Neoglyptatelus

Neoglyptatelus és un gènero extint de gliptodonte, un grup de mamífers herbívors cingulados, emparentats en els actuals armadillos (família Dasypodidae), si be es diferencien d'ells per la seua adaptació a la dieta herbívora, l'acurtada del cràneu i la conversió de les seues bandes acorazar de l'esquena en una sòrt d'única closca defensiva. Neoglyptatelus és un membre primitiu del grup, havent existit en el periodo Mioceno mig de la zona de La Venda (formació Villavieja), en el departament de Huila, en Colòmbia. Va pertànyer a la subfamília dels Glyptodontinae, gliptodontes primitius coneguts fins a llavors del Oligoceno d'Argentina, que aparentment varen poder sobreviure de manera relictual en el nort de Suramérica en el Neógeno.

Neoglyptatelus originalis, l'espècie tipo (el nom del qual afig la paraula neos, "nou" en grec, al nom Glyptatelus, mentres que el nom d'espècie originalis fa referència al seu orige), va anar originalment descrita en 1997 sobre la base de restants d'una coraza i varis osteodermos (plaques òssees) de la mateixa. Dits osteodermos eren d'uns 20 milímetros de llarc, 16 mm d'ample i 9 mm de gruixa, en superfície plana, donant a entendre de que es tractava d'una espècie mijana, menor en tamany als seus parents Glyptatelus i Clypeotherium; una segona espècie, N. sincelejanus, va ser descrita posteriorment a partir de plaques de l'armadura i un tubo cabal en la zona nort de Colòmbia, en el departament de Sucre, prop de la ciutat de Sincelejo (en la formació geològica homònima) datant també del Mioceno mig (edat Laventense). Es diferencia de N. originalis en les seues plaques més menudes i convexas (de 16 mm de llarc i 5 mm de gruixa), en major separació entre elles. Estes troballes mostren com este grup de gliptodontes es va extinguir ràpidament en el sur, pero algun linaje migró prèviament cap al nort i va poder sobreviure en el Mioceno, fins a poc abans de la principal activitat orogénica andina.