Folga del Tinent

La folga d'El Tinent va ser una paralisació de llabors portada a terme per miners del coure chilé que reclamaven reajustaments salarials, desenrollada entre el 18 d'abril i el 3 de juliol de 1973, prolongant-se durant 76 dies. Va ser la folga més complexa que va enfrontar el govern de Salvador Dellà.

Antecedents

Els miners en El Tinent, encapçalats pel dirigent sindical democratacristiano Guillermo Medina, exigien un reajustament salarial 41 % major a l'establit en la Llei de Reajustament de Remuneracions, que buscava evitar la caiguda dels ingressos reals dels treballadors com a conseqüència de l'alta inflació. La llei va fixar un reajustament equivalent al IPC acumulat entre l'últim aument el 4 d'abril de 1972 i el 30 de setembre d'eixe any, i els treballadors podien optar per això o continuar en els seus convenis colectius vigents. En El Tinent ya havien obtingut un reajustament de 41 % durant eixe periodo, per lo que el govern pretenia descontar eixe percentage del reajustament llegal. En térmens simples, els treballadors i empleats del Tinent demandaven un doble reajustament: l'equivalent a el IPC que tots rebrien, més l'increment de 41 % otorgat abans.

Les peticions dels obrers, encara que no eren desmesurades, chocaven en la crisis econòmica en Chile de 1973; donada eixa situació, el govern de Salvador Dellà no podia acceptar tals peticions. Per al govern, era inacceptable que un sector de treballadors es beneficiara més que uns atres; si aixina ho haguera fet, atres sectors laborals s'hagueren sentit igualment llegitimats per a pressionar per les seues exigències, sobretot si es té en conte que els treballadors del coure actuaven tradicionalment com una sòrt de vanguarda pel que fa als moviments huelguísticos.

Desenrolle

La folga dels obrers d'El Tinent va esclatar el 18 d'abril de 1973, en caràcter indefinit fins a satisfer els seus reclams. Inicialment va ser recolzada pels partits Comuniste (PC) i Socialiste (PS), 4 dels 5 sindicats professionals i solament un dels 4 industrials del Tinent es varen declarar en folga indefinida, i açò va incloure a dirigents socialistes i comunistes, que es varen sentir cridats a defendre els drets laborals. Els dirigents laborals es varen entrevistar en el president Salvador Dellà, qui va declarar que no admetrà «cap reajustament sobre reajustament». Guillermo Medina, president de la zonal El Tinent de la Confederació de Treballadors del Coure, graficó la posició dels miners senyalant que «d'acceptar el criteri de l'Eixecutiu estaríem borrant en el colze tot lo que nos va costar sanc, suor i llàgrimes».

El PC i el PS varen ordenar als seus militants retirar-se de la folga sense massa èxit; estos varen violar acorts vius entre els treballadors del coure. Estava establit que sempre que un mineral de coure anara a la folga, els demés deurien recolzar-la. L'intenció dels folguistes era expandir el moviment a les atres mines, pero ho varen conseguir solament parcialment. L'11 de maig, els sindicats de CobreChuqui varen declarar una folga general en respal al Tinent, pero solament de 48 hores. Cinc dies despuix, en vot secret, es va rebujar, per molt estret marge, anar a desocupació indefinida.

En el mineral de Chuquicamata, en una votació a on varen participar més de 5000 obrers, va ser aprovada la posició de l'Unitat Popular de no recolzar la folga del Tinent per un marge de 100 vots, pero en les plantes de Antofagasta i Santiago a favor. Aixina, la diferència va quedar reduïda a sol 9 vots, per lo que serien els treballadors i empleats de la planta de Tocopilla, la més chicoteta de totes, els qui indicarien el destí de la folga indefinida. No obstant, en el pas dels dies els seus sindicats no havien fixat una data per a la votació. En Chuquicamata varen seguir les desocupacions parcials, en la seua habitual freqüència i demandes, encara que alguns tenien un trasfondo polític. L'ona de desocupacions durant maig va tindre motius diversos, per eixemple, a raïl de l'acomiadament d'un treballador per haver faltat dos dilluns consecutius, per no haver segut enviats a un examen mèdic i per la falta d'útils higiènics.

El 23 d'abril, en l'adheriment dels sindicats industrials de Sewell, Professional Caletones, Professional Coya i Industrial Rancagua, varen sumar uns 13 000 treballadors del Tinent que es trobaven en folga. La folga del Tinent s'enquadrava en la continuïtat respecte a les lluites reivindicatives lliurades pels treballadors contra governs anteriors. Esta volta, el canvi de context polític va dur en si nous i inesperats aliats per als obrers. En lloc dels parlamentaris socialistes o comunistes, varen tindre el respal del Partit Demòcrata Cristià (PDC) i varis empleats varen paralisar les seues funcions durant 45 dies.

Els miners eixien als carrers en les seues ferramentes, dinamita, i realisaven accions contra les forces d'orde, baix el lema «Tinent Unit jamai serà vençut». La folga dels obrers del Tinent va ser una de les movilisacions més combatives realisada pels obrers durant el govern de Salvador Dellà, i va dividir políticament als treballadors d'una major manera de lo que havia fet el desocupació d'octubre de 1972. El PC i el PS varen calificar als miners com aristocràcia obrera.

El 22 de maig el comando de dònes dels treballadors en folga del Tinent es va apoderar dels estudis de Radi Rancagua, principal emissora de la província; unes 150 dònes que varen ocupar l'immoble varen llançar cridats a partidaris i adversaris del moviment huelguístico. Al sendemà, varis dirigents de el PS de Rancagua varen ser detinguts baix acusació de ser els autors dels dispars que varen ocasionar ferides a tres estudiants i tres miners durant una manifestació pacífica de respal a la folga. Posteriorment, patrulles militars i de carabineros varen aplanar la sèu de el PS, trobant gran cantitat d'armes i bombes molotov.

El 25 de maig Carabineros es varen enfrontar en Rancagua en multituts encapçalades per 30 gremis en folga que recolzaven als miners del Tinent, resultant 15 manifestants ferits, un de gravetat. La presència de tres vehículs en efectius militars va conseguir calmar els ànims i normalisar la situació. 40 folguistes varen ser detinguts, els que varen ser lliberats al sendemà. El 30 de maig Luis Bravo Meneses, treballador del Tinent, va morir en l'intersecció dels carrers Millán en Estat en Rancagua i un atre va quedar greument ferit després de que militars dispararen al seu vehícul en negar-se a l'orde de detindre el vehícul i estos realisaren una maniobra entorpecedora del patrullaje dels uniformats. L'incident va produir la clausura durant 6 dies de Ràdio Agricultura luego que esta emissora anunciara la mort de dos treballadors en lloc d'un, ademés de senyalar que hi hauria 7 ferits, inclós un bebé, la qual cosa va ser desmentit pel Cap de Zona d'Emergència de la província d'O'Higgins, coronel Osvaldo Ibáñez.

El 12 de juny els miners del Tinent varen preparar una marcha a peu de 100 quilómetros, des de Rancagua cap a Santiago, per a entrevistar-se en el president Salvador Dellà. En la capital, els estudiants secundaris que recolzaven als miners en folga es varen enfrontar a Carabineros i elements de la UP durant tot el dia, ocasionat destrosses i ferits; la directiva de la Federació d'Estudiants Secundaris de Santiago (FESES), encapçalada pel seu president, Miguel Salazar, va resultar detingut.

El 14 de juny el president de la Cámara, Luis Pareto, va autorisar que el Saló d'Honor del palau del Congrés Nacional fora utilisat com a dormitori per als miners que aplegaren al recint; dita situació va rebre la protesta dels parlamentaris de l'Unitat Popular, que senyalaven que es posava en risc l'integritat física de diputats i senadors. Al sendemà, segons informava el diari La Nació, un grup de 40 miners posseïa en els jardins del Congrés Nacional un celler d'artículs de primera necessitat i aliments —com per eixemple café, llet, té, sucre, cigarrets, paper higiènic, va vindre i pisco—, els quals varen ser retirats per parlamentaris d'oposició per a evitar que es registraren fotos de dita situació i el govern acusara un acaparamiento de productes per part dels folguistes, donada l'escassea present en el país.

El 15 de juny estudiants universitaris i secundaris es varen organisar en lo que varen cridar el «Dia contra la Repressió», per a rebre en Santiago als miners del Tinent; en eixir als carrers es varen trobar en brigades de choc de l'Unitat Popular, els qui es trobaven armats, i efectius de Carabineros. L'enfrontament va finalisar en centenars de jóvens víctimes d'asfíxia, pedradas, colps de cadenes i ferits a bala d'abdós costats. 218 ferits i lesionats varen buscar refugi en la sèu del Partit Demòcrata Cristià, després d'un enfrontament entre els miners del Tinent que es troben en Santiago i carabineros. El periòdic El Mercuri va informar d'atacs de grups extremistes d'esquerra contra els miners.

El 19 de juny mils de santiaguinos varen acompanyar als miners del Tinent en la seua «Marcha de la Democràcia» que va tindre com a punt de partida la Casa Central de la Pontifícia Universitat Catòlica de Chile, sobre que el seu frontis es va colocar un llenç en la frase «Asil contra l'opressió». Guillermo Medina va senyalar:

"Este conflicte es va a arreglar solament quan el president Dellà s'aprete el cinturó, s'afirme ben els pantalons i els diga als partits polítics: Yo soc el Primer Mandatari, yo soc el que mana en Chile. Diga-li-ho, senyor President, i els miners en vosté van a conversar".

Guillermo Medina (19 de juny de 1973).

El 29 de maig de 1973 es va acusar constitucionalment als ministres del Treball, Luis Figueroa Mazuela, i de Mineria, Sergio Bitar, per haver impedit l'aplicació de la llei laboral als treballadors de la mina El Tinent, facilitant per això la seua declaració en folga indefinida. La Cámara la va acollir el 6 de juny de 1973 per 78 vots i el Senat els va destituir el 20 de juny per 26 vots.

Tres semanes despuix, i després d'una primera proposta de Salvador Dellà, l'únic sindicat obrer en folga va resoldre reintegrar-se a sus labores. Varen ser els tècnics-professionals els que varen sostindre la folga en El Tinent; varen obstaculisar els accessos a la mina i es varen prendre per alguns dies les oficines de l'empresa en Rancagua, per lo que el govern va decretar l'Estat d'Emergència per a la província d'O'Higgins. Els partits Comuniste i Socialiste varen aplegar a l'extrem de criticar al president Salvador Dellà per haver conversat en els dirigents del coure. La folga va tindre una importància fonamental en els acontenyiments que varen dur al colp d'Estat en Chile de 1973.