Anar al contingut

Human herpesvirus 8

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Human herpesvirus 8 (Human herpesvirus 8)

Human herpesvirus 8, VHH-8 o virus del sarcoma de Kaposi el nom científic del qual binomial és Rhadinovirus humangamma8. Va ser identificat en 1994[1] com a responsable d'eixe tipo de càncer, que ataca a les persones inmunodeprimidas i que es va convertir en l'heralt d'una nova epidèmia, la de sida, quan va escomençar a aparéixer en una freqüència abans desconeguda entre varons homosexuals d'Estats Units.

Descobriment

[editar | editar còdic]

Se sospitava des de feya decenis que el càncer conegut com sarcoma de Kaposi devia estar relacionat en una causa infecciosa. En 1994, l'equip d'I. Chang va poder demostrar la presència d'un herpesvirus nou associat a dit sarcoma. El VHH-8 és el primer dels huit herpesvirus coneguts en haver segut identificat a través de tècniques moleculars, ya no per cultiu celular, amplificant dos gens estranys trobats en tumors de Kaposi que varen resultar pròxims a atres coneguts: respectivament, del virus de Epstein-Barr i d'un herpevirus del mona farda.[2]

Classificació

[editar | editar còdic]

El VHH-8 és un herpesvirus (fam. Herpesviridae) enquadrat en la subfamília Gammaherpesvirinae i en el gènero Rhadinovirus. Encara que el gènero Rhadinovirus està extensament representat entre els primats, tant del Vell com del Nou Món, est és el primer que es troba en l'espècie humana. Els herpesvirus són virus ADN de cadena doble, aixina que la classificació de Baltimore els inclou en el grup I.

Epidemiologia

[editar | editar còdic]

Prevalença

[editar | editar còdic]

La prevalença (proporció d'individus infectats) és molt variable quan es comparen regions i grups de risc.[3] La taxa més alta (fins a 50 %) s'observa en Àfrica Central. La taxa és també elevada, encara que menys i de forma heterogénea (10-20 %), en els països del Mediterràneu. És d'estos països d'a on és característica la variant del sarcoma de Kaposi que sol cridar-se «endèmica». En Estats Units són les poblacions d'eixos orígens les que ho presenten en major freqüència. El restant de les poblacions, com les d'Europa Central i Septentrional, l'Est o el Sur d'Àsia, presenten prevalences de menys del 5 %. En estes poblacions, no obstant, la prevalença és major en varons homosexuals.[2]

Transmissió

[editar | editar còdic]

En les regions geogràfiques a on la prevalença és baixa el principal modo de transmissió és per relacions sexuals transanales en parelles heterosexuals o homosexuals. L'ADN viral s'observa en l'esperma, encara que escàs, i en la saliva. En la transmissió heterosexual, que actualment no és rara, la prevalença és major entre dònes en antecedents de malalties de transmissió sexual, com la #sífilis.[4]

La prevalença entre la població de hemofílicos i transfundidos en països de baixa prevalença no és major que entre donants de sanc, lo que semblaria indicar que la transfusió no és un modo significatiu d'infecció. No obstant un estudi recent en Uganda, a on la seropositividad VHH-8 és molt alta, indica que la transfusió provoca la seroconversión en una freqüència significativa (inferior en qualsevol cas al 5%).[5]

En els països d'alta prevalença, sobretot en Àfrica Central, les senyes epidemiológicos revelen que la seropositividad s'alcança en la major part dels casos abans de la pubertat, lo que exclou les relacions sexuals com a forma principal de transmissió. La prevalença és baixa en recent naixcuts, de manera que, a diferència de lo que ocorre en el VIH, la transmissió no sembla lligada al part o la lactación. S'ha postulat que l'us de la saliva per la mare en el conte de les picadures d'insectes pot ser un dels principals mecanismes implicats.[6]

Patologies associades

[editar | editar còdic]

El HHV-8 no produïx solament el sarcoma de Kaposi, sino també dos malalties linfoproliferativas: el limfoma efusivo primari i la malaltia multicéntrica de Castleman. Encara que en el primer cas la presència activa del virus i els mecanismes moleculars de la patogénesis són ben coneguts, en els atres dos l'activitat lítica és menor (encara que la seroprevalencia en els pacients és un 100 %) i els mecanismes encara no es coneixen.[7]

El limfoma efusivo primari és un limfoma de cèlules B que no produïx masses tumorals evident, pero sí efusiones en les cavitats corporals. El VHH-8 s'identifica en el 100 % dels casos, i l'OMS ho considera part de la llista de malalties indicatives del desenroll del sida, encara que pot presentar-se en pacients seronegativos per a l'VIH.

La malaltia multicéntrica de Castleman produïx linfoadenopatías i hiperglobulinemia, entre atres signes. El VHH-8 es detecta en els òrguens afectats de més del 95 % dels pacients positius per a l'VIH i en el 40 % dels negatius. Les lesions es consideren no malignes, pero la condició predispon per al desenroll de limfoma no-Hodgkin (limfoma associat al sida).

Història natural

[editar | editar còdic]

L'evolució natural de l'infecció (la seua història natural) depén del modo d'infecció i distinguix a les variants del sarcoma de Kaposi. En la forma clàssica, que es presenta en freqüència en hòmens vells de països mediterràneus, la progressió de la malaltia pot requerir décades. La forma endèmica que afecta a molts chiquets i adults en Àfrica tarda mesos en progressar. L'alvanç més ràpit és el que es dona en el sida en absència de tractament, perque quan apareix pot requerir mesos o solament semanes. En pacients inmunosuprimidos, generalment en relació en transplants, la progressió dura mesos, pero es deté si es restaura la condició inmunitario normal.

La majoria de les persones seropositivo per al virus VHH-8 no presenten síntomes, és dir, l'infecció no es presenta com a malaltia. L'incubació en els seropositivo per a l'VIH, el virus del sida, de les malalties provocades pel VHH-8 pot ser més o menys llarga i sembla dependre del grau de progressió de la inmunodepresión pròpia del sida, més que del temps d'infecció pel VHH-8. Tant el sarcoma de Kaposi com la malaltia de Castleman han disminuït radicalment en la seua incidència, en l'introducció de les teràpies antirretrovirales d'alta activitat.[3]

Patogénesis

[editar | editar còdic]

Al voltant d'una sexta part dels casos de càncer són provocats per virus, i l'incidència és major en els països menys desenrollats.[8] Els virus que provoquen càncer es repartixen entre varis grups, entre els quals s'inclou a dos famílies de virus ARN i a totes les de virus en ADN (grups I i II de la classificació de Baltimore), llevat els parvovirus (fam. Parvoviridae).[9] L'infecció pel virus no implica automàticament el desenroll d'un càncer, i la prevalença de l'infecció sempre és molt major, i s'observen periodos de latencia a sovint molt llarcs. La inmunodepresión, qualsevol que siga la seua causa, aumenta la provabilitat del càncer entre els seropositivo per al virus cancerogénico. En el cas del VHH8, la prevalença en la població mundial s'ha estimat entre un 2 i un 8 %,[10] pero solament en l'irrupció de l'epidèmia de VIH i la inmunosupresión que provoca (SIDA) el sarcoma de Kaposi s'ha tornat relativament freqüent en grups d'edat i regions a on abans era casi desconegut.

A diferència de lo que ocorre quan el virus cancerogénico és de tipo ARN, els oncogenes implicats no són variants dels gens celulars, sino gens propis del virus, i són essencials tant per a la replicació viral com per a la transformació de les cèlules en canceroses. El VHH8 posseïx un número de gens homòlecs dels de la regulació celular, inclosos gens relatius a les quemoquinas, els factors de proliferació celular, les molècules del sistema de comunicació intercelular i els inhibidors de la apoptosis.[9]

l'antígeno LLANA1 (de l'anglés latency-associated nuclear antigen 1) en el factor de transcripció Sp1, transactivando el promotor TERT i contribuint a l'elongació dels telómeros, lo que produïx una «inmortalización» de les llínees celulars afectades. Els antígenos LLANA1 i LLANA2 afecten negativament el treball del gen p53. El primer inhibix la mort celular dependent del p53. El segon és específic de les cèlules B, a les que conferix major supervivència, lo que representaria un mecanisme major en la promoció de limfomes pel HHV8.

Tant el HHV8 com el virus de Epstein-Barr presenten, ademés del seu joc exclusiu de proteïnes oncogenéticas, unes atres que presenten homologia de seqüència en proteïnes celulars, encara que sense els intrones que es troben en estes. S'interpreta que poden procedir de la retrotranscripción d'ARNm en ajuda retroviral[11] o ser el resultat de convergència evolutiva.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Dos revisions modernes que contenen l'informació més rellevant i moltes referències adicionals:

  • Cathomas, G. (2003). Kaposi's sarcoma-associated herpesvirus (KSHV)/human herpesvirus 8 (HHV-8) as a tumour virus. Herpes 10(3), 72-7. PMID 14759339.
  • Plancoulaine, S., and Gessain, A. (2005). Aspects épidémiologiques de l’herpèsvirus humain 8 (HHV-8) et du sarcome de Kaposi. Méd. Mal. Infect. 35(5), 314-21. PMID 15907610.

Referències citades

[editar | editar còdic]
  1. I. Chang; I. Cesarman; M. S. Pessin; F. Lee; J. Culpepper; D. M. Knowles; P. S. Moore(1994).«Identification of herpesvirus-like DNA sequences in AIDS-associated Kaposi's sarcoma».266(5192)
    1865-1869.
  2. 2,0 2,1 S. Plancoulaine; A. Gessain(2005).«Aspects épidémiologiques de l'herpèsvirus humain 8 (HHV-8) et du sarcome de Kaposi».35(5)
    314-321.
  3. 3,0 3,1 K. Antman; I. Chang(2000).«Kaposi's sarcoma».342(14)
    1027-1038.
  4. R. Tedeschi; L. Caggiari; I. Silins; I. Kallings; A. Andersson-Ellstrom; P. De Paoli; J. Dillner(2000).«Seropositivity to human herpesvirus 8 in relation to sexual history and risk of sexually transmitted infections among women».87(2)
    232-235.
  5. W. Hladik; S. C. Dollard; J. Mermin; A. L. Fowlkes; R. Downing; M. M. Amin; F. Banage; I. Nzaro; P. Kataaha; T. J. Dondero; P. I. Pellett; I. M. Lackritz(2006).«Transmission of human herpesvirus 8 by blood transfusion».355(13)
    1331-1338.
  6. M. Coluzzi; M. L. Calabro; D. Manno; L. Chieco-Bianchi; T. F. Schulz; V. Ascoli(2004).«HHV-8 transmission via saliva to soothe blood-sucking arthropod bites».91(5)
    998-999; author reply 999.
  7. G. Cathomas(2003).«Kaposi's sarcoma-associated herpesvirus (KSHV)/human herpesvirus 8 (HHV-8) as a tumour virus».10(3)
    72-77.
  8. D. Elgui d'Oliveira(2006).«DNA viruses in human cancer: An integrated overview on fonamental mechanisms of viral carcinogenesis».(in press)
  9. 9,0 9,1 J. S. Butel(2000).«Viral carcinogenesis: revelation of molecular mechanisms and etiology of human disease».21(3)
    405-426.
  10. J. C. Leao; S. Porter; C. Scully(2000).«Human herpesvirus 8 and oral health care: an update».90(6)
    694-704. Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit;
    noms de paràmetros no vàlits
  11. J. Nicholas(2000).«Evolutionary aspects of oncogenic herpesviruses».53(5)
    222-237.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]