Neith (lluna hipotètica)

Neith és el nom que va rebre un hipotètic satèlit natural del planeta Venus l'existència del qual va ser discutida durant els sigles XVII, XVIII i XIX.

Ya en 1645, l'astrònom italià Francesco Fontana va afirmar haver descobert un satèlit al voltant de Venus, si ben el seu anunci no va tindre cap eco o repercussió. No obstant en 1672, l'astrònom Giovanni Cassini va creure localisar també un satèlit de Venus. Al no estar segur de la seua observació va deixar passar l'acontenyiment, pero en 1686, despuix de tornar a observar-ho, va fer públic el seu descobriment, estimant que el cos tenia aproximadament 1/4 del tamany de Venus.

En 1740 l'astrònom anglés James Short va observar de nou el satèlit, seguit en 1759 per Andreas Mayer i en 1761 per Joseph Louis Lagrange, qui despuix d'observar de nou el satèlit, va estimar que este tenia un pla orbital perpendicular al pla orbital terrestre. Durant eixe mateix any l'objecte es faria visible al voltant de 18 voltes a atres 5 observadors.

Especialment interessants varen ser les observacions de Scheuten el 6 de juny de 1761: va vore a Venus en trànsit sobre el disc solar, sent acompanyat per un punt obscur més chicotet a un costat, seguint el seu trànsit. No obstant un atre astrònom contemporàneu del fenomen, Samuel Dunn, en Chelsea, Anglaterra, que també va observar el trànsit, va afirmar no haver vist el citat punt acompanyant el planeta. A lo llarc de 1764 atres dos observadors varen documentar huit observacions del satèlit Neith.

Ya en 1766 es produïxen les primeres veus crítiques davant tan huidizo satèlit: el director de l'observatori de Viena va publicar un tractat en el que declarava que totes eixes informacions es tenien que deure sense dubte a ilusions òptiques provocades per la lluminositat de Venus.

En l'any 1768 l'astrònom danés Christian Horrebow de nou observa el satèlit venusiano i en el 1777, Johann Heinrich Lambert va publicar les seues conclusions i càlculs sobre els diferents elements orbitales del satèlit en el Berliner Astronomischer Jarhbuchel, anuari astronòmic de Berlín, calculant la distància mija estimada del satèlit a Venus (66'5), el seu periodo orbital (11 dies i 3 hores) i l'inclinament de la seua òrbita en relació en l'elíptica (64°).

En 1768 Christian Horrebow va observar de nou el satèlit, en Copenhague, despuix de lo que es varen produir vàries busques del mateix, incloent una realisada per William Herschel. Tots varen fallar en l'intent de trobar el satèlit. Molt més tart, l'alemà F. Schorr va intentar revisar el cas en relació en el satèlit en un llibre publicat en 1875.

En 1884, el exdirector del Real Observatori de Brusseles, M. Hozeau, sugerix que el satèlit es mostra propenc a Venus cada 1.080 dies, no perque està orbitando al voltant de Venus, sino perque és en realitat un planeta independent que orbita al voltant del Sol una volta cada 283 dies, lo que ho colocava en conjunció en Venus cada 1.080 dies. Hozeau ho bateja en el nom de la deesa egipcíaca Neith.

La Acadèmia Belga de Ciències publica en 1887 un estudi en el que es refuta l'existència de Neith i del satèlit de Venus, demostrant que tots els registres realisats fins a la data eren d'estreles propenques ópticamente a Venus.

L'última observació de la teòrica lluna es va produir el 13 d'agost de 1892, quan Edward Emerson Barnard va registrar un objecte de magnitut 7 prop de Venus. No existix una estrela en la posició registrada per Barnard. Encara no se sap qué és lo que va vore, pero la tesis de Neith va deixar de tindre credibilitat científica.