2648
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 108:
Llínea 108: + + + + + + + +
sense resum d'edició
En el sigle XVIII algunes de les falles que s'encenien en Valéncia no eren meres fogueres sino monuments satírics iburlons en els que s'exponien la vergonya pública i se cremaven simbòlicament persones i situacions de la vida real. Hi han diferents hipòtesis sobre el començament de la festa falera. Per lo que hui se pot saber els albors de les Fales es remonten a principis del sigle XVIII. Una d'estes teories, la més probable, explica que els carpinters valencians, al final de cada hivern, feen cremar els seus ''parots'' (estructures de les que colgaven els candils qeu donaven llum) post que en la arribada de la primavera, i al fer-se els dies més llarcs, ya no eren necesaris. En el pas del temps i per mediació de la [[Iglésia]], se va fer coincidir la data de la crema d'estos partos en la vespra de la festivitat del patró dels carpinters, Sant Josep.
En el sigle XVIII algunes de les falles que s'encenien en Valéncia no eren meres fogueres sino monuments satírics iburlons en els que s'exponien la vergonya pública i se cremaven simbòlicament persones i situacions de la vida real. Hi han diferents hipòtesis sobre el començament de la festa falera. Per lo que hui se pot saber els albors de les Fales es remonten a principis del sigle XVIII. Una d'estes teories, la més probable, explica que els carpinters valencians, al final de cada hivern, feen cremar els seus ''parots'' (estructures de les que colgaven els candils qeu donaven llum) post que en la arribada de la primavera, i al fer-se els dies més llarcs, ya no eren necesaris. En el pas del temps i per mediació de la [[Iglésia]], se va fer coincidir la data de la crema d'estos partos en la vespra de la festivitat del patró dels carpinters, Sant Josep.
La tradició anà sometint-se a canvis en el pas del temps. A eixe parto se li anaren afegint robes per a que adopta's fisionomia humana. També s'escomençaven a incorporar cartells alusius a algun personage conegut del barri. Se li dptà aixina d'un contingut satíric i burlesc per a cridar l'atenció als veïns. Ademés, els chiquets anaven de casa en casa demanant ''una estoreta velleta'', que es va convertir en un cant popular per a arreplegar tot tipo de mobles i utensilis vells per a cremar-los en una foguera junt en el parot. Estos parots sigueren els primers ninots. En el pas del temps s'incorporà la gent dle barri al procés de confecció de les catafalcs, i naixqueren monuments que incorporaven varies figures.
Hasda principis del sigle XX les falles eren calaixos alts en tres o quatre ninots de cera vestits en robes de tela, dasta que els artesans incorporaren un nou procediment: la reproducció de molts en cartó pedra. La creació de la falla anà evolucionant hasda l'actualitat, a on la majora de monuments estan composts de poliestiré expandit, suro moll fàcilment moldejable en serres de calor i li aporta més brillantor a la peça. Aixina el art de les falles ha generat monuments de majors dimensions en remats que raspen els 30 metros d'altura.
Hui les falles mouen prop un milló de turistes anualment. Es planten 385 monuments en la ciutat de Valéncia i més de 250 en el rest de la província. El Gremi d'Artistes Fallers subsistix com a entitat encarregada d'ensenyar el antic ofici de producció de nomuments fallers. La Junta Central Fallera és la entitat que organisa la festa i la manté viva durant tot el eixercici faller.
No poden ni deuen faltar durant els dies de falles els bunyols en sa emblemàtica i anyorada branca de llorer.
Joan B. Vinyals Cebrià. REcorde en verdadera nostàlgia, aquella típica estampa que antany sorgia durant tots els dies que duraven les falles i que la composva la bunyolera, en aquell pel arreplegat en tanta gràcia i ataviada en el delantal blanc almidonat, manguits blancs en els braços i, el post de bunyols orlat en la tradicional i olímpica branca de llorer. Oferint una estampa plena de colorit que be pugué inmortalisar el pintor Sorolla, que ara, en temps de preses i de marketing, mos ho ha furtat. Antany era impensable que en els carrers més tipics a on es plantava un carafal falta-se la representativa bunyolera i per tant, el embriagador aroma que desprén la barreja de la fritura dels bunyols, les verts fulles de llorer i el estampit de algun petart disparat per la chiquilleria del barri. Quan en son dia la Junta Central Fallera inguerem qeu identificar la màxima distinció, no dubtarem en investir-li en el nom de bunyol d'or en fulles de llorer. Esta llepolia dels bunyols es tan antiga en nostra Valéncia, que el celebrat Jaume Roig els descriu en el Espill. El arabiste Huici Miranda va traduir un llibre de cuina hispà magrebí (a caball entre els sigles XII i XIII) a on apareix una aproximadísima receta. I per últim, F. Caballero i Munyos, en el any 1928, en la més important publicació faller d'aquells lluntats temps, es referia a la lloada bunyolera i ala desapareguda branca de llorer de la fusta següent:"Bunyolera galana Que eres goig i sonrisa del carrer I animes en la gràcia sobirana la josefina festa valenciana baix el vert brancage del llorer".