Far de Cordouan

Archiu:Phare de Cordouan 32.jpg

Far de Cordouan

El far de Cordouan és un far de la costa atlàntica de França situat en la mar a 7 km del estuari de Gironda, a on desemboquen els rius Garona i Dordonya, en la regió d'Aquitània. Es troba a la mateixa distància dels pobles de Royan (en Charanta Marítim) i de Li Verdon-sur-Mer (en Gironda), si be pertany al terme municipal d'este últim. Construït sobre una zona de secs de 150 ha, senyala els passos d'entrada i eixida de l'estuari que conduïx al port de Bordeus.

Sobre una primera torre alçada en el XIV, el far va ser construït entre 1584 i 1611 no solament com un far utilitari sino com un monument grandiós, lo que li va valdre el renom de «Versalles de la mar». Ampliat a finals de el XVIII, va ser declarat monument històric en 1862, al mateix temps que la catedral Notre-Dona'm de París, i en 2021 va entrar en la llista del Patrimoni mundial de l'Unesco. És el far en activitat més antic de França.

En 2021, el far va ser declarat Patrimoni de la Humanitat (ref. 1625) per l'Unesco, que ho descriu aixina:

Este far s'empina en un replanell rocós pla de l'oceà Atlàntic, situada en l'estuari de Gironda, en la regió de la Nova Aquitània. Dissenyat per l'ingenier Louis de Foix, va ser construït en sellars de pedra calcàrea, entre finals del sigle XVI i principis de el XVII, en un mig natural inhòspit i molt expost a ras i marees. A finals del sigle XVIII va ser remodelat per l'ingenier Joseph Teulère. Ornamentada en pilastres, columnes, modillones i gàrgoles, la torre monumental de Cordouan és una obra mestra de la senyalisació marítima molt representativa de l'història arquitectònica i tecnològica dels fars. Continuadora de les famoses almenaras de temps passats, esta torre és ilustrativa de l'art de construir fars en una época en que les tècniques de navegació s'havien modernisat i les almenaras seguien eixercitant encara una important funció de demarcadores territorials i dispositius de salvament. Ademés, l'elevació de l'altura de la torre i la modernisació del seu fanal a finals del sigle XVIII són un viu testimoni dels importants alvanços científics i tecnològics ya conseguits en eixa época. L'arquitectura del far de Cordouan es va inspirar en la dels fars de l'Antiguetat clàssica, aixina com en el manierisme renaixentiste i en el peculiar estil arquitectònic de l'Escola de Ponts i Camins de França.

Descripció de l'Unesco

Orige del nom

Archiu:Phares Cordouan & la Coubre. caps block 6

De nit, vista sobre els dos fars Phare de Cordouan (sobre la mar) i Phare de la Coubre (en Charanta-Maritime) des de la plaja de Soulac-sur-Mer en Gironda.

L'illot de Cordouan apareix en varis mapes de 1313, 1436 i 1550 baix el nom «Cordam». En 1545, la cosmografía de Jehan Allonfonsce i Paulin Secalart ho senyala baix el nom de «Ricordame». És el primer document que menciona l'existència d'una foguera en la part alta d'una torre. En 1570, en La vraye et entière description du royaume de France (Verdadera i completa descripció del Regne de França) de Guillaume Postel, la torre es diu «Tour de Corben» (Torre de Corben).

Existixen vàries llegendes no corroborades per senyes històriques sobre l'existència d'un assentament medieval en l'illot. Segons el relat que fa Henri Lancelot Voisin, senyor de la Popelinière, de la seua visita a Cordouan en 1591, els lugareño contaven que l'illot havia segut antigament unit a la costa i havia tingut un poble de nom Latran o Médine (Latrán o Medina), que la mar havia sumergit en el temps. Els habitants de la regió afirmaven que havien recuperat les pedres de les ruïnes d'aquell poble per a la construcció de vàries cases del poble coster de Soulac. Per un atre costat, es conta que mercaders musulmans medievals procedents de Còrdova (Cordoue en francés) haurien demanat que s'instalara el primer fòc per a evitar els freqüents naufragis dels seus navío, o s'haurien assentat en l'illot a on havien alçat una atalaya per a guiar als seus barcos.

Història

Edat Mija: la torre del Príncip Negre

Es considera molt provable que hagen existit vàries torres en un fòc, ans que es construïra la primera torre de la que es té constància. Pero se sap que va ser Eduardo de Woodstock, el Príncip Negre, qui va ordenar la seua construcció en 1360. Es va alçar una torre octogonal de 16 metros d'alt, coronada per una plataforma a on s'encenia una foguera. El far estava baix la custòdia d'uns ermitaños que vivien en una vivenda adjacent a la capella que flanquejava la torre, i que mantenien el fòc encés. Cobraven un dret de trànsit als navío que entrabar en l'estuari de la Gironda.

Sigles XVI, XVII i XVIII: el far de Louis de Foix

En el temps l'edifici es va ser deteriorant, i va caldre esperar fins al regnat d'Enrique III de França per a que es prenguera la decisió d'alçar un nou far. En 1584, el mariscal de Matignon, governador de Guiena, i Michel de Montaigne, alcalde de Bordeus, contracten per al proyecte a l'arquitecte i ingenier Luis de Foix, que era relojero de Felipe II d'Espanya. En l'emplaçament del futur far s'alcen dics de blocs de pedra i de maderos per a protegir dels embats de l'onage les instalacions necessàries a les obres de construcció. En este perímetro es construïx un verdader poble obrer: tallers, una fusteria i una ebanisteria, una forja, un forn per a la calç, vivendes per a estajar a l'ingenier i fins a 50 obrers, almagasens per als víveres, un celler, un molí, un forn de pa i una caballeriza en una pallera per als 6 o 7 cavalls que transportaven els materials. A la veta d'un any, els 200 obrers contractats solament havien alçat un basamento, en moltes dificultats. Els diners s'agotava pero Louis de Foix es va comprometre a dur la construcció alvance en els seus propis diners si fora necessari, i a alçar un far més gran i majestuós que el previst inicialment.

En 1591 el far estava parcialment construït, i havia segut concebut com un monument renaixentiste en honor a Enrique III, que acabava de morir, i al nou rei, Enrique IV de França. Pero les obres es varen interrompre de nou per falta de fondos. El rei li va concedir a Louis de Foix un nou contracte que prevea ampliar la plataforma del far. Quan Louis de Foix va fallir, en 1603 o 1604, les obres estaven pràcticament terminades; li va succeir el seu contramaestro, François Beuscher, i la construcció va finalisar en 1611. Despuix de 25 anys d'obres, es enciendió per primera volta el que es considerava ya com el far més bonico del món.

Esta primera torre tenia un diàmetro de 16 m en la seua base, i es constituïa de vàries plantes superpostes el diàmetro de les quals anava disminuint. La planta baixa constava d'un vestíbul i quatre despachos, la primera era una àmplia habitació anomenada "apartament del Rei", la segona es dedicava a una capella en una volta i dos files de finestres, i decorada de pilastres i escultures. Per damunt el diàmetro es reduïa a 5,40 m, i no passava d'1,50 m en la llanterna. Esta era de pedra, en 8 arcs per a on entrevore la llum del fòc que es feya en una mescla d'alquitrà, alquitrán i fusta. Un obelisc buit per a l'evacuació del fum culminava l'edifici. La llum del far s'elevava a 37 m per damunt del nivell de les marees més altes.

En 1645 una tormenta va derribar la llanterna les pedres de la qual estaven calcinades pel fòc, i els fareros ya no s'atrevien a pujar per a encendre el fòc. Una volta finalisades les guerres en la casa d'Àustria i la Fronda, el ministre Colbert va ordenar realisar importants reparacions entre 1661 i 1664; el basamento va ser reforçat i es va reconstruir la llanterna el fòc de la qual era alimentat en oli de ballena que es cremava en un gran bol de bronze. El "apartament del Rei", en la primera planta, va anar ricament decorat. Pero uns 50 anys més vesprada, quan Luis XV va accedir al tro, el far es trobava de nou en estat d'abandó. Davant l'absència d'un fòc permanent, els naufragis es multiplicaven i creixien les protestes. Per això, en 1722 el far va passar a dependre de la circumscripció de Bordeus.

En la nova administració, en 1727 es varen mamprendre nous treballs de consolidació baixe la direcció del cavaller de Bitry, ingenier de Bordeus al càrrec del far de Cordouan. Va instalar una llanterna oberta de ferro forjat i un sistema de alumbramiento en carbó de terra que es cremava en un hornillo. Entre 1739 i 1742, es va construir una rampa de desembarc. Entre 1782 i 1786 l'arquitecte de la vila de Bordeus, Joseph Teulère, va manar reforçar en círculs i grapas de ferro la part superior del far que s'hi havia greument deteriorat, i va substituir el hornillo de carbó pel primer sistema de reflectores. Este dispositiu, concebut per Tourtille-Sangrain, es componia de 80 reflectores de coure plateado i era alimentat per una mescla d'olis animals i vegetals. La llanterna va ser ampliada i tancada en cristals.

De finals de el XVIII a el XXI: el far modificat per Joseph Teulère

En 1786, es va decidir reemplaçar la part superior del far per una torre més resistent i més alta, el proyecte de la qual va ser confiat a Teulère que va derribar la part de l'edifici que superava la cúpula de la capella. Va construir una torre cilíndrica coronada per una plataforma eixint i una llanterna d'obra. En estes obres, el far va adquirir la seua configuració actual. Una volta concloses les obres, Teulère va concebre per a Cordouan un nou sistema de alumbramiento compost d'un quinqué, llàntia inventada feya poc pel suís Ami Argand, i del primer sistema de reflectores parabòlics mecanisats, inventat per li Moyne. La llum del fòc s'elevava a 60 m sobre el nivell de les marees més altes i era alimentada per oli de ballena, de colza i d'oliva.

En 1823, Augustin Fresnel, llavors director del Servici Nacional de Fars i Balisas, va instalar per primera volta en el far de Cordouan el sistema de lents tallades que acabava d'inventar. Hui en dia tots els fars del món estan equipats en este sistema.

La llum fixa va ser transformada en una llum en centelleigs/centellejos en tres sectors de color en 1896. El far de Cordouan va ser electrificado en 1948 per mig de dos grups electrogens autònoms conectats a una llàntia de 6.000 W. Un tercer va ser afegit en 1976. En 1987, es va instalar una llàntia halógena de 2.000 W.

Entre març i novembre de 2005, es va reforçar la partix suroest del basamento del far en una coraza de formigó armat de 70 m per 8 m d'alt, a fi de protegir el far de la força de les marees que feyen vibrar la torre i perillar la seua estabilitat. Esta coraza va ser ancorada sobre una base construïda en formigó i estacas d'acer, ya que en el temps l'illot rocós en el que s'assenta l'edificació ha segut erosionat per la força de l'mar. Els obrers sol podien treballar en tandes de 3,5 hores aprofitant les marees baixes.

El far va ser automatisat en 2006.

El 29 de juny de 2012, l'Estat francés va retirar als últims guàrdies que vigilaven i cuidaven del far. L'Associació per a la Salvaguardia del Far de Cordouan s'encarregarà de mantindre a dos vigilants en l'edifici a fi de previndre actes de vandalisme.

El far pot visitar-se en grups llimitats. L'accés es fa primer en barco des de Royan o Li Verdon fins a alcançar el banc d'arena, i caminant fins al far.

A partir del més de juliol de 2021 el far de Cordouan forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

• El far de Louis de Foix en la torre del Príncip Negre en segon pla. Gravat de Claude Chastillon (principis de sigle XVII).
  El far de Louis de Foix en la torre del Príncip Negre en segon pla. Gravat de Claude Chastillon (principis de sigle XVII).
• Dibuix del realzamiento del far, en el sigle XVIII.
  Dibuix del realzamiento del far, en el sigle XVIII.
• Interior del far en un dibuix de l'Enciclopèdia Britànica de 1911.
  Interior del far en un dibuix de l'Enciclopèdia Britànica de 1911.
• Vidrieres de la capella del far de Cordouan.
  Vidrieres de la capella del far de Cordouan.
• Volta de la capella del far.
  Volta de la capella del far.

Enllaços externs

• Cordouan, la sentinelle menacée (Cordouan, la sentinela amenaçada). Reportage de Mikael Roparz.
• Cordouan, li roi dones phares, li phare dones rois (Cordouan, rei dels fars, far de reis un vídeo de dn2l.com.