Anar al contingut

Procés Mond

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El procés Mond, procés de Mond o del procés de carbonilo és una tècnica creada per Ludwig Mond en 1890[1] per a extraure i purificar níquel. El procés va ser utilisat comercialment fins a finals de el XIX.[2] Es realisa per mig de la conversió dels òxits de níquel (níquel combinat en oxigen) en níquel pur.

Este procés fa us del fet de que els complexos de monòxit de carbono en níquel per a donar carbonilo de níquel són fàcilment reversibles. Cap atre element forma un compost carbonilo en les condicions suaus utilisades en este procediment.

Fases del procés

[editar | editar còdic]

Este procés té tres passos:

1. L'òxit de níquel reacciona en gas de síntesis a 200 °C per a eliminar l'oxigen, produint níquel impuro. Les impurees inclouen ferro i cobalt.

NiO (s) + H2 (g) → Ni (s) + H2O (g)

2. El níquel impuro es fa reaccionar en excés de monòxit de carbono a 50-60 °C per a formar carbonilo de níquel. No es formen els complexos en les atres impurees metàliques

Ni (s) + 4 CO (g) → Ni(CO)4 (g)

3. La mescla de monòxit de carbono i l'excés de carbonilo de níquel es calfa a 220-250 °C. En la calefacció, el tetracarbonilo de níquel es descompon per a donar níquel pur:

Ni(CO)4 (g) → Ni (s) + 4 CO (g)

Aspectes pràctics

[editar | editar còdic]

La descomposició pot ser manipulada per a produir pols de zinc, pero més comunament un substrat existent és cobert en níquel. Per eixemple, els pellets de níquel es fan deixant caure chicotetes bolitas, a través del gas calent de carbonilo, lo que deposita una capa de níquel en els grànuls.

Este procés també s'ha utilisat per al recobriment de níquel sobre atres metals, quan una forma complexa o l'existència de buits i cantons fa difícil conseguir bons resultats en la galvanoplàstia. Encara que els resultats són bons, l'elevada toxicitat del carbonilo de níquel i del monòxit de carbono fan que este método no siga pràctic com a procés industrial. En el seu lloc s'ampra el método de niquelado electrolític.[3]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. (1890).J. Chem. Soc., Trans..57
    749–753.doi:10.1039/CT8905700749.
  2. (1898).Nature.59(1516)
    63–64.doi:10.1038/059063a0.
  3. Niquelado químic. En: Ciència i ingenieria de la superfície dels materials metàlics. Alfonso José Vázquez Vaamonde, J. J. de Damborenea, Juan J. Damborenea González (ed.). Consell Superior d'Investigacions Científiques (Espanya) CSIC, 2001. ISBN 8400079205. Pág. 261