Anar al contingut

Gismondina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gismondina

La gismondina és un mineral de la classe dels tectosilicatos, i dins d'esta pertany al cridat grup de les zeolites. Va ser descoberta en 1817 en Cape vaig donar Bove, en la regió de Lacio (Itàlia), sent nomenada aixina en honor de Carlo G. Gismondi, mineralogista italià que prèviament havia descobert el mineral "zeagonita", que hui dia no es considera pròpiament una espècie mineral, sino un tipo de gismondina, i que va ser el primer en examinar-la.

Característiques físiques i químiques

És un aluminosilicato de calcio. Com les demés zeolita, lo que abans era l'espècie gismondina està actualment dividida en funció de cual siga el catión intercanviable dominant. En el cas de la gismondina, solament es coneix en la naturalea fins ara la gismondina-Ca, que respon a la fòrmula indicada anteriorment. No obstant, en algunes escorias de fundició antigues s'ha trobat la gismondina-Ba,[1] i és provable que es trobe la gismondina en atres cationes.

Els cristals de gismondina tenen una morfologia molt característica, que permet distinguir-la en facilitat de moltes atres zeolita. Habitualment tenen forma de dipirámide pseudotetradonal, encara que realment es tracta d'una macla formada per dos cristals.[2]

Formació i jaciments

La gismondina és una zeolita comparativament poc freqüent, de la que es coneixen unes 50 localitats en el món.[1] Es troba habitualment en cavitats de distints tipos de roques volcàniques, associada a atres zeolita, com la phillipsita-Ca. També apareix en fissures de roques calcosilicatadas, formada per acció hidrotermal. En Espanya s'ha trobat en alguns dels volcans extinguits del Camp de Calatrava (Ciutat Real), especialment en el conegut com a Cerro Moreno.[3]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Gismondine. Mindat».
  2. ↑ Tschernich, Rudy W. (1992). Zeolites of the World, Geoscience Press, p. 188-197.
  3. ↑ Calvo Rebollar, Miguel (2018). Minerals i Mines d'Espanya. Vol. IX. Silicat., Escola Tècnica Superior d'Ingeniers de Mines de Madrit. Fundació Gómez Pardo, pp. 654-655.