Hidrur d'urani
El hidrur d'urani, també denominat trihidruro d'urani (UH3), és un compost inorgànic d'urani.
Propietats
L'hidrur d'urani és un compost molt tòxic, de color marró grisàceu a marró negrenc, que és una pols pirofórico o sòlit fràgil. La seua densitat a 20 °C és 10.95 g cm−3, molt menor que la de l'Urani (19.1 g cm−3). La seua conductivitat és metàlica, és lleument soluble en àcit clorhídric i es descompon en àcit nítric.
Existixen dos formes cristalines de l'hidrur d'urani, abdós cúbiques: una forma α que s'obté a baixes temperatures i una forma β que creix quan la temperatura de formació es troba per damunt de 250 °C.[1] Després de créixer, abdós formes són metaestable a temperatura ambiente i temperatures inferiors, pero la forma α llentament es convertix en la forma β en calfar-se a 100 °C.[2] Abdós formes α- i β-UH3 són ferromagnéticas a temperatures inferiors a 180 K. Per damunt de 180 K, són paramagnéticas.[3]
Formació de l'urani metàlic
Reacció en l'hidrogen
L'exposició del metal a l'hidrogen produïx la fragilisació induïda per hidrogen. L'hidrogen es difon pel metal i forma una ret d'hidrur fràgil a lo llarc de les vores de gra. Es pot llevar l'hidrogen i recuperar la ductilitat per mig de recocido en buit.[4]
L'urani metàlic calfat entre 250 a 300 °C reacciona en l'hidrogen i forma hidrur d'urani. Si es calfa fins a alcançar uns 500 °C l'hidrogen es desprendrà de manera reversible. Esta propietat fa que els hidrur d'urani siguen materials inicials convenients per a crear pols reactiva d'urani ademés de varis composts de carburs, nitrurs, i halurs d'urani.[1] La reacció reversible és la següent:[5]
- 2 O + 3 H2 2 UH3
L'hidrur d'urani no és un compost intersticial, per lo que el metal s'expandix en formar-se l'hidrur. En la seua estructura cristalina, cada àtom d'urani queda rodejat per atres 6 àtoms d'urani i 12 àtoms d'hidrogen; cada àtom d'hidrogen ocupa un gran buit tetrahédrico en la ret.[6] La densitat de l'hidrogen en l'hidrur d'urani és aproximadament la mateixa en l'aigua líquida o en hidrogen líquit.[7] L'estructura posseïx unió U-H-U per mig d'un àtom d'hidrogen.[8]
Reacció en l'aigua
L'hidrur d'urani es forma quan l'urani metàlic (per eixemple quan el combustible Magnox en baïna oxidada) queda expost a l'aigua; i es produïx la següent reacció:
- 7 O + 6 H2O → 3 UO2 + 4 UH3
L'hidrur d'urani resultant és pirofórico; si el metal (per eixemple una agrane combustible danyada) és expost en posterioritat a l'aire, es pot produir una gran cantitat de calor i el cos d'urani metàlic pot capcionar-se fòc.[9] L'hidrur d'urani contaminat pot ser pasivado si li l'expon a una mescla de gasos 98% heli en 2% oxigen.[10] L'humitat condensada sobre l'urani metàlic promou la formació d'hidrogen i d'hidrur d'urani; una superfície piroforica formada en absència d'oxigen.[11] Això representa un problema per a l'almagasenament baix aigua de barres combustibles agotades en les piletas d'almagasenament de barres combustibles agotades. Depenent del tamany i distribució de les partícules de l'hidrur, pot ocórrer auto ignició despuix d'haver segut expost per algun temps a l'aire.[12] Dita exposició involucra un risc d'auto ignició en els llocs d'almagasenament de residus radioactivos.[13]
L'urani metàlic expost al vapor produïx una mescla d'hidrur d'urani i diòxit d'urani.[6]
L'hidrur d'urani expost a l'aigua desprén hidrogen. En contacte en oxidants forts això pot produir un incendi i explosions. Al contacte en elements halocarbonados pot causar una reacció violenta.[14]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Seaborg, Glenn T. (1968). «Uranium», The Encyclopedia of the Chemical Elements, Skokie, Illinois: Reinhold Book Corporation, p. 782.
- ↑ (1991) Synthesis of lanthanide and actinide compounds, Springer, pp. 44–. ISBN 978-0-7923-1018-1. Consultat el 11 d'octubre de 2011.
- ↑ K. H. J. Buschow (2005). Concise encyclopedia of magnetic and superconducting materials, Elsevier, pp. 901–. ISBN 978-0-08-044586-1. Consultat el 11 d'octubre de 2011.
- ↑ I. N. Toumanov (2003). Plasma and high frequency processes for obtaining and processing materials in the nuclear fuel cycle, Nova Publishers, p. 232. ISBN 1-59033-009-9. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ (2001) Inorganic chemistry, Academic Press, pp. 239–. ISBN 978-0-12-352651-9. Consultat el 11 d'octubre de 2011.
- ↑ 6,0 6,1 Amit Arora (2005). Text Book Of Inorganic Chemistry, Discovery Publishing House, p. 789. ISBN 81-8356-013-X. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ Peter Gevorkian (2009). Alternative Energy Systems in Building Design (GreenSource Books), McGraw Hill Professional, p. 393. ISBN 978-0-07-162147-2. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ G. Singh (2007). Environmental Pollution, Discovery Publishing House. ISBN 978-81-8356-241-6. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ (1994).«Rust never sleeps».Bulletin of the Atomic Scientists.50(5): 49.Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ «EMSP». Teton.if.uidaho.edu. Archivat des de l'original, el 30 de setembre de 2009. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ OECD Nuclear Energy Agency (2006). Advanced nuclear fuel cycles and radioactive waste management, OECD Publishing, p. 176. ISBN 92-64-02485-9. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ (2005) Stabilisation/Solidification Treatment and Remediation: Proceedings of the International Conference on Stabilisation/Solidification Treatment and Remediation, 12–13 April 2005, Cambridge, UK, Taylor & Francis, p. 197. ISBN 0-415-37460-X. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ (2001) International Conference on Nuclear Decom 2001: ensuring safe, secure and successful decommissioning : 16–18 October 2001 Commonwealth Conference and Events Centre, London UK, Issue 8, John Wiley and Sons, p. 278. ISBN 1-86058-329-6. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- ↑ «Uranium & Insoluble Compounds». Osha.gov. Archivat des de l'original, el 22 de març de 2010. Consultat el 7 de febrer de 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hidruro de uranio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.