Palau de la Cultura (Managua)
El Palau de la Cultura és un edifici d'estil neoclàssic ubicat en Managua, capital de Nicaragua, front al costat sur de la Plaça de la República o de la Revolució. Té sòtols i 3 pisos. El seu nom original era Palau Nacional. Fins a 1979 va albergar al Congrés Nacional, compost per les cambres del Senat i de Diputats, el Tribunal de Contes (actual Contraloría General de la República, CGR), l'Archiu Nacional, la Direcció general d'Ingressos (DGI) i els Ministeris de Governació, i de Facenda i Crèdit Públic. Fins a 1996 va ser sèu de la CGR i la DGI.
Edifici anterior
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
En el lloc de l'actual edifici en el XIX hi havia una casona d'alt (en corredors al carrer), que era la residència dels cures retors de Managua abans de 1850, cantó opost a la Parròquia de Santiago, a on hui es troba l'Antiga Catedral de Managua; dita casona va ser ocupada pels filibusteros de l'aventurer nortamericà William Walker en setembre de 1856 i desestajada en tindre notícies de la proximitat de les forces dels aliats centroamericanos i de la derrota walkerista en la batalla de Sant Jacinto el 14 del mateix més a mans del coronel José Dolores Estrada. Allí el general Tomás Martínez, que va ser President de Nicaragua de 1857-1867, va celebrar 10 dies despuix el triumfo sobre els aventurers el 24 de setembre.[1] Despuix es va fer un edifici d'estil neoclàssic francés que va servir de residència oficial a la família presidencial, ademés de ser la sèu del Congrés. Allí varen viure els presidents Fernando Guzmán Solórzano, Vicente Quadra i Ruy Lugo, Pedro Joaquín Chamorro i Alfaro (pare de don Pedro Joaquín Chamorro Zelaya i yayo del Doctor Pedro Joaquín Chamorro Moradura, director màrtir del diari La Prensa), Joaquín Zavala Solís, Federico Solórzano, Adán Cárdenas, Evaristo Carazo, Roberto Sacasa i Sarria i Salvador Machado Agüero, que varen governar el país en els periodos respectius 1867-1871, 1871-1875, 1875-1879, 1879-1883, 1883-1887, 1887-1889 i 1889-1893.[2][1]
En el periodo del president Chamorro és oberta la Biblioteca Nacional en els baixos del Palau Nacional, també cridat Casa de Corredor; un dels usuaris d'ella era el poeta chiquet Rubén Darío.[3] L'11 de juliol de 1893 va esclatar en León la Revolució lliberal encapçalada pel general José Sants Zelaya. Despuix de 14 dies de marcha i de batalles a l'oest de la capital els lliberals zelayistas varen entrar a Managua el 25 del mateix més pel Carrer del Triumfo, dia del patró Santiago. El Palau Nacional va servir de residència i oficines a Zelaya com a President de la República fins a 1901, any en que va traslladar la residència presidencial a la seua casa ubicada en el Camp de Mart. En 1910 els conservadors varen traslladar la casa de govern al Palau Nacional en l'arribada a Managua de Juan José Estrada i la renúncia de José Madriz Rodríguez que havia succeït a Zelaya en decembre de l'any anterior 1909.
El terremot de 1931 i construcció del nou edifici
[editar | editar còdic]La residència del Poder Eixecutiu es va traslladar del Palau Nacional a la Casa Presidencial de la Loma de Tiscapa quan el General José María Moncada va inaugurar un nou Palau estil More el 4 de giner de 1931. Casi 3 mesos despuix el terremot de Managua del 31 de març del mateix any (a les 10:23 a. m.), de magnitut 5.8 graus, en l'escala de Richter, va destruir en gran partix l'edifici i es va desnugar un incendi que va destruir l'Archiu Nacional, a on existia tota la documentació històrica de Nicaragua, no obstant que el tècnic de la companyia elèctrica Central American Power Corporation, Ingenier Moisés Henríquez, abans d'escapar de l'edifici que es derrocava va tallar el suministrament elèctric (en 1931 no existien els interruptors tèrmics o brakers), pero es va salvar la Biblioteca Nacional.[4] L'acte de Henríquez va ser declarat heròic i se li va donar un reconeiximent escrit: una carta, pero cap recompensa; despuix de la tremolació es va netejar d'enrunes el terreny a on estava l'anterior edifici i va anar un predio baldío fins que el 4 de setembre de 1935 es va publicar en La Gasseta, Diari Oficial, N.º 196 d'eixe mateix dia una licitació per a fer el nou edifici de concret. L'Ingenier Pablo Dambach, d'orige suís (qui va fer l'hui Antiga Catedral de Managua, el Gran Hotel –actual Centre Cultural Managua– i la Colónia Dambach), va dissenyar els plans i l'empresa constructora va ser la Moradura Lacayo Fiallos S.A. Carlafisa, la construcció es va fer de 1936-1940 passant pels governs de Juan Bautista Sacasa, Carlos Brenes Jarquín i Anastasio Somoza García:[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «on-celebre-victòria-contra-filibusteros-sant-jacint/ Història de la “Casa d'Alt” a on es va celebrar la victòria contra els filibusteros en Sant Jacint».
- ↑ Història de Managua. Gratus Halftermeyer. 1959, pàgines 72 i 116
- ↑ Història de Managua. Gratus Halftermeyer. 1959, pàgina 53
- ↑ Història de Managua. Gratus Halftermeyer. 1959, pàgina 109
- ↑ Assamblea Nacional de la República de Nicaragua. «LICITACIÓN PARA LA CONSTRUCCIÓN DEL PALACIO NACIONAL».
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio de la Cultura (Managua)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.