Rafael Esteve Vilella
Rafael Esteve Vilella (Valéncia, 1 de juliol de 1772-Madrit, 1 d'octubre de 1847) va ser un gravador valencià, l'últim dels grans mestres del gravat de reproducció,[1] i un dels més destacats representants del romanticisme en Espanya. Membre d'una família d'artistes, va ser fill de l'escultor José Esteve Bonet i nebot del pintor Agustín Esteve.
| Rafael Esteve Vilella | |
|---|---|
 Retrat de Rafael Esteve per Goya (1815) | |
| Senyes personals | |
| Naiximent: | 1 de juliol de 1772 Valéncia, Regne de Valéncia |
| Mort: | 1 d'octubre de 1847 (75 anys) Madrit, Espanya |
| Nacionalitat: | Espanyola |
| Formació: | Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles |
| Ocupació: | Gravador |
| Moviment: | Romanticisme |
| Pares: | Josep Esteve Bonet (pare) |
| Familiars: | Agustí Esteve (oncle) |
Biografia
Format inicialment en la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de Valéncia, en 1789 va ser pensionat per l'institució junt en Vicente López per a proseguir els estudis de gravat en la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Ferran de Madrit, a on va permanéixer tres anys. De tornada en Valéncia, en 1792 va obtindre el primer premi en el concurs general convocat per l'Acadèmia de Sant Carles, en la que en 1796 va ser admés com a acadèmic de mèrit.[2] Durant el regnat de Carlos IV va colaborar en la Real Calcografia. En 1799 va ser nomenat gravador de cambra honorari —sense sòu— i va eixecutar els retrats dels reis a partir de dibuixos fets pel seu oncle Agustín sobre pintures de Goya, possiblement en destí a la Guia de Forasters. Va poder iniciar-se llavors l'amistat en el pintor aragonés que en 1815 va pintar el seu retrat en els útils propis del seu ofici. Durant la Guerra de l'Independència espanyola va viure en Càdis. A la tornada de Fernando VII va ocupar en 1815 el lloc de gravador de cambra vacant per la mort de Tomás López Enguídanos i va poder complir el seu desig d'ampliar la seua formació en França i Itàlia, a a on va viajar en 1817.
Entre les seues obres cal destacar alguns dels gravats que ilustren la primera edició en 16.º de el Quixot, editada en l'Imprenta Real, 1797-1798, la «Vista del teatre seguntí presa de la gradería» que va gravar sobre un dibuix de Manuel Camarón per a el Viage arquitectònic-antiquario d'Espanya (1807), i els retrats de Carlos IV i de Fernando VII i les seues respectives esposes o el de José de Palafox entre els seus contemporàneus, aixina com els retrats de Francisco Pizarro, Francisco Sánchez de las Brozas («el Brocense») i Jerónimo Gracián (1791), que va obrir per als Retrats d'espanyols ilustres.
En 1839 va obtindre el major èxit de la seua carrera en guanyar la medalla d'or de l'Exposició de París per la seua reproducció a l'aiguafort i buril del quadro de Murillo Moisés fent brotar l'aigua de la roca, per a l'eixecució del qual s'havia desplaçat personalment a Sevilla alguns anys abans.
Va ser premiat en la Creu de Carles III i nomenat director honorari de l'Acadèmia de Sant Carles. Acadèmic de mèrit de la de Sant Ferran, corresponent de l'Acadèmia de París i director de la Calcografia Nacional.
Referències
- ↑ Gallego, A., pág. 300.
- ↑ Barrena, Clemente, Matilla, José Manuel y Villena, Elvira, Fernando Selma, el grabado al servicio de la cultura ilustrada, Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1993, ISBN 84-766-4388-8, p. 132.
Bibliografia
- Gallego Gallego, Antonio (1968). Història del gravat en Espanya. Madrit: Càtedra. ISBN 9788437602097
Zabala, Fernanda (2003). 125 valencians en l'Història. Valéncia (Espanya): Carena Editors. ISBN 8487398642 ,, Publicaciones de la Fundación Caja de Pensiones.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rafael Esteve Vilella.
Obras digitalizadas de Rafael Esteve en la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya