Estilometria
L'estilometria és l'aplicació de l'estudi de l'estil llingüístic al llenguage escrit, encara que també s'ha aplicat en èxit a la música[1] i a la pintura.[2][3]
La estilometria s'utilisa a sovint per a atribuir l'autoria a documents anònims o d'autor dubtós. Té aplicació llegal, acadèmica i lliterària, des de l'investigació de certes obres de Shakespeare a la llingüística forense.
Història
La estilometria deriva d'atres tècniques anteriors per a analisar texts en busca de proves d'autenticitat, identitat de l'autor i atres incertituts.
La moderna pràctica de la disciplina va rebre el seu principal impuls en l'estudi d'autories en obres de teatre de la Renaixença anglesa. Investigadors i llectors varen observar que algunes obres de l'época tenien patrons característics de llenguage, i varen intentar utilisar estos patrons per a identificar autors de colaboracions o d'obres anònimes. Els primers intents no sempre varen tindre èxit: en 1901, un investigador va tractar d'utilisar les preferències llingüístiques de John Fletcher per a distinguir entre ell i Philip Massinger en els seus treballs colaboratius, pero les va aplicar per error a una versió modificada per l'editor.[4]
Les bases de la estilometria varen ser establides pel filòsof polac Wincenty Lutosławski en el llibre Principis de Estilometria, de 1890. Lutosławski va utilisar eixe mètoto per a compondre una cronologia dels diàlecs de Platón
El desenroll dels ordenadors i la seua capacitat per a analisar grans cantitats de senyes va impulsar este tipo de llabor. No obstant, esta gran capacitat d'anàlisis seguia sense garantisar la calitat del resultat. A principis dels 60, el reverent A.Q. Morton va realisar un anàlisis informàtic de les catorze epístoles del Nou Testament atribuïdes a Sant Pablo, en el que va demostrar que les obres pertanyia a sis autors distints. Una comprovació d'este mètoto, en obres de James Joyce, va revelar que l'Ulises, l'obra mestra de l'autor, havia segut escrita per cinc persones distintes, cap de les quals, aparentment, va intervindre en la redacció de la primera novela de Joyce, Retrat de l'artiste adolescent.[5]
No obstant, en el temps i la pràctica, investigadors i estudiosos han polit els seus mètotos, que hui tiren resultats molt més encertats. Un dels primers èxits va ser la resolució de la controvertida autoria de dotze dels Federalist Papers, escrits per Frederick Mosteller and David Wallace. Encara que encara sorgixen dubtes sobre la metodologia, i és possible que sempre seguixquen sorgint, en l'actualitat pocs discutixen la premissa bàsica de que l'anàlisis llingüístic de texts escrits pot generar informació i coneiximents molt valiosos.
Aplicacions
Entre les aplicacions de la estilometria, els principals són els estudis lliteraris, històrics, socials i de gènero, aixina com anàlisis i investigacions forenses.[6][7] També es pot aplicar a l'estudi de còdics informàtics d'autoria dubtosa.[8]
Referències
- ↑ Westcott, Richard. «Making hit music into a science», BBC News, 15 de juny de 2006.
- ↑ «Internet Archive Wayback Machine» (3 de juny de 2006). Archivat des de l'original, el 30 de juny de 2006. Consultat el 15 d'octubre de 2012.
- ↑ Shlomo Argamon, Kevin Burns i Shlomo Dubnov, eds. The structure of style: algorithmic approaches to understanding manner and meaning. Springer Science & Business Media, 2010.
- ↑ Samuel Schoenbaum, Internal evidence and Elizabethan dramatic authorship; an essay in literary history and method, p. 171.
- ↑ Samuel Schoenbaum, Internal evidence and Elizabethan dramatic authorship; an essay in literary history and method, p. 196.
- ↑ Chaski, Carole. Author Identification in the Forensic Setting (vol. The Oxford Handbook of Language and Law) (en anglés), Oxford University Press. doi:10.1093/oxfordhb/9780199572120.001.0001. ISBN 9780199572120.
- ↑ (22 de decembre de 2005) Forensic Science and Law: Investigative Applications in Criminal, Civil and Family Justice, CRC Press. ISBN 978-1-4200-5811-6.
- ↑ Claburn, Thomas. «FYI: AI tools ca unmask anonymous coders from their binary executables», 'The Register', 16 de març de 2018. Consultat el 2 d'agost de 2018.