L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Pabelló de Belles arts (Sevilla)

El Pabelló de Belles arts és un edifici que alberga el Museu Arqueològic de Sevilla.

Erro al crear miniatura:
Pabelló de Belles arts (Sevilla)

Història

Exposició beroamericana

En 1911, en vistes a l'Exposició Iberoamericana, l'arquitecte Aníbal González va elaborar un anteproyecte que incloïa cinc parts i que no va ser acomés per complet. Com a obres principals del proyecte original es varen eixecutar tres edificis entre 1913 i 1919: el pabelló de l'Indústria, Manufactura i Arts Decoratives (actualment denominat pabelló Mudéjar, que des de 1973 alberga el Museu d'Arts i Costums Populars); el pabelló de Belles arts (que des de 1946 alberga el Museu Arqueològic) i el pabelló Real. Els tres es troben disposts entorn a la plaça d'Amèrica, conformada per una àmplia àrea ajardinada en el centre de la qual es troba situada un terrat elevat en un estany i una font.[1][2]

Museu

En 1931 l'Ajuntament de Sevilla va propondre al Ministeri d'Instrucció Pública i Belles arts el trasllat del Museu Arqueològic Provincial al Pabelló Mudéjar de l'Exposició Iberoamericana. L'inspector de museus Joaquín María de Navascués va apostar per traslladar-ho al propenc palau de la Renaixença, que finalment va ser cedit per l'Ajuntament a l'Estat en este propòsit el 31 de decembre de 1941. L'Ajuntament va decidir que en este edifici també s'expongueren els fondos del Museu Arqueològic Municipal.

De la colecció arqueològica municipal es varen depositar en este museu 4 172 peces en lots entregats en 1945, 1946 i 1950,[3] entre les quals hi havia:

  • Unes 1 900 peces prehistòriques, procedents en la seua major part de les excavacions de Peláez en Els Alcores.[4]
  • Més de 100 peces epigràfiques des de l'época romana fins a la moderna.[4]
  • Unes poques escultures. Destaquen ací les plaques en relleus dels treballs de Hércules procedents de Itálica, que estaven en la colecció de Mateos Gago.[4]
  • Més de 1 000 peces de ceràmica, entre les quals hi ha lucernas, gots, vasijas i rajoles en relleus.[4]
  • Vidres, la majoria romans d'us funerari.[4]
  • Metalisteria prehistòrica, romana, etc.[4]
  • Glíptica, destacant sagells de bronze de tipo heràldic, episcopal o masónico.[4]
  • Atres objectes, com capitells, brocals de pou, urnes, matrius d'estampació en fusta de naïps (XIX), palmitos i objectes de l'Amèrica precolombina.[4]

L'Ajuntament no va cedir monedes ni medalles de la seua colecció.[3] Tampoc va cedir làpides, elements arquitectònics considerats de menor interés ni canons.[3]

Despuix de quatre anys d'obres en l'antic pabelló, el museu va ser inaugurat per Francisco Franco el 25 de maig de 1946.[5] El museu contava llavors en huit sales d'exposició, un despaig de direcció i una biblioteca.


En 1958 es varen realisar unes obres de la Real Societat de Tir al Pichón en el cerro del Carambolo, en Llits, trobant-se llavors un tesor de 21 peces d'or. L'arqueòlec Juan de Mata Carriazo i Arroquia va identificar la troballa com tartésico. El 24 de febrer de 1962 la Real Societat de Tir al Pichón va entregar el tesor a l'Estat. El tesor va ser depositat en una caixa forta del Banc de Viscaya.[6] Del 7 al 27 de març el tesor va estar expost en el Museu Arqueològic Nacional. En decembre de 1962 l'alcalde va manifestar que el tesor deuria ser adquirit per l'Ajuntament de Sevilla i expondre's en la casa consistorial, per reunir millors condicions de seguritat que el Museu Arqueològic Provincial. L'Ajuntament va conseguir, el 26 d'abril de 1963, que la Direcció general de Belles arts acordara cedir-li la possessió del tesor que, llevat acort contrari en la Direcció general, deuria conservar-se en el Museu Arqueològic Provincial. No obstant, l'Ajuntament es tenia que fer càrrec de pagar una indemnisació als que havien trobat el tesor, cosa que es va resoldre el 12 de juny de 1964. La cessió de drets sobre el tesor en favor de l'Ajuntament sevillà es va portar a terme el 18 de setembre de 1964. Entre el 19 de setembre de 1964 i el 30 d'octubre de 1967 el tesor va ser expost en la casa consistorial.[7] En el Museu Arqueològic Provincial es varen realisar obres per a aumentar la seguritat i a partir de novembre de 1967 va poder ser expost en la sala oval del museu.[8] No obstant, en 1978 es va considerar que no estava lo suficientment segur en este museu i va ser depositat en la caixa forta d'un banc.[9]

Des de l'1 de març de 1962 una série de museus espanyols, entre els que es trobava el Museu Arqueològic Provincial de Sevilla, varen ser declarats pel govern monuments històric-artístics.[10]

En 1969, per iniciativa del director general de Belles arts, Florentino Pérez Embid, es va portar a terme una reforma de l'ala este de l'edifici. L'arquitecte José Galnares Sagastizábal va acondicionar cinc noves sales per a expondre epigrafia, les antiguetats que provenien atres jaciments a banda de Itálica (sobretot de Mulva i Carteia) i les antiguetats paleocristianas, visigodas i andalusíes. Les noves sales varen ser inaugurades el 5 de decembre de 1970.

Entre 1972 i 1973 es reordenaron i varen ampliar estos espais. També es va conseguir tindre noves sales cegant les galeries de la frontera posterior. També es va acondicionar part de l'ala oest del semisótano per a expondre objectes prehistòrics i protohistòrics.

En 1973 es va aplegar a les 23 500 visites i la sifra es va mantindre per damunt de les 20 000 fins a aplegar a les 31 100 de 1980. En 1983 es va aplegar a més de 57 000 visitants.

Entre 1980 i 1981 l'arquitecte Manuel Lafarga va canviar les techumbres de l'edifici. Aníbal González les havia dissenyat casi totes de cristal en estructura de ferro, pero açò les feya difícils de mantindre i provocaven temperatures extremes. Es varen construir nous sostres d'obra, que ademés eren més segurs contra la pluja.[11]


En 1983 es va produir el traspàs de competències dels museus i l'arqueologia des del Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya a la Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia.[11]Entre el 3 d'octubre de 2009 i el 28 de febrer de 2010 es varen expondre en el museu les peces originals del Tesor del Carambolo.[12] En giner de 2012 es varen expondre de nou les peces originals d'este tesor en una sala monogràfica pero als pocs mesos varen ser retirades per la despesa en seguritat que requeria tindre-ho expost, estimat en 145 000 euros anuals.[13]

L'arquitecte sevillà Guillermo Vázquez Consuegra va guanyar un concurs nacional[14] en decembre de 2009 per a la reforma completa de l'edifici i la renovació del discurs museográfico. El proyecte contempla obrir el saló ovalat central com recibidor i colocar ascensors acristalados, aixina com millores substancials que repercutiran en l'allumenament i la climatisació de l'edifici.[15]

Baixe la sala oval del museu es crearà una cambra d'acorazar per a poder expondre en ella de forma permanent els tesors del Carambolo, de Mairena del Alcor i de Ébora.[16]

Els Presuposts Generals de l'Estat han reservat fondos per a la rehabilitació des de 2011. Per eixemple, en 2013 es varen destinar 350 000 euros[17] i en 2022 es varen destinar 300 000 euros.[18][19]

En giner de 2020 el museu va ser tancat i va escomençar el seu buidament per a poder acometre les obres.

[20] Este buidament de peces va terminar en maig de 2023.[21]

En juny de 2023 es varen licitar les obres de rehabilitació per un cost de 26,6 millons d'euros.[22]

En 2008 es va proyectar en la pedania de Sant Josep de La Rinconada un centre llogístic de la Junta d'Andalusia per a servir de depòsit a este museu. El centre estava operatiu en 2022. En ell es guardaran les peces que no s'exponguen. També es conservaran en ell les peces del museu mentres s'eixecuta la reforma proyectada.[23]

Referències

  1. ↑ (2006).«Sevilla l'Exposició Ibero-americana de 1929 i l'Exposició Universal de 1992».Artigrama.(21)ISSN 0213-1498.Consultat el 30 d'octubre de 2016.
  2. ↑ Pérez Escolano, 1996, p. 122.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Amors, 2015, p. 96.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Amors, 2015, p. 99.
  5. ↑ «», ABC de Sevilla.
  6. ↑ Amors, 2015, p. 106.
  7. ↑ Amors, 2015, p. 101-103.
  8. ↑ Amors, 2015, p. 109.
  9. ↑ Amors, 2015, pp. 125-126.
  10. ↑ «Decrete 474/1962, d'1 de març, pel que determinats Museus són declarats monuments històric-artístics».«BOE» núm. 59, de 9 de març de 1962, pàgines 3311 a 3313.
  11. ↑ 11,0 11,1 Fernando Fernández Gómez(2013).«El museu arqueològic de Sevilla en l'últim quarto del sigle XX: apunts per a una història completa del museu».Temes d'estètica i art.(27)
    15-84.ISSN 0214-6258.
  12. ↑ «L'Arqueològic prorroga l'exposició del Tesor del Carambolo». Diari de Sevilla.
  13. ↑ Fernando Barroso. «[1]», La Raó.
  14. ↑ «Rehabilitació del Museu Arqueològic de Sevilla». Web de l'estudi d'arquitectura de Guillermo Vázquez Consuegra. Consultat el 26 d'agost de 2023.
  15. ↑ ElMundo.és. «Vázquez Consuegra guanya el concurs per a rehabilitar l'Arqueològic de Sevilla».
  16. ↑ Javier Macías. «[2]», ABC de Sevilla.
  17. ↑ Europa Press. Publicat per Diari de Sevilla.. «El Govern central preveu licitar les obres de l'Arqueològic enguany».
  18. ↑ «Presuposts Generals de l'Estat de 2022. Organismes autònoms. Anex d'inversions reals i programació plurianual».
  19. ↑ «[3]». Consultat el 8 de giner de 2020 (en és).
  20. ↑ «de-fa-75-anos-202101111346_notícia.html », ABC de Sevilla.
  21. ↑ «[4]», Europa Press.
  22. ↑ «[5]». Consultat el 8 d'agost de 2023 (en és).
  23. ↑ Jesús Morillo. «[6]», ABC de Sevilla.

Bibliografia

  • F. Fernández Gómez, “El Pabelló de Belles arts de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla. Museu Arqueològic Provincial”, Aparejadores. Bolletí del Colege Oficial de Aparejadores i Arquitectes Tècnics de Sevilla n.º 24, 1987, págs. 17-23
  • VV.AA., Itálica en el Museu Arqueològic de Sevilla, catàlec de l'exposició, Sevilla, Junta d'Andalusia, 1995 (ISBN 84-87826-70-9).
  • Pérez Escolano (1996). Aníbal González, 2ª edició, Secretariat de Publicacions de la Diputació Provincial de Sevilla, p. 122. ISBN 84-7798-130-2.
  • Molina Caixcos (2018). Aníbal González i la seua influència en l'arquitectura de la província de Badajoz, Junta d'Extremadura. ISBN 978-84-9852-560-1.
  • Conya de Prat Sagrera (2016). José Gestoso i Sevilla: biografia d'una passió, Institut de la Cultura i les Arts de l'Ajuntament de Sevilla. ISBN 978-84-9102-038-7.
  • Amors (2015). La colecció arqueològica municipal de Sevilla. 1886-2014. Història i perspectives. ISBN 978-84-9102-002-8.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pabelló_de_Belles_arts_(Sevilla)&oldid=1392392»