Mach de resistència divergent
El Mach de divergència de resistència és el número de Mach a partir del com la resistència aerodinàmica d'un perfil o fuselado comença a incrementar-se ràpidament a mida que aumenta el número de Mach.[1] Este increment pot provocar que el coeficient de resistència s'eleve a un valor dèu voltes més alt que el valor a normal a baixes velocitats.
El valor del Mach de divergència de resistència és típicament superior al 0.6 per la qual cosa és un efecte transónico. El Mach de divergència de resistència esta normalment prop i és sempre major que el número de Mach crític. Generalment el coeficient de resistència aplega al seu major valor en alcançar el Mach 1.0 i comença a disminuir de nou una volta es passe als règims de vol supersònics sobre el Mach 1.2.
L'aument de la resistència està donat per la formació d'una ona de choc en la superfície superior del perfil, la qual pot induir a la solsida del fluix i al gradient advers de pressions en la porció final de les ales. Este efecte obliga a que els avions que pretenen volar a velocitats supersòniques conten en motors de gran espente. En els avions transónicos i supersònics desenrollats tempranamente s'usava en freqüència una picada per a proveir als mateixos de l'acceleració necessària per a superar la zona de l'alta resistència al voltant del Mach 1.0.
En els dies primerencs de l'aviació, este conseqüent aument de la resistència va fer creure que la barrera del sò no podia ser alcançada, ya que es pensava que no seria tecnològicament possible construir un motor en tan considerable espente o un avió en la suficient autoritat de control en vol per a sobrepassar dita barrera. De fet, un dels més populars métodos analítics per a calcular la resistència a grans velocitats, la Regla Prandtl-Glauert, predia una infinita cantitat de resistència en el Mach 1.0.
Dos dels més importants alvanços tecnològics que varen resultar dels intents de conquistar la carrera sónica varen ser: La Regla de l'àrea de Whitcomb i el perfil supercrítico. Un perfil supercrítico es moleja per a fer el Mach de divergència de resistència lo més alt possible, permetent que els avions siguen capaços de volar en una resistència relativament baixa a altes velocitats subsónicas i a baixes velocitats transónicas. Estos alvanços en conjunció en la dinàmica de decorreguts computacional (CFD) han segut capaços de reduir el factor d'aument de la resistència de 2 a 3 voltes per als avions de modern disseny.[2]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Anderson (2001). Fundamentals of Aerodynamics, McGraw-Hill, pp. 613.
- ↑ Anderson (2001). Fundamentals of Aerodynamics, McGraw-Hill, pp. 615.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mach de resistencia divergente» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.