Anar al contingut

Memòria immune innata

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La memòria immune innata és la capacitat del sistema inmunitario, mediada principalment per components de l'immunitat innata, de generar respostes cualitativament distintes i més eficaces en un segon (o posterior) trobada en un estímul biològic, com a conseqüència d'una exposició prèvia. A diferència de l'immunitat adaptativa clàssica, esta “memòria” no es definix per especificidad clonal (no depén d'expansió antígeno-específica de limfocits T o B en receptors variables), sino per reprogramación funcionals duradores en les cèlules innates i, en molts casos, en les cèlules progenitores que les originen.

Història del concepte

[editar | editar còdic]

La memòria immunològica (o memòria inmunitario) és la capacitat del sistema inmunitario per a ajustar la seua resposta despuix d'una exposició prèvia a un estímul, de modo que, davant una nova trobada, puga respondre de forma més ràpida i eficaç front a un patógeno específic. És una traça evolutiva que millora la supervivència del hoste despuix d'una reinfecció.[1]

Tradicionalment, es va considerar que l'immunitat innata no podia desenrollar memòria immunològica, en contrast en en el sistema d'immunitat adquirida o immunitat adaptativa, pero est plantege va ser qüestionat per estudis realisats en plantes, invertebrats i mamífers.[2]

En 1960, Graham Mackaness va observar que la resistència desenrollada en rates despuix d'una infecció en Listeria monocytogenes, Brucella abortus o Mycobacterium tuberculosis no estava dirigida de manera específica contra l'organisme que havia causat l'infecció inicial. Les seues investigacions varen mostrar que els macròfecs, despuix d'una infecció primària en Listeria monocytogenes, adquirien una capacitat millorada per a controlar infeccions heterólogas posteriors.[3]

Estes troballes varen permetre establir el principi de que les cèlules de l'immunitat innata poden experimentar canvis funcionals duradors que contribuïxen a millorar la defensa del hoste front a desafius posteriors.[4]La creixent evidència d'este fenomen va impulsar un canvi de paradigma en la comprensió de la defensa del hoste i va donar lloc al concepte de memòria immune innata.


S'ha propost que este tipo de memòria estaria mediat per la reprogramación epigenética i metabòlica de cèlules immunes innates i de progenitors hematopoyéticos, lo que permetria respostes modificades davant desafius posteriors. La durabilitat d'este estat es relaciona en canvis en les cèlules mare hematopoyéticas.[5]

L'estat durador de l'immunitat innata potenciada es denomina immunitat entrenada. Este procés està mediat per cèlules inmunitario innates, com els monocits, els macròfecs i les cèlules assessines naturals (NK). L'immunitat entrenada proporciona protecció front a reinfeccions de manera independent dels limfocits T de memòria i les cèlules B de memòria, per mig de mecanismes específics i una reprogramación epigenética no específica.[4]

La memòria és una característica reconeguda tant de l'immunitat innata com de l'immunitat adaptativa. Encara que els mecanismes pels quals s'induïx la memòria en abdós sistemes són diferents, abdós contribuïxen a millorar la defensa del hoste front als patógenos.[5]

L'immunitat entrenada es troba conservada mecánicament a través dels eucariota i, en els mamífers, funciona com un sistema regulat dinàmicament i dependent de l'etapa de la vida. Les demandes i restriccions sobre la memòria immune innata canvien a lo llarc del desenroll. Durant la vida fetal i neonatal predominen la programació tolerogénica i la transferència immune materna; en la vida primerenca s'establixen punts d'ajust de l'immunitat innata durant la colonisació microbiana; i en l'edat adulta s'integra l'entrenament central i perifèric en l'immunitat adaptativa.[4]

L'envelliment altera esta integració i produïx inmunosenescencia i inflamació, possiblement com a conseqüència de l'entrenament desadaptativo acumulatiu a nivell de les cèlules mare hematopoyéticas.[4] El reconeiximent de l'immunitat entrenada representa un canvi de paradigma en l'inmunología. La seua possible participació en la resistència front a reinfeccions ha segut proposta com una base per al desenroll de futures vacunes.[2]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Memòria inmunitario». dtme.ranm.és. Consultat el 2026-07-19.
  2. 2,0 2,1 «Training innate immunity: the changing concept of immunological memory in innate host defence».European Journal of Clinical Investigation.43(8)
    881–884.ISSN 0014-2972.doi:10.1111/eci.12132.Consultat el 2026-07-19.
  3. «THE IMMUNOLOGICAL BASIS OF ACQUIRED CELLULAR RESISTANCE».The Journal of Experimental Medicine.120(1)
    105–120.ISSN 1540-9538.doi:10.1084/jem.120.1.105.Consultat el 2026-07-19.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Evolution and development of innate immune memory».Science Immunology.11(121)
    eaeb7976.doi:10.1126/sciimmunol.aeb7976.Consultat el 2026-07-19.
  5. 5,0 5,1 «Innate and Adaptive Immune Memory: an Evolutionary Continuum in the Host’s Response to Pathogens».Cell Host & Microbe.25(1)
    13–26.ISSN 1931-3128.doi:10.1016/j.chom.2018.12.006.Consultat el 2026-07-19.