Pèptids de autoescisión 2A

Erro al crear miniatura:

Una ilustració de la funció del pèptid 2A: quan la Regió de codificació (CDS) d'un pèptid 2A s'inserta entre dos (CDS) de proteïna, el pèptid es traduirà en dos proteïnes que es plegaran independentment pel bot del ribosoma.

Els pèptids de autoescisión 2A, o pèptids 2A, són una classe de pèptids de 18 a 22 aminoàcits (aa) de llongitut,^[1] que poden induir un bot de ribosoma durant la traducció d'una proteïna en una cèlula. Estos pèptids compartixen un motiu de seqüència central de DxExNPGP i es troben en una àmplia gama de famílies virals. Ajuden a generar poliproteínas en fer que el ribosoma falle en formar un enllaç peptídico. Els membres dels pèptids 2A duen el nom del virus en el que varen ser descrits per primera volta. Per eixemple, F2A, el primer pèptid 2A descrit, procedix del virus de la febra aftosa. El nom "2A" en sí prové de l'esquema de numeració de gens d'este virus.

Membres

Quatre membres de la família de pèptids 2A s'utilisen freqüentment en l'investigació de les ciències de la vida. Estos pèptids són P2A, E2A, F2A i T2A. F2A procedix del virus de la febra aftosa 18, E2A procedix del virus de la rinitis equina A, P2A procedix del teschovirus porcí-1 2A i T2A procedix del virus thosea assigna 2A. La següent taula mostra les seqüències de quatre membres dels pèptids 2A. Afegir l'enllaç opcional "GSG" (Gly-Ser-Gly) en el N-terminal d'un pèptid 2A ajuda en l'eficiència.

Nom	Seqüència
T2A	Plantilla:Mona
P2A	Plantilla:Mona
E2A	Plantilla:Mona
F2A	Plantilla:Mona

Descripció

L'escissió aparent es desencadena pel bot de ribosoma de l'enllaç peptídico entre la Prolina (P) i la Glicina (G) en el C-terminal del pèptid 2A, lo que dona com a resultat que el pèptid ubicat abans del pèptid 2A tinga aminoàcits suplementaris en el seu extrem C-terminal, mentres que el pèptid ubicat despuix del pèptid 2A tindrà una Prolina suplementària en la seua extrem N-terminal. El mecanisme molecular exacte de l'escissió mediada pel pèptid 2A encara es desconeix. No obstant, es creu que implica un "bot" de ribosoma de la formació d'enllaços peptídicos glicil-prolil en lloc d'una verdadera escissió proteolítica.

Referències

↑ Colomer Berrios, L. B. (2017). Transformació estable de Solanum lycoperscum i Nicotiana tabacum en els gens de les proteïnes dolces Taumatina i Brazeina (Doctoral dissertation, Universitat de Chile).

Este artícul conté una traducció derivada de «Péptidos de autoescisión 2A» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Colomer Berrios, L. B. (2017). Transformació estable de Solanum lycoperscum i Nicotiana tabacum en els gens de les proteïnes dolces Taumatina i Brazeina (Doctoral dissertation, Universitat de Chile).

[1]