Anar al contingut

Moralistes francesos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Image de Michel de Montaigne

baix la denominació de moralistes francesos s'engloba un grup heterogéneu de pensadors francesos fonamentalment dels sigles XVII al XVIII, encara que es prolonga durant vàries décades més. Es tracta d'una corrent d'escritors seculars que descrivien la «conducta personal, social i política» típicament a través de màximes. El seu estil lliterari oferix reflexions sobre la moral humana, les convencions socials, les costums, les traces de caràcter i els modos de vida, en suma, sobre les accions i el comportament humans. La tradició és associada en els salons del Ancien Régime des del XVI, i sorgix en els Ensajos de Montaigne (1533-1592), alcançant el seu apogeu en la França dels salons i prolongant-se durant l'Ilustració,[1] la Revolució francesa i el Romanticisme; en esta última corrent s'inclourien noms com els de Joubert o Chateaubriand.

Moralistes no s'ampra en el sentit de que anaren defensors d'una moral conservadora, sino, abans be, com l'eixercici de la crítica de les costums[2] (mores). Estos autors varen ser aguts observadors de la mentalitat i l'esperit de la seua época, sometent a lúcida observació les conductes i motivacions de les persones. Si ben els moralistes varen escriure ensajos i perfils, el seu gènero predilecte era la màxima. Estes eren breus enunciats abstractes carents de context, contenint a sovint paradoxes i sempre dissenyades per a produir estupor o sorpresa. Els moralistes apuntaven a una observació objectiva i imparcial, lliure dels preconceptos del seu temps. La seua aproximació mai va ser sistemàtica.[1] Entre els moralistes francesos més destacats es troben:[3][4]

Per lo general, estos escritors vivien en la cort real, com el duc de Saint-Simon, encara que alguns preferieron la soletat, com Pascal. La llista de moralistes no és tancada, sino que canvia segons l'autor de la selecció. Per eixemple, en l'edició més recent, titulada Un mònstruo incomprensible. Retaule de moralistes francesos (Sevilla, 2025), a càrrec de José Luis Trullo, apareix inclosa per primera volta Madelaine de Souvré i noms com els de Malesherbes o Chateaubriand, pero no el de Stendhal.[5]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Ian MacLean, "Moralistes", Routledge Encyclopedia of Philosophy (Taylor and Francis, 1998), doi:10.4324/9780415249126-DONA035-1.
  2. ↑ Margot Kruse: Die französischen Moralisten dones 17. Jahrhunderts, En: Beiträge zur französischen Moralistik, Berlin 2003, p. 1–27.
  3. ↑ Amaury Duval , Collection de Moralistes Français, Paris 1820-22
  4. ↑ Fritz Schalk, Die französischen Moralisten, DTV, 1974.
  5. ↑ Díaz Hernández, Javier(13/12/2025).«Un mònstruo incomprensible. Retaule de moralistes francesos (1600-1850)».Entreletras.Consultat el 18/02/2026.