Regulació de la ciberseguridad
Una regulació de ciberseguridad establix directrius per a protegir la tecnologia de l'informació i els sistemes informàtics, en la finalitat de garantisar que les empreses i organisacions adopten medides per a salvaguardar els seus sistemes i senyes contra ciberataques, com els ataques de refús de servici (DOS, per les seues sigles en anglés). Encara que l'objectiu principal d'estes regulacions és minimisar els riscs cibernètics i millorar la seguritat, l'incertitut generada per canvis freqüents o noves regulacions pot influir notablement en les estratègies de resposta de les organisacions.[1]
Existixen diverses mides disponibles per a previndre els ciberataques. Les estratègies de ciberseguridad inclouen l'us de: tallafocs, software antivirus, sistemes de detecció i prevenció d'intrusions, tècniques de sifrat i autenticació per mig de contrasenyes. S'han realisat esforços per a millorar la ciberseguridad a través de la regulació i la colaboració entre el govern i el sector privat, en l'objectiu de promoure millores voluntàries en este àmbit.[2]
Unió Europea
[editar | editar còdic]Els estàndarts de ciberseguridad han adquirit una gran rellevància en les empreses contemporànees que depenen en gran mida de la tecnologia. Per a optimisar les seues operacions, les corporacions utilisen àmpliament Internet per a realisar la majoria de les seues activitats. No obstant, pels numerosos riscs associats en les operacions en llínea, és necessari protegir estes activitats per mig d'una normativa exhaustiva i àmplia. Les regulacions de ciberseguridad existents comprenen diversos aspectes de les operacions empresarials i solen variar segons la regió o país en el que opera l'empresa. Per les diferències en la societat, l'infraestructura i els valors culturals de cada país, un estàndart de seguritat cibernètica universal no és ideal per a mitigar els riscs. Encara que els estàndarts d'Estats Units proporcionen una base per a les operacions, l'Unió Europea ha desenrollat regulacions més adaptades a les empreses que operen dins de l'UE. Ademés, en el context del Brexit, és important considerar cóm el Regne Unit ha decidit alinear-se en estes regulacions de seguritat.
Tres regulacions principals emmarquen la política de ciberseguridad de l'UE, en el respal de l'ENISA: la Directiva NIS, reforçada posteriorment per mig de la NIS2, el GDPR de l'UE.[3]
Directiva NIS
[editar | editar còdic]La Directiva sobre seguritat de rets i sistemes d'informació (Directiva NIS) va ser aprovada pel Parlament Europeu el 6 de juliol de 2016, en l'objectiu de garantisar un elevat nivell comú de seguritat de les rets i sistemes d'informació en tota l'Unió Europea. Esta directiva obliga als Estats membres a adoptar una estratègia nacional de seguritat, crear un grup de cooperació per a facilitar l'intercanvi d'informació entre països, i establir una ret d'equips de resposta a incidents de seguritat informàtica (CSIRT). Ademés, impon requisits de seguritat i notificació per a operadors de servicis essencials i proveïdors de servicis digitals.[4]
Directiva NIS2
[editar | editar còdic]La Directiva NIS2, també coneguda com a Directiva (UE) 2022/2555 , és una llegislació europea dissenyada per a millorar la ciberseguridad en tota l'Unió Europea i que substituïx a la Directiva NIS original.
Es va aprovar en novembre de 2022, publicant-se en el Diari Oficial de l'UE (DOUE), el 27 de decembre de 2022. La seua entrada en vigor es va produir el 16 de giner de 2023. Aixina que, els Estats membres els Estats membres devien transponerla a la seua llegislació nacional abans del 17 d'octubre de 2024.[5][6][7]
Llei de resiliencia cibernètica
[editar | editar còdic]La llei de resiliencia cibernètica (CRA, per les seues sigles en anglés), és un reglament aprovat per l'Unió Europea que establix estàndarts comuns de ciberseguridad per a productes d'hardware i software dins del mercat europeu. Propost inicialment per la Comissió Europea el 15 de setembre de 2022, té com a objectiu garantisar que tots els productes digitals comercialisats en l'UE complixquen en requisits estrictes de seguritat, des del seu disseny fins al final del seu cicle de vida. La CRA és la primera llegislació de l'UE que impon obligacions de ciberseguridad obligatòries per a productes que inclouen elements digitals, comprenent des de dispositius conectats fins a software i solucions de processament de senyes en remot [8] [9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ International Cybersecurity Law Review.5(1)
- 169–212.ISSN 2662-9739.doi:10.1365/s43439-024-00111-7.Consultat el 2025-02-17.
- ↑ PwC Financial Services Regulatory Practice, April, 2015 (ed.): «Cyber: Think risk, not IT».
- ↑ «Certification and Standards | ENISA» (en en). www. enisa. europa. eu. Consultat el 2025-02-17.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «Directiva NIS2: un reforç de la ciberseguridad en l'Unió Europea» (en és-és). Tòquio School. Consultat el 2025-02-17.
- ↑ «BOE. és - DOUE-L-2022-81963 Directiva (UE) 2022/2555 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de decembre de 2022 relativa a les mides destinades a garantisar un elevat nivell comú de ciberseguridad en tota l'Unió, per la que es modifiquen el Reglament (UE) nº 910/2014 i la Directiva (UE) 2018/1972 i per la que es deroga la Directiva (UE) 2016/1148 (Directiva SRI 2).». www. boe. es. Consultat el 2025-02-17.
- ↑ «The EU Cybersecurity Act» (en en). Consultat el 2019-12-06.
- ↑ «EU chief announces cybersecurity law for connected devices» (en en-gb). www. euractiv. com. Consultat el 2023-01-30.
- ↑ «EU pitches cyber law to fix patchy Internet of Things» (en en-us). POLITICO. Consultat el 2023-01-30.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Regulación de la ciberseguridad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.