Illot Blanco (Terra del Fòc)
El illot Blanco és una minúscula illa deshabitada pertanyent al Departament Ushuaia de la Província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur en l'Argentina. Es troba en el canal Beagle, molt pròxim a la seua desembocadura en l'oceà Atlàntic{{ |dms-lat=55°03′S |dms-long=66°32′O |dec-lat=-55.05 |dec-long=-66.533 |param=55_03_S_66_32_W_|default=dms|name=}}</noinclude>. Posseïx una superfície d'al voltant d'1 hectàrea. Alguns autors consideren esta ínsula com el punt més austral del territori en sobirania no disputada de l'Argentina.
Història
[editar | editar còdic]La ínsula es troba en l'àrea que era recorreguda i habitada pels canoeros yámanas, els seus primitius habitants. Per al món occidental va ser descoberta per l'expedició britànica del HMS Beagle en 1830 al mando de Robert Fitz Roy. El seu nom es deu a l'aspecte clar que presenta, en estar majorment coberta de roques expostes, de color blancuzco.
Geografia
[editar | editar còdic]La seua superfície és d'al voltant d'una hectàrea; posseïx una forma redonejada, de 104 m de llongitut per 90 m. Al nort d'este illot es troba l'illa Gran de Terra del Fòc, a una distància de 950 m en la seua part més propenca. A 1,5 km cap al norest d'ell es troba el Veta Santa Pío, mentres que a 12,43 km cap al sur de l'illot Blanco se situa l'illa Nova, la qual pertany administrativamente a la comuna de Veta de Forns, Província Antàrtica Chilena, XII Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena, en Chile.
Punt emergit més austral en sobirania plena de l'Argentina
[editar | editar còdic]La Veta Santa Pío és definit per l'autoritat cartogràfica argentina, l'Institut Geogràfic Nacional, com el punt més austral del territori en sobirania no disputada de l'Argentina;[1] no obstant, tant exploradors aficionats,[2] com la pàgina web de la Subsecretaria de Catastre de Terra del Fòc,[3] sostenen que dita condició deu en realitat recaure sobre la punta sur del chicotet illot Blanco, en les coordenades </noinclude>, en ubicar-se a una latitut clarament major. Des d'este illot fins a l'extrem nort del país, en Jujuy a 21°46′ S (confluència dels rius Sant Joan i Mojinete) hi ha uns 3800 km.
Flora i fauna
[editar | editar còdic]El chicotet illot posseïx una pobra flora pertanyent a la Tundra Magallánica. És més destacada la seua fauna, en apostaderos de llops marins d'un pèl i de dos pèls,[4] gavines australs[5] i colónies de nidificación de cormoranes imperials.[6] i d'uns atres cormoranes. Les seues aigües són freqüentades per petreles i, possiblement algun chungungo, una llúdria marina. Dites aigües són notables per posseir boscs sumergits de cachiyuyos jagants, alga parda d'enormes proporcions, la qual sosté una rica biodiversitat marina.
Les seues aigües i costes pertanyen a la ecorregió Canals i Fiorts del sur de Chile (Channels and Fjords of Southern Chile tal és el seu nom internacional -número 187-); les mateixes conten en espècies típiques del surest de l'oceà Pacífic, sent comuns en el sur de Chile, illa dels Estats, i fins a unes atres apleguen a les illes Malvines, pero algunes són rares en el sector argentí de l'illa Gran de Terra del Fòc i totes estan absents en el restant del país. Entre elles podem enumerar al delfí chilé, al chungungo (una llúdria marina), el matamico gran, la remolinera negra, i el Ànet vapor del Pacífic.
Disputa per la seua sobirania
[editar | editar còdic]
L'illot es va vore envolt en la disputa limítrof entre l'Argentina i Chile, coneguda com Conflicte del Beagle. En 1971 abdós països varen acordar en un Compromís d'Arbitrage sometre la sobirania de les illes de dit canal a la sentència d'un Tribunal Arbitral que devia donar a conéixer la seua decisió a la reina Isabel II del Regne Unit. Algunes interpretacions en Chile del text del tractat limítrof de 1881 determinaven que el llímit binacional terminava en la costa austral de l'illa Gran de Terra del Fòc, i la totalitat de les aigües del canal, junt en totes les seues illes, serien chilenes. Si este fòra el cas, l'Argentina tindria una costa seca, és dir tindria costa, pero no accés a l'mar. Entre els qui varen sostindre eixa tesis destaquen, qui l'esbossaria en 1905, el periodiste Arturo Fagalde, i l'estudiós Jaime Eyzaguirre, qui va desenrollar la Teoria de la llínea de la costa seca durant la primera mitat de el XX:
Esta interpretació va ser duta per Chile en la consulta al Tribunal Arbitral que va dictar després el Laudo Arbitral de 1977, pero solament com petitorio alternatiu, en el punt segon al final de les audiències orals del 14 d'octubre de 1976. En el seu fallo la cort arbitral va senyalar que tota atribució d'un territori deu ipso facto dur aparellat les seues aigües anexes, per lo tant va considerar inacceptable la tesis chilena, encara que la mateixa solament va ser plantejada com una alternativa per este país. Seguidament demarcó la traça del llímit binacional sobre el canal de Beagle, otorgant-li a l'Argentina les illes i illots ubicats al nort de dita llínea, entre ells l'illot Blanco. Si ben posteriorment l'Argentina declararia insanablemente nula a la decisió arbitral, en les negociacions binacionales dels anys posteriors al fallo el resultat del laudo en este sector va ser respectat. El conflicte es va solucionar finalment en la firma del Tractat de 1984, en a on abdós governs varen acceptar la proposta de la Santa Sèu que reconeixia la frontera traçada pel Laudo Arbitral en el canal Beagle (encara que sense nomenar-la explícitament en el tractat), la qual reconeixia definitivament la sobirania argentina sobre este illot.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Institut Geogràfic Nacional. «Senyes geogràfiques sobreixents de la República Argentina». Consultat el 26 de juliol de 2011.
- ↑ Hilson Foot, Roberto i Magaldi, Daniel E. (2011) Revisió del punt extrem Sur de l'Argentina
- ↑ Subsecretaria de Catastre de Terra del Fòc [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ ESTADO DE LA POBLACIÓN DEL LOBO MARINO DE UN PELO EN LAS PROVINCIAS DE SANTA CRUZ I TIERRA DEL FUEGO
- ↑ Atles de Sensibilitat Ambiental de la Costa i la Mar Argentina. Aus marines. Flavio Quintana i Esteban Frere
- ↑ Phalacrocorax atriceps
- ↑ Eyzaguirre,Jaime.1958 La Sobirania de Chile en les terres australs.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Islote Blanco (Tierra del Fuego)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.