Proyecte:L'Enciclopèdia no és una font primària

En térmens generals, poden distinguir-se dos classes de texts en la difusió del coneiximent. D'una banda, hi ha texts que presenten per primera volta troballes científiques o històriques (com observacions de laboratori, transcripcions d'experiments, investigacions realisades per mig de treball de camp, enquestes, censos, transcripcions jurídiques, documents d'época) o que oferixen per primera vegada una interpretació teòrica d'estes troballes, incrementant o reestructurant els coneiximents sobre un saber. D'atra banda, hi ha texts que exponen de manera més o menys sistemàtica el que, en els texts de la primera classe, es presenta i desenrolla.

Els texts de la primera classe es nomenen habitualment fonts primàries; són normalment, en les disciplines acadèmiques, les publicacions periòdiques especialisades, els llibres d'autors o editors experts, o les memòries d'investigació; en àmbits no acadèmics, com la televisió o la prensa, consten de les publicacions i emissions originals. L'important, en este context, és que L'Enciclopèdia no és una font primària. Esta política és un dels tres principis bàsics per a evaluar el contingut de L'Enciclopèdia, junt en el de neutralitat en el punt de vista i verificabilitat. Els tres principis estan íntimament relacionats: la neutralitat es garantisa al representar adequada i objectivament l'opinió dels professionals, i la verificabilitat permet assegurar-se de que la representació és efectivament adequada.

L'Enciclopèdia no és una font primària

L'Enciclopèdia és una enciclopèdia. Com a tal, la seua funció no és actuar com un fòrum per al desenroll del saber, sino recopilar i transmetre la suma del coneiximent acumulat i verificat en les distintes branques de l'activitat humana. Per a garantisar la seua validea, l'informació que L'Enciclopèdia oferix ha de procedir de fonts professionals de reconeguda serietat. Les senyes, conceptes, teories o mètodos que no tenen el recolzament d'una publicació respectable, aixina com les interpretacions o síntesis noves dels mateixos, poden ser sumament valiosos com a investigació original, pero L'Enciclopèdia no és el lloc per a publicar-los o desenrollar-los, fonamentalment perqué no està dissenyada per a realisar la classe de revisions i evaluacions per les quals el coneiximent científic ha de passar abans de ser publicat.

Que és investigació original?

L'investigació original comprén tot tipos de teories, conceptes i térmens —Especialment els neologismes— que no han segut encara refrendats o evaluats per la comunitat d'experts, a través de la seua publicació en fonts especialisades, aixina com documents històrics originals i atres tipos d'investigació. L'informació que L'Enciclopèdia presenta mai ha de ser original, ya que el treball que implica verificar l'exactitut i correcció d'eixa informació és impossible per a una enciclopèdia. Els artículs de L'Enciclopèdia sempre han d'estar basats en la recolecció i organisació de diverses fonts.

Excepcions a la norma

Hi ha algunes excepcions: els artículs que tracten sobre els successos de L'Enciclopèdia solen no estar documentats en cap part, i alguns artículs —Com els que descriuen receptes de menjar— Poden no necessitar verificació independent, pero en general l'us i menció de fonts independents és indispensable. La pràctica de citar les fonts en la secció de referències de l'artícul permet fàcilment constatar la procedència de l'informació, i elimina els dubtes que puga haver sobre l'originalitat de l'artícul.

Cassos llímit

En alguns cassos, la controvèrsia sobre una qüestió s'estén fins al punt en que publicacions respectables es contradiuen, o que no és possible identificar de manera decisiva quina és la postura consensuada. En eixe cas, l'artícul ha de reflectir els distints punts de vista exposts en la lliteratura primària, identificant els defensors i detractors de cada un d'ells. Si la controvèrsia s'expon objectivament, adjudicant les distintes posicions als seus autors, la política de punt de vista neutral pot mantindre's en tots els cassos; açò no vol dir que les posicions minoritàries hagen de fruir de la mateixa credibilitat que les sostingudes per la majoria de la comunitat acadèmica, sino que han de mencionar-se, fent explícita referència a la seua condició minoritària.

Material inacceptable

Davall la política de no actuar com a font primària, els materials següents resulten inacceptables en L'Enciclopèdia:

• artículs que mencionen fets o acontenyiments no refrendats per cap font;
• artículs que introduïxen nous mètodos o tècniques no documentades;
• artículs que introduïxen noves teories, conceptes o térmens;
• artículs que redefinixen o reformulen de manera original térmens i teories ya existents;
• artículs que argumenten en contra d'una teoria o idea documentada sense fer menció d'una publicació acceptable com a font dels arguments;
• artículs que contenen documents històrics de primera mà.

Açò no implica que el contingut d'estos artículs es considere fals, i pot resultar acceptable una volta que una font independent s'haja fet càrrec de la seua publicació.

Exponent teories

Si, en vista de lo precedent, pareix difícil escriure un artícul sobre un concepte o teoria, els següents passos expliquen com tractar els cassos en que no resulta fàcil distinguir l'investigació original de la verificable:

1. Menciona i definix els conceptes bàsics de la teoria; atribuïx-los als seus autors, de ser possible citant textualment la font;
2. Explica el context dels conceptes; si l'autor els ha plantejat en oposició a una atra teoria, o atres han opost teories alternatives a la seua, menciona-ho i descriu objectivament la controvèrsia;
3. Si alguna posició fruïx d'un consens majoritari, identifica-ho; menciona els grups que recolzen cada posició i els antecedents històrics (hi ha teories o opinions que hui no s'accepten normalment, pero que en algun moment van constituir un element important en les seues disciplines), sempre tenint en conte que les perspectives extremadament minoritàries no són desijables. En general, si no es pot identificar almenys una publicació seria, no val la pena tindre-les en conte;
4. Abstin-te de juïns de valor directes en la descripció; si algú ha afirmat refutar una teoria, pero la seua opinió no és clarament hegemònica en la disciplina, llimita't a indicar que ell ha afirmat refutar-la en tals o quals arguments. Si algú rebuja la validea de l'informació, indica que eixa persona ho ha fet. L'atribució permet assegurar la neutralitat.

Fonts

Fonts fiables

Artícul principal → Proyecte:Verificabilitat.

El contingut qüestionat o que és provable que siga qüestionat ha d'estar acompanyat d'una font fiable. El contingut que és «investigació original» en el sentit d'esta política és el contingut per al que no es poden trobar fonts fiables i per tant es considera que és el pensament original del enciclopediste que ho va afegir. L'única forma de mostrar que el teu treball no és investigació original és trobar una font publicada fiable que diu lo mateix que tu.

En general, les fonts més fiables són llibres, diaris i revistes; publicades per universitats o per editorials conegudes. Com a regla general, quan més gent disponga de la publicació per a comprovar l'informació, analisar els problemes llegals i examinar els texts, més fiable serà la publicació. El material autopublicat, ya siga en paper o en la xàrcia, normalment no es considera fiable.

Fonts primàries, secundàries i terciàries

• Fonts primàries són documents o persones pròximes a la situació sobre la qual s'escriu. El testimoni del testimoni d'un accident de tràfic és una font primària. Les resolucions del Consell de Seguritat de Nacions Unides són fonts primàries. Les fonts primàries que han segut publicades per una font fiable poden usar-se en L'Enciclopèdia, pero en cautela, perqué és fàcil utilisar-les malament. Per esta raó, qualsevol sense coneiximent especialisat que llig la font primària deu de ser capaç de verificar lo que s'ha dit en L'Enciclopèdia conforme en la font primària. Qualsevol interpretació del contingut que provinga d'una font primària requerix una font secundària. Eixemples de fonts primàries són artefactes arqueològics; fotografies; documents històrics com a diaris, resultats de censos, vídeos o transcripcions de vigilància, juïns o entrevistes; resultats d'enquestes o qüestionaris; notes de laboratori i experiments o observacions de camp, i treballs artístics i de ficció com a poemes, guions, obres de teatre, noveles, películes, vídeos i programes de televisió.
• Fonts secundàries són fonts que es recolzen en fonts primàries per a fer generalisacions, interpretacions, anàlisis o síntesis. El relat d'un periodiste sobre un accident de tràfic o sobre una resolució del Consell de Seguritat és una font secundària, assumint que el periodiste no estava involucrat personalment. L'interpretació d'un historiador de la decadència de l'Imperi Romà o l'anàlisis de la figura històrica de Jesús és una font secundària. Els artículs de L'Enciclopèdia haurien de recolzar-se en fonts secundàries publicades i fiables.
• Fonts terciàries són publicacions com a enciclopèdies que agrupen fonts secundàries i a vegades primàries (L'Enciclopèdia és una font terciària). Algunes fonts terciàries són més fiables que atres i potser d'una mateixa font terciària alguns artículs siguen més fiables que atres. Per eixemple, els artículs firmats per experts de la Encyclopaedia Britannica i d'enciclopèdies de qualitat semblant poden considerar-se fonts secundàries fiables en conte de terciàries. Els artículs no firmats poden ser menys fiables, pero poden utilisar-se mentres l'enciclopèdia siga de qualitat.

Encara que la majoria d'artículs han de recolzar-se en fonts secundàries, en rares ocasions poden recolzar-se en fonts primàries. Un artícul o secció que es recolze en una font primària deu (1) fer només enunciats descriptius i (2) no fer anàlisis, síntesis, interpretacions, explicacions o evaluacions. Els editors que utilisen fonts primàries han de ser cuidadosos a l'hora de complir les dos condicions.