Hipòtesis del destorbament intermig

La hipòtesis del destorbament intermig (en anglés intermediate disturbance hypothesis (IDH)) va ser descrita per primera volta per Connell en 1978 com a part d'un treball sobre boscs tropicals i secs de coral, prenent com base mecanismes que permet el manteniment de la diversitat en els citats ecosistemes.

Estudis més recents sugerixen que les conseqüències d'este mecanisme pot ser molt més àmplies i de major alcanç de lo que es pensava i en importants efectes per a la biodiversitat dels ecosistemes.

Roxburgh i colaboradors varen demostrar en el 2004 que els destorbament intermijos articulen diferents mecanismes que poden permetre la coexistència de moltes espècies, més de les que existirien en absència d'estos destorbament. Estos mecanismes poden ser fenomens com dispersió, recolonización i competència, que poden resultar en un increment de la diversitat.

Simplificant, esta hipòtesis sosté que en ecosistemes madurs la presència de destorbament intermijos permet mantindre nivells de riquea d'espècies i de biodiversitat majors als que hi hauria en absència de dites destorbament. En absència de destorbament solament seria possible trobar espècies especialistes, mentres que destorbament menuts no tindrien efecte algun sobre la biodiversitat i destorbament grans una disminució de la mateixa per la dràstica destrucció de l'hàbitat.

Alguns eixemples que recolzen l'hipòtesis del destorbament intermig són:

• La participació del fòc com a element recurrent i necessari en ecosistemes mediterràneus, destruint gran part de la vegetació i donant pas a un procés de recolonización i successió ecològica.
• Els processos de aclareo del bosc que tribus nómades porten a terme en la Selva de l'Amazones per a assentar-se i cultivar el terreny per un temps per a després abandonar-ho permetent la seua regeneració mudant-se a un atre lloc.