Homilies d'Organyà

Homilies d'Organyà

Les Homilies d'Organyà és un dels documents de caràcter lliterari, dels més antics que es coneixen escrits, per l'antiguetat del seu llenguage entre el llatí vulgar i la llengua provençal.

Història

Fon descobert en la rectoria de l'iglésia de Santa María d'Organyà (Alt Urgell) en l'any 1904 per Joaquim Miret i Sans, historiador i juriste. El document està datat de finals del sigle XII​ i el formen sis sermons en els que es comenten varis evangelis i epístoles.

L'original es conserva en la Biblioteca de Catalunya mentres que en Organyà s'expon una reproducció.

Les Homilies trobades en Organyà estan relacionades en unes atres que varen ser trobades en Tortosa a finals del sigle XIX per Antoine Thomas. Abdós tenen una homilia comuna: la del Dimecres de Cendra, per lo que se les ha relacionat en coleccions d'homilies d'orige provençal, que eren d'us freqüent en l'época.

Cites

De finales del siglo XII o principios del siglo XIII, (Mourelle de Lema cree que son del siglo XIV) son 'Les homilies d'Organyà' manuscrito encontrado en la rectoría de Organyà (Alto Urgel). Se trata de seis sermones de comentarios de diversos evangelios y epístolas redactadas con estilo llano y directo. Texto considerado como el primer escrito en lengua catalana, aunque hay que considerar que Urgel era un condado independiente. La historia de Ribagorza, Pallás, Urgel, Lérida no era, ni había sido común con el condado de Barcelona. ¿Qué era entonces lo catalán? Hasta 1327 que muere Teresa de Entença y deja sus derechos sobre el condado de Urgel a su marido el rey Alfonso, conde de Barcelona, el condado barcelonés no comprendía todos los condados, hoy llamados catalanes.

Antes y después de la conquista de Valencia (Valéncia, 1991), per Francisco Lliso Genovés

Desde el ya lejano 1978, en el que se discutía en el Senado el artículo referente a las lenguas españolas (art. 3 del título preliminar), aun no siendo quien esto firma valenciano de natura, si bien de corazón, me hube de ocupar en distinguir científicamente la identidad de la lengua de Valencia respecto del catalán, lengua, esta, que comenzaba a balbucir en el siglo XII cuando se glosaban tímidamente las Homilies d'Organyà.

(Manuel Mourelle de Lema, 2000), citat en l'artícul Los valencianos ¿hablan valenciano o catalán? (II), per José Guillén Milla

6. Homilies d´Organyà i de Tortosa.

“...car del cor eixon totas las malas obras que son faitas: primeramen son pensadas e poixas son mesas en obras...” Quals pros es ad ome que ben clau sa maisó et i laissa un pertús per on li lairón lai intron e raubon la maisón?

7. Usatges (traducció al català de la primera mitat del sigle XIII)

“...pendre aydaren volentat moviment propri lur baronilment Valencia Mayorca regne lo encara anz obtengueren...”

De l'ultim fragment reproduït dels “Usatges”, es pot comprobar, que quan s'escrigué, en “català”, Valencia ya havia segut reconquistada. I ¿Que em digueu del català dels documents anteriors? Hi ha una cosa que està clara no, claríssima. Això no és valencià. Això no és llengua valenciana. Per a un valencià i crec que per a un català d'ara, això es ininteligible.

I com si d'un milacre es tractara, els Furs valencians, es redacten “en romanç” en 1261, ¡I s'enten lo que diuen! ¿Serà perqué es tracta de romanç valencià i no d'això que acabem de vore?

El parlar romanic valencià i el català antic per Agustí Galbis.

Vore també

• Llengua provençal

Referències

• El parlar romanic valencià i el català antic - Agustí Galbis - Cardona Vives