Creuada Libertadora de 1863
La "Creuada Libertadora de 1863" és la denominació que els seus partidaris li varen otorgar a l'invasió del territori uruguayà portada a terme pel general uruguayà Venancio Flores el 19 d'abril de 1863, quan es va produir el desembarc de les seues tropes en Racó de les Gallines, hui departament de Riu Negre, en l'objectiu de derrocar al govern nacionaliste de Bernardo Prudencio Berro. El nom de "Creuada Libertadora" va ser designat pel propi Flores qui pretenia, en fins propagandístics, que s'establira una relació entre la seua invasió militar contra el govern constitucional del Partit Nacional i la genuïna Creuada Libertadora portada a terme quaranta anys arrere pel grup revolucionari dels Trentatrés Orientals. A la seua volta també va intentar enaltir el sentit religiós del terme "creuada" (vejau creuades migevals) per ad açò va aplegar el punt de colocar creus blanques sobre les banderes colorades.
Flores reivindicava les llibertats per a la seua Partit Colorat (que mai havien segut qüestionades) i posava com a pretext per a l'empresa dos grans fets: la prohibició, per part del govern de Bernardo Prudencio Berro, d'un acte de commemoració dels màrtirs de Quinteros, i els conflictes en l'Iglésia, de la qual el caudillo es presentava com a defensor.
Este fet donaria lloc immediatament a una guerra civil entre blancs i colorats i a la conseqüent Invasió brasilera de 1864, esta última a la seua volta desencadenaria la molt major Guerra de la Triple Aliança en novembre del mateix any.
Causes
Sobre les causes que varen desencadenar el conflicte, existixen tres hipòtesis plantejades per l'historiador argentí José María Rosa, qui les cita per a explicar l'invasió de Flors en 1863.
Hipòtesis
Hipòtesis tradicional
La primera, usual en l'historiografia lliberal argentina tradicional i donada en l'época pel diari mitrista La Nació, diu que Mitre i el seu grup no varen tindre part en l'invasió de Flores. Dit mig de prensa va publicar el 12 d'abril de 1865 una carta de Flors a Mitre del 16 de març de 1863, escrita en Buenos Aires en el moment que Flores es disponia a embarcar rumbo a la seua pàtria, carta que segons esta postura provaria l'oposició de Mitre a l'invasió del cap colorat:
I seguix Flors en la seua carta a Mitre: “i encara que em sembla sentir-li dir que és desgavellada la intentona” […] va confiar que la providència la coronara en el triumfo”. Segons per a l'escritor uruguayà Washington Lockhart, tant per a Mitre com per al seu ministre Elizalde, l'empresa era una “locada”, com ho varen expressar a Andrés Llepes, i est a Juan José d'Herrera. Per això, seguix asseverant l'escritor abans mencionat, Flores reprocha a Mitre haver-se negat “a fer per l'emigració oriental lo menys que el seu nom podia exigir”. Per últim, conclou l'escritor que sembla clar que no va haver cap ajuda material en la primera etapa de l'invasió, encara que se sap que José Gregorio Lezama, dies ans que Flores invadira l'Uruguai, li va donar 60 mil pesos, per un pagament de servicis (suma que és “massa simple” per a un pagament de servicis segons l'escritor Lockhart)
Andrés Llepes, que era embaixador oriental en la República Argentina, escrivia a Mitre pocs dies abans: “Estic contentíssim de que vosté sense nota meua, manara dissoldre la reunió de Punta Lara i sumariar el fet”. El 13 de maig, el president Argentí oficia a Urquiza donant-li órdens convenients a fi d'impedir el pas de Flores.
Hipòtesis revisionista
La segona hipòtesis respecte de l'invasió de Flores sosté que este va obrar d'acort en Mitre. Per a sustentar este aserto, es prenen en conte els següents punts:
a) Flores era general de l'eixèrcit argentí, com els seus acompanyants els coronels Aguilar i Caravallo i la major Riera. La solicitut de la baixa pels tres primers a principis de 1862 va deure fer sospitar dels seus objectius.
b) Flores i els seus companyers varen partir de Buenos Aires a ple dia i no en forma amagada, embarcant-se en el buc de guerra Caaguazú de l'armada argentina, posat a la seua disposició pel ministre de guerra i marina Juan Andrés Gelly i Obes, qui ademés va acompanyar als revolucionaris colorats i els va saludar en el moll abans de partir, segons sorgix del testimoni del despuix contraalmirante Martín Guerrico.
c) La presència d'una sugestiva carta del cura Ereño, corresponsal d'Urquiza, qui va escriure a est el 24 d'abril de 1863 lo següent: L'intermig per a arreglar l'invasió ha segut el senyor Lezama (Juan Gregorio, un fort comerciant). El dia 15 varen tindre Mitre i Flores la seua última conferència en la casa de dit Lezama per a que el 16 partira Flores, com aixina va tindre lloc, havent rebut de mans de Lezama 6000 onces d'or per pronta providència i en llei oberta per a lliurar contra la casa Lezama les cantitats que precisara.
Hipòtesis de José Marbre
Per últim, hi ha una tercera hipòtesis, la qual senyala que els ministres de Mitre, sense coneiximent d'est, estaven d'acort en Flores i les autoritats del Imperi del Brasil. Esta versió va ser abocada per José Marbre, un home del govern argentí; en una polèmica en Mitre i en Juan Carlos Gómez sobre les causes de la guerra del Paraguai, el 14 de decembre de 1869 i baix les inicials XX dia lo següent:
Empero, les causes del moviment revolucionari eren causes molt més complexes que lo que es podia vore en l'Uruguai. En l'Argentina, en la batalla de Pavón de 1861 es va marcar el final de la separació de Buenos Aires; el victoriós general unitari Bartolomé Mitre va ser elegit president, en Buenos Aires reprenent el seu paper de capital. Venancio Flores, que s'havia vinculat a Mitre per raons polítiques i de negocis, va tindre una destacada actuació en dita batalla, i va utilisar eixe prestigi per a conseguir el respal del govern argentí en el seu proyecte.
Al mateix temps, tant l'Argentina com Brasil tenien cada volta més problemes en el govern del Paraguai, a l'adop presidit pel mariscal Francisco Solano López. Este havia decidit abandonar l'aïllacionisme dels seus antecessors, Gaspar Rodríguez de França i Carlos Antonio López, estava abocat a conformar l'eixèrcit més poderós de l'àrea, i pretenia ventages geopolítiques com l'eixida a la mar, necessària per a la seua expansió econòmica. El Paraguai militarment fort, industrialisat i expansiu constituïa un perill tant per al Imperi de Brasil com per a l'Argentina, i (segons l'hipòtesis revisionista) colidía en el proyecte global de la potència dominant en el món, Anglaterra, de que Amèrica Llatina quedara com a productora de matèries primeres i client de les seues indústries. López havia tingut excelents relacions en el govern uruguayà en temps de Bernardo P. Berro, i per això tant Mitre com l'Imperi del Brasil tenien en bons ulls la caiguda d'est i la seua substitució per algú que assegurara el respal a la guerra que ya estava en l'horisó.
Berro havia designat com a agent confidencial davant el govern argentí al seu amic Andrés Llepes, lo que es demostraria un greu error. Llepes, vell colorat i amic dels unitaris, i home d'extrema confiança de les autoritats brasileres (en les quals hi havia signado els tractats de 1851) era el nom menys indicat per a representar a un govern de cort nacionalista, amic del Paraguai, per a no fer referència a l'escàs sentit de la llealtat, del personage, que s'havia manifestat moltes voltes i es manifestaria més encara en el futur.
El govern oriental va tindre informació certera de que en l'Argentina s'estava preparant un moviment subversivo i que al front d'ell estava Flores, pero va rebre reiterades garanties del president Mitre de que el seu govern no respalaria cap acte d'agressió a l'Uruguai. A partir de l'invasió del 19 d'abril, la complicitat unitària va ser evident i ya no es va poder ocultar. Flores va desembarcar en molt poca gent i es va juntar de colp i repent en el caudillo Gregorio Suárez (malnomenat "Goyo Jeta" i célebre pel seu intransigencia i la seua crueltat) i el coronel Fausto Aguilar. El moviment, fins a llavors, tenia les característiques d'improvisació i quijotisme de tots els seus similars, pero hi havia darrere sòlits respals que tal volta només Flores coneixia. Els primers temps estan narrats en ribets de llegenda: la compra de tijeras d'esquilar en la pulpería de Bernabé Quiñónez per a fer chuzas, els fusils de purna en Coquimbo, que va ser una victòria per als rebels.
De totes formes, el moviment estava destinat al fracàs de no contar en els respals exteriors en els que contava; Flores no va conseguir reunir més de 3.000 hòmens mal armats, i és increible que l'Eixèrcit gobiernista no els haja derrotat en facilitat. Durant dos anys el caudillo va donar regressos per la campanya, evitant combats frontals, guanyant i perdent escaramuzas, pero sense tindre ocasió a posar en risc l'estabilitat del govern. Esperava el seu moment, i este es va presentar sobre fins del mandat de Berro. Els caudillos blancs no es varen movilisar en defensa del president, preu que este va pagar pel seu apassionat fusionisme.
Llepes, entretant, havia pogut comprovar fefaentment el respal oficial argentí al moviment de Flores i li'l va comunicar al govern uruguayà. El canceller Rufino d'Elizalde no es va mostrar precisament diplomàtic, i no només va declarar que "el general Flores havia prestat a la República [Argentina] els servicis més distinguits" i que per lo tant, "si tenia intenció d'anar a la República Oriental no li tocava en eixe cas al govern [argentí] indagar-ho ni impedir-ho", sino que, quan el vapor argentí Bot va ser capturat pel comandant oriental Erausquin en armes que evidentment tenien com a destinatari a Flores, el Govern Argentí va exigir en to d'ultimàtum la devolució de les armes i la destitució d'Erausquin, a lo que el govern de Berro va tindre que accedir. Llepes, que fins a llavors semblava estar complint la seua missió en honestitat, va propondre llavors la firma d'un tractat de pau i concòrdia entre l'Uruguai i l'Argentina, que incloïa l'arbitrage del emperador del Brasil en cas d'entredit. Elizalde, en nom de Mitre, va acceptar, pero el govern oriental va propondre incloure també, com a àrbit, al president paraguayà López, lo que el govern argentí va rebujar i el propi Llepes va considerar inapropiat. D'eixa forma, l'acort va quedar trunque. D'eixa época és la carta de Llepes a Mitre que cita Luis Alberto d'Herrera en el seu llibre La culpa mitrista: "Contestaré a la meua cancelleria com vosté crea convenient i donaré com a meues les idees que reba de vosté". Quan va finalisar el govern de Berro i va assumir Atanasio Aguirre, es va produir l'intervenció directa del Brasil i el conflicte es internacionalizó obertament.
El govern d'Atanasio Aguirre
Atanasio Aguirre, de 63 anys, va assumir interinamente la presidència l'1 de març de 1864 i va declarar la seua intenció de continuar la guerra i guanyar-la "No pot haver pau fins a la destrucció o completa sumissió de l'enemic, a la llei".
ba l'intervenció massiva de tropes brasileres que es va produir durant el seu mandat. A eixa situació, en la qual la sobirania nacional va ser brutalment agredida, va donar Aguirre una resposta d'alçada dignitat nacionalista que realça la seua sitial en l'història. Al marge dels fets polítics, que tenen en l'any de presidència d'Atanasio Aguirre preeminència fonamental, el govern va prendre algunes mides econòmiques d'importància. Les necessitats financeres de l'Estat havien produït una emissió de billets sense control per part del Banc de Mauá. v en giner de 1865 es va produir una correguda bancària (la gent va voler colectivament convertir els seus billets a metal) que va amenaçar l'existència de l'institució. Aguirre va decretar de colp i repent la inconversión i va exigir a eixe banc i al Comercial que li concedira cada u d'ells un préstam de 250.000 pesos per a despeses de guerra. Mauá va acceptar, amparat en la inconversión, pero el Comercial es va negar a fer-ho i va declarar que convertiria a valors reals tots els billets que havia emés. El conflicte no va passar a majors en tornar-se, durant el brevíssim interinato de Villalba, a la conversió en tres mesos de determini per a fer-la efectiva. En eixe lapsus els billets del Banc de Mauá varen sofrir una devaluació del 6 al 7%.
La missió Saraiva
El 6 de maig va aplegar a Montevideo el diplomàtic brasiler José Antonio Saraiva, responsable d'una missió de la major importància. Despuix de conversar en privat en el seu compatriota el Baró de Mauá, que li va recomanar suavisar els térmens en la seua negociació en el govern oriental, Saraiva es va reunir el 12 en el president Aguirre. En to amable, li va assegurar l'amistat de l'emperador i li va dir que portava un plec de reclams en els quals el president interí no devia apreciar intent algun de coacció. Pero quan el 18 va presentar dit plec al llavors ministre de Relacions Exteriors, Juan José d'Herrera, va quedar clar que la realitat era prou més ruda que els modals diplomàtics.
Saraiva no pretenia, en realitat, conseguir concessions del govern oriental, sino, pel contrari, tindre, en la seua negativa, el pretext per a l'intervenció armada, l'objectiu últim de la qual era la reanexión del territori a l'Imperi, o siga, la recreació de la Cisplatina.
Aguirre havia nomenat a Antonio de les Carreres ministre universal, i est va organisar la continuació de la guerra sobre dos bases essencials: el concurs del caudillo federal argentí Juan Saá, malnomenat "Llança Seca", que va vindre a l'Uruguai al front d'1.500 hòmens, i demanats d'ajuda al president del Paraguai i al caudillo federal Just José d'Urquiza, que era encara un factor de poder en Entre Rius. Urquiza va llançar algunes amenaces pero no es va moure, i només el seu fill Waldino va acodir en 500 hòmens a la defensa de Paysandú, encara que es va retirar tempranamente.
El mariscal López, en canvi, va advertir als governs de Brasil i l'Argentina que consideraria qualsevol agressió a l'Uruguai "com atentatorio de l'equilibri dels Estats de l'Argent". I no es va quedar en lo declaratorio, com es vorà més alvance, pero no va enviar tropes directament a l'Uruguai, puix li l'impedia la falta de fronteres comunes i l'hostilitat dels governs de Brasil i l'Argentina. En definitiva, el govern oriental va deure batre's solament contra les tropes de Flores, els 10 000 hòmens de Mena Barreto, l'esquadra de Tamandaré i el respal llogístic del govern argentí, important en municions i explosius, segons va provar àmpliament Luis Alberto d'Herrera en La culpa mitrista. Semblant ensañamiento contra un govern constitucional i en tot respectuós de les lleis i els equilibris per part de poders estrangers només adquirix sentit (segons la versió revisionista) si es considera esta guerra com a preludi necessari a l'agressió al paraguay.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cruzada Libertadora de 1863» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.