Nino Bravo
| Luis Manuel Ferri Llopis | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nino Bravo | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Cantant | ||
| Naiximent: | 3 d'agost de 1944 | ||
| Lloc de naiximent: | Ayelo de Malferit, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 16 d'abril de 1973 | ||
| Lloc de defunció: | Villarrubio, Conca, Castella-La Mancha, Espanya | ||
Luis Manuel Ferri Llopis, de nom artístic era Nino Bravo, (Ayelo de Malferit, Valéncia, 3 d'agost de 1944 - † Villarrubio (N-III), Conca, 16 d'abril de 1973), fon un cantant valencià internacional.
Biografia[editar | editar còdic]
Va nàixer en un chicotet poble valencià, Ayelo de Malferit, pero se traslladà a Valéncia als pocs anys. Als 16 anys començà a treballar en la joyeria valenciana Casa Amat, en la que arribà a ser mestre polidor de diamants.
Durant estos anys compagina el treball en la seua afició al cant, fundant a finals de l'any 1962 el conjunt "Los Hispánicos" en els seus amics Félix Sánchez i Salvador Aranda. El trio musical se va fer molt popular en el barri de Sagunt, a on actuaren en numeroses presentacions falleres, balls i verbenes de l'época, arribant a quedar finalistes en el concurs radiofònic nacional "Fiesta en España". No obstant, els seus companyers de grup decidixen que el món de la música no és lo seu i dissolgueren el conjunt.
Nino Bravo no se dona per vençut i crea el quintet "Los Superson" junt a Salvador Pelejero, Vicente López i els germans Pepe i Vicente Juesas. Este conjunt serà el que li acompanyarà en totes les seues actuacions fins al final de la seua carrera artística. No obstant, tenen que fer un paréntesis en les seues actuacions pel servici militar de Nino Bravo, que complix en la Marina de Cartagena.
Al seu regrés se posa a treballar en una oficina, i realisa la seua presentació com a cantant soliste en el Festival de la Cançó de Vall d'Uxó en 1968.
Va realisar ses primeres gales i un recital en el Teatre Principal de Valéncia que solament li reportaren pèrdues. Posteriorment, la casa discogràfica Fonogram li contractà per quatre anys. El seu primer senzill se gravà en cançons de Manuel Alejandro: "Como todos" i "Es el viento". Participà en el festival de la cançó de Barcelona en el tema "No debo pensar en ti", a on fon eliminat.
Pero en l'estiu de l'any 1969, Augusto Algueró li va donar "Te quiero, te quiero", cançó que per distintes causes, encara que la tenien gravada el cantant Raphael, la cantant Lola Flores i l'actriu Carmen Sevilla no eixiren al mercat. Nino conseguí en ella un èxit enorme al ser escollida cançó de l'estiu. A "Te quiero, te quiero" li seguiren "Noelia", "Perdona", "Mi gran amor", "Esa será mi casa", "Mi querida mamá", "Voy buscando", "Un beso y una flor", "Libre", entre atres. Participa en la selecció per al Festival d'Eurovisió en dos ocasions. La primera és en 1970 en el tema "Esa será mi casa", que no conseguí arribar a la final que guanyà Julio Iglesias en "Gwendolyne" (com a curiositat, les cançons són cantades per dos intérpretes, "Ésa será mi casa" és interpretada també per Franciska). La segona i més recordada és, actuant en el programa de Valerio Lazarov, Pasaporte a Dublin, a on quedà en segona posició. La cantant Karina fon la escollida.
El 20 d'abril de 1971 contrau matrimoni en secret en María Amparo Martínez Gil. Despuix viaja a Buenos Aires a on actua en el canal 9 d'eixa ciutat, en un programa especial, junt el cantant de "tangos" argentí Ledesma. El 24 de giner de 1972 naix la seua primera filla, Amparo. Poc despuix edita el seu tercer àlbum, titulat "Un beso y una flor", en el que obté gran èxit en Espanya i Hispanoamérica.
En novembre de 1972 participa en el Festival de la Canción de Río de Janeiro com a representant espanyol, a on conseguix igualar en la primera posició a David Clayton-Thomas (Estats Units). La victòria li fon llevada injustament pel president del jurat, Joseph Lee Zhito, que, al ser dels Estats Units, no podria haver votat pel seu propi país. Semanes més tart ix al mercat el seu quart àlbum, titulat "Mi tierra", en el que s'inclou un dels seus principals èxits: "Libre".
El 14 de març de 1973 realisa la seua última actuació en Valéncia, dins del Parador 73 de les conegudes Falles valencianes. Allí canta, per primera i única vegada, el Himne de Valéncia ajudat pel públic assistent. Els granadins “Jardines de Neptuno” rebrien poc despuix la que seria l'última actuació de l'intérpret valencià.
Mort i anys posteriors[editar | editar còdic]
La matinada del dilluns 16 d'abril de 1973, Nino Bravo, acompanyat pel seu guitarriste i amic José Juesas Francés i del Dúo Humo, se n'anaren pronte de Valéncia cap a Madrit. Un més ans Nino Bravo s'havia fet manager del Dúo i el motiu del viage no era atre que acodir al estudi de gravació per a que posaren la veu per al single. Ademés del patrocini, Nino també tenia alguns compromisos menors en la seua pròpia casa de discs (Polydor-Fonogram) i el regrés estava proyectat per al dimarts 17 per la nit.
S'havia propost realisar el viage en avió (no seria la primera vegada), pero finalment per diverses circumstàncies se va decidir fer-ho en el coche que fa poc havia adquirit Nino en Valéncia, un BMW 2800 de 1970 en placa de matrícula GC-66192. Aixina, s'alluntaren de Valéncia per la Carretera Nacional III (N-III) entre les 7:30 i les 8:00. Faltaven casi 300 km per davant fins a la capital d'Espanya.
Casi dos hores despuix de viage, se pararen a omplirel depòsit i menjar un poc en la localitat conquense de Motilla del Palancar, i ans de les 10:00 proseguien el camí, pero a pocs quilómetros, en el terme municipal de Villarrubio, en una corba en la que eixe mateix més havia hagut un accident mortal, el vehícul BMW 2800 conduït pel cantant se n'ix de la carretera per un descuit i pega vàries voltes de campana.
Nino Bravo i els ferits foren traslladats en vehículs de particulars a Tarancón, situat a 13 quilómetros. En un chicotet hospital de monges mercedàries nomenat Santa Emilia reben les primeres cures i són traslladats en l'única ambulància que tenia el poble a Madrit, i la distància era més o manco els 80 quilómetros. No obstant, a escassos quilómetros de la capital d'Espanya, el cantant moria finalment, ingressant per lo tant mort en el "Centro Sanitario Francisco Franco" de Madrit (actual "Hospital Universitario Gregorio Marañón”)
Les causes de la mort mai foren revelades oficialment, tot apunta a possible neumotórax i a diversos politraumatismes sofrits en la zona abdominal, ya que encara que el coche tinguera cinturons de seguritat davanters (la norma que obligà el seu us és de l'any 1974) és molt provable que el cantant no el portara.
Despuix de la seua mort apareix un disc pòstum, titulat "...Y Vol. 5", que inclou deu cançons gravades semanes ans de la seua defunció. Entre elles se troben "América, América", que se va convertir en tot un himne per als seus admiradors americans i en un dels seus grans èxits. També dins d'este disc apareix l'única cançó composta per Luis Manuel Ferri (Nino Bravo) i titulada Vivir.
La figura de Nino Bravo va reaparéixer en força en el panorama musical de parla hispana en 1995, quan s'edità l'àlbum "50 Aniversario". En esta producció discogràfica se feren , gràcies a la tècnica, duets entre el desaparegut artista i cantants d'èxit actuals. Pronte se va convertit en el disc més exitós del valencià, i les vendes s'estimen en més d'un milló de copies.
A partir de l'aparició d'Internet, els seus admiradors han fet diverses propostes, com la organisació del Primer Encontre de Fans, Amics i Familiars de Nino Bravo, o el recolzament a la creació del "Museu Nino Bravo" en Ayelo de Malferit, la seua localitat natal. En agost de 2007 tornà a constituir-se el Club de Fans Oficial, que porta per nom "Volver a empezar" en referència a l'antic i extint club.
En decembre de 2007 se publicà en Valéncia el llibre titulat "De Manolito a Nino Bravo", escrit per Boro Aranda, en el que se conta l'història de l'orige i principi musical de Nino Bravo, en el primer grup, "Los Hispánicos", que varen formar Manuel Ferri, Salvador Aranda i Félix Sánchez. Edicions Generals de la Construcció. Valéncia. 2007. ISBN 978-84-935157-7-3.
En l'actualitat se troba en cartellera una producció audiovisual titulada "Nino Bravo, ¡ el musical !" que conta en un elenc artístic modern. Un grup de deu músics interpreta en directe la banda sonora del espectàcul. Quatre cantants –dos masculins i dos femenins- posen veu a les cançons de Nino. Ademés de l'image i la veu de Nino Bravo, que també està present en el escenari per mig d'una pantalla jagant.
Discografia[editar | editar còdic]
• 1970 Nino Bravo (nomenat semanes despuix com Te quiero, te quiero)
• 1971 Nino Bravo (Edició Especial Círcul de Llectors)
• 1971 Nino Bravo (rebatejat en 1995 com Puerta de amor)
• 1972 Un Beso y una flor
• 1972 Mi tierra
• 1973 ... Y Vol. 5 (rebatejat en 1995 com América, América)
• 1973 Nino Bravo (Edició Especial Círcul de Llectors)
• 1973 Nino Bravo (Edició Especial Disc-Llibre)
• 1973 Los Artistas Españoles a Nino Bravo (concert-homenage)
• 1974 Nino Bravo (Edició Especial Círcul de Llectors)
• 1974 Nino Bravo (Recopilació Círcul de Llectors)
• 1975 Lo Mejor de Nino Bravo
• 1976 Nino Bravo (Super 20)
• 1980 La Voz de Nino Bravo (en nous arregles de Luis Cobos)
• 1981 El Ayer de Nino Bravo
• 1981 Tus Canciones Favoritas "Quién eres tú" (inclou tema inèdit)
• 1983 Los Grandes Éxitos de Nino Bravo, Vol. 6
• 1985 Érase Una Vez... Nino Bravo
• 1988 Nino Bravo (reedició de "Érase Una Vez...")
• 1990 30 Grandes Éxitos Originales
• 1992 Nino Bravo (recopilació Planeta Agostini)
• 1995 50 Aniversario (duets en artistes nacionals)
• 1995 Aniversario 1945-1995 (digitalizació de "La Voz De Nino Bravo")
• 1997 Duetos 2
• 2002 Esa será mi casa y otros grandes éxitos
• 2002 Homenaje a Nino Bravo (triple CD Commemoratiu MovieMusic)
• 2003 Sus Tres Primeros Lp's (Edició de Rama Lama Music)
• 2003 Todo Nino, La Obra Completa de Nino Bravo
• 2004 Colección Universal.es ( els seus 3 últims discs)
• 2005 Éxitos (Edición de Nhoa Music)
• 2005 N1NO, Todos Los Números 1 de Nino Bravo (recopilació en cançó inèdita "Sin darte cuenta", barreges i DVD en videoclips i presentacions televisives)
• 2005 Éxitos, Vol. 2 (Edició de Nhoa Music)
• 2006 N1NO, Todos Los Números 1 de Nino Bravo (reedició sense DVD)
• 2009 Sus 50 Mejores Canciones
• 2009 Nino Bravo•40 Años Con Nino
La cançó "Libre"[editar | editar còdic]
La cançó "Libre" (en valencià, "Lliure") fon composta en l'any 1972 per José Luis Armenteros i Pablo Herrero, adaptada a les característiques de la veu de Nino Bravo.
La cançó “Libre” de Nino Bravo està inspirada en l'història de Peter Fechter, un jove de poc més de 18 anys, “casi vint”, que fon el primer alemà que intentà botar en l'any 1962 el recent estrenat mur de Berlín. Aplegà al mur acompanyat d'un amic, Helmut Kubelik, que per sòrt sí va aplegar a botar-lo, pero Peter, una volta que “va estendre les seues ales” i es va encaramallar al mateix, va rebre l'alt dels soldats soviètics, pero com diu la cançó “marchava tan feliç que no va escoltar la veu que el va cridar” i d'esta manera, al no ser atés l'alt, varen disparar sobre el jove que fon alcançat per varis dispars i va caure del mur en lo que es denominava “zona de ningú”.
Allí va quedar estés a la vista de tot lo món, ciutadans, periodistes i militars, demanant auxili mentres es dessagnava, sense poder moure's per la serietat de les ferides, i sense que ningú s'atrevira a arreplegar-lo. Els occidentals tenien por de rebre dispars en aquella nova situació i tan solament es varen atrevir a llançar-li una farmacoteca, que de res va servir a un Peter Fechter casi moribunt i a cada minut en menys vida.
Els russos, als que pertanyia la zona morta, varen aguardar uns interminables 50 minuts d'agonia del jove fins que varen procedir a arreplegar-lo.
El poble berlinés que presenciava l'escena cridava a abdós bandos que remediaren la mort d'aquell jove, pero ningú va fer res, inclús les forces occidentals varen impedir que cap civil acodira a ajudar-lo. Al final, en el lloc del succés solament varen quedar flors que foren llançades pels indignats berlinesos.
No seria l'últim en morir en el mur, encara vindrien 260 més. L'últim fallit d'esta llarga llista fon Chris Gueffroy, en 1989, que curiosament tenia també vint anys. Hui en dia hi ha un monument en el lloc en el que va caure Peter i també hi ha una cançó la lletra de la qual ve be rellegir des d'esta nova òptica.
La cançó "Libre" ("Lliure", en valencià) diu:
cansado de soñar;
pero tras la frontera está su hogar,
su mundo y su ciudad.
Piensa que la alambrada sólo
es un trozo de metal
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.
Libre,
como el sol cuando amanece yo soy libre,
como el mar.
Libre,
como el ave que escapó de su prisión
y puede al fin volar.
Libre,
como el viento que recoge mi lamento y mi pesar,
camino sin cesar,
detrás de la verdad,
y sabré lo que es al fin la libertad.
Con su amor por bandera se marchó
cantando una canción;
marchaba tan feliz que no escuchó
la voz que le llamó
y tendido en el suelo se quedó,
sonriendo y sin hablar;
sobre su pecho, flores carmesí
brotaban sin cesar.Referències[editar | editar còdic]
- Bono, Ferran (22 de enero de 2023). «Nino Bravo, el poder de una voz inmortal». El País
- El Economista, ed. (21 de septiembre de 2011). «Nino Bravo – Libre»
- García, Fernando (18 de mayo de 2020). «"Libre", la canción que inmortalizó a Nino Bravo y fue prohibida en Cuba por Fidel Castro». La Nación. ISSN 0325-0946
- Libro "Nino Bravo, Voz y Corazón
- Nino Bravo. Pop español
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Aranda, Boro (2007). De Manolito a Nino Bravo: Las historias jamás contadas. España: Ediciones Generales de la Construcción. ISBN 9788493515775
- Delmonte i Hurtado, Pere; Moragues, Ximo (2004). Llibret fallero 2004 - Homenaje a Nino Bravo. España: Falla El Charco de Catarroja.
- Ledesma, Darío; Fuentes, Francisco J.; Guerrero, Isaac; Juan, Isabel (2003). Memoria viva de Nino Bravo. España: Ayuntamiento de Aielo de Malferit
- Ledesma de Castro, Darío (2022). Nino Bravo: Voz y Corazón (Biografía autorizada). España: Milenio. ISBN 978-84-9743-955-8.
- Ortigueira, Guillermo J. (1973). Nino Bravo, historia de un hombre bueno. España: J. Domenech
- Ortigueira, Guillermo J. (2007). Nino Bravo... Y la voz se hizo mito. España: Carena Editors. ISBN 9788496419322
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Nino Bravo.
- Web oficial de Nino Bravo
- 44 años sin Nino Bravo - Las Provincias
- 50 años sin Nino Bravo, la estrella trágica que brilló fugazmente - El Mundo
- 50 años de la muerte de Nino Bravo: el eco real y virtual de la voz que nunca se fue deslumbra a todo volumen cinco décadas después - Cadena SER
- Se reedita la discografía completa de Nino Bravo en su 50 aniversario - Web oficial de Nino Bravo
- Nino Bravo y el disco en valenciano que no llegó - Levante-EMV