Parc de paper

En conservació de la naturalea el concepte denominat parc de paper o reserva de paper definix al àrea natural protegida constituïda de manera correcta des del punt de vista llegal o oficial pero que, després d'un temps, les institucions encarregades d'implementar eixa protecció en els fets no han efectuat en el terreny les accions que expressen de manera efectiva que l'espai protegit realment ho està, és dir el cicle del proyecte que va possibilitar la seua creació es deté. Li'l crea com una “instrumentalización política”, valorant-se solament la seua simple “declaració formal”. L'objectiu de resguardar la seua biodiversitat no es complix, queda en estat d'abandó, freqüentment amenaçat de ser invadit i subjecte a una intensa extracció dels seus recursos naturals. El terme va nàixer a finals de la década de 1980.

Generalitats

Els parcs i reserves de paper deuen el seu nom a que solament existixen en els papers en els quals figuren els decrets o lleis que els varen crear, ya que en realitat en eixes àrees s'han portat a terme poques o cap de les obligacions que responsabilisen als estats en la protecció dels seus espais de conservació per a favorir el desenroll sostenible Per a que un àrea passe de ser un parc de paper a un espai natural correctament desenrollat, i aixina conseguixca complir eficaçment els objectius de preservació del seu patrimoni biològic (i finalment cultural i històric), deuen efectuar-se determinades accions, entre elles:

• implantar cartelería que alerte a les persones que transiten pel lloc que el mateix és un àrea protegida;
• emplaçar ‘‘in situ’’ guardaparques
• brindar respal llogístic als responsables de la vigilància, erigir infraestructura de servicis per a ells, aixina com per als investigadors i els visitants,
• combarir la tala illegal,
• repelir als caçadors furtivos,
• retirar al ganado domèstic que des de predios privats linderos, accidental o intensionalment, intrusa l'àrea;
• eliminar a les raberes d'animals domèstics ferales que varen poder haver quedat,
• relocalizar als pobladors sense títuls sòlits de propietat o indemnisar-los en el cas de que els tingueren, i inscrivint després el predio com a reserva en el registre públic de la Propietat;
• eliminar la vegetació exòtica invasora;
• repoblar en espècies natives extinguides o amenaçades;
• elaborar un pla de maneig específic per a l'àrea protegida, un instrument tècnic mestre que actue com a ‘‘full de ruta’’ de les prioritats i llabors a mamprendre;
• favorir l'utilisació de l'àrea com a escenari de relevamientos i investigacions científiques;
• difondre en les comunitats de les afores la notícia sobre l'existència de l'àrea protegida, dels seus llímits, prohibicions, buscant la participació ciutadana per mig de l'educació ambiental.

Les causes de la seua existència i els problemes que generen

El problema dels parcs de paper és greu, ya que distorsionen la verdadera situació en que es troba un país, o entitat territorial subnacional, en la seua relació en el número i superfície total d'àrees protegides creades, donant a entendre que un ecosistema està adequadament protegit (per lo tant redirigint les energies cap a atres biomas més amenaçats) quan en la pràctica eixes àrees protegides disten de protegir lo que conté.

Molts governs, per mig d'una errada política ambiental, creen parcs de paper no en l'objectiu de brindar protecció a la biodiversitat que en ells habita sino per a intentar “maquillar” la realitat millorant els seus índexs percentuals de superfície protegida (total o per bioma), aparentant el compliment d'objectius de conservació nacionals i internacionals, atemperant d'esta manera la pressió de l'opinió pública. És per això que no acompanyen la seua creació en les indispensables partides presupostàries per a fer front a les despeses que significa fer-los realitat.

Freqüentment es creen grans parcs o reserves sobre territoris privats o en superfícies a on hi ha hagut décades de població humana contínua, i com els governants no poden o volen assumir l'elevat cost econòmic que demanda relocalizarlos en atres predios o indemnisar-los per mig d'una llei d'expropiació (ni tan sols per a conformar una zona núcleu), es posterga la decisió, per lo que els pobladors continuen explotant la naturalea del lloc sense un canvi important en la seua relació en l'ambient.