Forma en arc
Una forma en arc és una estructura musical basada en la repetició, en orde invers, de totes, o casi totes les seccions musicals per a formar una forma general simètrica (la majoria de les voltes al voltant d'una secció central). Les seccions no tenen perqué repetir-se necessàriament de forma exacta, sempre que es repetixca la major part del material temàtic. La forma en arc més simple, i per tant, la més comuna, és A - B - C - B - A. Pierre Boulez la cridava "forma en campana".[1]
Història
[editar | editar còdic]És, en cert modo, l'ampliació de la forma A - B - A, molt estesa des de la resposta gregoriana i present en el minueto i el trio. En òpera, Claudio Monteverdi organisava la forma dels cinc actes del seu Orfeo (1607) en esta simetria; el pròlec, també ho articulava en cinc estrofes. En el tercer acte, el centre és simètric a les sis estrofes de l'ària de Orfeo Possete spirto, situat en el cor de l'obra.[1]
El Preludi a la sesta d'un faune de Claude Debussy pot correspondre a esta organisació, entre el despertar i el adormecimiento del faune.
Béla Bartók és reconegut com a pare de la forma en arc[2] i pel seu us habitual en la majoria de les seues obres,[3] especialment en les seues obres: Quartet d'cuerdo n.º 4, Quartet d'cuerdo n.º 5, Concert per a orquesta, Música per a cordes, percussió i celesta, Concert per a piano n.º 2 i, en menor mida, Concert per a violí n.º 2.[4][5]
Alguns músics apleguen inclús a utilisar un procés retrògrat de A en l'última part, com en el cas de Guillaume de Machaut en el rondó Ma fi est mon commencement, o per eixemple Alban Berg, en el seu Suite Lírica (1926), a on el scherzo anotat com Allegro misteriós es reintroduce en la seua forma retrògrada despuix del Trio estatico.[2]
El Adagi per a cordes de Samuel Barber i el Quartet d'cuerdo n.° 8 en Do menor de Dimitri Shostakóvich també utilisen una forma en arc. Entre els compositors contemporàneus, es pot notar que Luigi Dallapiccola ho ha utilisat vàries voltes (Cinque canti, Ulisse o Commiato),[5] aixina com Steve Reich, per eixemple en Reich/Richter o Music for 18 Musicians.
Per al musicólogo Paul Wilson, esta forma es crea de l'interés a través de l'interacció entre "memòria, variació i progressió". Encara que la forma sembla estàtica i nega el progrés, els parells de moviments creen un "procés no direccional" en el centre, i la forma "engendra en realitat possibilitats expressives específiques, que d'un atre modo no estarien disponibles per a l'obra en el seu conjunt".[4]
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1991) Dictionnaire encyclopédique de la musique. Université d'Oxford (en fr), París: Éditions Robert Laffont, p. 125. OCLC 19339606. ISBN 2-221-05654-X..
- (2010) Guide dones formes de la musique occidentale (en fr), Pariu: Fayard / Henry Lemoine, p. 92. OCLC 701598321. ISBN 978-2-213-65572-7..
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Abromont, 2010, p. 92.
- ↑ 2,0 2,1 Abromont, 2010, p. 93.
- ↑ Gammond, 1988, p. 125.
- ↑ 4,0 4,1 Paul Wilson, The Music of Béla Bartók, 1992. ISBN 0-300-05111-5. p. 32.
- ↑ 5,0 5,1 «Principi Formali - Forma ad Arc» (en it). Unisi. Consultat el 16 de febrer de 2021..
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Forma en arco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.