els preparatius per a la revolució, semblaven presentar problemes també en el sol argentí. A fins de 1868 Dumenge Faustino Sarmiento va ser elegit president d'Argentina i va instaurar una política hostil cap als emigrats uruguayans, no només perque li creaven problemes diplomàtics, sino perque temia que donaren respal a caudillos levantiscos d'Entre Rius i Corrents. Llavors l'acció conspirativa es va centrar en Entre Rius, a on el caudillo federal Just José d'Urquiza es mostrava més tolerant.
A l'any següent es va constituir en Buenos Aires un Comité de Guerra en la finalitat d'obtindre recursos per a la revolució blanca. Eixe Comité, que estava presidit per Eustaquio Vaig prendre i del com formaven part Agustín de Vedia, Francisco García Cortines, Darío Brito del Pi i Martín Aguirre, no va tindre major èxit en les seues gestions puix els hòmens que, posseïen més diners varen negar a contribuir. Per les condicions econòmiques adverses que estava travessant Uruguaien aquella época (en part pel crac bossístic de Londres) els resultats varen ser decepcionants.
Referències
- ↑ L'expressió que se li atribuïx al president colorat, que governava, quan va esclatar la revolució, Lorenzo Batlle, no està documentada, fins a a on se sap, pero numerosos testics del seu temps la citaven i la donaven com pronunciada, llibre “Orientals tom I” de Lincoln R. Maiztegui Casas, Pág. 24
- Este artícul conté una traducció derivada de «Revolución de las Lanzas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.