Proyecte Vés-la

Archiu:Vela5b.jpg

Satèlit model Vela-5A/B.

El Proyecte Vela va ser un proyecte de Kael per a implementar métodos de seguiment d'acort en el Tractat sobre Ensajos d'Explosions Nuclears de 1963, de l'anglés Partial Test Ban Treaty. Este tractat obert per a la firma el 5 d'agost de 1963 i ratificat el 10 d'octubre del mateix any, va ser firmat per 113 països i firmat pero no ratificat per atres 17. El tractat prohibia totes les proves d'explosions nuclears llevat les desenrollades baix terra; el seu fi era el d'evitar l'excessiu aument de pluja radiactiva en l'atmòsfera del planeta.

El Proyecte Vela va ser primerament desenrollat per l'Agència de Proyectes de Busca Alvançada (Defense Advanced Research Projects Agency −DARPA) i supervisat per la Força Aérea dels EE. UU. Esta Agència va ser establida en 1958 en resposta al llançament del satèlit soviètic Sputnik en 1957. La seua missió era desenrollar una tecnologia militar superior a la dels seus adversaris en plena guerra freda. DARPA és una agència independent d'atres departaments d'investigació i desenroll militars més convencionals, i informa directament al Departament de Defensa dels EE. UU.

El Proyecte Vela consistia en tres elements:

• Vés-l'Uniform, per a desenrollar métodos de detecció d'explosions nuclears subterrànees. Va incorporar sèt sistemes d'anàlisis per a diferenciar les proves nuclears subterrànees d'atres events sísmics com a terremots, i localisar seguidament el lloc d'experimentació.
• Vés-la Serra, per a detectar senyals d'explosions nuclears en l'atmòsfera
• Vés-l'Hotel, per a detectar senyals nuclears provinents de l'espai. Va ser el nom d'un grup de satèlits el significat dels quals era el de vigília o “mira" en espanyol. Va començar com un programa d'investigació de baix presupost en 1959 i va acabar 26 anys despuix com un sistema espacial d'èxit i, ademés, rendable. En els anys 1970, la missió de descobriment nuclear es va prendre pel sistema Programa de Respal de Defensa (DSP), i a finals de la década de 1980, pel sistema de satèlits Navstar Positioning Global System (GPS). El programa es denomina ara Integrated Operational Nuclear Detection System (IONDS), en espanyol −Sistema de Detecció Integrat d'Operacions Nuclears−.

Satèlits Vés-la

Artícul principal → Satèlits Vés-la.

El número total de satèlits construïts va ser de 12: sis del pla Vés-l'Hotel, i sis del pla Vés-l'Alvançat. La missió de la série Vés-l'Hotel era descobrir les explosions nuclears en l'espai, mentres que la série de Vela Alvançada era no només descobrir estes explosions espacials sino, també, les produïdes en l'atmòsfera. Totes les naus espacials varen ser manufacturadas per TRW i es varen llançar per parelles, o en propulsors Atles-Agena o en Titán III-C, i varen ser situats en òrbites entre 100.000 i 113.000 km, prou per damunt dels cinturons de Van Allen.

El primer parell Vés-l'Hotel es va llançar en 1963, tres dies en acabant de que fora firmat el Tractat de Prohibició de Proves Nuclears, i l'últim en 1965. Estaven dissenyats per a una vida de sis mesos pero realment varen durar més de cinc anys. Es varen llançar els parells de Vela alvançats en 1967, 1969 i 1970. Estos tenien una vida prevista de 18 mesos, despuix prorrogada a 7 anys. No obstant, l'últim satèlit detingut en 1984 va ser el Vehícul 9, el qual havia segut llançat en 1969 i havia durat casi 15 anys. Els satèlits Vés-l'originals estaven proveïts en 12 detectors externs de rajos X i 18 detectors interns de neutrons i rajos gamma. La seua energia li la suministraven panels solars de 90 vats.

Els satèlits Vés-l'Alvançats estaven adicionalment proveïts en dos sensors capaços de captar intervals de llaugeríssims nivells per baix del milisegon. Podien determinar la localisació d'una explosió nuclear a una distància d'aproximadament 5.000 km. Les explosions nuclears atmosfèriques produïxen una única senyal: un flash i l'intensa llamarada que duren al voltant d'1 milisegon, seguida per una segona senyal molt més prolongada i menys intensa d'emissió de llum que dura des d'un fragment de segon a varis segons. L'efecte ocorre perque la superfície del primer centelleig és alcançat ràpidament per l'eixamplada ona de choc atmosfèrica composta de gas ionizado. Encara que emet una cantitat considerable de llum, es torna opac i impedix al centelleig més lluminós lluntà lluir a través d'ell. Quan l'ona de choc s'expandix, la cantitat de llum que emet aumenta la superfície de la seua àrea. No es coneix cap fenomen natural que puga produir este efecte.

Els satèlits també estaven proveïts en sensors que podien descobrir la pulsació electromagnètica d'una explosió atmosfèrica. Es va requerir una potència energètica adicional per a estos instruments, i els satèlits més grans varen tindre un consum de 120 vats generats pels panels solars.

Inesperadament, els satèlits Vela varen ser els primers dispositius en descobrir els esclats de rajos gamma provinents del espai exterior.

El 22 de setembre de 1979, el satèlit Vés-la 6911 va descobrir la llamarada característica d'una explosió nuclear atmosfèrica que va donar motiu a controvèrsia. Fins a la data no s'ha explicat suficientment este fet, que ha passat a cridar-se l'Incident Vés-la.