Narke japonica

ralla durmiente japonesa (Narke japonica) (Narke japonica)

La ralla durmiente japonesa (Narke japonica) és una espècie de ralla elèctrica de la família Narkidae. És comú en les aigües costeres del noroest del Oceà Pacífic, des del sur de Japó fins al sur de China. En una llongitut de fins a 40 cm (16 polzades), la ralla durmiente japonesa té un disc d'aleta pectoral casi circular de color rojós a marró chocolate per damunt, a voltes en taques més obscures o més clares, i marró més clar per davall. Els espiràculs darrere dels seus menuts ulls tenen vores elevades i plans. La seua coa, curta i musculosa, presenta una única aleta dorsal situada a popa de les aletes pèlviques redonejades i termina en una gran aleta cabal.

La ralla durmiente japonesa, que habita en zones arenenques poc profundes prop de secs rocosos, és un depredador d'invertebrats que viu en el fondo. De la mateixa manera que atres membres de la seua família, pot produir una forta descàrrega elèctrica des de les seues òrguens elèctrics en fins defensius. Les femelles donen a llum a ventrades de fins a cinc crío. Les críes gestants s'alimenten primer de vitelo i més vesprada de histótrofo («llet uterina»). La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) ha classificat esta espècie com a Vulnerable, per la seua susceptibilitat a la peixca d'arrastre que opera intensivamente en tota la seua àrea de distribució.

Taxonomia

Els primers eixemplars de ralla durmiente japonesa coneguts per la ciència varen ser quatre peixos arreplegats en Japó pels naturalistes alemans Philipp Franz von Siebold i Heinrich Burger durant el segon quart del sigle XIX. Els eixemplars varen ser disecados i depositats en el Museu Nacional d'Història Natural de Leiden; tres d'ells varen ser etiquetats com «Narcine spec.» i un com «Narcine timlei». Este material va servir de base per a una descripció realisada per Coenraad Jacob Temminck i Hermann Schlegel, que es va publicar en 1850 com a part de Fauna Japonica, una série de monografies sobre zoologia japonesa. Temminck i Schlegel varen assignar la nova espècie al subgénero Astrape del gènero Torpedo; autors posteriors sinonimizarían Astrape en Narke. En 1947, Marinus Boeseman reexaminó els quatre espècimen originals i va designar el més gran, de 27 cm (11 polzades) de llongitut, com lectotipo de l'espècie. Atres noms comuns d'esta ralla són ralla elèctrica japonesa i torpedo motejat japonés. Alguns taxónomos creuen que el torpedo dormilón (Crassinarke dormitor) pot ser conespecífico de la ralla dormilona japonesa, ya que la seua morfologia és pràcticament idèntica.

Descripció

La ralla durmiente japonesa té un disc d'aleta pectoral casi circular més ample que llarc. Dos grans òrguens elèctrics en forma de renyó són visibles baix la pell a abdós costats del cap. Els ulls, menuts i eixints, estan seguits immediatament per espiràculs més grans en vores planes i prominentemente elevats. Les fosses nassals són chicotetes i estan molt juntes, i entre elles hi ha una cortina de pell que se superpon a la boca. La boca protuberante forma una llínea travessera curta i està rodejada per una regata profunda. Hi ha menys de 25 files de dents en cada mandíbula, dispostes en bandes; les dents són menudes, en bases ovalades i corones puntagudes. En la part inferior del disc es troben cinc parells de curts clavills branquiales.

Les aletes pèlviques són grans i amples, en màrgens convexos, i s'originen baix de les aletes pectorals; els mascles adults tenen ganchos rechonchos que no s'estenen més allà dels màrgens de l'aleta pèlvica. La coa és curta i grossa, en un plec de pell a cada costat. Hi ha una sola aleta dorsal redonejada situada darrere de les aletes pèlviques. La gran aleta cabal és casi simètrica per damunt i per baix del pedúncul cabal i té els cantons redonejats. La pell és blana i carix de dentells dérmicos. La ralla durmiente japonesa és de color rojós a marró chocolate per damunt i marró més pàlit per davall; alguns eixemplars són plans, mentres que uns atres tenen taques obscures o clares en la superfície dorsal (rara volta també en la ventral). La llongitut màxima coneguda d'esta espècie és de 40 cm.

Distribució i hàbitat

La ralla durmiente japonesa habita en aigües de la plataforma continental del noroest de l'oceà Pacífic, des del sur de Japó i Corea fins al surest de China i Taiwan. Esta espècie comuna, que viu en el fondo, pot trobar-se en zones arenenques, a sovint prop de secs rocosos, tant prop com llunt de la costa. Front a la península de Izu, s'ha observat a una profunditat d'entre 12 i 23 m.

Biologia i ecologia

Prou inactiva per naturalea, la ralla dormilona japonesa pansa gran part del seu temps enterrada en el fondo marí. Pot produir una descàrrega elèctrica d'entre 30 i 80 volts per a aüixar als seus depredadors, entre els que es troba el taburó motejat (Cephaloscyllium umbratile). Els seus òrguens elèctrics estan composts per electrocitos, cèlules especialisades derivades de les fibres musculars que estan reblixes d'una substància gelatinosa. Estos electrocitos estan apilats en columnes verticals, en moltes columnes formant cada orgue elèctric; esta disposició funciona essencialment com a bateries conectades en paralel. La dieta de la ralla durmiente japonesa inclou invertebrats bentónicos. Un paràsit d'esta espècie és la tenia Anteropora japonica (Yamaguti, 1934) Subhapradha, 1955.

La ralla durmiente japonesa és vivípara, i els embrions en desenroll es nutrixen inicialment de vitelo i posteriorment de histótrofo («llet uterina») produït per la mare. Les femelles paren ventrades de fins a cinc críes a principis d'estiu; els recent naixcuts medixen 10 cm (3,9 polzades) de llarc i són més clars i de color més uniforme que els adults. La madurea sexual s'alcança en una llongitut d'entre 23-37 cm (9,1-14,6 polzades) per als machos, i al voltant de 35 cm (14 polzades) per a les femelles.

Interacció en els humans

El choc del raig durmiente japonés és fort pero no posa en perill la vida dels humans. S'ha observat una ralla que va reaccionar al contacte en una cambra fregant la seua esquena contra el port de la cambra, #lo que sugerix que pot defendre's activament si li la molesta. La ralla durmiente japonesa s'adapta mal al captiveri. Esta i atres espècies de ralles elèctriques s'utilisen en investigació biomèdica perque els seus òrguens elèctrics tenen abundants canals iònics i receptors d'acetilcolina, i poden servir de model per al sistema nerviós humà.

Encara que es dispon de poques senyes específiques, es creu que la ralla durmiente japonesa es captura incidentalmente en rets d'arrastre de camarones i atres arts de peixca demersal en tota la seua àrea de distribució. No s'utilisa econòmicament; no obstant, les ralles elèctriques tendixen a no sobreviure a la captura i el descarte, i se sap que la peixca d'arrastre de gambes ha provocat marcats descensos de població en atres espècies de ralles elèctriques en atres llocs. Donada l'elevada intensitat de l'activitat peixquera en les costes d'Àsia Oriental, la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) ha classificat a esta espècie com a Vulnerable.