Reflex de Hering-Breuer

El reflex de Hering i Breuer és la resposta dels receptors de estiramiento de llenta adaptació, als canvis en el volum pulmonar. Quan s'activa este reflex per inflació pulmonar sostinguda, es produïx una inhibició en el començ de la següent respiració. Es va descobrir en 1868 per Ewald Hering i Josef Breuer.

S'ha considerat que el reflex de Hering-Breuer no és important en els adults durant la respiració normal, pero podria tindre un paper quan s'alcança cert llindar de volum pulmonar.

Método

Varen fer estudis en 11 adults en funció pulmonar normal, 8 pacients en EPOC i 3 en fibrosis intersticial. Tots els subjectes estaven llaugerament sedats en Fentanyl i estaven rebent ventilació mecànica en un Servo- 900. A través d'un neumotacógrafo, es va realisar medició de capacitat residual funcional, temps espiratorio màxim (Temáx) i temps espiratorio promig (Temau). Despuix de vàries respiracions per a establir la llínea de base, es ocluyó la via aérea al final de l'inspiració. L'oclusió es va mantindre fins que es presentava una pressió negativa de la via aérea (TeOcl). Es va considerar com a reflex positiu quan el temps d'oclusió era major que el temps espiratorio màxim.

Es varen realisar també medicions en PEEP de 5, 10, 15 i 20 cmH2O i en volums progressius. Per a valorar la sensibilitat del reflex de Hering- Breuer, en els 3 grups, es va realisar una relació de TeOcl/ Temáx. La relació de TeOcl/ Temáx es va incrementar de 167.5± 82.5 en capacitat funcional residual normal a 474± 200.2 en PEEP de 20cmH2O. En els pacients en EPOC l'increment va ser de 125.3± 34 a 193.7± 74.2 (p< 0.05).

Conclusions

Es va observar la presència del reflex de Hering-Breuer en tots els subjectes de l'estudi, observant-se ademés que els pacients en EPOC són menys sensibles als canvis de volum en comparar-se en subjectes normals i pacients en fibrosis.