Gallipoli
Gallipoli (Caḍḍìpuli[1] en dialecte salentino) és un municipi d'Itàlia de 18.857 habitants[2] de la Província de Lecce en la regió de Pulla, en la costa del golfo de Tarento.
La ciutat, sèu episcopal des del VI, es troba a lo llarc de la costa occidental del Salento, sobre la mar Jónico. Es dividix en dos zones distintes: el centre històric, que sorgix sobre una illa de naturalea calcárea i té un perímetro d'aproximadament 1,5 km, i el poble nou, conectat a l'illa per mig d'un pont de albañilería del XVII. El nou poble continental s'estén fins a hui en un àrea superior a la de tota l'illa. A l'oest de Gallipoli es troben l'illa del Camp, l'illot cridat de "Li picciuni" i l'illa de Sant'Andrea (Sa Andrés) que, completament plana, s'estén per unes 50 hectàrees.
Gallipoli va ser capital del districte des de 1860 fins a 1927. En 2015, va presidir la Conferència Permanent de les Ciutats Històriques del Mediterràneu.
Geografía física
Territorio
El territori del municipi de Gallipoli, que ocupa una superfície de 40,35 km 2, aguaita sobre la mar Jónico en un llitoral d'uns 20 km. El centre urbà, situat a 12 m s. n. m., està compost per la ciutat vella, situada en una illa calcàrea conectada al continent per un pont del XVII, i el poble continental, que és la part més moderna. El territori llimita al nort en els municipis de Galatone i Sannicola, a l'est en els municipis de Alezio i Matino, al sur en el municipi de Taviano i a l'oest en la mar Jónico. En el municipi de Gallipoli es troba el parc natural regional Illa de Sant'Andrea i llitoral de Punta Pizzo establit per la llei regional n. 20 del 10 de juliol de 2006.[3] Al sur de la ciutat desemboca el Canal dels Samari.
Clima
Des del punt de vista meteorològic Gallipoli pertany al territori del sur de Salento que presenta un clima mediterràneu, en hiverns suaus i estius càlits humits. Segons les miges de referència, la temperatura mija del més més fret, giner, se situa entorn als +9 °C, mentres que la del més més calent, agost, ronda els +25,1 °C. Les precipitacions miges anuals, que ronden els 676 mm, presenten un mínim en estiu i un pico en autumne-hivern.
Fent referència al vent, els municipis del baix Salento se senten débilmente les corrents occidentals gràcies a la protecció determinada per la serra de Salento que creen un sistema d'escut. Pel contrari, les corrents otoñales i hivernals del surest favorixen en part l'aument de les precipitacions, en este periodo, respecte al restant de la península.
Orígenes del nombre
El topònim Gallipoli deriva del grec clàssic Καλλίπολις (Kallípolis), que significa "ciutat bella".[4] Existixen atres hipòtesis, prou dèbils, que es basen en el nom que Plinio el Viejo li va donar a la ciutat: Senonum Gallipolis, plantejant l'hipòtesis d'una colonisació d'un lloc mesapio ya existent per poblacions celtes (Galli Senoni).[5]
Història
Periodo prehistórico-mesapio-griego-romano
La zona de Gallipoli, de la mateixa manera que tota la regió de Salento, presenta vestigis d'assentaments humans que es remonten a l'antiguetat. En Torre Sabea, a uns 2 quilómetros de la ciutat, es varen descobrir els restants d'un poblat neolítico d'aproximadament 9.000 anys d'antiguetat. Allí es varen trobar fragments de ceràmica, alguns artefactes de sílex i menuts objectes ornamentals. De particular interés va ser el descobriment d'una tomba, que va ser exhumada en la seua totalitat i traslladada a l'Universitat de Florencia per al seu estudi exhaustiu.
En el periodo mesapio, és provable que l'assentament primitiu es cridara «Anxa», paraula difícil d'interpretar i que provablement deriva d'una antiga raïl itálica o protolatina, que podria significar «illa alta»[6] En realitat, el topònim Anxa solament ho cita Plinio el Vell i la frase en la que apareix és de dubtosa interpretació: «Oppida per continentem a Tarento vària, cui cognomen Apulae, Messapia, Aletium; in ora vero Senonum Callipolis, quae nunc est Anxa»[7] Trad. «En el territori de Tarento hi ha vàries ciutats, cridades Pulla, Messapia i Alezio; en el golf (està) Gallipoli dels Senones, que ara es diu (Anxa)».
Alta Edad Media
En la caiguda de l'Imperi Romà, la ciutat va ser víctima de les invasions dels vàndals i els godos, els qui casi en tota seguritat varen destruir el castell o a lo manco ho varen danyar considerablement. Galípoli va ser reconquistada pels bizantino en 538. El castell va ser reconstruït; la seua existència està atestada per una carta de 599 escrita pel papa Gregorio Magno, en la que felicita al nou tribuno bizantí Occilianus i li insta a no «abusar del castell de Galípoli, puix és propietat de l'Iglésia de Roma». L'invasió lombarda no va afectar a la ciutat; ademés, els lombardos no posseïen flota, i les ciutats costeres de Salento mai varen ser atacades durant eixe periodo. Galípoli, com totes les ciutats portuàries de l'Arc Jónico baix domini bizantí, va experimentar un periodo de prosperitat social i comercial, en un important fluix de persones i mercaderies cap a i des d'Orient.
Durant l'Alta Edat Mija, va pertànyer a l'Iglésia de Roma, a pesar de la forta presència de monasteris i cenobios de rito grec en Salento, i del predomini d'este últim sobre el romà. L'abadia de Sant Mauro, les ruïnes del qual encara són clarament visibles en el tossal que domina la ciutat des de l'est, és un dels seus vestigis. La pèrdua del domini marítim de la flota bizantina, en la consegüent pèrdua de la base naval en Creta i l'auge del poder àrap en el Mediterràneu, també va afectar a Galípoli. La ciutat va ser atacada i conquistada en 915 pels àraps, els qui varen permanéixer allí fins a 945. Reconquistada pels bizantino, es va borrar tot rastre de l'ocupació anterior i es va mamprendre una renovació i enfortiment inicial de la fortalea i el castell, ya que estos no podien resistir els seges moderns.
Periodos Suabo y Angevino
En l'arribada dels normandos, Galípoli es va convertir en domini normando ya en 1059 en la conquista de la Terra de Otranto (Terra d'Otranto) per Roberto Guiscardo. Salento i tota Pulla varen ser conquistades a la causa normanda entre 1061 i 1071, any de la caiguda de Otranto i Bari, els últims bastions bizantins en Pulla. En la reorganisació dels dominis normandos, despuix de la mort de Guiscardo, Galípoli va passar breument a formar part dels dominis de Roger "Borsa", fill de Guiscardo, i entre 1086 i 1088, del Principat de Tarento, el primer governant del qual va ser Bohemundo I de Antioquía, fill major de Guiscardo i germanastre de Roger.
Despuix d'anys d'agitació política i guerres entre senyors feudals, va començar un periodo de profunda reorganisació de l'estructura administrativa de Salento, en la creació de baronia i l'introducció d'una estructura feudal i una organisació social relativament eficient despuix de varis sigles de decadència bizantina, a on varen nàixer molts pobles menuts que varen ser gestionats eficaçment per institucions religioses, particularment del rito grec (ortodoxo).
El período aragonés
Entre les moltes guerres que varen assolar el territori italià en el sigle XV, Galípoli també va ser víctima d'un atac per part de les tropes de la República de Venècia. L'episodi se situa en el context de la Guerra de Ferrara (1482-1484). L'estratègia veneciano en esta ocasió va ser crear varis fronts simultàneus per a desviar a les tropes napolitanas del teatre principal de la guerra. Venècia va decidir llavors enviar una gran flota per a atacar a Ferrante d'Aragó, rei de Nàpols, directament en les seues possessions. El 16 de maig de 1484, una flota de bucs de guerra veneciano va aparéixer front a la costa de Galípoli.[35] Algunes fonts parlen de 70 embarcacions de diversos tamanys, pero el número exacte és difícil de verificar.
Despuix de la negativa a rendir-se, els venecians varen desembarcar 7.000 soldats per a sitiar la ciutat per terra. A pesar dels intents dels gallipolitanos per impedir el sege tant per mar com per terra, al sendemà els venecians ya havien conseguit establir un front vàlit en terra ferma. Els documents de l'época deixen clar que les fortificacions de la ciutat i el castell, en casi dos sigles d'antiguetat, destruïts pels angevinos i reconstruïts sumariamente en el sigle XIV, es trobaven en molt mal estat i no varen poder repelir un fort atac. En qualsevol cas, els gallipolitanos es varen defendre tenazmente i, durant els feroços combats, el comandant general de l'expedició, Jacopo Marcello, va morir a causa d'un bombardeig. Domenico Malipiero, comandant de la flota, va assumir el mando de l'expedició veneciano.
La llarga guerra entre espanyols i francesos a principis del sigle XVI pel domini del Regne de Nàpols també va tindre un dels seus escenaris en Terra d'Otranto. En la primavera de 1528, les tropes franceses estacionades en Ugento i Parabita, feus del comte Francesco Orsini del Balzo, obertament profrancés, varen atacar vàries voltes els territoris de Gallipoli. Ademés, el comandant de les forces espanyoles de la província, el marqués de Atripalda Alfonso Granai Castriota, s'havia refugiat en Gallipoli.[8] Castriota va conseguir organisar una força de 600 hòmens armats entre els gallipolitanos, equipats també en un canó baix el mando del seu nebot Pirro Castriota. En el matí del 13 de juliol de 1528, els 600 gallipolitanos, junt en les forces espanyoles allí estacionades, varen abandonar la ciutat i es varen enfrontar a les forces franceses en el districte de "Pergolaci", en la campiña entre Gallipoli i Alezio. Es va produir un violent enfrontament entre els espanyols de Gallipoli i els francesos, els qui finalment varen fugir, perseguits pels espanyols fins al castell de Parabita i despuix fins a la ciutat. Molts francesos varen caure en el camp de batalla, mentres que uns atres tants varen ser fets presoners. Castriota va prendre possessió de Parabita i la va cedir a Gallipoli, junt en quatre peces d'artilleria franceses. En el lloc de l'enfrontament encara existix una capella dedicada a Santa María de la Victòria.[9]
Monumentos y lugares de interés En Gallipoli
En el sigle XVII, va sorgir una variant del barroc de Lecce en peculiaritats pròpies: el barroc de Gallipoli. Numerosos edificis religiosos i civils donen testimoni d'este periodo. Les característiques fonamentals d'este estil són les decoració florals i angelicales exagerades, extravagants i excessives.
Arquitectura religiosa
Basílica Concatedral de Santa Ágata
La Basílica Concatedral de Santa Ágata és un edifici barroc del sigle XVII en planta de creu llatina, construït sobre l'emplaçament d'una menuda iglésia romànica dedicada a Sant Joan Crisóstomo. Situada en el centre i punt més alt de l'illa, un lloc provablement designat com a zona sagrada des de l'antiguetat, representa un dels principals monuments del barroc de Salento. La seua frontera està feta de toba calcárea i es dividix en dos órdens ricament decorats. Presenta casetes que contenen estàtues de pedra de Santa Àgata, Sant Fausto, Sant Sebastià, Santa Marina, Santa Teresa d'Àvila i busts de Sant Agustín i Sant Joan Crisóstomo, colocats sobre els rulls de les volutes que les conecten.
L'interior, en tres naus, alberga valiosos altars barrocs i numeroses pintures que convertixen la concatedral en una autèntica galeria d'art. En el presbiteri, delimitat per una balaustrada de marbre, s'alça un majestuós altar major de marbre policromado, obra de l'artiste de Bérgamo Cosimo Fanzago. A el seu entorn es troben la càtedra episcopal de fusta i el gran cor de nogal en cuarenta y uno sitiales. En 1949, el papa Pío XII, a petició del bisbe monsenyor Nicola Margiotta, la va elevar al ranc de basílica pontifícia menor.[10]
Arquitectura civil
En la ciutat de Gallipoli existixen numerosos palaus d'orige renaixentiste i barroc; molts d'ells varen pertànyer a famílies nobles del Reino de las Dos Sicilias d'Espanya; en l'espai que es mostra a continuació, solament s'indiquen els principals i més coneguts.
El Palacio Pirelli
Palaio del sigle XVI situat front a la concatedral. Va ser renovat en estil barroc i enriquit en un bell portal i una logia. S'accedix ad ell a través de l'antic portal català-durazzo del sigle XVI. L'interior està ricament decorat, especialment el sostre de l'antiga entrada, que va ser convertida en farmàcia en 1814. El sostre presenta alts relleus en pedra de carparo, complementats per frisos i rebancs que convergixen en la clau. Açò revela un panel central que representa la trobada de dos deidades mitològiques: Minerva (el Saber) armada, en un muçol i un gall als seus peus, els seus animals predilectes, i la deesa Fortuna, que sosté una cornucopia (símbol d'abundància) i un timó per a guiar el destí de la humanitat. Estos elements simbòlics remeten al auspicioso lema del sigle XVI: Sapienza i Fortuna sovrintendano al governo della Città («Que el Saber i la Fortuna governen la Ciutat»).
Evolució demogràfica
| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 8082 | 8332 | 8970 | 10 399 | 11 432 | 12 849 | 12 314 | 13 048 | 15 734 | 16 196 | 17 114 | 19 822 | 20 090 | 20 266 |
Referències
- ↑ Archivio vaig donar parlato dialettale per la parlata salentina vaig donar Gallipoli, Antonio Romà
- ↑ Ripartizione: Sud, Regione: Puglia, Província: Lecce, Comune: Gallipoli
- ↑ Parco naturale regionale Isola vaig donar S. Andrea i litorale vaig donar Punta Pizzo
- ↑ Henry George Liddell i Robert Scott, Καλλίπολις, en A Greek-English Lexicon, Clarendon Press.
- ↑ I CELTI-GALLI-GALATI in SALENTO? de Oreste Caroppo
- ↑ Bartolomeo Ravenna, Memorie istoriche della città vaig donar Gallipoli, pag. 7 in nota 15.
- ↑ Plinio il Vecchio, Nautalis Història, Lib. III Cap. 11.
- ↑ Alfonso Castriota (+1544), Conseller Real del Rei de Nàpols, Capità d'un contingent de Stradioti, Comte de Atripalda des del 23 de setembre de 1512, Primer Marqués de Atripalda des de 1513 i governador de les províncies de Terra vaig donar Bari i Terra d'Otranto.
- ↑ A. De Bernart, Paesi i figure del vecchio Salento, in Congedo Editore, Vol. 1.
- ↑ La Chiesa Cattedrale vaig donar Gallipoli
Vore també
Enllaços externs
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gallipoli» de Wikipedia en italià publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gallipoli.