Gastronomia romana

Bodegón en cesto de fruta i vasijas (Pompeya, c. 70 a. C.)

La gastronomia romana va canviar a través de la llarga duració (més d'un mileni) del seu antiga civilisació. Els seus hàbits es varen vore influenciats per la cultura grega, els canvis polítics de monarquia a república, i d'ahí a imperi, i l'enorme expansió d'este últim, que va dur molts hàbits culinaris nous i tècniques de cuina provincial.

Menjars

Recreació del moretum, especialitat romana de formage en herbes per a untar.

Tradicionalment, en el matí se servia un desdejuni, el ientaculum; al migdia un chicotet almorzar, el prandium; i a la vespradeta el menjar principal del dia, el sopar. Per l'influència dels hàbits grecs i l'aument en l'importació i consum d'aliments foràneus, el sopar va aumentar el seu tamany i diversitat, i va ser consumida despuix de migdia. La vesperna, un sopar llauger a la vespradeta, va ser abandonada; un segon desdejuni es va introduir al migdia, el prandium.

Degut a que corresponia millor en el ritme diari de les llabors manuals, la classe baixa de la societat va conservar la vella rutina de ientaculum, almorzar chicotet i sopa vesprada, pero les classes més altes varen adoptar el següent esquema:

Ientaculum

Originalment el desdejuni (Ientaculum) estava compost de coques planes i redones fetes de farro (un gra de cereal emparentat al blat) en una miqueta de sal; en les classes altes també hi havia ous, formage i mel, aixina com llet i fruta. En el periodo imperial, al voltant del començ de l'Era Cristiana, es va introduir el pa de blat, i en el temps més productes horneados varen reemplaçar al pa de farro. El pa era a voltes humit en vi i ingerit en olivas, formage, galletes o raïms i també en oli d'oliva.

Prandium

Este almorzar era més ric i consistia, en la seua majoria, en les sobres del sopar del dia anterior i també en l'actual.

Sopar

Entre els membres de les classes altes, els qui no feyen treballs manuals, es va fer costum el fer totes les obligacions de negocis en el matí. Despuix del prandium, les últimes responsabilitats es completaven i es feya una visita als banys. Al voltant de les tres de la vesprada, començava el sopar, a voltes prolongant-se fins a molt entrada la nit, sobretot si havia invitats, i comunament li seguia un comissatio (una ronda de begudes alcohòliques).

Especialment en el periodo de la monarquia i la república primerenca, pero també en atres temps (per a les classes treballadores), el sopar consistia essencialment en un tipo de gachas, les puls. El tipo més simple estava fet en farro, aigua, sal i grassa. El tipo més sofisticat era fet en oli d'oliva, acompanyat en verduras quan era possible. Les classes més riques menjaven la seua puls en ous, formage i mel, i ocasionalment, carn i peix.

En el transcurs del periodo de la república, el sopar es va dividir en dos platillo, un de fort i una darreria en fruta i mariscs (com els camarones). En finalisar la república, era comuna que el menjar se servira en tres parts: l'entrada (gustatio), el plat fort (primae mensae) i la darreria (secundae mensae).

Costums en la taula

A partir de 300 a. C., les costums gregues varen començar a influir en la cultura de les classes altes romanes. La creixent riquea va conduir a menjars encara més grans i sofisticades. El valor nutricional no era considerat important: al contrari, els gourmets preferien el menjar en baix contingut d'energia i nutrients. El menjar que es podia digerir fàcilment i els estimulants diuréticos tenien gran importància.

En la taula s'utilisava roba senzilla (la vestis cenatoria), i el sopar es consumia en una habitació especial, que despuix seria cridada triclínium. Ahí, les persones es recostaban en un silló especialment dissenyat, el lectus triclinaris. Al voltant de la taula, mensa, tres d'estos lecti eren acomodats en forma de semicírcul, per a que els esclaus pogueren servir fàcilment, i un màxim de tres persones es reclinaba en cada lectus. Durant la monarquia i la república primerenca, solament els hòmens podien estar en un lectus. No obstant, en la república tardana i els temps imperials, especialment en l'aristocràcia, es permetia que les dònes es reclinaran durant els menjars. Tradicionalment, les dònes sopaven assentades dretes en cadires en frente de els seus esposos. Hi havia més taules per a les begudes als costats dels sillons. Tots els caps estaven orientades cap al centre de la taula, en els colzes esquerres sobre un coixí i els peus fora del silló. D'esta forma, no més de nou persones podien sopar juntes en una taula. Qualsevol invitat adicional tenia que assentar-se en una cadira. Els esclaus normalment tenien que estar de peu.

Els peus i mans es llavaven abans del sopar. El menjar es prenia en les puntes dels dits i dos tipos de culleres; la més gran era la ligula i la chicoteta cochlear. Esta última s'usava en menjar caragolés i moluscs, sent l'equivalent a la forqueta moderna. En la taula s'era tirat al sol a on els esclaus pogueren agranar-ho.

En estiu, era popular menjar fòra. Moltes cases en Pompeya tenien sillons de pedra en un lloc particular en el jardí solament per a eixe objectiu. Les persones es recostaban per a menjar solament en ocasions formals. Si el menjar era rutinari, menjaven estant assentats o de peu.

Vore també

• Història de la gastronomia
• Història de la gastronomia d'Espanya

Bibliografia

• André, Jacques: L'alimentation et la cuisine à Rome. París: Els Belles Lettres, 1981.
• Blanc, N. i Nercessian, A.: La cuisine romaine antique. Grenoble: Glénat, 1992.
• Dalby, Andrew: Food in the ancient world from A to Z. Londres i Nova York: Routledge, 2003. ISBN 0-415-23259-7.
• Dalby, Andrew: Empire of pleasures. Londres i Nova York: Routledge, 2000. ISBN 0-415-18624-2.
• Dosi, Antonietta i Schnell, François: A tavola en i romani antichi. Roma: Quasar, 1985.
• Hannestad, L.: Mad og drikke i det antikke Rom. Copenhague, 1979.
• Valerio, Nico: La távola degli antichi. Milà: Mondadori, 1989.