L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Poble betsimisaraka

Els Betsimisaraka («els numerosos inseparables») són el segon major grup ètnic de Madagascar, despuix dels merina, i representen al voltant del 15 % de la població nacional. Es localisen principalment a lo llarc de la costa oriental de Madagascar, des de Mananjary en el sur fins a Antalaha en el nort, en importants núcleus en Toamasina, Fenoarivo Atsinanana i Maroansetra.

Poble betsimisaraka

Constituïxen una confederació de comunitats que es varen unificar en el XVIII baix el liderage del sobirà Ratsimilaho. El terme Betsimisaraka significa lliteralment «els numerosos que no se separen» o «els inseparables».[1]

Història

Fins a començos del XVIII, les poblacions de la costa oriental de Madagascar estaven organisades en chicotets clans governats per caps locals (filohany).[2]

Entre 1680 i 1720 la regió va atraure a numerosos pirates i comerciants europeus —principalment anglesos, francesos i en menor medida holandesos—, que es varen assentar en enclavaments estratègics com Nosy Boraha, Foulpointe i Tamatave. Estos estrangers varen establir vínculs en les poblacions locals, a sovint a través d'aliances polítiques i matrimonials en dònes malgaches, lo que va donar orige a la població zana-malata («descendents de mulatos»).[1]

Entorn a 1710, Ratsimilaho, fill d'una princesa de Foulpointe i d'un pirata britànic (provablement Thomas Tew o Thomas White), va emergir com a líder al front de les comunitats del nort (Antavaratra). Despuix de derrotar a les del sur (Tsikoa), va ser proclamat sobirà en el nom de Ramaromanompo («Senyor servit per molts»), i va otorgar al seu poble el nom de Betsimisaraka («els numerosos que no se separen»).[2] En capital en Foulpointe, el seu regnat es va prolongar fins a 1754 i va proporcionar vàries décades d'unitat i relativa estabilitat política a la confederació.[1]

Despuix de la seua mort, la cohesió va començar a debilitar-se. Els seus successors —entre ells Zanahary, Iavy i Zakavolo— varen ser considerats tirànics o dependents dels interessos estrangers, lo que va provocar rebelions internes i un aument de l'ingerència francesa en els principals ports.[2] A finals del XVIII, aventurers com Maurice Benyowsky varen aplegar inclús a proclamar-se reis en territori betsimisaraka, reflex de la fragmentació política de la regió.

En 1817, el rei Radama I del Regne d'Imerina va llançar una expedició des de l'altiplà central i va conquistar Toamasina, sometent als Betsimisaraka i consolidant l'hegemonia merina en la costa oriental.[3]

La colonisació francesa, iniciada en 1896, va ser rebuda en un principi com una lliberació del domini merina, pero pronte va generar nous conflictes. Els Betsimisaraka varen participar en la rebelió dels Menalamba i varen eixercitar un paper actiu en l'insurrecció malgache de 1947, alçament que varen ser reprimits en gran violència i severes represàlies contra la població local.[3]

Societat i cultura

La societat betsimisaraka s'organisa en clans i linajes (fehitry), units per tombes ancestrals comunes (lônjobe) que reforcen la cohesió del grup. Els líders tradicionals (tangalamena) i els consells de vells (lohandriana) eixercixen l'autoritat, tant en lo espiritual com en lo polític.[4] La veneració als razana (ancestros) constituïx l'eix de la seua cosmovisió, i s'expressen en numerosos ritos destinats a mantindre l'harmonia entre vius i morts.

Ritos i creències

Els rituals més destacats inclouen:

  • el sambatra, cerimònia colectiva de circumcisió que marca el pas a l'edat adulta;
  • el famadihana, exhumació i reentierro dels antepassats, practicat en algunes comunitats costeres;
  • les cerimònies de possessió espiritual o tromba, en les que els esperits ancestrals es manifesten a través de médiums, acompanyades de música, dansa i sacrificis rituals.[4]

Els sacrificis de cebú en honor als ancestros són freqüents en moments de crisis, en agraïment per collites abundants o durant celebracions comunitàries.[5]

Fady (tabús)

La vida quotidiana està regida pels fady (tabús), que varien segons cada clan i territori. Entre els més comuns es troben la prohibició de consumir anguiles, considerades sagrades en algunes regions; l'obligació de lliberar als lémurs atrapats i donar-els sepultura si moren; o la prohibició de pronunciar el nom d'un cap despuix de la seua mort, lo que obliga a substituir eixes paraules per sinònims.[6]

El tabú constituïx un mecanisme de cohesió social i de regulació simbòlica de la relació en la naturalea i els esperits, influint tant en la vida agrícola com en la vida domèstica.

Música i dansa

Els gèneros musicals característics són:

  • el basesa, lligat a les cerimònies tromba, interpretat en acordeón i maracas kaiamba;
  • la valse (vals), adaptació local de melodies europees transmeses per mariners i colon.

En l'actualitat, el basesa tradicional conviu en un basesa contemporàneu que incorpora influències del sega de les Mascareñas i del kwassa kwassa congoleny, en bateria, guitarra elèctrica i teclats.[2]

Vestimenta

Tradicionalment, la roba s'elaborava en fibres de palma de ràfia, trenades i teixides en panys que servien per a confeccionar faldes (simbo) i corfolls (akanjo). Encara que hui predomina la vestimenta industrial, les penyores de ràfia es mantenen en cerimònies rituals i festives com a símbol identitari.[7]

Cicle agrícola

El calendari social està marcat pel cicle de l'arròs:

  • la preparació dels camps comença en octubre;
  • la collita té lloc en maig;
  • els mesos d'hivern (juny a setembre) es dediquen a rituals ancestrals, celebracions comunals i activitats culturals.[4]

Ademés de l'arròs, cultiven mandioca, banana, canya de sucre i espècies com la vainilla i la tacha, integrant la producció agrícola en un marc ritual que vincula la fertilitat de la terra en la protecció dels ancestros.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Ogot, Bethwell A. (1992). Africa from the Sixteenth to the Eighteenth Century, UNESCO, p. 882. ISBN 978-92-3-101711-7.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Emoff, Ron (2002). Recollecting from the Past: Musical Practice and Spirit Possession on the East Coast of Madagascar, Wesleyan University Press, p. 25. ISBN 9780819565006.
  3. ↑ 3,0 3,1 Ellis, Stephen (2014). The Rising of the Ret Shawls, Cambridge University Press, pp. 40–42. ISBN 9781107634893.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Nielssen, Hilde (2011). Ritual Imagination: A Study of Tromba Possession Among the Betsimisaraka in Eastern Madagascar, Brill, pp. 22–25. ISBN 9789004215245.
  5. ↑ Emoff, Ron (2002). Recollecting from the Past: Musical Practice and Spirit Possession on the East Coast of Madagascar, Wesleyan University Press, p. xi. ISBN 9780819565006.
  6. ↑ Gennep, Arnold van (1904). Tabou et totémisme à Madagascar, Ernest Leroux, pp. 156–290.
  7. ↑ Condra, Jill (2013). Encyclopedia of National Dress: Traditional Clothing Around the World, ABC-CLIO, pp. 455–456. ISBN 9780313376375.

Bibliografia

  • Bradt, Hilary; Austin, Daniel. Madagascar. 9.ª ed. Globe Pequot Press, Guilford (CT), 2007. ISBN 978-1-84162-197-5.
  • Condra, Jill. Encyclopedia of National Dress: Traditional Clothing Around the World. ABC-CLIO, els Àngeles, 2013. ISBN 978-0-313-37637-5.
  • Ellis, Stephen. The Rising of the Ret Shawls: A Study of the 1895-1897 Rebellion in Madagascar. Cambridge University Press, Cambridge, 2014. ISBN 978-1-107-63489-3.
  • Emoff, Ron. Recollecting from the Past: Musical Practice and Spirit Possession on the East Coast of Madagascar. Wesleyan University Press, Middletown (CT), 2002. ISBN 978-0-8195-6500-6.
  • Gennep, Arnold van. Tabou et totémisme à Madagascar. Ernest Leroux, París, 1904.
  • Nielssen, Hilde. Ritual Imagination: A Study of Tromba Possession Among the Betsimisaraka in Eastern Madagascar. Brill, Leiden, 2011. ISBN 978-90-04-21524-5.
  • Ogot, Bethwell A. Africa from the Sixteenth to the Eighteenth Century. UNESCO, París, 1992. ISBN 978-92-3-101711-7.
  • Shoup, John A. Ethnic Groups of Africa and the Middle East: An Encyclopedia. ABC-CLIO, Santa Bàrbara (CA), 2011. ISBN 978-1-59884-362-0.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Poble_betsimisaraka&oldid=1510297»