La irrazonable eficàcia de la Matemàtica en les Ciències Naturals
.jpg){kind=link}
La irrazonable eficàcia de la matemàtica en les ciències naturals és el títul d'un artícul publicat en 1960 pel físic Eugene Wigner.[1] En el mateix, Wigner va observar que l'estructura matemàtica d'una teoria física a sovint senyala el camí per a futurs alvanços en aquella teoria o inclús en prediccions empíriques.
La matemàtica en les ciències naturals
[editar | editar còdic]Wigner comença el seu artícul en la creència, comuna entre els qui estan familiarizados en les matemàtiques, de que els conceptes matemàtics tenen aplicabilitat més allà del context en que són originalment desenrollats. Basat en la seua experiència diu que "és important senyalar que la formulació matemàtica basada en les experiències crues del físic duen en un inusual número de casos a una descripció asombrosament precisa d'una classe àmplia de fenomens." Després invoca la llei fonamental de gravitació com a eixemple. Esta, originalment utilisada per a modelar cossos en caiguda lliure sobre la superfície de la terra, va ser estesa en la base de lo que Wigner denomina "molt escasses observacions" per a descriure el moviment dels planetes, a on "s'ha provat precisa més allà de totes les expectatives raonables".
Un atre eixemple freqüentment citat és el de les Equacions de Maxwell, derivades per a modelar els fenomens elèctrics i magnètics elementals a mitan de el XIX. Estes equacions també descriuen les ones de radi, descobertes per David Edward Hughes en 1879, és dir, un temps propenc a la mort de James Clerk Maxwell. Wigner resumix el seu argument dient que "l'enorme utilitat de les matemàtiques en les ciències naturals és alguna cosa que voreja lo misteriós i per a lo que no hi ha explicació racional". Conclou el seu artícul en la mateixa qüestió en la que escomença:
El milacre de l'adequació del llenguage matemàtic per a la formulació de les lleis de la física és un regal maravellós que no entenem ni tampoc mereixem. Tindríem que estar agraïts per ell i tindre l'esperança de que seguirà sent vàlit en futures investigacions i que s'estendrà, per a mal o per a be, al nostre gust, inclús aixina i tot potser també al nostre desconcert, a àmplies branques de l'aprenentage.
La profunda conexió entre ciència i matemàtica
[editar | editar còdic]El treball de Wigner va proporcionar una idea innovadora per a la física i per a la filosofia de matemàtiques, i ha segut citat freqüentment en la lliteratura acadèmica de filosofia de la física i de la matemàtica. Wigner va especular sobre la relació entre la filosofia de ciència i els fonaments de matemàtiques:
És difícil evitar l'impressió de que un milacre nos afronta ací, prou comparable és la seua sorprenent naturalea al milacre de que la ment humana puga hilar mil arguments sense ficar-se en contradiccions, o als dos milacres, el de les lleis de naturalea i el de la capacitat de la ment humana d'endevinar-les.
Més vesprada, Hilary Putnam (1975) va explicar estos "dos milacres" com a conseqüències necessàries d'una visió realista (pero no Platonista) de la filosofia de matemàtiques.[2] De totes maneres, en un text en el que discutix el biaix cognitiu Wigner prudentement ho va etiquetar com "no fiable", i anant més llunt:
L'escritor està convençut de que és útil, en discussions epistemològiques, abandonar l'idealisació de que el nivell d'inteligència humana té una posició singular en una escala absoluta. En alguns casos inclús pot ser útil considerar la realisació que és possible en el nivell de l'inteligència d'alguna atra espècie.
Si humans comprovant els resultats d'atres humans pot ser considerat una base objectiva per a l'observació de l'univers conegut (pels humans) és una pregunta interessant, per a abdós, la cosmologia i la filosofia de matemàtiques. Wigner també va plantejar el desafiu d'una aproximació cognitiva per a integrar les ciències:
Una situació més confusa i dificultosa sorgiria si poguérem, algun dia, establir una teoria dels fenomens de la consciència, o de la biologia, que podria ser tan coherent i convincent com a nostres presents teories del món inanimado.
Ademés va propondre que podrien trobar-se arguments que podrien
posar una forta pressió en la nostra fe en les nostres teories i en la nostra creència en la realitat dels conceptes que formem. Això nos donaria un profunt sentit de frustració en la nostra busca per lo que vaig denominar 'la veritat definitiva'. La raó de que tal situació siga concebible és que, fonamentalment, no sabem per qué nostres teories funcionen tan be. Per lo tant, la seua exactitut no pot provar la seua veritat i consistència. De fet, és la creència de l'escritor de que alguna cosa prou semblant a la situació que va ser descripta anteriorment existix si les presents lleis de l'herència i de la física són confrontades.
Peter Woit, un físic teòric, creu que este conflicte existix en la teoria de cordes, a on models molt abstractes poden ser impossibles de provar en qualsevol experiment previsible . Si açò fora el cas, la "cuerdo" deu ser pensada com a real pero de qualsevol tan real pero no testeable, o senzillament com una ilusió o artefacte de la matemàtica o de la cognició.[3]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ “The unreasonable effectiveness of mathematics in the natural sciences. Richard Courant lecture in mathematical sciences delivered at New York University, May 11, 1959” (1960). Communications on Pure and Applied Mathematics 13: 1–14. doi:. Bibcode: 1960CPAM...13....1W.
- ↑ Putnam, Hilary (1975). “What is Mathematical Truth?”. Història Mathematica 2 (4): 529–543. doi:.
- ↑ «Not Even Wrong». www.math.columbia.edu.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «La irrazonable eficacia de la Matemática en las Ciencias Naturales» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.