Per a atres usos d'este terme vore Muller.

En matemàtiques, el mètoto de Muller[1] és un procediment de resolució numèrica d'equacions no llineals que es basa en el mètoto de la secante, pero que utilisa una aproximació quadràtica en lloc d'una aproximació llineal. Açò oferix una convergència més ràpida que el mètoto de la secante. Una particularitat d'este mètoto és que pot determinar raïls complexes.

Història

Va ser presentat en 1956 pel matemàtic nortamericà David E. Muller (1924-2008), en l'entorn del creixent número d'algoritmes numèrics que varen sorgir en la progressiva generalisació de l'us dels ordenadors.

Procediment

El mètoto de la secante definix una relació de recurrencia basada en l'interpolació llineal entre dos punts. El mètoto de Muller, per la seua naturalea quadràtica, requerix tres punts. Aixina, es partix de la relació següent:

q=xn−xn−1xn−1−xn−2

Després, es definixen tres térmens:

A=qf(xn)−q(1+q)f(xn−1)+q2f(xn−2)
B=(2q+1)f(xn)−(1+q)2f(xn−1)+q2f(xn−2)
C=(1+q)f(xn)

La relació de recurrencia per a este mètoto ve donada finalment per:

xn+1=xn−(xn−xn−1)2Cmax⁡(B±B2−4AC)

La primera iteración requerix de tres punts x0, x1 i x2, millor quant més pròxims a la solució buscada.[2]

Referències

  1. ↑ David E. Muller, A Method for Solving Algebraic Equations Using an Automatic Computer, Math. Comp. 10 (1956), 208-215
  2. ↑ Mètoto de Muller en MathWorld.

Bibliografia