Narciso i Goldmundo

Erro al crear miniatura:

Narciso i Goldmundo

Narciso i Goldmundo (originalment, en alemà, Narziß und Goldmund) és una novela del premi nobel alemà Hermann Hesse, escrita en 1930.

Es tracta d'una novela de "conciliació" d'antagonismes. Els dos personages protagónicos de la mateixa, Narciso i Goldmundo, seguixen, cada u, els seus propis camins, travessen —l'u i l'atre— innumerables desventuras i descobriments. Els seus punts de vista respectius sobre el món, els seus cosmovisión, bosquejan en l'inici trayectòries marcadament divergents, per a retrobar-se, despuix en lo essencial, cap al final de l'obra.

La reconciliació és proposta, cap al desenllaç, pel noveliste. Lo que es veu de fet és que abdós personages no han deixat de pensar emocionadamente, l'un en l'atre, a lo llarc de tota la vida. A pesar de les diferències d'enfocament, d'objectius, de menesters que els han afaenat. Hesse buscarà conjugar a la seua manera sense quebrantarlo, un dualisme manifest entre esperit i matèria, entre espiritualitat i animalidad, o entre la vocació i la mirada de les cièncias i la de les arts.

Personages principals

Narciso és un novicio, un monge, dotat del coneiximent d'una amplísima saber humà. Diligent i contemplatiu, amant del grec clàssic i de les ciències; una persona enterament espiritual i consagrada en unció a la vida religiosa. Encara sent molt jove ha segut designat com a assistent de grec en l'escola del monasteri de Mariabronn, lloc al que en cert dia dalt un nou alumne: Goldmundo. Poc a poc, en sessions de llenta i mesurada aproximació, Narciso, en sensibilitat i prudència, mostrarà a este chicon el seu camí, que no era el que uns atres —el seu pare— havien conformat i prediseñado per a ell.

Goldmundo, en la polaridad, representarà l'esperit sensible del artiste, en una gran capacitat d'amar i de commoure's davant els events de la vida. Durant el seu periple vital afrontarà innumerables aventures i entropeçarà en la diversitat de tot tipo de realitats, entre les quals i no com a cosa menor, està la mort, que se li ha de presentar en una multiplicitat de rostres. En una sola mirada entranyable conseguix capturar el cor de les dònes elegides. Encarna davant la nostra mirada l'esperit del vagabunt, i sobretot de l'artiste creador, que és herència de la seua mare, a la que perseguix trobar en les tenebres de la seua inconscient. Esta meta, i no una atra, serà el comés de la seua vida sancera. Pero en eixe llarc i a voltes tortuoso pelegrinage en busca de sí, jamai s'oblidarà de l'amic més amat, Narciso, constantment present en els seus pensaments.

Essència de l'argument

El molt ascético i espiritual Narciso està destinat en claritat a complir una lluenta carrera religiosa. Se nos presenta com un jovenil mestre en el convent de Mariabronn, respectat i fins a temut pels seus superiors en virtut del reconeiximent del seu senyalat saber.

La erudición, els coneiximents i el saber, no són les seues úniques capacitats. Té també la molt personal aptitut de llegir en hondura i precisió en l'ànima de les atres persones.

Tal llectura, tal empatia, serà eixercida i aplicada en Goldmundo. Este jove i nou alumne depositat en el monasteri, fredament, per un pare que aspira a transformar-ho en un erudit i un religiós; tot açò en ho manifeste. en el fondo recóndito de la seua ànima aspira a que en el seu fill es conseguixca l'expiació de la culpa de la seua mare, artista devota de la seua llibertat, que els ha abandonat a abdós.

La mare sempre ha segut en l'ànima de Goldmundo una figura desprovista de ribets clars, el seu perfil és el que li ha quedat dels relats i de les referències del seu pare. El seu amic Narciso s'ha de mostrar sensible a estos oblits, a estos estanys, i ajudarà a tornar a evocar aspectes perduts, aixina com també colaborarà per a que Goldmundo arribe a la certea de que la erudición i la vida religiosa no conjuguen la seua verdadera vocació.

Convençut Goldmundo de la certea de les paraules de Narciso, als díhuit anys resol abandonar el monasteri de Mariabronn. Mamprendrà aixina una nova vida de vagabunt en la que el jove s'anirà iniciant en l'aprenentage del amor, sensual i emotiu, de tots els goges, de les alegries i sofriments: en una paraula, dels més diversos aspectes de la vida.

Despuix de numerosos anys de desesperançada busca, Goldmundo descobrix verdaderament la seua naturalea d'artista. La mateixa que tan brillantemente havia segut entrevista i anunciada pel seu amic Narciso. D'esta manera es va a transformar en alumne del mestre Nicolao, després de la visió d'una estàtua de "María", que és obra seua. La seua aspiració serà la de plasmar les imàgens configurades dins de sí, a lo llarc del temps, i que sintetisen la seua experiència del món. Prontamente passarà d'aprenent a "mestre", passage en el qual molt tindrà que vore la realisació plàstica del apòstol Juan, en les traces precises de Narciso.

Cridat per les seues ganes de vida errante, deixa la seua llabor en el mestre Nicolao. Reemprén la vida de vagabunt i en el curs d'eixe dens pelegrinage ha de conéixer els horrors multiformes del món, la pesta que arrasa en les poblacions, els polifacètics rostres de l'amor; s'entrega a l'abraç apassionat de moltes dònes, en el seu gran poder de seducció, pero únicament algunes quedaran en el seu cor: la gitana Lisa, Lidia, Julia, Lena —que morirà víctima de la pesta—, Inés, amant d'un comte... Pero entre tants rostres solament una figura femenina ha d'acompanyar-ho en tota la seua existència, des de que partira del monasteri: la Mare eterna, image viva, contínuament mutable, que, finalment resultarà ser l'image de la seua pròpia mare. Tota la seua vida ha segut la persecució d'eixa image. Per a trobar-la deurà arribar a la vellea...

Després d'este alluntament, en el que progressivament ha anat visualisant el rostre de la seua mare sent la necessitat de retornar al taller del seu mestre, per a plasmar en talles en fusta totes les imàgens acumulades. Després d'un llarc camí aplega finalment al atelier de Nicolao, pero ell ha mort.

Goldmundo permaneix en la ciutat, en l'intenció de continuar el seu treball d'artesà i escultor; pero allí coneix a una nova dòna i s'involucra en un episodi que li valdrà la condena a mort. D'açò ho salva un sacerdot, que és res menys que Narciso convertit en abad del monasteri, qui ho du en si de regrés al lloc a on tants anys abans abdós es varen conéixer. En el monasteri, Goldmundo es dedica a l'art, sorprenent a Narciso i ensenyant-li moltes coses que este no va conéixer en la seua vida intelectual i religiosa. Es reconvertix i viu una vida sedentaria i d'alguna forma espiritual; pero la seua ànima errabunda li demana una última eixida als camins, en la que es despediria de la seua joventut. Buscant en el fondo atre trobada en una bella dòna del seu passat immediat, va sofrir un accident, i es va dirigir llavors —no sense orgulloses vacilacions— de regrés al convent. Narciso haurà d'acollir-ho i cuidar-ho. Evolucionarà mal i la mort se li acostarà. Pero ara sap que pot morir seré i en pau. Ha entrevist lo perseguit tota la vida, ha cregut comprendre que l'image de la seua mare és la que li ha permés —en propietat— amar, i la que ara li permet morir.

Les seues últimes paraules a Narciso dictaminaran esta apreciació. «Per a amar i morir, es requerix haver tingut mare».