Montanyes Marrah
Les montanyes Marrah o montanyes Marra (Fur, Fugue Marra; àrap: جبل مرة, Jebel Marra (àrap sudanés - "montanyes de la dòna" per la silueta d'una dòna reclinada quan es veu des del surest, són una cordillera de picos volcànics en un massiç que s'eleva fins als 3042 metros. Són les montanyes més altes de Sudan.
Geografia
[editar | editar còdic]
Les montanyes estan situades en el centre de la regió sudanesa de Darfur, en la frontera dels estats de Darfur del Sur i Darfur Central, en una part més chicoteta de la cordillera en l'estat de Darfur del Nort. El punt més alt és la caldera de Deriba. La part superior del massiç és una chicoteta zona de clima templat en altes precipitacions i manantiales permanents d'aigua en mig de la sabana seca i les xares del Sahel.[1]
A banda dels monts Aïr, en Níger, que estan en la frontera del Sàhara pròpiament dit, els monts Marrah són l'única cadena montanyosa important en el Sahel, per lo demés pla, i s'eleven fins a 2600 metros sobre la planura, pero són relativament desconeguts per la falta de desenroll i als conflictes polítics de la regió.
L'última erupció va ocórrer al voltant del 1500 a. C. El centre d'activitat va ser la caldera de Deriba, i va supondre el colapse de la caldera despuix de l'erupció de fluix de pedra pómez i piroclastos que varen recórrer més de 30 quilómetros des del volcà.
La vegetació va ser descrita per Gerald Wickens.[2]
Els llac
[editar | editar còdic]H. Les notes de 1918 de F. C. Hobbs[3] sobre els llac de Jebel Marra indiquen que els dos llac de Deriba (els dos únics de Marra que ell coneixia) estaven situats a una altitut de 1700 peus sobre el nivell de l'mar. Ocupaven una formació similar a un amfiteatre, d'unes 3 a 4 milles de diàmetro, formada per una cordillera circular (o llaugerament ovalada) de elevació molt inclinades, que oscilaven entre uns 800 i 2000 peus sobre la superfície.
El llac salat, conegut pels natius com la "femella", era el major dels dos i ocupava el cantó norest de l'amfiteatre. Media unes 1950 yardes de llarc, 1350 d'ample i unes 3 milles de circumferència. L'aigua d'este llac destacava per ser molt salada, bruta, de color verdenc i tindre una desagradable olor acre. Un considerable depòsit de sal marcava la seua marca de pleamar i, llevat en l'extrem nort, les vores s'inclinaven gradualment cap a un fanc bla, rezumante i de forta olor. Hobbs no va realisar sondejos per falta de temps, pero va deduir que provablement el llac no era molt profunt, llevat potser en el seu extrem nort. Va realisar una travessia completa en brúixola prismàtica, recorrent les distàncies, en un chicotet error de tancament, donant uns resultats relativament precisos.
El segon llac, conegut com "el macho", estava a uns 800 metros al sur del llac salat i contenia aigua més o menys dolça. Tenia unes 1550 yardes de llarc, 900 yardes d'ample, en una circumferència d'unes 1000 yardes, i formava el centre d'un gran cràter, sense dubte d'orige volcànic. Els costats del cràter s'elevaven casi perpendicularment fora de l'aigua, alcançant una altura d'uns 400 a 700 peus, llevat en el costat nort, a on la vora del cràter era considerablement més baix, lo que permetia una pendent més gradual cap a l'aigua. L'aigua d'este llac, de la mateixa manera que la del llac salat, era verdosa, neta, clara i tenia una llaugera olor a sofre. Una mostra presa per al seu anàlisis es va trencar junt en l'última botella de whisky.
Sense temps per a prendre sondejos o fer un recorregut complet del segon llac, Hobbs es va basar en una brúixola prismàtica i un telémetro de bojaca per a la majoria de les medicions de distància. Estes sifres es consideraven aproximades. El llac era vist en superstició i temor pels habitants de Jebel Marra, que creïen en les seues propietats místiques. Pocs natius ho havien visitat realment, pero es considerava que estava encantat, que era un oràcul al que es feyen preguntes i les respostes de les quals es deduïen dels colors que adoptava l'aigua en determinats moments.
Les notes també detallen l'ascensió de Hobbs al pique suroest el 13 de març de 1918. A pesar de les afirmacions inicials dels natius de que no hi havia camí, finalment es varen conseguir guies que varen conduir a l'expedició per una senda ben trillada en la part més difícil de l'ascensió. L'ascens des del nivell dels llac va durar 4,5 hores, i la pujada per les crestes que rodegen els llac va ser casi precipitada. El cim va revelar atres dos picos, a 1 milla i 4 milles respectivament, 50 i 100 peus més alts que el que estaven escalant. Un atre pico, a unes 20 milles, en una llectura magnètica de 540, era provablement el més alt. El pico escalat era el més prominent de l'extrem suroest de la montanya i els lugareño es referien a ell com el Jebel Marra "original". Per la llimitació del barómetro aneroide, que només podia registrar fins a 5000 peus, Hobbs no va poder determinar l'altura del cim que havia alcançat. No obstant, va estimar a ull que el cim estava a lo manco a 2000 peus per damunt dels llac, situant-la a uns 6800 peus sobre el nivell de l'mar.
Geologia
[editar | editar còdic]Jebel Marra, un massiç volcànic extint de finals del Terciario en una elevació màxima de 3042 metros, s'estén de nort a sur a lo llarc d'unes 55 milles, s'eixampla fins a les 40 milles i continua cap al nort atres 60 milles. Es creu que els tossals de Tagabo i el replanell de Meidob, al norest de la cordillera, són d'orige volcànic. El replanell descansa sobre roques Arcaiques en un alçament entre les conques del Chad i de l'Nilo Mig i s'estén cap a l'oest fins a la frontera sudanesa, formant una penillanura ondulada denominada Complex del Basamento, en elevació que oscilen entre els 1100 metros en l'est i els 600 metros en l'oest. Tossals i crestes aïllades, com el massiç de Tebella de 1413 metros, possiblement restants d'una superfície erosionada més antiga, esguiten la penillanura[4].
Al surest i al sur de Jebel Marra, el replanell manté una elevació de 600-700 metros, revelant roques arcaiques baix depòsits d'arena i argila a distàncies de 15 a 70 milles de la base de la montanya. Característiques similars s'observen en l'oest, incloent menuts replanells i inselbergs com els tossals de Dagu i el Gennung a 1200 metros. Les regions oriental i septentrional de Zalingei estan dominades per esquistos i gneises cristalins àcit, mentres que la contraparte occidental consistix principalment en parasquistos, gneises calcosilicatados i atres formacions rocoses.
Al sur del massiç de Tebella, la conca de Wadi Debarei sembla ser una fossa clinal intruida i ocupada per granit foliado no foliado. Geólogos del Servici Geològic de Sudan han realisat recentment treballs prop del Fasher i Nyala, pero els seus resultats encara no s'han publicat. Jebel Nyala, els jebeles de Dagu i els tossals de Wana presenten composicions granítiques i gneísicas, mentres que en les zones entre El Fasher i Nyala predominen les roques cuarzosas.
A uns 160 km a l'est de Jebel Marra, les roques arcaiques estan cobertes per areniscas nubias, en indicis d'una extensió cap a l'oest prop del Geneina. Estudis geològics recents sugerixen la presència extensiva de areniscas nubias al suroest del Fasher baix arenes transportades pel vent, desafiant creències anteriors. La calcàrea propenca a Zalingei, derivada de les aigües calcáreas dels manantiales, és l'únic depòsit sedimentario registrat dins de l'aflorament Arcaic.
Andrew (1948[5]) sugerix que l'activitat volcànica en Jebel Marra va començar en el Terciario superior (Mioceno). El cràter Deriba, que es creu que és una culminació recent, té un diàmetro de més de 3 milles i conté dos llac en característiques salines distintives. Picos de lava rodegen el cràter, un dels quals pot ser el punt més alt de la cordillera. L'història volcànica mostra periodos d'erupció contínua de lava, erosió i events explosius que varen donar forma al gran cràter existent. Les zones volcàniques perifèriques i una fase intrusiva representada per dics prop de Kutum seguixen sent temes d'estudi.
La regió es caracterisa per amplis depòsits superficials d'orige fluvial i eòlic, en el Wadi 'Azum i els seus afluents mostrant amplis canals i terrats. Els rius que fluïxen cap a l'est i el surest tenen llits arenencs que canvien a rovines a entre 30 i 50 milles de les seues fonts. Es creu que una gran planura de rovina o argila al norest de Kutum és una plaja, mentres que un antic erg, el qoz, conserva un relleu de dunes, immovilisat per la sabana dominant. El W. Ibra transporta la escorrentía fluvial al sur de Jebel Marra, i el Qoz Dango continua l'extensió del erg, sense contrapartida occidental en les terres altes volcàniques.
En resum, les característiques geològiques i topogràfiques de Jebel Marra inclouen el seu orige volcànic, les diverses composicions rocoses, els depòsits sedimentarios i l'història de l'activitat volcànica. Els estudis geològics en curs i la necessitat de seguir investigant subrallen la complexa naturalea d'esta regió.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ de Waal, Alex, Famine that Kills: Darfur, Suen, Oxford University Press (Revised edition), 2005, ISBN 0-19-518163-8, p. 36
- ↑ Wickens, Gerald (1976). Flora of Jebel Marra (Suen Republic) and its Geographical Affinities, Royal Botanic Gardens, Kew. ISBN 9780112411000.
- ↑ Hobbs, H. F. C. “Notes on Jebel Marra, Darfur.” The Geographical Journal, vol. 52, no. 6, 1918, pp. 357–63. JSTOR, https://doi.org/10.2307/1780270 . Accessed 31 Jan. 2024.
- ↑ Lebon, J. H. G., i V. C. Robertson. "El Jebel Marra, Darfur, i la seua regió". The Geographical Journal, vol. 127, nº 1, 1961, pp. 30-45. JSTOR, https://doi.org/10.2307/1793193.
- ↑ Andrew, G. 1948 Geology of the Suen, en Agriculture in the Suen, J. pp. 84-129. Geoffrey Cumberledge,
- Este artícul conté una traducció derivada de «Montañas Marrah» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.