Canvis

==Edat Mitjana==

==Edat Mitjana==

===Alta Edat Mijana===

===Alta Edat Mitjana===

====Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)====

====Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)====

[[File:Divisió de la Gàlia el 481.svg|thumb|Andorra se convertí en visigoda un cop instalats francs i visigots.]]

[[File:Divisió de la Gàl·lia el 481.svg|thumb|Andorra esdevé visigoda un cop instal·lats francs i visigots.]]

L’inici de l’Edat Medieval comença en la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, nomenats “[[bàrbars]]” pels romans, que es varen instalar al nort i est d’Europa durant el Ferro baixen cap a la mediterrànea fugint dels huns, provinents de les estepes del nort d'[[Europa]]. Les tensions entre abdós són tals que envaixen Roma desestabilisant-la i propiciant la seua caiguda. Vers l’any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d’Occident), incapaç de fer front als nouvinguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten l’últim emperador, Ròmul, l’any 476. L'Imperi d’Orient es convertix progressivament en Imperi Bizantí, mentres que l’atra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels [[francs]] i dels [[visigots]], claus en la història d’Andorra.  

L’inici de l’Edat Medieval comença amb la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, anomenats “[[bàrbars]]” pels romans, que es varen instal·lar al nord i est d’Europa durant el Ferro baixen cap a la mediterrània fugint dels huns, provinents de les estepes del nord d'[[Europa]]. Les tensions entre ambdós són tals que envaeixen Roma desestabilitzant-la i propiciant la seua caiguda. Vers l’any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d’Occident), incapaç de fer front als nouvinguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten l’últim emperador, Ròmul, l’any 476. L’Imperi d’Orient es converteix progressivament en Imperi Bizantí, mentre que l’altra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels [[francs]] i dels [[visigots]], claus en la història d’Andorra.  

Els ''Visigots'' envaeixen la península Ibèrica creant el [[Visigots|Regne Visigot d’Hispània]] l’any [[572]], que s'estenia fins a [[Narbona]]. A poc a poc van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. A [[la Seu d'Urgell]] ([[Catalunya]]) hi instalen una Seu Episcopal. Segons el [[Manual Digest]] Andorra va estar sota el domini visigot durant uns 200 anys. És en este moment en qué es produïx la [[cristianisació]] d’Andorra. L’emperador bizantí [[Justinià I]], preocupat per recuperar l’esplendor del que fon [[Antiga Roma|Roma]], avança i recupera el sud-est d’[[Hispània]] als visigots. Ara be, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i després de l’Imperi musulmà que al 711 s’apodera d’Hispània creant l’[[Al-Àndalus]]. Andorra quedarà exenta d'estes invasions gràcies als [[francs]].

Els ''Visigots'' envaeixen la península Ibèrica creant el [[Visigots|Regne Visigot d’Hispània]] l’any [[572]], que s'estenia fins a [[Narbona]]. A poc a poc van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. A [[la Seu d'Urgell]] ([[Catalunya]]) hi instal·len una Seu Episcopal. Segons el [[Manual Digest]] Andorra va estar sota el domini visigot durant uns 200 anys. És en aquest moment en què es produeix la [[cristianització]] d’Andorra. L’emperador bizantí [[Justinià I]], preocupat per recuperar l’esplendor del que fou [[Antiga Roma|Roma]], avança i recupera el sud-est d’[[Hispània]] als visigots. Ara bé, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i després de l’Imperi musulmà que al 711 s’apodera d’Hispània creant l’[[Al-Àndalus]]. Andorra quedarà exempta d’aquestes invasions gràcies als [[francs]].

Els ''Francs'' varen ocupar la [[Gàlia]] romana (hui [[França]], [[Bèlgica]], [[Països Baixos]], [[Luxemburc]], [[Mònaco]], part de [[Suïssa]] i d’[[Alemanya]]). Venien del [[Rin]] i volien un realment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se en Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, però, s’hi varen girar en contra. [[Clodoveu I|Clovis I]], el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’aquest gir. Sotmet Roma a la batalla de [[Soissons]] i després s'unix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; tot això en contra dels visigots. És el cas de [[Clotilde de Borgonya]] (de [[cristianisme|confessió cristiana]]), neta del rei [[burgundi]], en qui es casa l’any 493. Després del casament combat contra els Visigots a [[Vouillé (Viena)|Vouillé]], i contra els alamans a Tolbiac. A Tolbiac promet que si conseguix la victòria es convertix al cristianisme. Les dos batalles són un èxit i complix la promesa. [[Andorra]] deixa de dependre dels visigots i es queda sota domini franc. El [[Papa de Roma]] decidix batejar Clovis a [[Reims]] per honorar este acte. Així, es dona per inaugurada la nova capital cristiana, [[París]], que compartirà títul en [[Constantinoble]] i [[Roma]]. Tot plegat dins la [[dinastia Merovíngia]], nom que prové de l’avi de Clovis, [[Meroveu]].

Els ''Francs'' varen ocupar la [[Gàl·lia]] romana (avui [[França]], [[Bèlgica]], [[Països Baixos]], [[Luxemburg]], [[Mònaco]], part de [[Suïssa]] i d’[[Alemanya]]). Venien del [[Rin]] i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se amb Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, però, s’hi varen girar en contra. [[Clodoveu I|Clovis I]], el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’aquest gir. Sotmet Roma a la batalla de [[Soissons]] i després s’uneix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; tot això en contra dels visigots. És el cas de [[Clotilde de Borgonya]] (de [[cristianisme|confessió cristiana]]), neta del rei [[burgundi]], amb qui es casa l’any 493. Després del casament combat contra els Visigots a [[Vouillé (Viena)|Vouillé]], i contra els alamans a Tolbiac. A Tolbiac promet que si aconsegueix la victòria es converteix al cristianisme. Les dues batalles són un èxit i compleix la promesa. [[Andorra]] deixa de dependre dels visigots i es queda sota domini franc. El [[Papa de Roma]] decideix batejar Clovis a [[Reims]] per honorar aquest acte. Així, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, [[París]], que compartirà títol amb [[Constantinoble]] i [[Roma]]. Tot plegat dins la [[dinastia Merovíngia]], nom que prové de l’avi de Clovis, [[Meroveu]].

==== La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca) ====

==== La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca) ====

[[File:Estàtua d'Homenatge a Carlemany.JPG|thumb|Homenatge a Carlemany, estàtua situada a la parròquia de Canillo, lloc on suposadament va passar l'emperador per lliberar els andorrans dels sarraïns|left]]

[[File:Estàtua d'Homenatge a Carlemany.JPG|thumb|Homenatge a Carlemany, estàtua situada a la parròquia de Canillo, lloc on suposadament va passar l'emperador per alliberar els andorrans dels sarraïns|left]]A la mort de Clovis, el regne es reparteix entre els 4 fills d’aquests tal com l’imposa la tradició franca. No caldrà esperar gaire temps perquè els fills comencin a barallar-se sobre qui té més o menys dret o no a dominar tal o tal territori. S’entrarà doncs en un període de conflicte entre els successors d’aquests 4 fills fins a arribar a [[Carles Martell]], fill de Pipí II, de la [[dinastia Carolíngia]]. Andorra va seguir dins del territori franc malgrat aquestes disputes. Però els musulmans estaven a prop i l’any 714 s’ataquen a [[Catalunya]]. Carles Martell decideix intervenir i al 732 els atura a [[Poitiers]]. Els musulmans es retiren i neix la ''Llegenda de Carlemany''. Diu aquesta que [[Carlemany]], net de Carles Martell, va fundar Andorra en reconeixement a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns l'any 800, moment on el Papa de Roma corona Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany va entrar per Canillo a cavall i va expulsar els àrabs que es concentraven a Andorra. Això explica que a l’himne andorrà es faci referència a Carlemany com l’alliberador de la nació andorrana.  

A la mort de Clovis, el regne es repartix entre els 4 fills d'estos tal com l'imposa la tradició franca. No caldrà esperar gaire temps perquè els fills comencin a barallar-se sobre qui té més o menys dret o no a dominar tal o tal territori. S’entrarà doncs en un període de conflicte entre els successors d'aquests 4 fills fins a arribar a [[Carles Martell]], fill de Pipí II, de la [[dinastia Carolíngia]]. Andorra va seguir dins del territori franc malgrat estes disputes. Però els musulmans estaven a prop i l’any 714 s’ataquen a [[Catalunya]]. Carles Martell decidix intervindre i al 732 els atura a [[Poitiers]]. Els musulmans es retiren i naix la ''Llegenda de Carlemany''. Diu esta que [[Carlemany]], net de Carles Martell, va fundar Andorra en reconeiximent a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns l'any 800, moment on el Papa de Roma corona Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany va entrar per Canillo a cavall i va expulsar els àraps que es concentraven a Andorra. Això explica que a l’himne andorrà es faci referència a Carlemany com l’alliberador de la nació andorrana.  

{{citació|''El gran Carlemany, mon pare

{{citació|''El gran Carlemany, mon pare

[[El Gran Carlemany|-> ''Himne d'Andorra'']]''}}

[[El Gran Carlemany|-> ''Himne d'Andorra'']]''}}

Ara be, este relat no és atra cosa que una [[llegenda]] i no es pot provar que Carlemany alliberés Andorra dels sarraïns. Tanmateix, llegenda o no, el que sí que és cert és que Carlemany accepta el tron l’any 768 en un moment on l’''amenaça ''musulmana es feia cada vegada més seriosa. L’avançament ràpid de les trobes musulmanes cap a l’interior d’Europa va fer que els francs iniciessin la conquesta de les terres del sud dels Pirineus creant novament la [[Marca Hispànica]]. Si be Andorra fea part de l'imperi franc, la presència musulmana als Pirineus feia que el país declinés més cap al costat àrap, que no pas franc. Quan Carlemany pren possessió del seient, divideix l’imperi franc en comtats, on  fica al capdavant els comtes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra serà per tant, un cop més, dins d'aquesta línia de defensa militar però també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l’imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d'esta estabilitat va ser l’entrada en el “[[Renaixement carolingi]]”. En el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada vegada més força a Andorra. D'uns fets no certificats en va néixer una llegenda, d'una llegenda un himne i hui encara el nom de Carlemany és ben present al país. L'any 2009 s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i l'any 1953 s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït en granit i maó en frontera noucentista). Elements, que si be no són rellevants, ilustren la importància que este rei Carolingi té per Andorra.

Ara bé, aquest relat no és altra cosa que una [[llegenda]] i no es pot provar que Carlemany alliberés Andorra dels sarraïns. Tanmateix, llegenda o no, el que sí que és cert és que Carlemany accepta el tron l’any 768 en un moment on l’''amenaça ''musulmana es feia cada vegada més seriosa. L’avançament ràpid de les trobes musulmanes cap a l’interior d’Europa va fer que els francs iniciessin la conquesta de les terres del sud dels Pirineus creant novament la [[Marca Hispànica]]. Si bé Andorra feia part de l'imperi franc, la presència musulmana als Pirineus feia que el país declinés més cap al costat àrab, que no pas franc. Quan Carlemany pren possessió del seient, divideix l’imperi franc en comtats, on  fica al capdavant els comtes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra serà per tant, un cop més, dins d'aquesta línia de defensa militar però també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l’imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d’aquesta estabilitat va ser l’entrada en el “[[Renaixement carolingi]]”. Amb el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada vegada més força a Andorra. D'uns fets no certificats en va néixer una llegenda, d'una llegenda un himne i avui encara el nom de Carlemany és ben present al país. L'any 2009 s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i l'any 1953 s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït amb granit i maó amb façana noucentista). Elements, que si bé no són rellevants, il·lustren la importància que aquest rei Carolingi té per Andorra.

====Mort de Carlemany (l'Andorra catalana)====

====Mort de Carlemany (l'Andorra catalana)====

=====Independència dels Comtats Catalans i fragmentació de l'imperi franc=====

=====Independència dels Comtats Catalans i fragmentació de l'imperi franc=====

[[Fitxer:Treaty of Verdun -es.svg|thumb|Panorama de l'Imperi franc després d'haver-se signat el Tractat de Verdum]]

[[Fitxer:Treaty of Verdun -es.svg|thumb|Panorama de l'Imperi franc després d'haver-se signat el Tractat de Verdum]]

L’any 814 quan mor [[Carlemany]] el seu fill, [[Lluís el Pietós]], perd autoritat i es deixa dirigir pels bisbes. El regne està fragmentat, neixen principats, comtats independents i regnes. Per tal de girar la situació, dilapida el domini reial distribuint terres (feus) als comtes. Però, en lloc d’aconseguir allò que pretén, els comtes van prenent cada cop més força. [[Tolosa]], per exemple, s'independitza. No és l'única, els comtats de la Marca Hispànica corresponents a l’anomenada Catalunya Vella ([[Rosselló]], [[Empúries]], [[Girona]], [[Barcelona]], [[Cerdanya]], [[Urgell]], [[Pallars]] i [[Ribagorça]]) també ho fan. Es tracta de comtes no originaris de les terres que governen, però a la llarga passen de comtes forans a comtes naturals. [[Guifré el Pelós]] serà un d’aquests primers i en la seua aparició neix [[Catalunya del Nord|Catalunya]]; motiu pel qual se’l considera com el fundador de [[Catalunya]]. Els Comtats Catalans en un principi reconeixen l’autoritat franca i, per tant, el rei franc. Això vol dir que [[Andorra]] entra dins dels Comtats Catalans, que alhora són dins de l’Imperi Franc. Però l’any 985 els Comtats Catalans decideixen trencar el vincle de vassallatge que els lligava al rei i s’independitzen. El motiu es deu a l’expedició musulmana d’Al-Mansur contra Barcelona. Els Comtes Catalans demanen ajuda al rei, però aquest no acut a ajudar-los (massa preocupat a fer la guerra contra els anglesos) i trenquen llaços: creen Catalunya. Andorra, integrada en el [[Comtat d’Urgell]], quedarà doncs dins de Catalunya.

L’any 814 quan mor [[Carlemany]] el seu fill, [[Lluís el Pietós]], perd autoritat i es deixa dirigir pels bisbes. El regne està fragmentat, neixen principats, comtats independents i regnes. Per tal de girar la situació, dilapida el domini reial distribuint terres (feus) als comtes. Però, en lloc d’aconseguir allò que pretén, els comtes van prenent cada cop més força. [[Tolosa]], per exemple, s'independitza. No és l'única, els comtats de la Marca Hispànica corresponents a l’anomenada Catalunya Vella ([[Rosselló]], [[Empúries]], [[Girona]], [[Barcelona]], [[Cerdanya]], [[Urgell]], [[Pallars]] i [[Ribagorça]]) també ho fan. Es tracta de comtes no originaris de les terres que governen, però a la llarga passen de comtes forans a comtes naturals. [[Guifré el Pelós]] serà un d’aquests primers i amb la seua aparició neix [[Catalunya del Nord|Catalunya]]; motiu pel qual se’l considera com el fundador de [[Catalunya]]. Els Comtats Catalans en un principi reconeixen l’autoritat franca i, per tant, el rei franc. Això vol dir que [[Andorra]] entra dins dels Comtats Catalans, que alhora són dins de l’Imperi Franc. Però l’any 985 els Comtats Catalans decideixen trencar el vincle de vassallatge que els lligava al rei i s’independitzen. El motiu es deu a l’expedició musulmana d’Al-Mansur contra Barcelona. Els Comtes Catalans demanen ajuda al rei, però aquest no acut a ajudar-los (massa preocupat a fer la guerra contra els anglesos) i trenquen llaços: creen Catalunya. Andorra, integrada en el [[Comtat d’Urgell]], quedarà doncs dins de Catalunya.

''D’atra banda, la situació de la cort reial francesa no millora a unir el que en un futur esdevindrà [[França]]. [[Lluís el Pietós]], reparteix les terres entre els seus fills: [[Lotari I]], [[Lluís el Germànic]] i [[Pepí el Breu]]. Però, el fill de Lluís el Germànic, [[Carles el Calb]], i ell mateix signen un acord –el [[Juraments d'Estrasburg|Jurament d’Estrasburg]]– en el qual decidixen jubilar en Lluís el Pietós tancant-lo dins d’un convent i imposar-se a Lotari I. Al 843 la baralla acaba en l’[[Tractat de Verdun|Acort de Verdun]] (843) per mig del qual s’estableix el repartiment de l’imperi franc en 3 zones:''  

''D’altra banda, la situació de la cort reial francesa no millora a unir el que en un futur esdevindrà [[França]]. [[Lluís el Pietós]], reparteix les terres entre els seus fills: [[Lotari I]], [[Lluís el Germànic]] i [[Pepí el Breu]]. Però, el fill de Lluís el Germànic, [[Carles el Calb]], i ell mateix signen un acord –el [[Juraments d'Estrasburg|Jurament d’Estrasburg]]– amb el qual decideixen jubilar en Lluís el Pietós tancant-lo dins d’un convent i imposar-se a Lotari I. Al 843 la baralla acaba amb l’[[Tractat de Verdun|Acord de Verdun]] (843) mitjançant el qual s’estableix el repartiment de l’imperi franc en 3 zones:''  

* [[França|''França'']]

* [[França|''França'']]

* [[Germània|''Germània'']]

* [[Germània|''Germània'']]

* [[Lotaríngia|''Lotaríngia'']]

* [[Lotaríngia|''Lotaríngia'']]

''En aquest acord França se separa de Germània i esta es transforma en el [[Sacre Imperi Romanogermànic|Sacre Imperi Germànic]].''

''Amb aquest acord França se separa de Germània i aquesta es transforma en el [[Sacre Imperi Romanogermànic|Sacre Imperi Germànic]].''

=====Andorra dins de la Corona Catalana=====

=====Andorra dins de la Corona Catalana=====

[[File:Possessions del Comtat d'Urgell.png|thumb|Localització d'Andorra dins del Comtat d'Urgell, vassall del rei català]]

[[File:Possessions del Comtat d'Urgell.png|thumb|Localització d'Andorra dins del Comtat d'Urgell, vassall del rei català]]

És en aquest context que dos senyors feudals van adquirint importància a Andorra. Es tracta del Comte d’Urgell i de Cerdanya, [[Sunifred I]], i del senyor del monasteri de [[Sant Serni de Tavèrnoles]] (situat a [[Anserall]]). Abdós van absorbint progressivament les possessions dels pagesos d'Urgell a través de pactes de vassallatge i compravenda de feus fins a exercir un verdader domini. Mentres el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, este rep per part del rei [[Carles el Calb]] l’any 843 el territori que hui es coneix com a [[Andorra|Principat d’Andorra]] en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els [[normands]]. Durant els segles IX-X els comtes d'Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de la corona catalana, cosa que vol dir que Andorra quedarà sota el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perquè la presència musulmana al sud i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils van fer que els comtes d’Urgell es despreocupessin de les seues possessions als Pirineus. Així, a patir de la fi del segle X fins al segle XII, els comtes d’Urgell van traspassant les seues possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per exemple, al 988 [[Borrell II]], [[comte de Barcelona]] i d'Urgell, cedix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a L'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del [[Comtat de Cerdanya]] i [[Berga]]. L’any 1133 el darrer comte d’Urgell, [[Ermengol VI]], cedeix al bisbe [[Pere Berenguer]] i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,<ref>{{Ref-web|url = http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1974/03/24/143.html|títol = Article de premsa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> des del monestir de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]] en amunt, per mig d'una indemnisació de mil dos-cents sous; és a dir, li cedeix Andorra i les seues possessions als Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una ''senyoria jurisdiccional'', i les seues relacions en Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per eixemple, rep tributs dels andorrans i dels altres territoris que posseeix, té control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenage i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d'utilisar les terres per cultivar-hi.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 56, 57,}}

És en aquest context que dos senyors feudals van adquirint importància a Andorra. Es tracta del Comte d’Urgell i de Cerdanya, [[Sunifred I]], i del senyor del monestir de [[Sant Serni de Tavèrnoles]] (situat a [[Anserall]]). Ambdós van absorbint progressivament les possessions dels pagesos d'Urgell a través de pactes de vassallatge i compravenda de feus fins a exercir un verdader domini. Mentre el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, aquest rep per part del rei [[Carles el Calb]] l’any 843 el territori que avui es coneix com a [[Andorra|Principat d’Andorra]] en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els [[normands]]. Durant els segles IX-X els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de la corona catalana, cosa que vol dir que Andorra quedarà sota el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perquè la presència musulmana al sud i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils van fer que els comtes d’Urgell es despreocupessin de les seves possessions als Pirineus. Així, a patir de la fi del segle X fins al segle XII, els comtes d’Urgell van traspassant les seves possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per exemple, al 988 [[Borrell II]], [[comte de Barcelona]] i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a L'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del [[Comtat de Cerdanya]] i [[Berga]]. L’any 1133 el darrer comte d’Urgell, [[Ermengol VI]], cedeix al bisbe [[Pere Berenguer]] i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,<ref>{{Ref-web|url = http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1974/03/24/143.html|títol = Article de premsa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> des del monestir de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]] en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous; és a dir, li cedeix Andorra i les seves possessions als Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una ''senyoria jurisdiccional'', i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per exemple, rep tributs dels andorrans i dels altres territoris que posseeix, té control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenatge i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilitzar les terres per cultivar-hi.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 56, 57,}}

A pesar d'este acort, el primer document que fa referència a Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] del 839, moment en qué es va reconstruir dita catedral després de ser arrasada anys abans. La importància d'este document recau en el fet que per primer cop s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesis d'Urgell, és a dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra:   

Malgrat aquest acord, el primer document que fa referència a Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] del 839, moment en què es va reconstruir dita catedral després de ser arrasada anys abans. La importància d'aquest document recau en el fet que per primer cop s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és a dir, les 6 parròquies que configuren els límits territorials d'Andorra:   

[[File:Parròquies andorra.png|thumb|Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell|centre]]

[[File:Parròquies andorra.png|thumb|Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell|centre]]

Actualment, pero, existixen 7 parròquies després que Escaldes-Engordany obtinguera la seua independència envers la parròquia d'Andorra la Vella l'any 1978. A més, les nomenclatures han evolucionat i hui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, pero sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial.   

Actualment, però, existeixen 7 parròquies després que Escaldes-Engordany obtingués la seua independència envers la parròquia d'Andorra la Vella l'any 1978. A més, les nomenclatures han evolucionat i avui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, però sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial.   

El text original diu així: ''Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => ''Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de [[Sant Julià de Lòria|Lòria]] i d'[[Andorra la Vella|Andorra]] en la de [[Santa Coloma d'Andorra|Santa Coloma]], de [[la Massana]] i d'[[Ordino]], d'[[Encamp]] i de [[Canillo]], en totes les seues esglésies i llurs possessions, grans o chicotetes.

El text original diu així: ''Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => ''Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de [[Sant Julià de Lòria|Lòria]] i d'[[Andorra la Vella|Andorra]] amb la de [[Santa Coloma d'Andorra|Santa Coloma]], de [[la Massana]] i d'[[Ordino]], d'[[Encamp]] i de [[Canillo]], amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites.

===Baixa Edat Mitjana===

===Baixa Edat Mitjana===

==== Les Cases de Caboet i Castellbò ====

==== Les Cases de Caboet i Castellbò ====

[[File:Arnaldeta.jpg|thumb|Estàtua d'Arnalda de Caboet al Prat del Roure, Escaldes-Engordany|right]]

[[File:Arnaldeta.jpg|thumb|Estàtua d'Arnalda de Caboet al Prat del Roure, Escaldes-Engordany|right]]

En renunciar als seus drets sobre Andorra, el comte Ermengol VI completa els esforços de la catedral d’Urgell de situar-se al capdamunt de les jerarquies feudals i en una senyoria en poders eclesiàstics, jurisdiccionals i territorials. Un poder, però, en conseqüències, ya que fou mal acceptat pels andorrans i cobejat pels senyors de Caboet i Castellbò. I és que hi havia ya conflictes en els andorrans per una qüestió d’impostos o polítics i conflictes entre senyors veïns (en particular els [[comtes d'Urgell]] que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit) que volien constantment guanyar més territori; i les possessions del bisbe eren les més grans. Així s’opta per dues solucions,

En renunciar als seus drets sobre Andorra, el comte Ermengol VI completa els esforços de la catedral d’Urgell de situar-se al capdamunt de les jerarquies feudals i amb una senyoria amb poders eclesiàstics, jurisdiccionals i territorials. Un poder, però, amb conseqüències, ya que fou mal acceptat pels andorrans i cobejat pels senyors de Caboet i Castellbò. I és que hi havia ya conflictes amb els andorrans per una qüestió d’impostos o polítics i conflictes entre senyors veïns (en particular els [[comtes d'Urgell]] que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit) que volien constantment guanyar més territori; i les possessions del bisbe eren les més grans. Així s’opta per dues solucions,

*L’any 1162 es va signar una Concòrdia en el bisbe Bernat Sanç perquè els andorrans poguessin escollir uns batlles a canvi de “4 pernils, 40 pans i una mica de vi”. La primera Concòrdia no va resultar i se’n va signar una segona l’any 1176 en el bisbe Arnau de Preixens que ampliava el pagament a “cent diners per cada dos anys”. Aquest nou conveni és important perquè el van signar els 838 caps de casa andorrans, fet que ha permès saber quanta gent viva a Andorra: 2300 persones.

*L’any 1162 es va signar una Concòrdia amb el bisbe Bernat Sanç perquè els andorrans poguessin escollir uns batlles a canvi de “4 pernils, 40 pans i una mica de vi”. La primera Concòrdia no va resultar i se’n va signar una segona l’any 1176 amb el bisbe Arnau de Preixens que ampliava el pagament a “cent diners per cada dos anys”. Aquest nou conveni és important perquè el van signar els 838 caps de casa andorrans, fet que ha permès saber quanta gent viva a Andorra: 2300 persones.

*A meitat del segle XI, no tenint cap atra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte i va infeudar Andorra a la família dels Caboet, és a dir, el bisbe va cedir una part de l’administració dels seus béns andorrans a canvi de protecció militar. Els Caboet tenien com a missió recordar l’autoritat de la catedral d’Urgell sobre Andorra.  

*A meitat del segle XI, no tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte i va infeudar Andorra a la família dels Caboet, és a dir, el bisbe va cedir una part de l’administració dels seus béns andorrans a canvi de protecció militar. Els Caboet tenien com a missió recordar l’autoritat de la catedral d’Urgell sobre Andorra.  

El bisbe encarrega doncs la defensa en un primer jurament de fidelitat d'en [[Guitard Isarn de Caboet]] l'any [[1095]], el seguiran [[Guillem Guitard]] el [[1110]] i [[Arnau de Caboet]] el [[1159]]. A la mort d'Arnau de Caboet el seu testament, datat del [[14 de gener]] de [[1170]], transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seua filla Arnalda de Caboet. Així, la situació es gira en contra del bisbe l’any 1185 quan l’única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casa en l’hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell es preocupa per aquest traspàs, i és que els Castellbò no s’entenien en el Bisbe, primerament, per motius religiosos. El bisbe era catòlic i els Castellbò càtars i el catarisme era un moviment religiós dualista considerat heretgia per l’Església Catòlica. En segon lloc, perquè els Castellbò ostentaven el domini territorial del bisbe. Ben aviat, els Castellbò intenten ignorar el vassallatge que deuen al bisbe i inicien un llarg període d’enemistats.

El bisbe encarrega doncs la defensa amb un primer jurament de fidelitat d'en [[Guitard Isarn de Caboet]] l'any [[1095]], el seguiran [[Guillem Guitard]] el [[1110]] i [[Arnau de Caboet]] el [[1159]]. A la mort d'Arnau de Caboet el seu testament, datat del [[14 de gener]] de [[1170]], transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda de Caboet. Així, la situació es gira en contra del bisbe l’any 1185 quan l’única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casa amb l’hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell es preocupa per aquest traspàs, i és que els Castellbò no s’entenien amb el Bisbe, primerament, per motius religiosos. El bisbe era catòlic i els Castellbò càtars i el catarisme era un moviment religiós dualista considerat heretgia per l’Església Catòlica. En segon lloc, perquè els Castellbò ostentaven el domini territorial del bisbe. Ben aviat, els Castellbò intenten ignorar el vassallatge que deuen al bisbe i inicien un llarg període d’enemistats.

Un exemple d’aquestes enemistats ya comença en la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any 805 que es va fer en l’acord dels andorrans, i que hauria beneficiats els adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat els Castellbò.

Un exemple d’aquestes enemistats ya comença amb la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any 805 que es va fer amb l’acord dels andorrans, i que hauria beneficiats els adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat els Castellbò.

==== Les Croades Càtars i la Corona d'Aragó====

==== Les Croades Càtars i la Corona d'Aragó====

Però la cosa no es queda aquí, l’[[Església catòlica]] promogué una [[croada]] contra els [[catarisme|càtars]] a Occitània (la [[Croada Albigesa]]) en la qual va animar el rei de França i la noblesa francesa a prendre-hi part. Aquestes croades van tenir repercussions a Andorra, abans però és necessari fer un repàs pel conflicte.  

Però la cosa no es queda aquí, l’[[Església catòlica]] promogué una [[croada]] contra els [[catarisme|càtars]] a Occitània (la [[Croada Albigesa]]) en la qual va animar el rei de França i la noblesa francesa a prendre-hi part. Aquestes croades van tenir repercussions a Andorra, abans però és necessari fer un repàs pel conflicte.  

El rei francès ya té la intenció d'annexionar-se el [[Llenguadoc]], per tant, la croada albigesa li venia com l’anell al dit. Al capdavant de l’exèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que el 1209, i en gran brutalitat, va conquerir [[Besiers]] i [[Carcassona]] (tots dos territoris del Llenguadoc). L’any 1213 [[Pere el Catòlic]] d’Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, però intervé per protegir la Catalunya del Nord perquè a la llarga vol annexionar-la (un pla que va en contra del rei francès). [[Ramon de Tolosa]] és un rei tolerant, encara que ell hagi estat l'iniciador d'aquestes croades. Va enviar una carta al papa [[Innocenci III]] fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar a Tolosa. Tanmateix, no farà gaire cosa perquè caiguin els càtars. Així, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acudir a ajudar el rei d’Aragó. Però, malgrat aquests reforços, el catarisme va anar apagant-se, ya que entre els segles XIII i XIV la Inquisició va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marxa per eradicar les [[heretgies]], i el catarisme n'era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona catalana per protegir-se d’aquesta massacre. Castellbò fou un lloc d’acolliment.  

El rei francès ya té la intenció d'annexionar-se el [[Llenguadoc]], per tant, la croada albigesa li venia com l’anell al dit. Al capdavant de l’exèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que el 1209, i amb gran brutalitat, va conquerir [[Besiers]] i [[Carcassona]] (tots dos territoris del Llenguadoc). L’any 1213 [[Pere el Catòlic]] d’Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, però intervé per protegir la Catalunya del Nord perquè a la llarga vol annexionar-la (un pla que va en contra del rei francès). [[Ramon de Tolosa]] és un rei tolerant, encara que ell hagi estat l'iniciador d'aquestes croades. Va enviar una carta al papa [[Innocenci III]] fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar a Tolosa. Tanmateix, no farà gaire cosa perquè caiguin els càtars. Així, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acudir a ajudar el rei d’Aragó. Però, malgrat aquests reforços, el catarisme va anar apagant-se, ya que entre els segles XIII i XIV la Inquisició va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marxa per eradicar les [[heretgies]], i el catarisme n'era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona catalana per protegir-se d’aquesta massacre. Castellbò fou un lloc d’acolliment.  

''Per entendre l’aparició de Pere d’Aragó cal traslladar-se a la història de [[Catalunya]]. L’any 1065 el comte d’Urgell jura fidelitat al comte de Barcelona. Aquest jurament és cabdal, ya que aconsegueix que la resta de nobles catalans reconeguin el comte de Barcelona com a monarca, el que vol dir que esdevé rei de Catalunya. En el temps Catalunya es confedera en Aragó creant la [[Corona d'Aragó|Corona catalanoaragonesa]], o dit altrament, la Corona d’Aragó que vindria a ser el Regne Català. Cap al segle XIII aquesta corona porta a terme una expansió militar contra els musulmans. Aquest episodi és dels més recordats, ya que en sortirà [[Jaume I el Conqueridor]] que annexionà Mallorca i València, i així fins a Pere el Gran i Jaume II. El resultat final és un reialme que ocupa els territoris que hui rebem com a nom [[Països Catalans]]. Andorra, com a integrant de la Catalunya Vella, també hi feia part. En aquest territori la llengua catalana gaudirà d’una promoció excepcional, serà de fet l’edat d’or del català.''  

''Per entendre l’aparició de Pere d’Aragó cal traslladar-se a la història de [[Catalunya]]. L’any 1065 el comte d’Urgell jura fidelitat al comte de Barcelona. Aquest jurament és cabdal, ya que aconsegueix que la resta de nobles catalans reconeguin el comte de Barcelona com a monarca, el que vol dir que esdevé rei de Catalunya. Amb el temps Catalunya es confedera amb Aragó creant la [[Corona d'Aragó|Corona catalanoaragonesa]], o dit altrament, la Corona d’Aragó que vindria a ser el Regne Català. Cap al segle XIII aquesta corona porta a terme una expansió militar contra els musulmans. Aquest episodi és dels més recordats, ya que en sortirà [[Jaume I el Conqueridor]] que annexionà Mallorca i València, i així fins a Pere el Gran i Jaume II. El resultat final és un reialme que ocupa els territoris que avui rebem com a nom [[Països Catalans]]. Andorra, com a integrant de la Catalunya Vella, també hi feia part. En aquest territori la llengua catalana gaudirà d’una promoció excepcional, serà de fet l’edat d’or del català.''  

==== Els Comtes de Foix ====

==== Els Comtes de Foix ====

Les baralles entre el bisbe d’Urgell i els Castellbò es varen intensificar en l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per explicar la irrupció dels comtes de Foix a l’escena andorrana és necessari tenir en compte les estratègies matrimonials dels grans llinatges feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d’un dels més grans dominis d'[[Occitània]], l’estratègia era baixar els [[Pirineus]] fins a la corona catalana. Així, en plenes croades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonitzen 3 campanyes militars (el 1198, el 1202 i el 1205) en contra del bisbe d’Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i esglésies com ara la Catedral de la Seu d’Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condemna d’heretges el 1237 per part del bisbe d’Urgell. Però les campanyes varen seguir en saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins al 1239.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 58, 59}}

Les baralles entre el bisbe d’Urgell i els Castellbò es varen intensificar amb l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per explicar la irrupció dels comtes de Foix a l’escena andorrana és necessari tenir en compte les estratègies matrimonials dels grans llinatges feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d’un dels més grans dominis d'[[Occitània]], l’estratègia era baixar els [[Pirineus]] fins a la corona catalana. Així, en plenes croades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonitzen 3 campanyes militars (el 1198, el 1202 i el 1205) en contra del bisbe d’Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i esglésies com ara la Catedral de la Seu d’Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condemna d’heretges el 1237 per part del bisbe d’Urgell. Però les campanyes varen seguir amb saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins al 1239.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 58, 59}}

L’única filla que varen tenir Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolica encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix l’any 1202. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es va negar a autoritzar l’enllaç, però el comte d’Urgell aconsegueix que els dos homes renunciïn a una aliança matrimonial, el que dóna peu a continuar en les cerimònies de vassallatge en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. En morir Ermessenda, aquesta deixa al testament (1229) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Així, Andorra i la resta de possessions dels Caboet i Castellbò, així com les aliances en el bisbe passen directament sota els Foix. Roger IV de Foix decideix tenir 6 fills més, però en destaca un, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la cerimònia.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 58, 59}}

L’única filla que varen tenir Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolica encara més el conflicte. Ermessenda es casa amb Roger Bernat II de Foix l’any 1202. Si fins ara parlàvem de tensions, amb el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es va negar a autoritzar l’enllaç, però el comte d’Urgell aconsegueix que els dos homes renunciïn a una aliança matrimonial, el que dóna peu a continuar amb les cerimònies de vassallatge amb el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. En morir Ermessenda, aquesta deixa al testament (1229) que traspassa les seves possessions al fill, Roger IV. Així, Andorra i la resta de possessions dels Caboet i Castellbò, així com les aliances amb el bisbe passen directament sota els Foix. Roger IV de Foix decideix tenir 6 fills més, però en destaca un, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa amb Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la cerimònia.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 58, 59}}

==== El Pariatge de 1278 ====

==== El Pariatge de 1278 ====

[[Fitxer:Andorralavella04.jpg|thumb|150px|Monument commemoratiu del 7è aniversari de la signatura dels pariatges. Obra de Luigi Terruggi, 1978; situat a la Plaça de la Vall, Andorra la Vella. ]]

[[Fitxer:Andorralavella04.jpg|thumb|150px|Monument commemoratiu del 7è aniversari de la signatura dels pariatges. Obra de Luigi Terruggi, 1978; situat a la Plaça de la Vall, Andorra la Vella. ]]

En tot aquest poder, decideix no renovar el vassallatge que li deu al bisbe. L’any 1277 el comte de Foix ocupa la Seu d’Urgell i encapçala la Lliga dels Barons en revolta contra el rei d’Aragó, ya que aquest entra a defensar el bisbe: és la guerra total!   

Amb tot aquest poder, decideix no renovar el vassallatge que li deu al bisbe. L’any 1277 el comte de Foix ocupa la Seu d’Urgell i encapçala la Lliga dels Barons en revolta contra el rei d’Aragó, ya que aquest entra a defensar el bisbe: és la guerra total!   

El 1278 el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o [[pariatge]]) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l’època i un notari de [[Lleida]], Arnau de Vall-Llebrera.   

El 1278 el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o [[pariatge]]) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l’època i un notari de [[Lleida]], Arnau de Vall-Llebrera.   

Un pariatge era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un [[pergamí]], en [[llatí]], i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no es pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel [[Papa De Roma|Papa de Roma]], i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país'' de facto''. Això explica que els mapes europeus indiquin ya Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) en els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l’època contemporània.  

Un pariatge era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un [[pergamí]], en [[llatí]], i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no es pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel [[Papa De Roma|Papa de Roma]], i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país'' de facto''. Això explica que els mapes europeus indiquin ya Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) amb els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l’època contemporània.  

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}  

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}  

* “la fi del litigi” que ha portat “molts i greus danys a les dues parts” i “gairebé indescriptibles mals”  

* “la fi del litigi” que ha portat “molts i greus danys a les dues parts” i “gairebé indescriptibles mals”  

* el consenyoriu o propietat indivisa entre els dos senyors, és a dir, la figura de copríncep (dos prínceps) i el règim de coprincipat  

* el consenyoriu o propietat indivisa entre els dos senyors, és a dir, la figura de copríncep (dos prínceps) i el règim de coprincipat  

* lliurement de la quèstia, un tribut que els andorrans pagarien alternativament al bisbe (anys parells) i al comte de Foix (anys imparells). La quantitat del bisbe era fixa (4000 sous) mentre que el comte cobrava una quantitat fixada segons la seua voluntat, sense límit  

* lliurement de la quèstia, un tribut que els andorrans pagarien alternativament al bisbe (anys parells) i al comte de Foix (anys imparells). La quantitat del bisbe era fixa (4000 sous) mentre que el comte cobrava una quantitat fixada segons la seva voluntat, sense límit  

* la justícia la portarien uns representants dels coprínceps de manera conjunta, però si en l’exercici de la llei s’ha de posar multes, el bisbe se n’emporta 1/4 part i el comte 3/4 parts. El pariatge parla de l’establiment d’un Veguer, nomenat pel comte de Foix, i d’un Batlle, nomenat en nom del senyor feudal, el que queda molt incert  

* la justícia la portarien uns representants dels coprínceps de manera conjunta, però si en l’exercici de la llei s’ha de posar multes, el bisbe se n’emporta 1/4 part i el comte 3/4 parts. El pariatge parla de l’establiment d’un Veguer, nomenat pel comte de Foix, i d’un Batlle, nomenat en nom del senyor feudal, el que queda molt incert  

* en el servei militar, tots dos tenien dret d’Host (exèrcit regular) i de cavalcada (atacs ràpids a territoris veïns) i els andorrans havien d’acudir. El pacte exclou els enfrontaments entre els prínceps mateixos  

* en el servei militar, tots dos tenien dret d’Host (exèrcit regular) i de cavalcada (atacs ràpids a territoris veïns) i els andorrans havien d’acudir. El pacte exclou els enfrontaments entre els prínceps mateixos  

* i finalment es confirma l’alliberament de tres mals usos medievals sobre els andorrans: la intestia (si un súbdit no feia testament, el senyor es quedava en part dels seus béns), l’eixorquia (es penalitzava els que no tenien descendència) i la cugucia (multa per adulteri){{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}

* i finalment es confirma l’alliberament de tres mals usos medievals sobre els andorrans: la intestia (si un súbdit no feia testament, el senyor es quedava amb part dels seus béns), l’eixorquia (es penalitzava els que no tenien descendència) i la cugucia (multa per adulteri){{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}

==== El Pariatge de 1288 ====

==== El Pariatge de 1288 ====

[[File:Torre dels Moros (Andorra).JPG|thumb|Conjunt Medieval de les Bons, anomenat comunament Torre dels Moros on suposadament la reina favorita del rei sarraí s'hi banyava donant peu a que es parli "del bany de la reina mora".<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/opinio_blog/la-finestra-oberta/35138-histria-de-les-bons.html|títol = "Història de les Bons", per Sofia Fabiola Masegosa a La Finestra Oberta|consulta = |llengua = català|editor = |data = 17-07-14 (Periòdic d'Andorra)}}

[[File:Torre dels Moros (Andorra).JPG|thumb|Conjunt Medieval de les Bons, anomenat comunament Torre dels Moros on suposadament la reina favorita del rei sarraí s'hi banyava donant peu a que es parli "del bany de la reina mora".<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/opinio_blog/la-finestra-oberta/35138-histria-de-les-bons.html|títol = "Història de les Bons", per Sofia Fabiola Masegosa a La Finestra Oberta|consulta = |llengua = català|editor = |data = 17-07-14 (Periòdic d'Andorra)}}

</ref>|300x300px]]

</ref>|300x300px]]

Però deu anys més tard, la pau encara no s’havia aconseguit entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, entre altres motius, perquè en el pariatge el comte de Foix queda àmpliament afavorit quan resulta que precisament el que es pretén és un repartiment igualitari del que s’hi exposa. A aquest motiu, s’hi va afegir la reconstrucció i l’ampliació del castell del Roc d’Enclar (al costat de l’Església de Sant Vienç d’Enclar que també va donar nom el castell) que havia ordenat el comte de Foix. El bisbe considerava que l’existència del castell atemptava contra els seus drets. L’any 1280 el comte de Foix encapçala un altre cop una Lliga de Barons contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó. Vençut i capturat, haurà de renunciar al vescomtat de Castellbò. Però poc després s’uneix a la campanya portada pel rei de França contra Pere II d’Aragó, el que crea noves diferències en el bisbe d’Urgell.

Però deu anys més tard, la pau encara no s’havia aconseguit entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, entre altres motius, perquè en el pariatge el comte de Foix queda àmpliament afavorit quan resulta que precisament el que es pretén és un repartiment igualitari del que s’hi exposa. A aquest motiu, s’hi va afegir la reconstrucció i l’ampliació del castell del Roc d’Enclar (al costat de l’Església de Sant Vienç d’Enclar que també va donar nom el castell) que havia ordenat el comte de Foix. El bisbe considerava que l’existència del castell atemptava contra els seus drets. L’any 1280 el comte de Foix encapçala un altre cop una Lliga de Barons contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó. Vençut i capturat, haurà de renunciar al vescomtat de Castellbò. Però poc després s’uneix a la campanya portada pel rei de França contra Pere II d’Aragó, el que crea noves diferències amb el bisbe d’Urgell.

El segon Pariatge va ser signat, un altre cop en llatí, en notari, l’escrivà Jaume Orig de Puigcerdà, i el 1288.  En aquest es ratifiquen els punts de l’anterior i se n’hi afegeixen dos més:{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}

El segon Pariatge va ser signat, un altre cop en llatí, amb notari, l’escrivà Jaume Orig de Puigcerdà, i el 1288.  En aquest es ratifiquen els punts de l’anterior i se n’hi afegeixen dos més:{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}

*L’edificació de fortaleses queden prohibides, el Castell del Roc d’Enclar s’ha d’enderrocar i per edificar una atra fortalesa caldrà l’acord dels dos coprínceps sense excepció.

*L’edificació de fortaleses queden prohibides, el Castell del Roc d’Enclar s’ha d’enderrocar i per edificar una altra fortalesa caldrà l’acord dels dos coprínceps sense excepció.

*Cada senyor nomena un notari o notaris que actuaran en nom i per autoritat dels dos senyors.

*Cada senyor nomena un notari o notaris que actuaran en nom i per autoritat dels dos senyors.

I en aquesta signatura s’aconsegueix la pau definitiva que portarà aquest sistema de coprincipat fins als nostres dies. El document restarà un dels més solemnes d’Europa, ya que tindrà aprovació i ratificació papal i reial. De llavors ençà cap dels dos coprínceps ha volgut reconstruir cap castell, raó per la qual hui en dia Andorra no pot presumir de castell com sí que ho poden fer els territoris veïns (ex.: [[Castell de Foix]] a l'[[Arieja]]). Tanmateix, sí que queden restes dels intents de construcció de castells abans dels pariatges. És el cas, per exemple, de la Torre dels Moros situada al poble de Les Bons (Encamp). Diu la llegenda que fou construït ya en temps d'invasió àrab i que l'esposa favorita del rei sarraí s'hi banyava, raó per la qual hui es parla del "bany de la reina mora". Ara bé, deixant la llegenda a part, sí que es pot apreciar una torre a Encamp que fou un principi de castell construït probablement per Arnau de Castellbò.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/opinio_blog/la-finestra-oberta/35138-histria-de-les-bons.html|títol = "Història de les Bons", per Sofia Fabiola Masegosa a La Finestra Oberta|consulta = |llengua = català|editor = |data = 17-07-14 (Periòdic d'Andorra)}}

I amb aquesta signatura s’aconsegueix la pau definitiva que portarà aquest sistema de coprincipat fins als nostres dies. El document restarà un dels més solemnes d’Europa, ja que tindrà aprovació i ratificació papal i reial. De llavors ençà cap dels dos coprínceps ha volgut reconstruir cap castell, raó per la qual avui en dia Andorra no pot presumir de castell com sí que ho poden fer els territoris veïns (ex.: [[Castell de Foix]] a l'[[Arieja]]). Tanmateix, sí que queden restes dels intents de construcció de castells abans dels pariatges. És el cas, per exemple, de la Torre dels Moros situada al poble de Les Bons (Encamp). Diu la llegenda que fou construït ja en temps d'invasió àrab i que l'esposa favorita del rei sarraí s'hi banyava, raó per la qual avui es parla del "bany de la reina mora". Ara bé, deixant la llegenda a part, sí que es pot apreciar una torre a Encamp que fou un principi de castell construït probablement per Arnau de Castellbò.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/opinio_blog/la-finestra-oberta/35138-histria-de-les-bons.html|títol = "Història de les Bons", per Sofia Fabiola Masegosa a La Finestra Oberta|consulta = |llengua = català|editor = |data = 17-07-14 (Periòdic d'Andorra)}}

</ref>

</ref>

L’Edat Baixa Mitjana es converteix de sobte en els pariatges en la consolidació del coprincipat, però també, en l’ostentació de la Corona d’Aragó sobre Andorra. En un moment de crisi financera i patrimonial, el rei català reclama i exigeix l’annexió d’Andorra (1334, 1365 i 1369), la percepció de la quèstia (1396 i 1397) i la prestació de serveis militars a la [[Guerra Civil Catalana]] (1462-1472). Malgrat aquests intents, els coprínceps varen aconseguir mantenir separada Andorra de [[Catalunya]] i [[França]]. En el temps altres amenaces a la independència ha anat sorgint, concretament vingudes d'[[Espanya]].{{sfn|Guillamet Anton|2009|p=92, 93}}

L’Edat Baixa Mitjana es converteix de sobte amb els pariatges en la consolidació del coprincipat, però també, en l’ostentació de la Corona d’Aragó sobre Andorra. En un moment de crisi financera i patrimonial, el rei català reclama i exigeix l’annexió d’Andorra (1334, 1365 i 1369), la percepció de la quèstia (1396 i 1397) i la prestació de serveis militars a la [[Guerra Civil Catalana]] (1462-1472). Malgrat aquests intents, els coprínceps varen aconseguir mantenir separada Andorra de [[Catalunya]] i [[França]]. Amb el temps altres amenaces a la independència ha anat sorgint, concretament vingudes d'[[Espanya]].{{sfn|Guillamet Anton|2009|p=92, 93}}

==== El Consell de la Terra ====

==== El Consell de la Terra ====

[[File:Homenatge al Consell General.jpg|thumb|Al Consell General pel 7è centenari del 2n pariatge (Meritxell, 1988)|left|200x200px]]

[[File:Homenatge al Consell General.jpg|thumb|Al Consell General pel 7è centenari del 2n pariatge (Meritxell, 1988)|left|200x200px]]

Mentrestant l’actuació i eixercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organitzant-se en colectiu ya sigui per protestar en contra d’aquesta situació o per debatre dels afers comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}}

Mentrestant l’actuació i l’exercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organitzant-se en col·lectiu ja sigui per protestar en contra d’aquesta situació o per debatre dels afers comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}}

L’any 1433 els coprínceps, tot desenvolupant el pariatge, creen Les Corts de Justícia i l’any 1364 els andorrans, mitjançant 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per protestar contra els abusos comesos pels veguers. És doncs d’aquesta manera que neixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és a dir, el segon parlament més antic d’Europa; la millor manera de defensar els interessos comuns davant dels consenyors. Fou proposat el 1419 per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Aquest, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet ilustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se en independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit altrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol mena, com ara la creació d’aquest parlament. Els segles XIV i XV estaran marcats així per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, però també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d’un parlament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}}

L’any 1433 els coprínceps, tot desenvolupant el pariatge, creen Les Corts de Justícia i l’any 1364 els andorrans, mitjançant 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per protestar contra els abusos comesos pels veguers. És doncs d’aquesta manera que neixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és a dir, el segon parlament més antic d’Europa; la millor manera de defensar els interessos comuns davant dels consenyors. Fou proposat el 1419 per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Aquest, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet il·lustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se amb independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit altrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol mena, com ara la creació d’aquest parlament. Els segles XIV i XV estaran marcats així per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, però també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d’un parlament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}}

El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els béns. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els béns comunals, podent exigir impostos com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent al país). El Consell de la Terra reunia els dos altres òrgans. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra només hi podien participar els “prohoms”, és a dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella època estem parlant d’uns 25 a 30 homes. En canvi, al Consell del Quart, s’hi asseient tots els caps de casa. Abans, però, la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l’agrupament de totes les parròquies. Va ser així fins a la proposició del Consell de la Terra. Aquesta va ser necessària, ya que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 82, 83}}

El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els béns. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els béns comunals, podent exigir impostos com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent al país). El Consell de la Terra reunia els dos altres òrgans. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra només hi podien participar els “prohoms”, és a dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella època estem parlant d’uns 25 a 30 homes. En canvi, al Consell del Quart, s’hi asseient tots els caps de casa. Abans, però, la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l’agrupament de totes les parròquies. Va ser així fins a la proposició del Consell de la Terra. Aquesta va ser necessària, ja que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 82, 83}}

=== La vida a Andorra durant l'Edat Mitjana ===

=== La vida a Andorra durant l'Edat Mitjana ===

Es pot dir que la vida a

Es pot dir que la vida a

Andorra a l’Alta Edat Mijana era molt dura. La població patia desnutrició general a causa d'una

Andorra a l’Alta Edat Mitjana era molt dura. La població patia desnutrició general a causa d'una

alimentació deficient. El clima dels Pirineus dificultava, i molt, la

alimentació deficient. El clima dels Pirineus dificultava, i molt, la

cerca de terreny cultivable. La majoria dels andorrans eren analfabets, un element que no

cerca de terreny cultivable. La majoria dels andorrans eren analfabets, un element que no

permet donar en exactitut la quantitat de gent que hi vivia. Tanmateix, en la

permet donar amb exactitud la quantitat de gent que hi vivia. Tanmateix, amb la

signatura de la “Concòrdia” del 1176 s’ha pogut establir una població que

signatura de la “Concòrdia” del 1176 s’ha pogut establir una població que

oscilava entre 1700 i

oscil·lava entre 1700 i

2300 habitants.   

2300 habitants.   

La població és distribuïda

La població és distribuïda

en núcleus situats seguint les zones a prop de l’aigua i aptes per

en nuclis situats seguint les zones a prop de l’aigua i aptes per

l’agricultura. Malgrat les dificultats

l’agricultura. Malgrat les dificultats

climàtiques, bona part del terreny andorrà estava constituït per pastura i

climàtiques, bona part del terreny andorrà estava constituït per pastura i

boscs, i l’agricultura era

boscs, i l’agricultura era

una de les activitats econòmiques més importants juntament en  la

una de les activitats econòmiques més importants juntament amb la

ramaderia. Es produïa cereals i vinya, raó per la qual trobem encara a dia

ramaderia. Es produïa cereals i vinya, raó per la qual trobem encara a dia

d’avui molins d’aigua a Andorra (la Serra i Mola de cal Pal, Ordino; el Molí

d’avui molins d’aigua a Andorra (la Serra i Mola de cal Pal, Ordino; el Molí

fariner del mas d’en Soler a la Cortinada; el Molí de Casa Guillem d’Encamp).

fariner del mas d’en Soler a la Cortinada; el Molí de Casa Guillem d’Encamp).

La parròquia que posseïa més molins era St. Julià, seguida d’Andorra la Vella. En tots els rius i rierols es

La parròquia que posseïa més molins era St. Julià, seguida d’Andorra la Vella. En tots els rius i rierols es

van construir durant els segles XI i X numerosos molins d’aigua per

van construir durant els segles XI i X nombrosos molins d’aigua per

moldre i convertir el gra en faria per fer el pa, que era l’aliment bàsic de la

moldre i convertir el gra en faria per fer el pa, que era l’aliment bàsic de la

població.

població.

A banda de l’[[agricultura]] i la [[ramaderia]], les professions artesanals ([[teixidor|teixidors]] o [[Pelleteria|pelleters]]) i la [[metalúrgia]] van prenent

A banda de l’[[agricultura]] i

la [[ramaderia]], les

professions artesanals ([[teixidor|teixidors]] o [[Pelleteria|pelleters]]) i la [[metal·lúrgia]] van prenent

cada cop més importància dins de l’economia andorrana cap al principi del Baix Medieval. Les [[farga|fargues]]

cada cop més importància dins de l’economia andorrana cap al principi del Baix Medieval. Les [[farga|fargues]]

es van instalant

es van instal·lant

progressivament fins a imposar-se

progressivament fins a imposar-se

com una indústria primordial per al Principat, contribuint a incrementar

com una indústria primordial per al Principat, contribuint a incrementar

camperols estaven obligats a moldre el blat, pagar per fer-ho i col·laborar en

camperols estaven obligats a moldre el blat, pagar per fer-ho i col·laborar en

la construcció dels molins. A mesura que va acabant el Baix Medieval, i que la

la construcció dels molins. A mesura que va acabant el Baix Medieval, i que la

població va en aument, els serfs deixen de pagar imposts (se’ls concedeixen

població va en augment, els serfs deixen de pagar imposts (se’ls concedeixen

“franquícies”) ya que els seus senyors els en dispensen pel fet de contribuir al

“franquícies”) ja que els seus senyors els en dispensen pel fet de contribuir al

repoblament (en surten les “[[carta pobla]]”). A més, gràcies al progrés econòmic

repoblament (en surten les “[[carta pobla]]”). A més, gràcies al progrés econòmic

que aporta la metalúrgia, molts serfs "compren" la seua llibertat. Cap al final

que aporta la metal·lúrgia, molts serfs "compren" la seva llibertat. Cap al final

del Medieval, esta actitut ha contribuït a fer que desapareguin els serfs i s'hagin instal·lat una societat que regnarà durant l'Edat Moderna constituïda de [[burgesos]], [[clergat|clergats]] i [[Noblesa|nobles]]. A

del Medieval, aquesta actitud ha contribuït a fer que desapareguin els serfs i s'hagin instal·lat una societat que regnarà durant l'Edat Moderna constituïda de [[burgesos]], [[clergat|clergats]] i [[Noblesa|nobles]]. A

Andorra en concret este fenomen es tradueix en la cessió de privilegis

Andorra en concret aquest fenomen es tradueix en la cessió de privilegis

administratius, econòmics i institucionals (vegeu-ne més a Consell de la Terra)

administratius, econòmics i institucionals (vegeu-ne més a Consell de la Terra)

als andorrans (en els quals creen un parlament i comuns).  

als andorrans (amb els quals creen un parlament i comuns).  

Quant a mentalitats i manera de vore la vida, la població andorrana estava altament marcada per la

Quant a mentalitats i manera de veure la vida, la població andorrana estava altament marcada per la

concepció catòlica del món. Com a Europa, l’Església tenia una

concepció catòlica del món. Com a Europa, l’Església tenia una

importància cabdal dins de l’estructura social de les poblacions. La prova més

importància cabdal dins de l’estructura social de les poblacions. La prova més

==== Primeres talles de Marededéu ====

==== Primeres talles de Marededéu ====

{{AP|Mare de Déu de Meritxell}}

{{AP|Mare de Déu de Meritxell}}

El creixement econòmic del principi del Baix Medieval, però, decau a causa d'un lleuger augment de la temperatura. Això provoca crisi als camps, però sobretot a les ciutats medievals. Endemés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la psicologia de la gent se'n veu afectada. A tots aquests elements socioeconòmics, se n'afegeix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mitjan segle XIII. Durant Baixa Edat Medieval el cristianisme pateix un segon cisma. Estem parlant dels [[Papat d'Avinyó|Papes d’Avinyó]] que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’Església Catòlica sobre els fidels. La gent, desconcertada, cerca suport en les confraries, multiplicant els exercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religiosos en llatí i es passa a [[vernacle|llengües vernacles]], com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a aquesta crisi econòmica i política, busca les respostes en la bíblia. Això farà que el fervor religiós vagi a més i a poc a poc es va rendint culte a les Verges. A Andorra en particular, aquest culte s’arrelarà força be. Hui hi ha un total de sis marededéus al país.  

El creixement econòmic del principi del Baix Medieval, però, decau a causa d'un lleuger augment de la temperatura. Això provoca crisi als camps, però sobretot a les ciutats medievals. Endemés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la psicologia de la gent se'n veu afectada. A tots aquests elements socioeconòmics, se n'afegeix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mitjan segle XIII. Durant Baixa Edat Medieval el cristianisme pateix un segon cisma. Estem parlant dels [[Papat d'Avinyó|Papes d’Avinyó]] que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’Església Catòlica sobre els fidels. La gent, desconcertada, cerca suport en les confraries, multiplicant els exercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religiosos en llatí i es passa a [[vernacle|llengües vernacles]], com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a aquesta crisi econòmica i política, busca les respostes en la bíblia. Això farà que el fervor religiós vagi a més i a poc a poc es va rendint culte a les Verges. A Andorra en particular, aquest culte s’arrelarà força bé. Avui hi ha un total de sis marededéus al país.  

* Marededéu de Canòlich

* Marededéu de Canòlich

* Marededéu d'Ordino

* Marededéu d'Ordino

començar un procés de recuperació que es reflecteix en la demogràfica, economia

començar un procés de recuperació que es reflecteix en la demogràfica, economia

i expansió religiosa. El papa Gregori VI contribueix en aquest procés

i expansió religiosa. El papa Gregori VI contribueix en aquest procés

mitjançant el desplegament de monasteris i temples. El terme romànic va ser

mitjançant el desplegament de monestirs i temples. El terme romànic va ser

adoptat pels erudits del segle XIX que van considerar les manifestacions artístiques

adoptat pels erudits del segle XIX que van considerar les manifestacions artístiques

d’aquesta època com deutores de l’art de l’Antiga Roma, ya que imiten elements

d’aquesta època com deutores de l’art de l’Antiga Roma, ja que imiten elements

romans. L’art romànic utilisa pintures murals sobretot a les naus, als absis i

romans. L’art romànic utilitza pintures murals sobretot a les naus, als absis i

a les criptes.  

a les criptes.  

Sunifred I les terres d’Andorra. També és preromànica l’[[Església de Santa

Sunifred I les terres d’Andorra. També és preromànica l’[[Església de Santa

Coloma]] on, a més, hi destaquen les pintures murals que varen sortir del país el 1930 i recuperades pel govern d’Andorra el 2007. Aquestes caldria situar-les en

Coloma]] on, a més, hi destaquen les pintures murals que varen sortir del país el 1930 i recuperades pel govern d’Andorra el 2007. Aquestes caldria situar-les en

el moment on Arnalda de Caboet es casa en Arnau de Castellbò. Vers el segle on se signa la

el moment on Arnalda de Caboet es casa amb Arnau de Castellbò. Vers el segle on se signa la

donació de les possessions del Comte d’Urgell, Ermengol VI, al

donació de les possessions del Comte d’Urgell, Ermengol VI, al

bisbe d’Urgell, es construeixen també ponts romànics com ara el [[Pont de la Margineda]] o el [[Pont dels Escalls]].{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 48, 49,}}

bisbe d’Urgell, es construeixen també ponts romànics com ara el [[Pont de la Margineda]] o el [[Pont dels Escalls]].{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 48, 49,}}

{{AP|Història de la llengua catalana}}

{{AP|Història de la llengua catalana}}

[[File:Ramon Llull.jpg|thumb|Gravat de Ramon Llull del segle XVIII|right]]

[[File:Ramon Llull.jpg|thumb|Gravat de Ramon Llull del segle XVIII|right]]

Es considera l'Edat Medieval com el bressol i desenvolupament de la llengua catalana. El canvi del [[llatí]] cap al [[català]] va ser lent i gradual, gairebé imperceptible, com qualsevol atra [[llengua]] que pren origen en una atra. Les generacions que s'anaven succeint mai van tenir la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Tanmateix, hi ha haver un tall però, com és el cas d'altres llengües romàniques (com ara el [[gallec]], [[portuguès]], [[castellà]], [[francès]], [[occità]], [[italià]], [[romanx]] o [[romanès]]), és difícil de dir quan va ser, sobretot si tenim en compte que malgrat la utilització de llengües vernacles a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i només es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al segle XII. Els historiadors i lingüistes parlen del període que va del segle VII fins al segle VIII com de canvis radicals, moment on ya s'aconsegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí. A poc a poc va sorgint un [[història de la llengua catalana|català preliterari]] que viurà del segle IX fins al segle XII. A partir d'aquest moment i coincidint en l'expansió de la [[Corona d'Aragó]], on de fet 85% de la població ya parla català, la llengua catalana s'implanta (a banda de Catalunya i Andorra) a [[País Valencià|València]], la [[Franja d'Aragó]], les [[Illes Balears]], la [[Sardenya]] i finalment al [[Rosselló]]. Neixen el que coneixem hui en el nom de [[Països Catalans]]. De fet, Andorra en tant que territori del Comtat d'Urgell és l'un dels llocs embrionaris del català. El país en tant que territori català -atès que s'integrava dins la Catalunya Vella- comença a donar senyals escrits en llengua catalana fins i tot abans del començament de l'expansió duta a terme per [[Jaume el Conqueridor|Jaume I]]. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ya que resulta ser el primer document en el qual ya es comença a notar, a través dels topònims, paraules en fonètica catalana. Així, a Andorra el català ya es parlava i de fet hui dia es pot trobar encara, sigui en documents de l'època, sigui en les esglésies preromàniques, paraules, inscripcions, mots... en aquest català preliterari. Més endavant, el català es normalitza a través de normes gramaticals que devem a [[Ramon Llull]]. Aquesta normativització portarà ya una presència definitiva del català als escrits.<ref>{{Ref-web|url = http://www.cercat.com/lincaweb/htm/historia.html|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = PDF de racocatala.cat en el relat de la Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Es considera l'Edat Medieval com el bressol i desenvolupament de la llengua catalana. El canvi del [[llatí]] cap al [[català]] va ser lent i gradual, gairebé imperceptible, com qualsevol altra [[llengua]] que pren origen en una altra. Les generacions que s'anaven succeint mai van tenir la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Tanmateix, hi ha haver un tall però, com és el cas d'altres llengües romàniques (com ara el [[gallec]], [[portuguès]], [[castellà]], [[francès]], [[occità]], [[italià]], [[romanx]] o [[romanès]]), és difícil de dir quan va ser, sobretot si tenim en compte que malgrat la utilització de llengües vernacles a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i només es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al segle XII. Els historiadors i lingüistes parlen del període que va del segle VII fins al segle VIII com de canvis radicals, moment on ja s'aconsegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí. A poc a poc va sorgint un [[història de la llengua catalana|català preliterari]] que viurà del segle IX fins al segle XII. A partir d'aquest moment i coincidint amb l'expansió de la [[Corona d'Aragó]], on de fet 85% de la població ja parla català, la llengua catalana s'implanta (a banda de Catalunya i Andorra) a [[País Valencià|València]], la [[Franja d'Aragó]], les [[Illes Balears]], la [[Sardenya]] i finalment al [[Rosselló]]. Neixen el que coneixem avui amb el nom de [[Països Catalans]]. De fet, Andorra en tant que territori del Comtat d'Urgell és l'un dels llocs embrionaris del català. El país en tant que territori català -atès que s'integrava dins la Catalunya Vella- comença a donar senyals escrits en llengua catalana fins i tot abans del començament de l'expansió duta a terme per [[Jaume el Conqueridor|Jaume I]]. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ja que resulta ser el primer document en el qual ja es comença a notar, a través dels topònims, paraules amb fonètica catalana. Així, a Andorra el català ja es parlava i de fet avui dia es pot trobar encara, sigui en documents de l'època, sigui en les esglésies preromàniques, paraules, inscripcions, mots... en aquest català preliterari. Més endavant, el català es normalitza a través de normes gramaticals que devem a [[Ramon Llull]]. Aquesta normativització portarà ja una presència definitiva del català als escrits.<ref>{{Ref-web|url = http://www.cercat.com/lincaweb/htm/historia.html|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = PDF de racocatala.cat amb el relat de la Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

==Edat Moderna ==

==Edat Moderna ==

===La vida a Andorra durant l'Edat Moderna===

===La vida a Andorra durant l'Edat Moderna===

====La Pesta a Andorra====

====La Pesta a Andorra====

L'arribada de la [[pesta negra]] va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del medieval, pero també de l'edat Moderna. Els bizantins [[La Pesta de Justinià|en van patir una]], pero, la segona que es va donar cap al final del medieval va ser devastadora.{{sfn|Anne Doustaly-Dunyach|2011|p=218}} Andorra, pero, només va donar signes de contagi just al principi de l'[[Edat Moderna als Països Catalans|edat Moderna]]. La [[malaltia]] va arribar a la frontera catalana l’any 1348 i a partir d’aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per eixemple, es va formar una reunió d’urgència, la Junta del Morbo, al Consell de la Terra per prendre mesures contra la pesta. L’any 1721 el Bisbe de Guinda dóna instruccions per tancar la frontera a fi d’evitar que l’epidèmia passés de [[Marsella]] a Andorra, i d’Andorra la resta de la [[Península Ibèrica|península Ibèrica]]. Però no es té constància que la pesta d'este any trepitgés sol andorrà. Les epidèmies van ser les causadores d’una natalitat i mortalitat altíssimes al país. La situació era molt greu. L’any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix solicita cereals a causa de la “misèria” que patixen moltes famílies.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=8, 9}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 114, 132}}

L'arribada de la [[pesta negra]] va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del medieval, però també de l'edat Moderna. Els bizantins [[La Pesta de Justinià|en van patir una]], però, la segona que es va donar cap al final del medieval va ser devastadora.{{sfn|Anne Doustaly-Dunyach|2011|p=218}} Andorra, però, només va donar signes de contagi just al principi de l'[[Edat Moderna als Països Catalans|edat Moderna]]. La [[malaltia]] va arribar a la frontera catalana l’any 1348 i a partir d’aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per exemple, es va formar una reunió d’urgència, la Junta del Morbo, al Consell de la Terra per prendre mesures contra la pesta. L’any 1721 el Bisbe de Guinda dóna instruccions per tancar la frontera a fi d’evitar que l’epidèmia passés de [[Marsella]] a Andorra, i d’Andorra la resta de la [[Península Ibèrica|península Ibèrica]]. Però no es té constància que la pesta d’aquest any trepitgés sol andorrà. Les epidèmies van ser les causadores d’una natalitat i mortalitat altíssimes al país. La situació era molt greu. L’any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix sol·licita cereals a causa de la “misèria” que pateixen moltes famílies.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=8, 9}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 114, 132}}

====L'economia andorrana====

====L'economia andorrana====

=====L'agricultura =====  

=====L'agricultura =====  

En línies generals l’agricultura dels segles XVI i XVII era de tipus tradicional i no va aconseguir acabar en les èpoques d’escassesa alimentària. Els períodes de fam van continuar i la producció era insuficient per cobrir les necessitats de la població. Tot i la collita de cereals i la producció de vi, les tècniques de conreu no van variar. A Andorra les tècniques es limitaven al [[guaret]], l’[[adob orgànic]] i la [[rotació de conreus]]. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l’agricultura.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=14}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 104}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 257, 258, 259}}  

En línies generals l’agricultura dels segles XVI i XVII era de tipus tradicional i no va aconseguir acabar amb les èpoques d’escassesa alimentària. Els períodes de fam van continuar i la producció era insuficient per cobrir les necessitats de la població. Tot i la collita de cereals i la producció de vi, les tècniques de conreu no van variar. A Andorra les tècniques es limitaven al [[guaret]], l’[[adob orgànic]] i la [[rotació de conreus]]. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l’agricultura.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=14}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 104}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 257, 258, 259}}  

=====El tabac i contraban =====

=====El tabac i contraban =====

[[Fitxer:Tabacco Field.jpg|thumb|Terreny de cultiu de les fulles del tabac.]]

[[Fitxer:Tabacco Field.jpg|thumb|Terreny de cultiu de les fulles del tabac.]]

{{AP|Museu del Tabac}}

{{AP|Museu del Tabac}}

La popularitat del tabac, descobert per [[Cristòfol Colom]], de què va gaudir a [[Europa]] el va portar a Andorra. A partir del segle XVII els governs veïns van començar a controlar-ne l’entrada, sortida, cultiu i venda, ja que representava una font d’ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal a [[Espanya]] i [[França]]. Serien probablement aquests motius els que van empènyer els andorrans a comerciar en tabac. La manca de fiscalització sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis encetat durant l’Edat Mitjana va possibilitar el [[contraban]]. La primera notícia escrita sobre tabac a Andorra data de l’any 1692 en què el [[Consell de la Terra]] va prohibir els seus membres de fumar durant les reunions. No obstant això, diferents autors situen el cultiu de tabac a Andorra cap al s. XVII, i d’altres cap al principi del s. XVIII. Aquest nou element aportà noves fonts de riquesa a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol van portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el segle XVIII. Tot i així els andorrans no van deixar de cultivar-lo. Això va comportar una sèrie de decrets i ordres per part del Consell de la Terra en què es reclutava gent armada per arrencar les mates, capturar i condemnar els [[contrabandistes]]; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l’exèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats van esdevenir per als andorrans un bon element per la pràctica del contraban.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=15}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 134}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 270 a 275}}  

La popularitat del tabac, descobert per [[Cristòfol Colom]], de què va gaudir a [[Europa]] el va portar a Andorra. A partir del segle XVII els governs veïns van començar a controlar-ne l’entrada, sortida, cultiu i venda, ja que representava una font d’ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal a [[Espanya]] i [[França]]. Serien probablement aquests motius els que van empènyer els andorrans a comerciar amb tabac. La manca de fiscalització sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis encetat durant l’Edat Mitjana va possibilitar el [[contraban]]. La primera notícia escrita sobre tabac a Andorra data de l’any 1692 en què el [[Consell de la Terra]] va prohibir els seus membres de fumar durant les reunions. No obstant això, diferents autors situen el cultiu de tabac a Andorra cap al s. XVII, i d’altres cap al principi del s. XVIII. Aquest nou element aportà noves fonts de riquesa a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol van portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el segle XVIII. Tot i així els andorrans no van deixar de cultivar-lo. Això va comportar una sèrie de decrets i ordres per part del Consell de la Terra en què es reclutava gent armada per arrencar les mates, capturar i condemnar els [[contrabandistes]]; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l’exèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats van esdevenir per als andorrans un bon element per la pràctica del contraban.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=15}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 134}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 270 a 275}}  

=====La ramaderia =====

=====La ramaderia =====

'''<nowiki/>'''La [[ramaderia]] andorrana es caracteritzava per l’explotació ovina que comporta la [[transhumància]]. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l’hivern i després cap al cim durant l’estiu. És aquest trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància. Entre els segles XVI i XVII es van signar diversos convenis entre algunes parròquies i comunitats veïnes sobre el dret d’explotació de les terres frontereres entre Andorra, Catalunya i França. A vegades van acabar en disputes com va ser el cas de la Solana del Pas de la Casa. El litigi va enfrontar els pobles francesos de Merens i Ospitalet en les parròquies andorranes de Canillo i Encamp. Les parts implicades han anat firmant al llarg dels segles diverses concòrdies fruit de baralles mil·lenàries que durant molt de temps ha donat la sensació de no tenir fi. Finalment el 1835 se’n va signar una darrera en la qual els pobles francesos reconeixen el territori com a propietat exclusiva de Canillo i Encamp.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=16, 17, 18, 19, 20}}{{sfn|Jacinto Bonales Cortés|2003|p=107}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 83, 86, 87, 136, 137}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 259 a 262}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 83}}  

'''<nowiki/>'''La [[ramaderia]] andorrana es caracteritzava per l’explotació ovina que comporta la [[transhumància]]. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l’hivern i després cap al cim durant l’estiu. És aquest trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància. Entre els segles XVI i XVII es van signar diversos convenis entre algunes parròquies i comunitats veïnes sobre el dret d’explotació de les terres frontereres entre Andorra, Catalunya i França. A vegades van acabar en disputes com va ser el cas de la Solana del Pas de la Casa. El litigi va enfrontar els pobles francesos de Merens i Ospitalet amb les parròquies andorranes de Canillo i Encamp. Les parts implicades han anat firmant al llarg dels segles diverses concòrdies fruit de baralles mil·lenàries que durant molt de temps ha donat la sensació de no tenir fi. Finalment el 1835 se’n va signar una darrera en la qual els pobles francesos reconeixen el territori com a propietat exclusiva de Canillo i Encamp.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=16, 17, 18, 19, 20}}{{sfn|Jacinto Bonales Cortés|2003|p=107}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 83, 86, 87, 136, 137}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 259 a 262}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 83}}  

Els drets d’explotació de pastures situats entre dues parròquies també van ser objecte d’altercacions entre comuns. [[Encamp]] i [[Canillo]] es van disputar l’ús de les muntanyes situades prop d’Envalira. L’any 1672 els dos comuns acordaren explotar-se conjuntament la zona que posteriorment es coneixerà com a [[Terreny de la Concòrdia]]. Després d’anys, també mil·lenaris, de disputes s’ha acabat cedint el territori al Comú d’Encamp.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=16, 20}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p=83}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 259 a 262}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 83}}

Els drets d’explotació de pastures situats entre dues parròquies també van ser objecte d’altercacions entre comuns. [[Encamp]] i [[Canillo]] es van disputar l’ús de les muntanyes situades prop d’Envalira. L’any 1672 els dos comuns acordaren explotar-se conjuntament la zona que posteriorment es coneixerà com a [[Terreny de la Concòrdia]]. Després d’anys, també mil·lenaris, de disputes s’ha acabat cedint el territori al Comú d’Encamp.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=16, 20}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p=83}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 259 a 262}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 83}}

La indústria artesanal i la metal·lúrgia van viure moments d’apogeu al territori nacional durant el segle XVII. A Andorra es té documentada l'existència d’un únic gremi. Es tracta del de paraires i teixidors que es va constituir com a gremi el 1604. El bisbe d’Urgell, Andreu Capella, va concedir i confirmar els punts sobre els quals s’havia de regir la Confraria dels Paraires de Sant Pere de Màrtir i Sant Ivó d'Escaldes. L’any 1606 el Consell de la Terra va passar a controlar la germandat administrativament. [[Esclades-Engordany|Esclades]] va ser el nucli del gremi vist que posseeix aigües termals, element bàsic per poder desenvolupar una indústria d’aquesta mena. La seva existència va comportar algunes obligacions religioses, fet que fa del gremi més que una associació professional: era de fet un grup social i cultural.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=20, 21}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p=106, 107}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 105, 106, 107, 140, 141}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 263 a 270}}

La indústria artesanal i la metal·lúrgia van viure moments d’apogeu al territori nacional durant el segle XVII. A Andorra es té documentada l'existència d’un únic gremi. Es tracta del de paraires i teixidors que es va constituir com a gremi el 1604. El bisbe d’Urgell, Andreu Capella, va concedir i confirmar els punts sobre els quals s’havia de regir la Confraria dels Paraires de Sant Pere de Màrtir i Sant Ivó d'Escaldes. L’any 1606 el Consell de la Terra va passar a controlar la germandat administrativament. [[Esclades-Engordany|Esclades]] va ser el nucli del gremi vist que posseeix aigües termals, element bàsic per poder desenvolupar una indústria d’aquesta mena. La seva existència va comportar algunes obligacions religioses, fet que fa del gremi més que una associació professional: era de fet un grup social i cultural.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=20, 21}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p=106, 107}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 105, 106, 107, 140, 141}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 263 a 270}}

Al llarg dels segles XVII i XVIII les fargues van assolir la seva màxima producció de ferro a Andorra. El territori nacional es va convertir en el centre de producció de lingots de ferro. Les fargues andorranes van adoptar el sistema de “farga a la catalana”. Es venien lingots de ferro destinats a mercats catalans. A Andorra se’n van construir 6, però en el temps aquest nombre anirà pujant fins a una desena. Les fargues es van repartir entre les set parròquies. Les més importants són la Farga d’Areny i la Farga d’Ordino, propietat de la família Areny. Van ser les darreres en tancar les portes, però també cal destacar la Farga Rosell (avui un museu) i la Farga de Moles (un altre museu en l’actualitat). Com a conseqüència d’aquesta activitat van aparèixer meners a Ransol, Encamp i a la Vall del Madriu.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=20, 21, 22, 24, 37}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p=104, 105}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 105, 106, 107, 135, 140, 141}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 263 a 270}}

Al llarg dels segles XVII i XVIII les fargues van assolir la seva màxima producció de ferro a Andorra. El territori nacional es va convertir en el centre de producció de lingots de ferro. Les fargues andorranes van adoptar el sistema de “farga a la catalana”. Es venien lingots de ferro destinats a mercats catalans. A Andorra se’n van construir 6, però amb el temps aquest nombre anirà pujant fins a una desena. Les fargues es van repartir entre les set parròquies. Les més importants són la Farga d’Areny i la Farga d’Ordino, propietat de la família Areny. Van ser les darreres en tancar les portes, però també cal destacar la Farga Rosell (avui un museu) i la Farga de Moles (un altre museu en l’actualitat). Com a conseqüència d’aquesta activitat van aparèixer meners a Ransol, Encamp i a la Vall del Madriu.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=20, 21, 22, 24, 37}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p=104, 105}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 105, 106, 107, 135, 140, 141}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 263 a 270}}

=====El comerç =====

=====El comerç =====

El clima d’Andorra no permet conrear una gran quantitat de productes, i com que no tenia tampoc aliments de primera necessitat en abundància, els andorrans van dedicar-se naturalment al [[comerç]]. El comerç va esdevenir en poc temps de vital importància i això va portar al Consell de la Terra, i avui dia els governs actuals, a defensar sempre els privilegis fiscals cedits pels dos coprínceps perquè possibiliten la venda de productes més varats. La pràctica inexistència de guerres a [[Catalunya del Nord|Catalunya]], Espanya i França, però també la desaparició de la [[pesta]] al segle XVII va afavorir el comerç a Andorra. Els mitjans de transport habituals eren les mules i els cavalls, ja que el terreny no permetia el passatge de [[carruatges]]. Els camins rals i ports es van transformar en les vies principals de circulació, i el comerç en [[França]] es veia tot sovint blocat a causa del clima que tallava la comunicació durant 8 mesos l’any. Les [[fira|fires]] i mercats es van desenvolupar ràpidament i els coprínceps no van trigar a voler-los controlar. [[Lluís XV de França|Lluís XV]] el Ben Amat, copríncep d’Andorra i rei de França, va promulgar un decret l’any 1767 en què s’especificava el tipus i quantitat de mercaderies que els andorrans podien importar. En un principi, però, les fires estaven prohibides al país. Es va necessitar la insistència dels habitants d’Andorra perquè finalment el bisbe d’Urgell cedís el 1371 i atorgués el permís per construir una fira anual a Andorra la Vella. Aquest dret va ser ampliat pel comte de Foix, [[Gastó IV de Foix|Gastó IV]], i el bisbe, Roger de Pallars, l’any 1448.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=25, 26, 27}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 138, 139}} La [[Fira d’Andorra la Vella]] ha esdevingut de llavors ençà un esdeveniment nacional en què cada any s’hi aplega tota la població i gent vinguda de fora que aprofita el seu temps lliure per comprar o informar-se de les novetats del mercat. La fira és de fet per al sector de l’automòbil un certamen obligatori. Tant el govern com el comú de la capital ajunten esforços tots els anys perquè la venta d’automòbils sigui millor que la de l’any anterior. La fira s’ha transformat també en un espai multicultural on les diferents immigrants del país acostumen a presentar-hi les seves especialitats gastronòmiques o culturals. A banda d’aquesta cita, també destaca la Fira del Bestiar d’Andorra la Vella, dedicada a l’agricultura i ramaderia.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/30387-la-fira-dandorra-la-vella-supera-amb-escreix-els-60000-visitants|títol = La Fira d'Andorra la Vella supera en escreix els 60.000 visitants (El Periòdic d'Andorra, 28-10-13)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/14371-una-fira-dandorra-la-vella-mes-participativa-i-menys-institucional|títol = Una Fira d'Andorra la Vella més participativa i menys institucional (El Periòdic d'Andorra, 22-10-11)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/13331-la-fira-dandorra-la-vella-oferira-demostracions-gastronomiques|títol = La Fira d'Andorra la Vella oferirà demostracions gastronòmiques (El Periòdic d'Andorra, 11-09-11)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 270 a 275}}

El clima d’Andorra no permet conrear una gran quantitat de productes, i com que no tenia tampoc aliments de primera necessitat en abundància, els andorrans van dedicar-se naturalment al [[comerç]]. El comerç va esdevenir en poc temps de vital importància i això va portar al Consell de la Terra, i avui dia els governs actuals, a defensar sempre els privilegis fiscals cedits pels dos coprínceps perquè possibiliten la venda de productes més varats. La pràctica inexistència de guerres a [[Catalunya del Nord|Catalunya]], Espanya i França, però també la desaparició de la [[pesta]] al segle XVII va afavorir el comerç a Andorra. Els mitjans de transport habituals eren les mules i els cavalls, ja que el terreny no permetia el passatge de [[carruatges]]. Els camins rals i ports es van transformar en les vies principals de circulació, i el comerç amb [[França]] es veia tot sovint blocat a causa del clima que tallava la comunicació durant 8 mesos l’any. Les [[fira|fires]] i mercats es van desenvolupar ràpidament i els coprínceps no van trigar a voler-los controlar. [[Lluís XV de França|Lluís XV]] el Ben Amat, copríncep d’Andorra i rei de França, va promulgar un decret l’any 1767 en què s’especificava el tipus i quantitat de mercaderies que els andorrans podien importar. En un principi, però, les fires estaven prohibides al país. Es va necessitar la insistència dels habitants d’Andorra perquè finalment el bisbe d’Urgell cedís el 1371 i atorgués el permís per construir una fira anual a Andorra la Vella. Aquest dret va ser ampliat pel comte de Foix, [[Gastó IV de Foix|Gastó IV]], i el bisbe, Roger de Pallars, l’any 1448.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=25, 26, 27}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 138, 139}} La [[Fira d’Andorra la Vella]] ha esdevingut de llavors ençà un esdeveniment nacional en què cada any s’hi aplega tota la població i gent vinguda de fora que aprofita el seu temps lliure per comprar o informar-se de les novetats del mercat. La fira és de fet per al sector de l’automòbil un certamen obligatori. Tant el govern com el comú de la capital ajunten esforços tots els anys perquè la venta d’automòbils sigui millor que la de l’any anterior. La fira s’ha transformat també en un espai multicultural on les diferents immigrants del país acostumen a presentar-hi les seves especialitats gastronòmiques o culturals. A banda d’aquesta cita, també destaca la Fira del Bestiar d’Andorra la Vella, dedicada a l’agricultura i ramaderia.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/30387-la-fira-dandorra-la-vella-supera-amb-escreix-els-60000-visitants|títol = La Fira d'Andorra la Vella supera amb escreix els 60.000 visitants (El Periòdic d'Andorra, 28-10-13)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/14371-una-fira-dandorra-la-vella-mes-participativa-i-menys-institucional|títol = Una Fira d'Andorra la Vella més participativa i menys institucional (El Periòdic d'Andorra, 22-10-11)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/13331-la-fira-dandorra-la-vella-oferira-demostracions-gastronomiques|títol = La Fira d'Andorra la Vella oferirà demostracions gastronòmiques (El Periòdic d'Andorra, 11-09-11)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 270 a 275}}

====L'estructura social d'Andorra====

====L'estructura social d'Andorra====

[[File:Pubilla1.jpg|thumb|Proclamació d'una pubilla en l'actualitat]]

[[File:Pubilla1.jpg|thumb|Proclamació d'una pubilla en l'actualitat]]

L’organització social andorrana de l’Edat Moderna va triar l’estil de vida tradicional català basat en la casa pairal. Es va triar, en aquest sentit, un tipus d’heretament similar a l’existent a Catalunya. És a dir, segons aquest sistema, hi havia un “cap de casa”, amo absolut del patrimoni familiar, que, en morir-se, passava a un únic hereter universal: l’hereu o la pubilla. En succeir el seu pare, esdevenia el nou “cap de casa”, i li corresponia, per tant, mantenir el patrimoni familiar i casar-se per assegurar una descendència. Els altres germans o germanes es veien obligats a abandonar el sostre familiar. Podien emigrar a l’estranger o llogar-se com a mossos en una casa on necessitaven treballadors. Per als més afortunats quedava el casament en l’hereu o la pubilla d’una altra casa, generalment pactat pels pares respectius que veien en el matrimoni l'acumulació del patrimoni d’ambdues cases.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111, 142, 143}}  

L’organització social andorrana de l’Edat Moderna va triar l’estil de vida tradicional català basat en la casa pairal. Es va triar, en aquest sentit, un tipus d’heretament similar a l’existent a Catalunya. És a dir, segons aquest sistema, hi havia un “cap de casa”, amo absolut del patrimoni familiar, que, en morir-se, passava a un únic hereter universal: l’hereu o la pubilla. En succeir el seu pare, esdevenia el nou “cap de casa”, i li corresponia, per tant, mantenir el patrimoni familiar i casar-se per assegurar una descendència. Els altres germans o germanes es veien obligats a abandonar el sostre familiar. Podien emigrar a l’estranger o llogar-se com a mossos en una casa on necessitaven treballadors. Per als més afortunats quedava el casament amb l’hereu o la pubilla d’una altra casa, generalment pactat pels pares respectius que veien en el matrimoni l'acumulació del patrimoni d’ambdues cases.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111, 142, 143}}  

Així, la societat andorrana d’aquesta època es pot dividir en dues categories. D’un costat estan els focs, és a dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mitjans econòmics eren molt superiors als de la resta de la població, pagaven més quantitat de tribus al Consell de la Terra i al Consell Parroquial (o Comunal). Eren els únics en poder optar a seure al Consell del Comú o al Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, anomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol (alcalde a Catalunya).{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111, 142, 143}}

Així, la societat andorrana d’aquesta època es pot dividir en dues categories. D’un costat estan els focs, és a dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mitjans econòmics eren molt superiors als de la resta de la població, pagaven més quantitat de tribus al Consell de la Terra i al Consell Parroquial (o Comunal). Eren els únics en poder optar a seure al Consell del Comú o al Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, anomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol (alcalde a Catalunya).{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111, 142, 143}}

La segona categoria comprèn la resta del poble, és a dir, el poble menut o casalers. El nivell econòmic d’aquestes famílies era abastament inferior als focs. Aquestes famílies estaven vetades del Consell de la Terra o Consell de Comú. Dit altrament, no podien participar en la vida política del país. Eren ben sovint cases de creació recent i els casalers (o cabalers) no podien fundar-ne una de nova. Treballaven també com a mossos per algun propietari o exercien de contrabandistes, pastors,...{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111}} Aquest sistema de pubilles i hereus es veu encara reflectit avui en dia a l'himne d'Andorra. A més, Escaldes-Engordany segueix escollint cada any una pubilla, per molt que l'acte ja només representi un record de la tradició del país que Andorra comparteix en els catalans.<ref>{{Ref-web|url = http://forum.ad/2014/07/25/la-pubilla-i-lhereu-descaldes-engordany-surten-al-carrer-per-obsequiar-els-turistes/|títol = La pubilla i l'hereu d'Escaldes-Engordany surten al carrer per obsequiar els turistes (Fòrum.ad, 25-07-2014)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>   

La segona categoria comprèn la resta del poble, és a dir, el poble menut o casalers. El nivell econòmic d’aquestes famílies era abastament inferior als focs. Aquestes famílies estaven vetades del Consell de la Terra o Consell de Comú. Dit altrament, no podien participar en la vida política del país. Eren ben sovint cases de creació recent i els casalers (o cabalers) no podien fundar-ne una de nova. Treballaven també com a mossos per algun propietari o exercien de contrabandistes, pastors,...{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111}} Aquest sistema de pubilles i hereus es veu encara reflectit avui en dia a l'himne d'Andorra. A més, Escaldes-Engordany segueix escollint cada any una pubilla, per molt que l'acte ja només representi un record de la tradició del país que Andorra comparteix amb els catalans.<ref>{{Ref-web|url = http://forum.ad/2014/07/25/la-pubilla-i-lhereu-descaldes-engordany-surten-al-carrer-per-obsequiar-els-turistes/|títol = La pubilla i l'hereu d'Escaldes-Engordany surten al carrer per obsequiar els turistes (Fòrum.ad, 25-07-2014)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>   

D’altra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins la tercera classes social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges als coprínceps corresponents. Per molt que el títol anés passant d’una família a una altra al llarg de l’Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d’un estat catòlic.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111}}

D’altra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins la tercera classes social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges als coprínceps corresponents. Per molt que el títol anés passant d’una família a una altra al llarg de l’Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d’un estat catòlic.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=43}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 110, 111}}

====Manteniment de la llengua malgrat tot====

====Manteniment de la llengua malgrat tot====

{{AP|Decadència|Vergonha}}

{{AP|Decadència|Vergonha}}

[[Archiu:SpeakFrenchBeClean.jpg|thumb|"Parleu francés, no us embruteu", inscripció en una escola nort-catalana, a Aiguatèbia i Talau.

[[Fitxer:SpeakFrenchBeClean.jpg|thumb|"Parleu francès, no us embruteu", inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau.

  Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferentes al francès (tot són ''patuès'') a més d'altres mètodes propis de tots els genocidis lingüístics.]]  

  Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferentes al francès (tot són ''patuès'') a més d'altres mètodes propis de tots els genocidis lingüístics.]]  

Durant els segles s. XVI i XVII el [[català]] ha substituït completament el llatí i continua essent la llengua d’ús popular a tots els nivells: relació familiar, a l’església, a l’administració,... sigui a [[Andorra]], com a la resta de territoris catalanoparlants.<ref name=":0">{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> La prova més evident d’això a Andorra és la redacció del [[Manual Digest]], [[Politar Andorrà]] i Llibres de Privilegis. Tots van ser redactats en llengua catalana.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=59, 57, 56, 48, 47}} No obstant això, a Andorra hi devia haver gent que sabia parlar [[francès]], ja que el Consell d’Estat del rei francès redactava els decrets concernents a Andorra en francès; i lògicament calia algú per entendre’ls.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=26}}  

Durant els segles s. XVI i XVII el [[català]] ha substituït completament el llatí i continua essent la llengua d’ús popular a tots els nivells: relació familiar, a l’església, a l’administració,... sigui a [[Andorra]], com a la resta de territoris catalanoparlants.<ref name=":0">{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> La prova més evident d’això a Andorra és la redacció del [[Manual Digest]], [[Politar Andorrà]] i Llibres de Privilegis. Tots van ser redactats en llengua catalana.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=59, 57, 56, 48, 47}} No obstant això, a Andorra hi devia haver gent que sabia parlar [[francès]], ja que el Consell d’Estat del rei francès redactava els decrets concernents a Andorra en francès; i lògicament calia algú per entendre’ls.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=26}}  

[[Francesc I de França|Francesc I]], rei de França i copríncep d’Andorra, va publicar l’[[Edicte de Villers-Cotterêts]] a través del qual tot text administratiu del Regne de França ha de ser redactat obligatòriament en francès, per molt que la població, com era el cas al Rosselló parlés català.<ref name=":0" /><ref name=":1">{{Ref-web|url = http://www.legifrance.gouv.fr/affichTexte.do?dateTexte=20110726&cidTexte=LEGITEXT000006070939|títol = Edicte de Villers-Cotterrêts (text integral)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> És doncs aquest edicte el que explica per què el rei francès s’adreçava als andorrans en aquesta llengua.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=26}} A Andorra, però, s’utilitzava el català com en deixa constància l’estudi sobre delinqüència, ''Perquè ara –gràcies a Déu– hi ha justícia'', realitzat pels mateixos andorrans.{{sfn|Xavier Rull|2007|p=9}} La prohibició del català al [[Rosselló]] es va donar en el [[Tractat dels Pirineus]].<ref name=":0" /><ref name=":1" /> [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] va ser el responsable de fer del francès la llengua de l’aristocràcia, cosa que va tenir repercussions per tota Europa. No és d’estranyar doncs que els ''phylosophes ''de la [[Il·lustració|''Il·lustració'']] es fessin entendre al continent.<ref>{{Ref-web|url = http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/Ilustraci%F3n45.pdf|títol = La Ilustración de Gonçal Mayol, Universitat de Barcelona|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> L’any 1700 Lluís XIV, per exemple, va deixar per escrit que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Unes paraules de plena [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] on els anglesos van venir a ajudar els catalans en contra de Castella i França. La Convenció del 1794 de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]] no ajudarà a la diversitat lingüística francesa, ja que decreta l’obligatorietat del francès per “anihilar el [[patuès]] i universalitzar l’ús del francès” quan només 10% de la població francesa el parla. Comença a França l’anomenat el genocidi lingüístic conegut com “[[Vergonha|La Vergonha]]”.<ref name=":0" />

[[Francesc I de França|Francesc I]], rei de França i copríncep d’Andorra, va publicar l’[[Edicte de Villers-Cotterêts]] a través del qual tot text administratiu del Regne de França ha de ser redactat obligatòriament en francès, per molt que la població, com era el cas al Rosselló parlés català.<ref name=":0" /><ref name=":1">{{Ref-web|url = http://www.legifrance.gouv.fr/affichTexte.do?dateTexte=20110726&cidTexte=LEGITEXT000006070939|títol = Edicte de Villers-Cotterrêts (text integral)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> És doncs aquest edicte el que explica per què el rei francès s’adreçava als andorrans en aquesta llengua.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=26}} A Andorra, però, s’utilitzava el català com en deixa constància l’estudi sobre delinqüència, ''Perquè ara –gràcies a Déu– hi ha justícia'', realitzat pels mateixos andorrans.{{sfn|Xavier Rull|2007|p=9}} La prohibició del català al [[Rosselló]] es va donar amb el [[Tractat dels Pirineus]].<ref name=":0" /><ref name=":1" /> [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] va ser el responsable de fer del francès la llengua de l’aristocràcia, cosa que va tenir repercussions per tota Europa. No és d’estranyar doncs que els ''phylosophes ''de la [[Il·lustració|''Il·lustració'']] es fessin entendre al continent.<ref>{{Ref-web|url = http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/Ilustraci%F3n45.pdf|títol = La Ilustración de Gonçal Mayol, Universitat de Barcelona|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> L’any 1700 Lluís XIV, per exemple, va deixar per escrit que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Unes paraules de plena [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] on els anglesos van venir a ajudar els catalans en contra de Castella i França. La Convenció del 1794 de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]] no ajudarà a la diversitat lingüística francesa, ja que decreta l’obligatorietat del francès per “anihilar el [[patuès]] i universalitzar l’ús del francès” quan només 10% de la població francesa el parla. Comença a França l’anomenat el genocidi lingüístic conegut com “[[Vergonha|La Vergonha]]”.<ref name=":0" />

Del costat espanyol el casament entre [[Isabel la Catòlica]] i [[Ferran el Catòlic]] va ser el punt d’inici de la castellanització de la cort i aristocràcia catalana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la renaixença de la literatura castellana derivada d’aquest casament, canviaran el català pel [[castellà]]. S’inicia així un procés de retrocés durant el segle XVIII conegut com a “[[Decadència]]”. La població catalana no es va castellanitzar,<ref name=":0" /> cosa que es va entendre des d’Andorra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}} L'evidència d’això és el [[Decret de Nova Planta]]. El Consell de la Terra hi reacciona sol·licitant la publicació del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis, tots escrits en llengua catalana.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 26}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}} Per a les autoritats andorranes, a més, la Introducció del Tribunal de la Inquisició espanyol a Andorra es va veure com un intent de castellanització, i per tant, van provar d'eliminar-lo.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 238, 239}} Del punt de vista evolutiu, els documents andorrans deixen constància d’una presència marcada del català antic a Andorra. La “o” àtona és força present, la utilització marcada del demostratiu “lo” també. S’emmudeixen les “r”, “nt” i “t” finals i les “eix” s’escriuen: “segueÿx”. Pel que fa el gènere, aquest ja se substitueix a poc a poc per les formes actuals: “as”/“es”. També apareix una presència important de possessius rossellonesos: “mon”, “ton”,... o altres “mia”, “tua”, “sua”.{{sfn|Xavier Rull|2007|p = 25, 13, 48}}

Del costat espanyol el casament entre [[Isabel la Catòlica]] i [[Ferran el Catòlic]] va ser el punt d’inici de la castellanització de la cort i aristocràcia catalana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la renaixença de la literatura castellana derivada d’aquest casament, canviaran el català pel [[castellà]]. S’inicia així un procés de retrocés durant el segle XVIII conegut com a “[[Decadència]]”. La població catalana no es va castellanitzar,<ref name=":0" /> cosa que es va entendre des d’Andorra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}} L'evidència d’això és el [[Decret de Nova Planta]]. El Consell de la Terra hi reacciona sol·licitant la publicació del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis, tots escrits en llengua catalana.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 26}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}} Per a les autoritats andorranes, a més, la Introducció del Tribunal de la Inquisició espanyol a Andorra es va veure com un intent de castellanització, i per tant, van provar d'eliminar-lo.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 238, 239}} Del punt de vista evolutiu, els documents andorrans deixen constància d’una presència marcada del català antic a Andorra. La “o” àtona és força present, la utilització marcada del demostratiu “lo” també. S’emmudeixen les “r”, “nt” i “t” finals i les “eix” s’escriuen: “segueÿx”. Pel que fa el gènere, aquest ja se substitueix a poc a poc per les formes actuals: “as”/“es”. També apareix una presència important de possessius rossellonesos: “mon”, “ton”,... o altres “mia”, “tua”, “sua”.{{sfn|Xavier Rull|2007|p = 25, 13, 48}}

{{AP|Museu Casa Cristo}}

{{AP|Museu Casa Cristo}}

[[File:Església de Santa Coloma - 28.jpg|left|thumb|Retaule de l'Església de Sta. Coloma (parròquia d'Andorra la Vella).]]

[[File:Església de Santa Coloma - 28.jpg|left|thumb|Retaule de l'Església de Sta. Coloma (parròquia d'Andorra la Vella).]]

Els diferents corrents artístics i polítics de l’època moderna a Andorra arriben de manera desigual. És per aquest motiu que l’art a país fou molt discret, en poquíssims canvis. Políticament parlant, les idees de la [[Il·lustració|''Il·lustració'']] franceses es veuen reflectides en la necessitat de recopilar la història, la geografia,... del país. Mostra d’això és la redacció del [[Manual Digest]] i el [[Politar Andorrà]]. Els andorrans van utilitzar doncs la tècnica de l’[[Enciclopèdia]] dels ''phylosophes ''per protegir-se de les conseqüències derivades de la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]]. Ara bé, hi ha una diferència entre els il·lustrats i els andorrans, que utilitzen un to conservador i religiós en aquests compendis.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 43}}  

Els diferents corrents artístics i polítics de l’època moderna a Andorra arriben de manera desigual. És per aquest motiu que l’art a país fou molt discret, amb poquíssims canvis. Políticament parlant, les idees de la [[Il·lustració|''Il·lustració'']] franceses es veuen reflectides en la necessitat de recopilar la història, la geografia,... del país. Mostra d’això és la redacció del [[Manual Digest]] i el [[Politar Andorrà]]. Els andorrans van utilitzar doncs la tècnica de l’[[Enciclopèdia]] dels ''phylosophes ''per protegir-se de les conseqüències derivades de la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]]. Ara bé, hi ha una diferència entre els il·lustrats i els andorrans, que utilitzen un to conservador i religiós en aquests compendis.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 43}}  

Pel que fa a la vessant artística, el territori nacional no va gaudir ben bé ni del [[renaixement]], ni del [[barroc]]. L’aïllament de la societat andorrana envers la resta de països va fer que se seguís construint i imitant el [[romànic]]. Tot i així, l’enriquiment econòmic del final de l’època moderna va portar el país la construcció de [[retaule|retaules]] (com ara el retaule barroc de l’Alatar Major de St. Serni de Canillo) per decorar les esglésies romàniques d’Andorra. També l’ampliació d’esglésies ja construïdes en capelles laterals, canvis en els abissos semicirculars que es transformen en quadrats i on se’ls canvia l’orientació. Les esglésies parroquials d’Ordino, Canillo i la Massa en són bones proves. Gràcies a la indústria del ferro, a més, s’incorporen a les esglésies reixes, com ara a St. Climent de Pal i a [[Sant Joan de Caselles|St. Joan de Caselles]].  Els retaules andorrans són de fusta, de petites dimensions i d’estructura d’un sol pla a causa de les mides modestes de les esglésies. El segle XVI els retaules presenten dues tendències: la [[gòtic|gòtica]] (com el retaule de St. Maria d’Encamp), i la renaixentista (com ara a St. Joan de Caselles). El segle XVII algunes esglésies comencen a embellir l’altar major i les capelles laterals en retaules d’estil barroc (com el retaule de St. Joan Baptista de l’església de St. Esteve de la capital). Els temes més representats són el martiri i purgatori, la [[Passió de Crist]], els arcàngels Miquel i Gabriel o Mare de Déu.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 118, 119, 122, 123, 124, 125, 150 a 165}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 284 a 315}}   

Pel que fa a la vessant artística, el territori nacional no va gaudir ben bé ni del [[renaixement]], ni del [[barroc]]. L’aïllament de la societat andorrana envers la resta de països va fer que se seguís construint i imitant el [[romànic]]. Tot i així, l’enriquiment econòmic del final de l’època moderna va portar el país la construcció de [[retaule|retaules]] (com ara el retaule barroc de l’Alatar Major de St. Serni de Canillo) per decorar les esglésies romàniques d’Andorra. També l’ampliació d’esglésies ja construïdes amb capelles laterals, canvis en els abissos semicirculars que es transformen en quadrats i on se’ls canvia l’orientació. Les esglésies parroquials d’Ordino, Canillo i la Massa en són bones proves. Gràcies a la indústria del ferro, a més, s’incorporen a les esglésies reixes, com ara a St. Climent de Pal i a [[Sant Joan de Caselles|St. Joan de Caselles]].  Els retaules andorrans són de fusta, de petites dimensions i d’estructura d’un sol pla a causa de les mides modestes de les esglésies. El segle XVI els retaules presenten dues tendències: la [[gòtic|gòtica]] (com el retaule de St. Maria d’Encamp), i la renaixentista (com ara a St. Joan de Caselles). El segle XVII algunes esglésies comencen a embellir l’altar major i les capelles laterals amb retaules d’estil barroc (com el retaule de St. Joan Baptista de l’església de St. Esteve de la capital). Els temes més representats són el martiri i purgatori, la [[Passió de Crist]], els arcàngels Miquel i Gabriel o Mare de Déu.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 118, 119, 122, 123, 124, 125, 150 a 165}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 284 a 315}}   

Pel que fa l’[[arquitectura civil]], el territori nacional veu com es construeixen les primeres grans cases de famílies benestants en pedra, de les quals han perdurat alguns exemples rellevants: la [[Casa de la Vall]] i la casa dels [[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], una família noble andorrana. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l’economia muntanyenca. Les  parets són de pedra, les façanes pobres, en fusta per construir-hi escales, portes, finestres,... El segle XVI i XVII es caracteritza per cases d’un o dos pisis, i més cap al final del s. XVIII apareixen cases de tres pisos. Cada nivell tenia una funció. La [[borda]], per la seva banda, s’ha d’entendre com un edifici complementari a l’activitat econòmica de la casa. Per això se situava normalment a mitja muntanya.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 142, 143, 144, 145}}

Pel que fa l’[[arquitectura civil]], el territori nacional veu com es construeixen les primeres grans cases de famílies benestants en pedra, de les quals han perdurat alguns exemples rellevants: la [[Casa de la Vall]] i la casa dels [[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], una família noble andorrana. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l’economia muntanyenca. Les  parets són de pedra, les façanes pobres, amb fusta per construir-hi escales, portes, finestres,... El segle XVI i XVII es caracteritza per cases d’un o dos pisis, i més cap al final del s. XVIII apareixen cases de tres pisos. Cada nivell tenia una funció. La [[borda]], per la seva banda, s’ha d’entendre com un edifici complementari a l’activitat econòmica de la casa. Per això se situava normalment a mitja muntanya.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 142, 143, 144, 145}}

===Segles XVI i XVII===

===Segles XVI i XVII===

==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ====

==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ====

{{AP|Comtat de Foix}}

{{AP|Comtat de Foix}}

[[File:Possessions del comte de Foix abans de la seva unió en Navarra.png|thumb|Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió en Navarra]]

[[File:Possessions del comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra.png|thumb|Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra]]

El títol de copríncep que comparteixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans al llarg de l'Edat Moderna del costat francès. El final d'aquest traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a [[París]] sota [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Tanmateix, és interessant veure la línia evolutiva dels successors fins al rei francès. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa en Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). La unió afegeix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Un cop Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en [[Antoni de Borbó]]. El 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants a França. França està governada per la dinastia dels Valois que és  catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seva banda, ha unit les corones d’Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S’inicia així també la guerra de religió a [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tron només té 15 anys i tres famílies nobles comencen a esbatussar-se pel tron prenent com a excusa la religió. Així, es forma a França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica té un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors suports en la monarquia espanyola, cosa que es tradueix pel reconeixement del cardinal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en aquest reconeixement és que el regne navarrès és protestant. S’inicia doncs la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. L’any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança mitjançant la qual el navarrès esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc després Enric III de Valois i de França és assassinat. La noblesa francesa es baralla doncs per la coronació perquè l’hereu legítim és protestant. El 1593 s’ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decideix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblesa francesa l’esculli com a rei, heretant d’aquesta manera el títol de copríncep d’Andorra vist que el seu pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títol a través de la seva dona, Joana III dels Albert.  Finalment l’any 1594 el rei navarrès pren el títol de rei de França sota el nom d’“[[Enric IV de França]]”. Els andorrans van cobrar protagonisme en aquests estats-generals, ja que es van negar que el governador de Foix intervingués en els afers andorrans, per molt que fos en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. L’any 1618 el Consell francès, és a dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], van resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervenir sobre els afers andorrans, sempre que respectés les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d’Espanya qui els nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa [[Adrià VI]] l’any 1521.<ref>{{Ref-web|url = http://www.universalis.fr/encyclopedie/comte-de-foix/|títol = Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr|consulta = |llengua = francès|editor = Encyclopædia Universalis France|data = }}</ref>{{sfn|Llop Rovira|1998|p=50}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p=90, 91, 100, 101}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 40, 41}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 235, 236, 237}}

El títol de copríncep que comparteixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans al llarg de l'Edat Moderna del costat francès. El final d'aquest traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a [[París]] sota [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Tanmateix, és interessant veure la línia evolutiva dels successors fins al rei francès. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa amb Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). La unió afegeix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Un cop Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa amb [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa amb Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa amb la família Borbó, concretament amb [[Antoni de Borbó]]. El 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants a França. França està governada per la dinastia dels Valois que és  catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seva banda, ha unit les corones d’Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S’inicia així també la guerra de religió a [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tron només té 15 anys i tres famílies nobles comencen a esbatussar-se pel tron prenent com a excusa la religió. Així, es forma a França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica té un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors suports en la monarquia espanyola, cosa que es tradueix pel reconeixement del cardinal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema amb aquest reconeixement és que el regne navarrès és protestant. S’inicia doncs la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. L’any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança mitjançant la qual el navarrès esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc després Enric III de Valois i de França és assassinat. La noblesa francesa es baralla doncs per la coronació perquè l’hereu legítim és protestant. El 1593 s’ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decideix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblesa francesa l’esculli com a rei, heretant d’aquesta manera el títol de copríncep d’Andorra vist que el seu pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títol a través de la seva dona, Joana III dels Albert.  Finalment l’any 1594 el rei navarrès pren el títol de rei de França sota el nom d’“[[Enric IV de França]]”. Els andorrans van cobrar protagonisme en aquests estats-generals, ja que es van negar que el governador de Foix intervingués en els afers andorrans, per molt que fos en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. L’any 1618 el Consell francès, és a dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], van resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervenir sobre els afers andorrans, sempre que respectés les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d’Espanya qui els nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa [[Adrià VI]] l’any 1521.<ref>{{Ref-web|url = http://www.universalis.fr/encyclopedie/comte-de-foix/|títol = Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr|consulta = |llengua = francès|editor = Encyclopædia Universalis France|data = }}</ref>{{sfn|Llop Rovira|1998|p=50}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p=90, 91, 100, 101}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 40, 41}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 235, 236, 237}}

====La Casa de la Vall====

====La Casa de la Vall====

{{AP|Casa de la Vall|Consell General d'Andorra}}

{{AP|Casa de la Vall|Consell General d'Andorra}}

[[File:Els 7 Poetes del Consell General d'Andorra.JPG|thumb|Els 7 poetes, inaugurats l'any 2014. Situats davant del Consell General, per sobre del Comú d'Andorra la Vella. Són obra de Jaume Plensa.]]

[[File:Els 7 Poetes del Consell General d'Andorra.JPG|thumb|Els 7 poetes, inaugurats l'any 2014. Situats davant del Consell General, per sobre del Comú d'Andorra la Vella. Són obra de Jaume Plensa.]]

Les reunions del Consell de la Terra es feien tot sovint després de la missa als porxos de les esglésies, tal com s’ha vist a l’edat Mitjana. Les reunions van seguir fent-se als porxos. Però, les tempestes i mal temps, propis d’un paisatge muntanyenc com és l’andorrà va força el Consell de la Terra a comprar l’any 1702 la casa de la família Busquests, avui coneguda en el nom de “[[Casa de la Vall]]”. L’edifici es transforma doncs en la seu del parlament andorrà pels segles venidors.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 82}}  

Les reunions del Consell de la Terra es feien tot sovint després de la missa als porxos de les esglésies, tal com s’ha vist a l’edat Mitjana. Les reunions van seguir fent-se als porxos. Però, les tempestes i mal temps, propis d’un paisatge muntanyenc com és l’andorrà va força el Consell de la Terra a comprar l’any 1702 la casa de la família Busquests, avui coneguda amb el nom de “[[Casa de la Vall]]”. L’edifici es transforma doncs en la seu del parlament andorrà pels segles venidors.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 82}}  

L’any 1580 [[Antoni Busquests]] va fer construir l'edifici per a casa particular. La família Busquets hi va viure fins que al principi del s. XVII va morir l’últim membre de la família, que era capellà. És una casa de planta, gairebé quadrada, de 17m d’amplada per 22 de llargada, en dues parets metres gruixudes, que arriben fins al sostre. A la dovella central de la porta hi ha l’escut de la família Busquets, i a sobre l’escut d’Andorra en la inscripció ''Domus Conilii Justitiae Sades'', que vol dir “''Casa del Consell i la Seu de la Justícia''”. Efectivament, la casa va servir tant de parlament, com de justícia vist que les bruixes se les cremava a la “curia” de la mateixa casa.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/una-casa-amb-historia|títol = Informació sobre la història de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}}   

L’any 1580 [[Antoni Busquests]] va fer construir l'edifici per a casa particular. La família Busquets hi va viure fins que al principi del s. XVII va morir l’últim membre de la família, que era capellà. És una casa de planta, gairebé quadrada, de 17m d’amplada per 22 de llargada, amb dues parets metres gruixudes, que arriben fins al sostre. A la dovella central de la porta hi ha l’escut de la família Busquets, i a sobre l’escut d’Andorra amb la inscripció ''Domus Conilii Justitiae Sades'', que vol dir “''Casa del Consell i la Seu de la Justícia''”. Efectivament, la casa va servir tant de parlament, com de justícia vist que les bruixes se les cremava a la “curia” de la mateixa casa.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/una-casa-amb-historia|títol = Informació sobre la història de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}}   

L’edifici consta de tres pisos. Al primer pis hi trobem la'' Sala dels passos perduts'', que servia de menjadors pells consellers i d’avantsala a la sala del [[Parlament]]. És per aquest motiu que se l’anomena així, perquè tot allò que s’hi parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra on es prenia finalment les decisions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148}}  A la sala del Parlament també hi ha un altar, perquè antigament abans de procedir a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Déu. D'ençà de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar abans de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada a la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dóna per començada la sessió.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/noticies/campana-per-a-la-nova-sala-de-sessions-del-consell-general|títol = Article sobre l'ús d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} S’hi pot trobar, igualment, una sala de [[Sindicatura del Consell General|sindicatura]] i una cuina. El mal temps feia que els consellers haguessin de quedar-se diversos dies a la Casa de la Vall perquè la neu els aïllava de la resta del país i no podien marxar cap a casa seva.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/interior|títol = Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}}  

L’edifici consta de tres pisos. Al primer pis hi trobem la'' Sala dels passos perduts'', que servia de menjadors pells consellers i d’avantsala a la sala del [[Parlament]]. És per aquest motiu que se l’anomena així, perquè tot allò que s’hi parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra on es prenia finalment les decisions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148}}  A la sala del Parlament també hi ha un altar, perquè antigament abans de procedir a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Déu. D'ençà de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar abans de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada a la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dóna per començada la sessió.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/noticies/campana-per-a-la-nova-sala-de-sessions-del-consell-general|títol = Article sobre l'ús d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} S’hi pot trobar, igualment, una sala de [[Sindicatura del Consell General|sindicatura]] i una cuina. El mal temps feia que els consellers haguessin de quedar-se diversos dies a la Casa de la Vall perquè la neu els aïllava de la resta del país i no podien marxar cap a casa seva.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/interior|títol = Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}}  

Finalment, el parlament andorrà té diversos elements arquitectònics destinats a la seva defensa. Un fet que s’explica perquè en el moment de construcció de l’edifici es vivia en època de guerra, bandolerisme,... Així s’hi poden trobar torres, talaies o una petita torre circular, i set [[matacans]].{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}  Endemés, a dins de la casa, just a dins del parlament hi ha un [[armari]], “[[Armari de les Set Claus|l’armari de les set claus]]” on els consellers guardaven les lleis sota set claus, d’aquí el nom. Ara bé, al principi era l’armari de les 6 claus, ja que cadascuna representa una parròquia i Escaldes-Engordany es va independitzar molt més tard. Aquest armari va guardar durant molt de temps la [[constitució]] del país.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/arquitectura|títol = Informació sobre l'arquitectura de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>  

Finalment, el parlament andorrà té diversos elements arquitectònics destinats a la seva defensa. Un fet que s’explica perquè en el moment de construcció de l’edifici es vivia en època de guerra, bandolerisme,... Així s’hi poden trobar torres, talaies o una petita torre circular, i set [[matacans]].{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}  Endemés, a dins de la casa, just a dins del parlament hi ha un [[armari]], “[[Armari de les Set Claus|l’armari de les set claus]]” on els consellers guardaven les lleis sota set claus, d’aquí el nom. Ara bé, al principi era l’armari de les 6 claus, ja que cadascuna representa una parròquia i Escaldes-Engordany es va independitzar molt més tard. Aquest armari va guardar durant molt de temps la [[constitució]] del país.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/arquitectura|títol = Informació sobre l'arquitectura de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>  

L’edifici, però, ha sigut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en què compra la casa, es reuneix a la nova seu, situada just davant de l’antiga casa. Va ser el 2011 quan es va fer la mudança, tot i que encara se segueixen celebrant reunions a l’antic edifici. Aquests, però, ja només són reunions d’inici de curs parlamentari quan s’acaba d’elegir el nou parlament després d’eleccions. En sortir de la sessió es va, normalment, la foto de “família” de tots els consellers en les vestimentes típiques de l’època moderna i tot seguit s’inaugura la legislatura a la nova seu.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/fitxers/documents/consell-en-la-historia/la-seu-del-consell|títol = Detalls sobre la nova seu del Consell General d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> L'antic edifici serveix de museu per a la resta del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad|títol = Lloc web del Museu de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> D'altra banda, sigui en l'antic com al nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris hi col·loquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la legislatura en decurs.  

L’edifici, però, ha sigut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en què compra la casa, es reuneix a la nova seu, situada just davant de l’antiga casa. Va ser el 2011 quan es va fer la mudança, tot i que encara se segueixen celebrant reunions a l’antic edifici. Aquests, però, ja només són reunions d’inici de curs parlamentari quan s’acaba d’elegir el nou parlament després d’eleccions. En sortir de la sessió es va, normalment, la foto de “família” de tots els consellers amb les vestimentes típiques de l’època moderna i tot seguit s’inaugura la legislatura a la nova seu.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/fitxers/documents/consell-en-la-historia/la-seu-del-consell|títol = Detalls sobre la nova seu del Consell General d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> L'antic edifici serveix de museu per a la resta del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad|títol = Lloc web del Museu de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> D'altra banda, sigui en l'antic com al nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris hi col·loquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la legislatura en decurs.  

Per últim, l'any 2014 es va inaugurar la col·locació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 homes que en realitat són 7 torxes que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'aquest període es renova el temps d'exposició, és molt probable que esdevingui un símbol més, i element indissociable del parlament del país. Les escultures, a més, han estat col·locades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar pels drets de les dones a Andorra aconseguint finalment que aquestes puguin votar. En aquest sentit, s'ha de remarcar que durant la legislatura del 2011-2015, el parlament aconseguí la paritat de manera espontània. Així el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha aconseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontània i sense cap llei.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/31840-els-estilistes-ja-plensen-a-la-capital|títol = Els estilites ja 'plensen' a la capital, Periòdic d'Andorra (16-01-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/el-consell-dandorra/les-dones-al-consell-general|títol = Les dones i el Consell General d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Per últim, l'any 2014 es va inaugurar la col·locació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 homes que en realitat són 7 torxes que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'aquest període es renova el temps d'exposició, és molt probable que esdevingui un símbol més, i element indissociable del parlament del país. Les escultures, a més, han estat col·locades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar pels drets de les dones a Andorra aconseguint finalment que aquestes puguin votar. En aquest sentit, s'ha de remarcar que durant la legislatura del 2011-2015, el parlament aconseguí la paritat de manera espontània. Així el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha aconseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontània i sense cap llei.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/31840-els-estilistes-ja-plensen-a-la-capital|títol = Els estilites ja 'plensen' a la capital, Periòdic d'Andorra (16-01-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/el-consell-dandorra/les-dones-al-consell-general|títol = Les dones i el Consell General d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. [[Enric IV de França|Enric IV]] esdevé, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a aquest fet, Andorra no només passa a tenir un copríncep cap d’un altre estat, sinó que a més s’aturen momentàniament les guerres de religió a França mitjançant de l’[[Edicte de Nantes]] que el mateix rei i copríncep va redactar.<ref name=":2">{{Ref-web|url = http://www.xtec.cat/~csoria1/apunts/catala/reforma%20.htm|títol = La reforma i la contra reforma, lloc web xtec.cat|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 109}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 237}} Tot i així, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 44, 45, 47, 48, 50}} Recordem, però, en què van consistir aquestes guerres abans d’endinsar-nos sobre les conseqüències per Andorra.

Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. [[Enric IV de França|Enric IV]] esdevé, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a aquest fet, Andorra no només passa a tenir un copríncep cap d’un altre estat, sinó que a més s’aturen momentàniament les guerres de religió a França mitjançant de l’[[Edicte de Nantes]] que el mateix rei i copríncep va redactar.<ref name=":2">{{Ref-web|url = http://www.xtec.cat/~csoria1/apunts/catala/reforma%20.htm|títol = La reforma i la contra reforma, lloc web xtec.cat|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 109}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 237}} Tot i així, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 44, 45, 47, 48, 50}} Recordem, però, en què van consistir aquestes guerres abans d’endinsar-nos sobre les conseqüències per Andorra.

[[File:Tribunal de Corts d'Andorra.JPG|thumb|300x300px|El Tribunal de Corts d'Andorra fou introduït pel copríncep francès i la seva sala fou construïda a la Casa de la Vall.]]

[[File:Tribunal de Corts d'Andorra.JPG|thumb|300x300px|El Tribunal de Corts d'Andorra fou introduït pel copríncep francès i la seva sala fou construïda a la Casa de la Vall.]]

''L’any 1517 [[Martí Luter]] penja a la porta del palau de Wittenberg a [[Alemanya]] 95 tesis que critiquen l’[[Església Catòlica]]. Anys abans, aquest senyor va quedar en estat de xoc quan durant el seu viatge a [[Roma]] va veure com el Papa [[Lleó X]] venia indulgències per tal de finançar la construcció de la [[Basílica de Sant Pere del Vaticà|basílica de St. Pere]]. Descontent, va decidir protestar en aquestes 95 tesis creant el tercer cisma cristià: el [[protestantisme]]. Aquest fet va provocar l’inici de guerres de religió entre els monarques europeus, el Papa i el poble mateix. A França els protestants es van deixar endur per [[Joan Calví|Jean Calvin]], també protestant, creant el moviment [[calvinista]].''<ref name=":2" />  

''L’any 1517 [[Martí Luter]] penja a la porta del palau de Wittenberg a [[Alemanya]] 95 tesis que critiquen l’[[Església Catòlica]]. Anys abans, aquest senyor va quedar en estat de xoc quan durant el seu viatge a [[Roma]] va veure com el Papa [[Lleó X]] venia indulgències per tal de finançar la construcció de la [[Basílica de Sant Pere del Vaticà|basílica de St. Pere]]. Descontent, va decidir protestar amb aquestes 95 tesis creant el tercer cisma cristià: el [[protestantisme]]. Aquest fet va provocar l’inici de guerres de religió entre els monarques europeus, el Papa i el poble mateix. A França els protestants es van deixar endur per [[Joan Calví|Jean Calvin]], també protestant, creant el moviment [[calvinista]].''<ref name=":2" />  

Així s’afrontaren calvinistes (o [[hugonots]]) contra catòlics en vuit guerres que els andorrans van viure de prop. Primerament perquè del costat urgellenc el copríncep és catòlic, segon perquè mentre va canviant de mans el títol de copríncep a França, [[Bearn]] i el [[Llenguadoc]] reben influència calvinista. [[Regne de Navarra|Navarra]], que també serà copríncep, es proclama màxima impulsora del protestantisme. Andorra és doncs considerada com un feu calvinista i les tropes hugonots entren al país per saquejar esglésies. El Consell de la Terra va haver de demanar als [[comtes de Foix]] el cessament de les incursions hugonots. Les esglésies St. Serni de Canillo i St. Esteve d’Andorra la Vella en van sortir greument afectades. Per als andorrans els hugonots eren gent indesitjable que qualificaven de “plaga”. La primera resposta del catolicisme fou el [[Concili de Trento]] (on es va gestar la contra-reforma) que va establir l’any 1611 l’obligatorietat de les visites pastorals a les parròquies andorranes per part dels bisbes, així com l’obligació per als rectors de cada parròquia de portar llibres de registre de batejos, matrimonis i defuncions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}  

Així s’afrontaren calvinistes (o [[hugonots]]) contra catòlics en vuit guerres que els andorrans van viure de prop. Primerament perquè del costat urgellenc el copríncep és catòlic, segon perquè mentre va canviant de mans el títol de copríncep a França, [[Bearn]] i el [[Llenguadoc]] reben influència calvinista. [[Regne de Navarra|Navarra]], que també serà copríncep, es proclama màxima impulsora del protestantisme. Andorra és doncs considerada com un feu calvinista i les tropes hugonots entren al país per saquejar esglésies. El Consell de la Terra va haver de demanar als [[comtes de Foix]] el cessament de les incursions hugonots. Les esglésies St. Serni de Canillo i St. Esteve d’Andorra la Vella en van sortir greument afectades. Per als andorrans els hugonots eren gent indesitjable que qualificaven de “plaga”. La primera resposta del catolicisme fou el [[Concili de Trento]] (on es va gestar la contra-reforma) que va establir l’any 1611 l’obligatorietat de les visites pastorals a les parròquies andorranes per part dels bisbes, així com l’obligació per als rectors de cada parròquia de portar llibres de registre de batejos, matrimonis i defuncions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}  

La segona resposta fou el [[Tribunal de la Inquisició]]. Va ser restablert durant els reis catòlics sota el nom de [[Tribunal del Sant Ofici]]. Arribats a Felip II, la cancelleria episcopal rep acusacions que apuntaven que els andorrans venien cavalls “luterans”. En el pretext que hi havia massa presència d'hugonots a Occitània i alta proliferació d’afers de [[bruixeria]] a Andorra, el bisbe d’Urgell introdueix el ''Tribunal de la Inquisició de les Vall''s. Hi ha andorrans que van celebrar aquesta decisió perquè permetia eliminar hugonots, tal com en deixa constància al Manual Digest. Però el Consell General en particular va veure en la Inquisició una forma de castellanitzar el país i una intromissió en els afers andorrans.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 238, 239}} En va demanar fins i tot la reducció dels membres al bisbe, o de no apel·lar mai els sometents a canvi de tributs o privilegis. Els oficials calvinistes del rei francès el van advertir del perill per a França de l’actuació d’aquest tribunal. L’any 1601, finalment, Enric IV de França i copríncep d’Andorra, en va prohibir l’actuació per dos motius: vulnera la independència del país i la decisió fou presa unilateralment. Efectivament, el pariatge estableix que tota mena de decisió sobre Andorra s’ha de prendre de manera conjunta entre coprínceps i mai unilateralment. Llavors França, a part d'acusar els andorrans de no haver evitat la introducció del tribunal, va autoritzar els veguers i batlles a tractar els delictes de religió mitjançant el Tribunal de Corts. Andorra es dotava així d’una altra institució: la justícia; poc justa perquè era una espècie de  tribunal inquisitiu andorrà camuflat sota un altre nom. El tribunal fou responsable de la caça de bruixes. Com que es creia que les zones de muntanya eren el refugi natural i lloc de trobada de les bruixes, a Andorra la denúncia per casos de bruixeria tampoc va faltar.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 108, 109}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 238, 239}}   

La segona resposta fou el [[Tribunal de la Inquisició]]. Va ser restablert durant els reis catòlics sota el nom de [[Tribunal del Sant Ofici]]. Arribats a Felip II, la cancelleria episcopal rep acusacions que apuntaven que els andorrans venien cavalls “luterans”. Amb el pretext que hi havia massa presència d'hugonots a Occitània i alta proliferació d’afers de [[bruixeria]] a Andorra, el bisbe d’Urgell introdueix el ''Tribunal de la Inquisició de les Vall''s. Hi ha andorrans que van celebrar aquesta decisió perquè permetia eliminar hugonots, tal com en deixa constància al Manual Digest. Però el Consell General en particular va veure en la Inquisició una forma de castellanitzar el país i una intromissió en els afers andorrans.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 238, 239}} En va demanar fins i tot la reducció dels membres al bisbe, o de no apel·lar mai els sometents a canvi de tributs o privilegis. Els oficials calvinistes del rei francès el van advertir del perill per a França de l’actuació d’aquest tribunal. L’any 1601, finalment, Enric IV de França i copríncep d’Andorra, en va prohibir l’actuació per dos motius: vulnera la independència del país i la decisió fou presa unilateralment. Efectivament, el pariatge estableix que tota mena de decisió sobre Andorra s’ha de prendre de manera conjunta entre coprínceps i mai unilateralment. Llavors França, a part d'acusar els andorrans de no haver evitat la introducció del tribunal, va autoritzar els veguers i batlles a tractar els delictes de religió mitjançant el Tribunal de Corts. Andorra es dotava així d’una altra institució: la justícia; poc justa perquè era una espècie de  tribunal inquisitiu andorrà camuflat sota un altre nom. El tribunal fou responsable de la caça de bruixes. Com que es creia que les zones de muntanya eren el refugi natural i lloc de trobada de les bruixes, a Andorra la denúncia per casos de bruixeria tampoc va faltar.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 108, 109}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 238, 239}}   

Al [[Manual Digest]] s’hi explica com s’utilitzava la bruixeria per eliminar gent contrària a la “moralitat catòlica”. [[Canillo]] i [[Ordino]] són les parròquies on més bruixes s’han registrat. Es torturaven i després es cremaven a la “curia” de la [[Casa de la Vall]]. El [[roc de les Bruixes|''roc de les Bruixes'']], és  a dir, les restes arqueològiques d’escrits prehistòrics de l’Edat del Bronze, si va prendre aquest nom, és precisament perquè es pensava que era allà on es reunien. Un altre possible lloc de reunió fou el ''Barranc dels Dimonis ''a St. Julià de Lòria. Els andorrans creien que la vigília de St. Joan era el moment de màxima bruixeria. Pensaven que a l’[[Estany d'Engolasters|estany d’Engolasters]] s’hi concentraven reunions importants de bruixes on  proliferaven rituals de dansa “desenfrenats” a cos nu donant-se “cops ben forts darreres en darreres”. Pensaven que si algú s’hi apropava i elles descobrien l’intrús, eren capaces de convertir-los en “gatassos negres”. També es creia que per ser bruixa a Andorra “t’havien de canviar el cor del costat dret” o no haver fet “la migdiada”. A la nit de St. Joan, segons la llegenda, es matava sempre una dona a Andorra per verificar si tenia el cor del costat dret o esquerra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}   

Al [[Manual Digest]] s’hi explica com s’utilitzava la bruixeria per eliminar gent contrària a la “moralitat catòlica”. [[Canillo]] i [[Ordino]] són les parròquies on més bruixes s’han registrat. Es torturaven i després es cremaven a la “curia” de la [[Casa de la Vall]]. El [[roc de les Bruixes|''roc de les Bruixes'']], és  a dir, les restes arqueològiques d’escrits prehistòrics de l’Edat del Bronze, si va prendre aquest nom, és precisament perquè es pensava que era allà on es reunien. Un altre possible lloc de reunió fou el ''Barranc dels Dimonis ''a St. Julià de Lòria. Els andorrans creien que la vigília de St. Joan era el moment de màxima bruixeria. Pensaven que a l’[[Estany d'Engolasters|estany d’Engolasters]] s’hi concentraven reunions importants de bruixes on  proliferaven rituals de dansa “desenfrenats” a cos nu donant-se “cops ben forts darreres amb darreres”. Pensaven que si algú s’hi apropava i elles descobrien l’intrús, eren capaces de convertir-los en “gatassos negres”. També es creia que per ser bruixa a Andorra “t’havien de canviar el cor del costat dret” o no haver fet “la migdiada”. A la nit de St. Joan, segons la llegenda, es matava sempre una dona a Andorra per verificar si tenia el cor del costat dret o esquerra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}   

A aquesta persecució s’hi va afegir el fenomen del [[bandolerisme]]. Les guerres van provocar fam i misèria entre la població més desafavorida, majoritàriament rural, i Andorra era una societat ruralitzada. La gent va dedicar-se doncs al bandolerisme per sobreviure. La Inquisició fins i tot va acusar protestants de ser bandolers vist que aquests no sempre gaudien de bona fama; es consideraven delinqüents. L’any 1617, per exemple, un andorrà, Bernat Gastó de Fontaneda, va ser acusat de bandoler. És molt probable que els bandolers d’Andorra fossin protestants que fugien de la inquisició espanyola o francesa. Els andorrans van organitzar-se per combatre aquest fenomen. Van crear el “[[sometent]]”, un exèrcit d’homes que havien de protegir el bestiar i les collites (encara segueix en vigor i se’l considera com “l’exèrcit andorrà”, però mai més ha estat utilitzat). Si els sometents trobaven algú, el sotmetien al Tribunal de Corts. L’any 1583, per exemple, l’andorrà Jaume Guitar va ser detingut en una trentena de bandolers més, i després condemnat a mort pel Tribunal de Corts tot i haver declarat que “volia tenir una vida més interessant”.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 42}}

A aquesta persecució s’hi va afegir el fenomen del [[bandolerisme]]. Les guerres van provocar fam i misèria entre la població més desafavorida, majoritàriament rural, i Andorra era una societat ruralitzada. La gent va dedicar-se doncs al bandolerisme per sobreviure. La Inquisició fins i tot va acusar protestants de ser bandolers vist que aquests no sempre gaudien de bona fama; es consideraven delinqüents. L’any 1617, per exemple, un andorrà, Bernat Gastó de Fontaneda, va ser acusat de bandoler. És molt probable que els bandolers d’Andorra fossin protestants que fugien de la inquisició espanyola o francesa. Els andorrans van organitzar-se per combatre aquest fenomen. Van crear el “[[sometent]]”, un exèrcit d’homes que havien de protegir el bestiar i les collites (encara segueix en vigor i se’l considera com “l’exèrcit andorrà”, però mai més ha estat utilitzat). Si els sometents trobaven algú, el sotmetien al Tribunal de Corts. L’any 1583, per exemple, l’andorrà Jaume Guitar va ser detingut amb una trentena de bandolers més, i després condemnat a mort pel Tribunal de Corts tot i haver declarat que “volia tenir una vida més interessant”.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=44, 45, 47, 48, 50}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 42}}

===Segles XVII i XVIII===

===Segles XVII i XVIII===

Si econòmicament les [[Era de les exploracions|exploracions]] i la [[Colonització europea d'Amèrica|colonització]] no van tenir cap mena de repercussió sobre Andorra, políticament van ser l’element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perquè d’això cal passar per la casella [[Guerra franco-espanyola (1635-1659)|guerra franco-espanyola]] del 1635-1659, [[Guerra de Successió Espanyola]] i [[Guerra dels Segadors]], a més del casament entre el rei catalanoaragonès i la reina castellana. La successió de tots aquests conflictes porten a un perill gens menyspreable per als andorrans: la pèrdua de la seva sobirania, o el que és el mateix, la seva independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguin consolidar les seves pròpies institucions de por de perdre el coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 228}}  

Si econòmicament les [[Era de les exploracions|exploracions]] i la [[Colonització europea d'Amèrica|colonització]] no van tenir cap mena de repercussió sobre Andorra, políticament van ser l’element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perquè d’això cal passar per la casella [[Guerra franco-espanyola (1635-1659)|guerra franco-espanyola]] del 1635-1659, [[Guerra de Successió Espanyola]] i [[Guerra dels Segadors]], a més del casament entre el rei catalanoaragonès i la reina castellana. La successió de tots aquests conflictes porten a un perill gens menyspreable per als andorrans: la pèrdua de la seva sobirania, o el que és el mateix, la seva independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguin consolidar les seves pròpies institucions de por de perdre el coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 228}}  

''Les exploracions van ajudar a enriquir monarquies, com el [[Regne de França]] i el [[Regne de Castella i Lleó|Regne de Castella]], de tal manera que allò que va començar per descobertes es va transformar ràpidament en el desig de crear estats hegemònics en poder internacional. Així, sigui França o Castella, iniciaran un procés de colonització per atènyer aquest objectiu. L’any 1469 la reina de Castella, [[Isabel la catòlica|Isabel la Catòlica]], i el rei d’Aragó, [[Ferran el Catòlic]], s’uneixen en matrimoni materialitzant d’aquesta manera l’ambició hegemònica de Castella. Fou un casament de caràcter importantíssim, ja que a partir d’aquest moment el regne catalanoaragonès va perdent cada cop més força davant de Castella que esdevé una potència econòmica i política a Europa gràcies a les seves possessions llatinoamericanes, així com l’herència d’imperis europeus. Per molt que Catalunya hagués guardat les seves institucions, moneda i llengua, i que de fet es parlés de [[Les Espanyes]], el cert és que Catalunya està perdent la seva independència. La mort d’Isabel la Catòlica inicia un procés complex de successió que acaba en el domini d’Holanda o el [[Sacre Imperi Germànic]]. El Regne d’Espanya esdevé llavors una efectiva potència hegemònica que no trigarà a rivalitzar en França.''<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/03/16/ferran-el-catolic/|títol = Ferran el Catòlic, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/reis-catolics/|títol = Reis catòlics, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}  

''Les exploracions van ajudar a enriquir monarquies, com el [[Regne de França]] i el [[Regne de Castella i Lleó|Regne de Castella]], de tal manera que allò que va començar per descobertes es va transformar ràpidament en el desig de crear estats hegemònics amb poder internacional. Així, sigui França o Castella, iniciaran un procés de colonització per atènyer aquest objectiu. L’any 1469 la reina de Castella, [[Isabel la catòlica|Isabel la Catòlica]], i el rei d’Aragó, [[Ferran el Catòlic]], s’uneixen en matrimoni materialitzant d’aquesta manera l’ambició hegemònica de Castella. Fou un casament de caràcter importantíssim, ja que a partir d’aquest moment el regne catalanoaragonès va perdent cada cop més força davant de Castella que esdevé una potència econòmica i política a Europa gràcies a les seves possessions llatinoamericanes, així com l’herència d’imperis europeus. Per molt que Catalunya hagués guardat les seves institucions, moneda i llengua, i que de fet es parlés de [[Les Espanyes]], el cert és que Catalunya està perdent la seva independència. La mort d’Isabel la Catòlica inicia un procés complex de successió que acaba amb el domini d’Holanda o el [[Sacre Imperi Germànic]]. El Regne d’Espanya esdevé llavors una efectiva potència hegemònica que no trigarà a rivalitzar amb França.''<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/03/16/ferran-el-catolic/|títol = Ferran el Catòlic, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/reis-catolics/|títol = Reis catòlics, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}  

L’any 1635 esclata així la guerra entre els dos regnes tenint els [[Pirineus]] com a escenari. Els catalans es neguen a col·laborar en el rei espanyol en resposta a la pèrdua de la seva sobirania. Una revolta que dóna pas a la [[Guerra dels Segadors]]. Els andorrans van donar suport als catalans. L’any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel [[canonge]] de la [[Seu d’Urgell]], Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], rei de França i copríncep d’Andorra. Aquesta situació obliga Pau Duran, [[Bisbe d'Urgell|bisbe d’Urgell]] i defensor de Castella, a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l’any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedés sota ordre d’un sol senyor. En conseqüència, Andorra ha de pagar [[tributs]], allotjar i mantenir tropes franceses. El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions, sense èxit. La presència d’aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. També va comportar que França i Catalunya demanessin homes andorrans per reforçar les tropes catalanes i franceses. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Carles d'Àustria la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer [[transhumància]] entre Catalunya i Andorra. Les guerres van afectar severament l'economia del país. El rei va atorgar-ho provocant confrontació franco-espanyola. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, però Catalunya perd la [[Catalunya Nord]] que passa a mans franceses. Com a represàlia França no va dubtar en imposar fortes sancions econòmiques als andorrans sota pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a Catalunya Nord. Les sancions van augmentar fins que el Consell de la Terra va veure’s obligat a demanar crèdit als focs més adinerats. Mentrestant, el [[Principat de Catalunya]] retorna l’autoritat al rei castellà, [[Felip IV de Castella|Felip IV]], i Joan Manel d’Espinosa, bisbe de la Seu d’Urgell, recupera el seient restablint el coprincipat. Però l’any 1691 esclata novament la guerra entre França i Espanya que torna a tenir els Pirineus com a escenari posant de nou en perill la sobirania andorrana. En aquest esclat les autoritats del país són obligades a lliurar queviures per al manteniment de les tropes franceses; tot i que els privilegis cedits no ho permeten. A més, entren tropes espanyoles a St. Julià per foragitar soldats francesos.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 112, 113, 130, 131}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 239, 240, 243}}

L’any 1635 esclata així la guerra entre els dos regnes tenint els [[Pirineus]] com a escenari. Els catalans es neguen a col·laborar amb el rei espanyol en resposta a la pèrdua de la seva sobirania. Una revolta que dóna pas a la [[Guerra dels Segadors]]. Els andorrans van donar suport als catalans. L’any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel [[canonge]] de la [[Seu d’Urgell]], Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], rei de França i copríncep d’Andorra. Aquesta situació obliga Pau Duran, [[Bisbe d'Urgell|bisbe d’Urgell]] i defensor de Castella, a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l’any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedés sota ordre d’un sol senyor. En conseqüència, Andorra ha de pagar [[tributs]], allotjar i mantenir tropes franceses. El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions, sense èxit. La presència d’aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. També va comportar que França i Catalunya demanessin homes andorrans per reforçar les tropes catalanes i franceses. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Carles d'Àustria la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer [[transhumància]] entre Catalunya i Andorra. Les guerres van afectar severament l'economia del país. El rei va atorgar-ho provocant confrontació franco-espanyola. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, però Catalunya perd la [[Catalunya Nord]] que passa a mans franceses. Com a represàlia França no va dubtar en imposar fortes sancions econòmiques als andorrans sota pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a Catalunya Nord. Les sancions van augmentar fins que el Consell de la Terra va veure’s obligat a demanar crèdit als focs més adinerats. Mentrestant, el [[Principat de Catalunya]] retorna l’autoritat al rei castellà, [[Felip IV de Castella|Felip IV]], i Joan Manel d’Espinosa, bisbe de la Seu d’Urgell, recupera el seient restablint el coprincipat. Però l’any 1691 esclata novament la guerra entre França i Espanya que torna a tenir els Pirineus com a escenari posant de nou en perill la sobirania andorrana. En aquest esclat les autoritats del país són obligades a lliurar queviures per al manteniment de les tropes franceses; tot i que els privilegis cedits no ho permeten. A més, entren tropes espanyoles a St. Julià per foragitar soldats francesos.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 112, 113, 130, 131}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 239, 240, 243}}

[[File:DecretNovaPlanta.png|thumb|311x311px|Portada del Decret de Nova Planta.]]

[[File:DecretNovaPlanta.png|thumb|311x311px|Portada del Decret de Nova Planta.]]

''L’any 1700 mor [[Carles II de Castella|Carles II]], rei de Castella i Aragó, sense descendència. Aquesta situació significa l’extinció de la [[Casa d'Àustria|casa d’Àustria]] a Les Espanyes i motiva la proclamació de [[Felip d'Anjou|Felip d’Anjou]] (nét de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia francesa dels [[Borbons]], com a [[Felip V de Castella|Felip V de Castella i Aragó]]. Aquest canvi dinàstic no està ben vist a Catalunya perquè és un pas més per eliminar la sobirania catalana. L’any 1705 el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca es revolten, ajudats per les tropes angleses, contra Felip V de Borbó i proclamen rei a l’arxiduc [[Carles d’Àustria]]. S’inicia una nova guerra, la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]], que enfronta castellans i francesos contra catalanoaragonesos i anglesos.''<ref name=":3">{{Ref-web|url = http://www.xtec.cat/web/centres/celebracions/2013/1714|títol = Commemoració del Tricentenari, lloc web xtec.cat|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 233, 234}}  

''L’any 1700 mor [[Carles II de Castella|Carles II]], rei de Castella i Aragó, sense descendència. Aquesta situació significa l’extinció de la [[Casa d'Àustria|casa d’Àustria]] a Les Espanyes i motiva la proclamació de [[Felip d'Anjou|Felip d’Anjou]] (nét de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia francesa dels [[Borbons]], com a [[Felip V de Castella|Felip V de Castella i Aragó]]. Aquest canvi dinàstic no està ben vist a Catalunya perquè és un pas més per eliminar la sobirania catalana. L’any 1705 el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca es revolten, ajudats per les tropes angleses, contra Felip V de Borbó i proclamen rei a l’arxiduc [[Carles d’Àustria]]. S’inicia una nova guerra, la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]], que enfronta castellans i francesos contra catalanoaragonesos i anglesos.''<ref name=":3">{{Ref-web|url = http://www.xtec.cat/web/centres/celebracions/2013/1714|títol = Commemoració del Tricentenari, lloc web xtec.cat|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 233, 234}}  

Andorra simpatitza en l’arxiduc Carles d’Àustria o Carles III. Oficialment, en canvi, simpatitza en França pel fet de l’associació del rei al coprincipat. Però l’any 1714 l’arxiduc és proclamat emperador de l’imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona caralanoaragonesa. [[Regne Unit|Anglaterra]] retira el suport i [[Barcelona]] és assetjada i ocupada per les tropes de [[Felip V de Borbó]], fet que posa fi a la guerra; l’11 de setembre Barcelona capitula. Avui la data ha esdevingut el dia nacional de Catalunya, és a dir, la [[Diada de Catalunya]]. L’any 1716 Felip V promulga el [[Decret de Nova Planta]] als territoris catalans pel qual s’aboleixen les institucions i sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i imposa el castellà com a única llengua. Andorra viu aquesta situació en recel, ja que els andorrans simpatitzaven en Catalunya. És en aquest context polític que sorgeixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}  

Andorra simpatitza amb l’arxiduc Carles d’Àustria o Carles III. Oficialment, en canvi, simpatitza amb França pel fet de l’associació del rei al coprincipat. Però l’any 1714 l’arxiduc és proclamat emperador de l’imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona caralanoaragonesa. [[Regne Unit|Anglaterra]] retira el suport i [[Barcelona]] és assetjada i ocupada per les tropes de [[Felip V de Borbó]], fet que posa fi a la guerra; l’11 de setembre Barcelona capitula. Avui la data ha esdevingut el dia nacional de Catalunya, és a dir, la [[Diada de Catalunya]]. L’any 1716 Felip V promulga el [[Decret de Nova Planta]] als territoris catalans pel qual s’aboleixen les institucions i sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i imposa el castellà com a única llengua. Andorra viu aquesta situació amb recel, ja que els andorrans simpatitzaven amb Catalunya. És en aquest context polític que sorgeixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}  

Andorra ha vist com Catalunya perdia la seva sobirania i com l’imposen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies.<ref name=":3" />{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 235, 234, 249}} De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l’ha perduda Catalunya, el país reacciona perquè de fet el rei castellà és nét del rei francès, copríncep alhora d’Andorra. El problema és que la reacció comportarà declarar-se neutre. El motiu va donar-se l’any 1728 quan el rei espanyol va ordenar l’anul·lació de concessions duaneres a Catalunya. Això vol dir que tot producte que entrés a Catalunya, sigui andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor i això era un perill pels productes andorrans que se suposa que havien de ser més barats. El Consell de la Terra va iniciar doncs negociacions que van finalitzar en la [[Sentència de Manutenció]] que anul·lava aquest 10% exclusivament sobre els productes andorrans. A canvi, Andorra es mantenia neutra. De fet, durant el procés de negociació Andorra va jugar aquesta carta. D’un altre costat, al 1748 el Consell de la Terra demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del [[Manual Digest]]<nowiki/> que és un memoràndum sobre l’origen històric d’Andorra i de la seva situació jurisdiccional, per tal de dotar de coneixements als representants polítics dels andorrans per si en algun moment, el país hagués de fer front a la ingerència espanyola. El memoràndum es compon de 6 llibres en què es descriu la [[geografia]], [[història]], [[institucions]] d’Andorra, càrrecs polítics, [[justícia]],... Hi apunta els [[usos]], [[costums]] i privilegis i conclou en una sèrie de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposada com a regla de conducta. Les màximes del Manual Digest expressen justament la inquietud dels andorrans pel manteniment de la neutralitat d’Andorra envers els conflictes sorgits als estats veïns, però també la inquietud sobre l’actitud centralitzadora de Castella i França. El Manual Digest, a vegades, fa prova de servilisme de cara a Lluís XIV, probablement per evitar la intrusió de la corona espanyola sobre Andorra: "el major, el més magnífic, el més poderós, el dels millors consellers, el de més gran cor, que s'ha conegut al món, després del rei Salomó, i ho dic com ho sento, sense cap mena d'hipèrbole".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}} En aquesta mateixa línia es va redactar un altre memoràndum, més aviat un costumari en 6 llibres, on es torna a abordar les institucions, privilegis, geografia o consenyoria d’Andorra. Es tracta del [[Politar andorrà]], publicat el 1763, en el qual l’autor, Antoni Puig, que va ser rector d’Escaldes, reflecteix la preocupació per dotar de coneixements els “homes públics d’Andorra”. Les dues obres han estat d’importància capital, ja que no només reflecteixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sinó que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una altra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de'' Llibres de Privilegis'' que són dos llibres en què al primer s’hi recull els privilegis andorrans atorgats pels reis catalanoaragonesos, i l’altre és el recull dels drets concedits pels comtes de Foix. Un cop més la intenció és posar per escrit tot allò que fa d’Andorra el que avui denominem en el nom de nació. L'acció més decisiva per evitar que Espanya s'annexionés Andorra vingué del bisbe d'Urgell que intentà a partir del Decret de Nova Planta l'annexió. L'any 1728, per exemple, adreça una carta a les autoritats borbòniques on s'hi explica que "l'abolició dels privilegis de Catalunya no tenen cap mena de connexió en els concedits a les valls" vist que Andorra té dos coprínceps. L’absència de les guerres i revoltes, fins l’esclat de la revolució francesa, aporten un període d’estabilitat i tranquil·litat al país afavorint el creixement econòmic i social. És aquesta estabilitat que evitarà la pèrdua del coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 133}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}}

Andorra ha vist com Catalunya perdia la seva sobirania i com l’imposen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies.<ref name=":3" />{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 235, 234, 249}} De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l’ha perduda Catalunya, el país reacciona perquè de fet el rei castellà és nét del rei francès, copríncep alhora d’Andorra. El problema és que la reacció comportarà declarar-se neutre. El motiu va donar-se l’any 1728 quan el rei espanyol va ordenar l’anul·lació de concessions duaneres a Catalunya. Això vol dir que tot producte que entrés a Catalunya, sigui andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor i això era un perill pels productes andorrans que se suposa que havien de ser més barats. El Consell de la Terra va iniciar doncs negociacions que van finalitzar amb la [[Sentència de Manutenció]] que anul·lava aquest 10% exclusivament sobre els productes andorrans. A canvi, Andorra es mantenia neutra. De fet, durant el procés de negociació Andorra va jugar aquesta carta. D’un altre costat, al 1748 el Consell de la Terra demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del [[Manual Digest]]<nowiki/> que és un memoràndum sobre l’origen històric d’Andorra i de la seva situació jurisdiccional, per tal de dotar de coneixements als representants polítics dels andorrans per si en algun moment, el país hagués de fer front a la ingerència espanyola. El memoràndum es compon de 6 llibres en què es descriu la [[geografia]], [[història]], [[institucions]] d’Andorra, càrrecs polítics, [[justícia]],... Hi apunta els [[usos]], [[costums]] i privilegis i conclou amb una sèrie de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposada com a regla de conducta. Les màximes del Manual Digest expressen justament la inquietud dels andorrans pel manteniment de la neutralitat d’Andorra envers els conflictes sorgits als estats veïns, però també la inquietud sobre l’actitud centralitzadora de Castella i França. El Manual Digest, a vegades, fa prova de servilisme de cara a Lluís XIV, probablement per evitar la intrusió de la corona espanyola sobre Andorra: "el major, el més magnífic, el més poderós, el dels millors consellers, el de més gran cor, que s'ha conegut al món, després del rei Salomó, i ho dic com ho sento, sense cap mena d'hipèrbole".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}} En aquesta mateixa línia es va redactar un altre memoràndum, més aviat un costumari en 6 llibres, on es torna a abordar les institucions, privilegis, geografia o consenyoria d’Andorra. Es tracta del [[Politar andorrà]], publicat el 1763, en el qual l’autor, Antoni Puig, que va ser rector d’Escaldes, reflecteix la preocupació per dotar de coneixements els “homes públics d’Andorra”. Les dues obres han estat d’importància capital, ja que no només reflecteixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sinó que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una altra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de'' Llibres de Privilegis'' que són dos llibres en què al primer s’hi recull els privilegis andorrans atorgats pels reis catalanoaragonesos, i l’altre és el recull dels drets concedits pels comtes de Foix. Un cop més la intenció és posar per escrit tot allò que fa d’Andorra el que avui denominem amb el nom de nació. L'acció més decisiva per evitar que Espanya s'annexionés Andorra vingué del bisbe d'Urgell que intentà a partir del Decret de Nova Planta l'annexió. L'any 1728, per exemple, adreça una carta a les autoritats borbòniques on s'hi explica que "l'abolició dels privilegis de Catalunya no tenen cap mena de connexió amb els concedits a les valls" vist que Andorra té dos coprínceps. L’absència de les guerres i revoltes, fins l’esclat de la revolució francesa, aporten un període d’estabilitat i tranquil·litat al país afavorint el creixement econòmic i social. És aquesta estabilitat que evitarà la pèrdua del coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 133}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}}

====La consolidació de les institucions andorranes====

====La consolidació de les institucions andorranes====

Al segle XVI el Consell de la Terra es defineix i s’estructura quant a la seva composició, organització i competències. El sistema de coprincipat, per la seva banda, adquireix una altra dimensió, ja que el país esdevé possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Aquest trencament en el sistema feudal, permet el desenvolupament de les institucions andorranes que, endemés, provaran de reforçar-se després de la capitulació catalana. Així, el Consell de la Terra esdevé l’eix vertebrador d’Andorra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}

Al segle XVI el Consell de la Terra es defineix i s’estructura quant a la seva composició, organització i competències. El sistema de coprincipat, per la seva banda, adquireix una altra dimensió, ja que el país esdevé possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Aquest trencament amb el sistema feudal, permet el desenvolupament de les institucions andorranes que, endemés, provaran de reforçar-se després de la capitulació catalana. Així, el Consell de la Terra esdevé l’eix vertebrador d’Andorra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}

Es va decidir doncs que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se en 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any en una durada del càrrec d’un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l’any següent).{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}}  

Es va decidir doncs que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se amb 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any amb una durada del càrrec d’un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l’any següent).{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}}  

<center>

<center>

|}</center>

|}</center>

El Consell de la Terra també gestiona i defensa els interessos d’Andorra a l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas en els territoris limítrofs obligava el Consell a nomenar un nombre indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la durada del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realitzar viatges a l’exterior, ja sigui per tasques agrícoles o comercials, obliga l’any 1667 a nomenar un mínim de dos síndics que s’han d’ocupar permanentment dels afers d’Andorra. A partir d’aquest moment el càrrec de síndic adquireix una importància política que s’enforteix al llarg dels segles XVIII i XIX.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}}  

El Consell de la Terra també gestiona i defensa els interessos d’Andorra a l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas amb els territoris limítrofs obligava el Consell a nomenar un nombre indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la durada del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realitzar viatges a l’exterior, ja sigui per tasques agrícoles o comercials, obliga l’any 1667 a nomenar un mínim de dos síndics que s’han d’ocupar permanentment dels afers d’Andorra. A partir d’aquest moment el càrrec de síndic adquireix una importància política que s’enforteix al llarg dels segles XVIII i XIX.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}}  

<center>

<center>

Pel que fa la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mitjançant veguers, batlles, jutges d’apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El veguer episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir del 1599 el bisbe d’Urgell concedeix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), un prohom de cada parròquia, de la qual el bisbe escull qui ha d’ocupar el càrrec de batlle episcopal durant un període de tres anys. Pocs anys després el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a jutges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seva sentència pot ser apel·lada davant del jutge d’apel·lacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de jutge d’apel·lacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perquè exerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Aquests aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seva banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Aquest era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 245}}  

Pel que fa la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mitjançant veguers, batlles, jutges d’apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El veguer episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir del 1599 el bisbe d’Urgell concedeix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), un prohom de cada parròquia, de la qual el bisbe escull qui ha d’ocupar el càrrec de batlle episcopal durant un període de tres anys. Pocs anys després el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a jutges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seva sentència pot ser apel·lada davant del jutge d’apel·lacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de jutge d’apel·lacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perquè exerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Aquests aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seva banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Aquest era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 245}}  

Pel que fa l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seves competències. Així, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. A la sessió del Consell Parroquial es comptava en la presència dels propietaris de les cases en estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien després al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} Eren competents en:

Pel que fa l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seves competències. Així, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. A la sessió del Consell Parroquial es comptava amb la presència dels propietaris de les cases amb estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien després al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} Eren competents en:

*L’administració de pastures i boscos comunals,

*L’administració de pastures i boscos comunals,

====Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra====

====Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra====

{{AP|Revolució Francesa}}

{{AP|Revolució Francesa}}

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la [[decapitació]] del rei i copríncep l’any [[1793]]. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una [[Monarquia Absolutista borbònica|monarquia absolutista]] al règim de [[república]] en una [[constitució]] que a més reconeix la [[Declaració Universal dels Drets Humans|Declaració de Drets Humans]]. Així, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa en el temps.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0055146.xml#.VAt8QWMgT8k|títol = Revolució Francesa, Encopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Tots aquests canvis inicialment només van afectar molt de lluny Andorra, però a mesura que s’avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, en una [[societat estamental]] fortament arrelada i en poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tard o d’hora al país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}  

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la [[decapitació]] del rei i copríncep l’any [[1793]]. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una [[Monarquia Absolutista borbònica|monarquia absolutista]] al règim de [[república]] amb una [[constitució]] que a més reconeix la [[Declaració Universal dels Drets Humans|Declaració de Drets Humans]]. Així, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa amb el temps.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0055146.xml#.VAt8QWMgT8k|títol = Revolució Francesa, Encopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Tots aquests canvis inicialment només van afectar molt de lluny Andorra, però a mesura que s’avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, amb una [[societat estamental]] fortament arrelada i amb poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tard o d’hora al país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}  

L’any 1793 es produeix el primer efecte. El [[prefecte]] de l’[[Arieja]] es va negar a cobrar la quèstia que li portaven els andorrans perquè la considerava un impost feudal i [[França]] era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títol de copríncep, estripant (simbòlicament però efectivament) d’aquesta manera per primer cop, després de cinc segles, el [[pariatge]]. Això implicava per al país que quedava exclusivament sota el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sinó també la independència, ja que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un exemple d'aquesta pèrdua de sobirania es va donar l'any 1794 quan un destacament francès va entrar a la frontera franco-andorrana, sense permís i perquè li venia de gust, sota pretext que un parell de joves espanyols els havien robat unes vaques a la Solana del Pas de la Casa (un territori ja disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'aturar l'avançada. Les tropes es van quedar a Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convèncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d’actuació i van haver-se d’esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una sèrie d’arguments per presentar-los al copríncep francès. L’objectiu era de convèncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 44, 45}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 170, 171}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 8, 9}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 43, 42, 41}} Els arguments principals foren:  

L’any 1793 es produeix el primer efecte. El [[prefecte]] de l’[[Arieja]] es va negar a cobrar la quèstia que li portaven els andorrans perquè la considerava un impost feudal i [[França]] era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títol de copríncep, estripant (simbòlicament però efectivament) d’aquesta manera per primer cop, després de cinc segles, el [[pariatge]]. Això implicava per al país que quedava exclusivament sota el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sinó també la independència, ja que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un exemple d'aquesta pèrdua de sobirania es va donar l'any 1794 quan un destacament francès va entrar a la frontera franco-andorrana, sense permís i perquè li venia de gust, sota pretext que un parell de joves espanyols els havien robat unes vaques a la Solana del Pas de la Casa (un territori ja disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'aturar l'avançada. Les tropes es van quedar a Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convèncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d’actuació i van haver-se d’esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una sèrie d’arguments per presentar-los al copríncep francès. L’objectiu era de convèncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 44, 45}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 170, 171}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 8, 9}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 43, 42, 41}} Els arguments principals foren:  

   

   

* que els andorrans veien en disgust la situació creada l’any 1793 en l’abolició de França en el cobrament de la quèstia;  

* que els andorrans veien amb disgust la situació creada l’any 1793 amb l’abolició de França amb el cobrament de la quèstia;  

* que aquesta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;  

* que aquesta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;  

* que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantingut neutralitat en els conflictes franco-espanyols;  

* que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantingut neutralitat amb els conflictes franco-espanyols;  

* que Andorra lamentava haver trencat el vincle en França a causa d'una administració subalterna.

* que Andorra lamentava haver trencat el vincle amb França a causa d'una administració subalterna.

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganxar novament els trossos del pariatge atén més aviat a altres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} L’any 1799 la burgesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsol a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que aviat serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fou gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc després aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francès, així que rebre la notícia que hi havia gent disposada a sotmetre’s a ell en un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L’any 1806 Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restableix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}   

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganxar novament els trossos del pariatge atén més aviat a altres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} L’any 1799 la burgesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsol a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que aviat serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fou gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc després aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francès, així que rebre la notícia que hi havia gent disposada a sotmetre’s a ell amb un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L’any 1806 Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restableix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}   

=====La Bandera d'Andorra=====

=====La Bandera d'Andorra=====

{{AP|Escuts i banderes d'Andorra|Escut d'Andorra|Bandera d'Andorra}}

{{AP|Escuts i banderes d'Andorra|Escut d'Andorra|Bandera d'Andorra}}

[[File:Flag of Andorra 1806.png|thumb|Bandera d'Andorra en els colors medievals.]]

[[File:Flag of Andorra 1806.png|thumb|Bandera d'Andorra amb els colors medievals.]]

[[File:060 Casa de la Vall (Andorra la Vella), antic escut d'Andorra.JPG|thumb|Escut medieval d'Andorra situat a la Casa de la Vall.]]

[[File:060 Casa de la Vall (Andorra la Vella), antic escut d'Andorra.JPG|thumb|Escut medieval d'Andorra situat a la Casa de la Vall.]]

En Napoleó, d’un altre costat, entrem ja en el darrer episodi de la història d’Andorra en l’època moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère esmenta que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolitzar la pertinença d’Andorra al costat francès. Un fet que va perfectament en la línia del desig napoleonista. Aprofitant doncs l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.<ref name=":4">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Portal web andorraantiga.ad, especialitzat en la història d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Amb Napoleó, d’un altre costat, entrem ja en el darrer episodi de la història d’Andorra en l’època moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère esmenta que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolitzar la pertinença d’Andorra al costat francès. Un fet que va perfectament en la línia del desig napoleonista. Aprofitant doncs l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.<ref name=":4">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Portal web andorraantiga.ad, especialitzat en la història d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilitzava una ensenya basada en els colors medievals catalans, verticalment o horitzontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau l’any 1806 quan va dotar Andorra d’una constitució. Però el país mai ha tingut constitució fins al 1934. La hipòtesi més assenyada doncs la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perquè Napoleó així ho va voler per tal de simbolitzar la pertinença del país al copríncep francès. Del 1866 al 1931, es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (vermell i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Aquest també presentava variacions segons el fabricant: català o francès. L’escut, a més, variava molt d’aquell que es pot observar a la casa de la vall. Del 1931 al 1939, la versió horitzontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] perquè per als andorrans simbolitzava el sistema republicà (a Espanya la bandera republicana és horitzontal). Cap al 1939 la bandera ja es presenta en la corona del comte de Foix al mig; tot i que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a 1993 la bandera va ser utilitzada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Però en l’arribada de la segona constitució (1994), el país va decidir mantenir els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarditzat. Andorra va haver d’introduir-hi l’escut perquè els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" />

Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilitzava una ensenya basada en els colors medievals catalans, verticalment o horitzontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau l’any 1806 quan va dotar Andorra d’una constitució. Però el país mai ha tingut constitució fins al 1934. La hipòtesi més assenyada doncs la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perquè Napoleó així ho va voler per tal de simbolitzar la pertinença del país al copríncep francès. Del 1866 al 1931, es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) amb els colors catalans (vermell i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment amb l’escut. Aquest també presentava variacions segons el fabricant: català o francès. L’escut, a més, variava molt d’aquell que es pot observar a la casa de la vall. Del 1931 al 1939, la versió horitzontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] perquè per als andorrans simbolitzava el sistema republicà (a Espanya la bandera republicana és horitzontal). Cap al 1939 la bandera ja es presenta amb la corona del comte de Foix al mig; tot i que hi ha gent que la relaciona amb el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a 1993 la bandera va ser utilitzada indistintament en els dos sentits sense o amb escut. Però amb l’arribada de la segona constitució (1994), el país va decidir mantenir els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarditzat. Andorra va haver d’introduir-hi l’escut perquè els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" />

Pel que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, coprínceps d'Andorra. A la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana pel que fa el quarter esquerrer i el vescomtat de Bearn pel que fa el quarter dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, tots dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en llatí (la unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és a dir, dos coprínceps i una nació. Al llarg de la història d'Andorra aquests tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantir la seva independència, ja que tots tres sempre s'han hagut de posar d'acord perquè una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acord. D'un altre punt de vista, la història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per aquest lema, ja que al cap i a la fi, la unió fa la força.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 39}}

Pel que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, coprínceps d'Andorra. A la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana pel que fa el quarter esquerrer i el vescomtat de Bearn pel que fa el quarter dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, tots dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en llatí (la unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és a dir, dos coprínceps i una nació. Al llarg de la història d'Andorra aquests tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantir la seva independència, ja que tots tres sempre s'han hagut de posar d'acord perquè una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acord. D'un altre punt de vista, la història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per aquest lema, ja que al cap i a la fi, la unió fa la força.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 39}}

== Segle XIX ==

== Segle XIX ==

===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra===

===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra===

[[Archiu:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]]

[[Fitxer:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]]

Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir en la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'' i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perqué va tenir repercussions a tots llocs, a Andorra inclosa. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/imperi-napoleonic/page/2/|títol = Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Formava part del “proyecte anexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 17}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 14}} L’Europa que va caure sota les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L’Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que llavors formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]]. El país va perdre així la seua independència mentres durà la guerra, cosa que comportà problemes en els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tro, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perqué li confirme els privilegis. L’any 1817, per mig d'una real orde, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.

Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos l’anomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', els catalans ''[[Guerra del Francès]]'' i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perquè va tenir repercussions a tots indrets, a Andorra inclosa. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va annexionar-se Catalunya i Andorra.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/imperi-napoleonic/page/2/|títol = Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Formava part del “projecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 17}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 14}} L’Europa que va caure sota les seves mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seva família (Castella) i les possessions aliades.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/imperi-napoleonic/page/3/|títol = Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les annexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L’Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que alhora formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]].<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/12/08/la-guerra-del-frances-la-catalunya-napoleonica/|títol = Guerra del francès: la Catalunya napoleònica, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> El país va perdre així la seva independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes amb els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perquè li confirmi els privilegis. L’any 1817, mitjançant un reial ordre, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 342, 343}}

 

===Repercussions del confrontament espanyol entre absolutistes i liberals===

===Repercussions del confrontament espanyol entre absolutistes i liberals===

A partir de l’any 1820 la monarquia espanyola va veure’s sacsejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Liberalisme espanyol|liberals]]. L’any 1823 el veguer francès, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantenir ben lluny de la sobirania andorrana.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173}} I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tenir-ne el permís, creient-se sobirana d’Andorra. Les [[Guerres Carlines|guerres carlines]] no van millorar la situació. Per explicar esta intromissió cal remuntar-se al 1521 quan la monarquia espanyola demana al Papa d'escollir el bisbe que seurà a la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, doncs, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seues ordres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ja que l'Església quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}   

A partir de l’any 1820 la monarquia espanyola va veure’s sacsejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Liberalisme espanyol|liberals]]. L’any 1823 el veguer francès, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantenir ben lluny de la sobirania andorrana.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173}} I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tenir-ne el permís, creient-se sobirana d’Andorra. Les [[Guerres Carlines|guerres carlines]] no van millorar la situació. Per explicar aquesta intromissió cal remuntar-se al 1521 quan la monarquia espanyola demana al Papa d'escollir el bisbe que seurà a la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, doncs, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seves ordres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ja que l'Església quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}   

''Les guerres carlines són tres guerres civils que es van donar a Espanya a principis del segle XIX i que van tenir com a objecte dos models: el liberalisme i l’absolutisme. S’afrontaven els partidaris de la filla de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]], [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], que volia el liberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defensaven l’absolutisme.''{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}  

''Les guerres carlines són tres guerres civils que es van donar a Espanya a principis del segle XIX i que van tenir com a objecte dos models: el liberalisme i l’absolutisme. S’afrontaven els partidaris de la filla de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]], [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], que volia el liberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defensaven l’absolutisme.''{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}  

A Catalunya la majoria de les ciutats van col·locar-se del cantó liberal, mentre que la població rural, influenciada pel clergat, se situava de l’altra banda. Les comarques frontereres en Andorra, l’[[Seu d'Urgell|Alt d’Urgell]] i el [[Berguedà]], van ser un nucli carlista i escenari de nombrosos enfrontaments. El conflicte va ser doncs traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d’exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bàndols. Es pot afirmar en claredat que el Bisbe d’Urgell, i copríncep d’Andorra, es va posicionar del costat carlista, però no es pot dir en certesa de quin costat es col·locà el poble andorrà. Molts carlistes van utilitzar Andorra com a amagatall, però l’actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173, 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

A Catalunya la majoria de les ciutats van col·locar-se del cantó liberal, mentre que la població rural, influenciada pel clergat, se situava de l’altra banda. Les comarques frontereres amb Andorra, l’[[Seu d'Urgell|Alt d’Urgell]] i el [[Berguedà]], van ser un nucli carlista i escenari de nombrosos enfrontaments. El conflicte va ser doncs traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d’exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bàndols. Es pot afirmar amb claredat que el Bisbe d’Urgell, i copríncep d’Andorra, es va posicionar del costat carlista, però no es pot dir amb certesa de quin costat es col·locà el poble andorrà. Molts carlistes van utilitzar Andorra com a amagatall, però l’actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173, 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

La primera guerra carlina ([[Guerra dels Set Anys|guerra dels set anys]]) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrid enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i sobirania andorrana, a més d’enviar tropes a la recerca de refugiats. L’any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni en un representant del govern espanyol en el qual s’estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” sigui de quin bàndol sigui. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els béns dels qui es prestessin. Tot i així, i en la línia del veguer P. R. Roussillou, [[França]] va intentar mantenir la corona castellana allunyada del país, però sense gaire èxit. El bisbe d’Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans van aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d’Urgell.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}  

La primera guerra carlina ([[Guerra dels Set Anys|guerra dels set anys]]) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrid enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i sobirania andorrana, a més d’enviar tropes a la recerca de refugiats. L’any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni amb un representant del govern espanyol en el qual s’estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” sigui de quin bàndol sigui. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els béns dels qui es prestessin. Tot i així, i en la línia del veguer P. R. Roussillou, [[França]] va intentar mantenir la corona castellana allunyada del país, però sense gaire èxit. El bisbe d’Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans van aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d’Urgell.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}  

La segona guerra carlina ([[guerra dels matiners]]) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrid va ordenar el bloqueig de la frontera i va imposar al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d’aquesta intromissió va dimitir. Esta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el segle.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}  

La segona guerra carlina ([[guerra dels matiners]]) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrid va ordenar el bloqueig de la frontera i va imposar al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d’aquesta intromissió va dimitir. Aquesta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el segle.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}  

Finalment la [[tercera guerra carlina|darrera guerra carlina]] el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar suport al darrer aixecament carlista. L’aixecament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. A més, una de les cases més importants d’Andorra, la casa d’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], va participar-hi. L’exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrid continuava la intromissió importuna sobre Andorra.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

Finalment la [[tercera guerra carlina|darrera guerra carlina]] el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar suport al darrer aixecament carlista. L’aixecament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. A més, una de les cases més importants d’Andorra, la casa d’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], va participar-hi. L’exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrid continuava la intromissió importuna sobre Andorra.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana===

===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana===

[[File:Andorra la Vella al 1920.JPG|thumb|Andorra la Vella l'any 1920]]

[[File:Andorra la Vella al 1920.JPG|thumb|Andorra la Vella l'any 1920]]

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenvolupament espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l’època moderna. L’Andorra del principi del segle XIX va mantenir-se en el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s’industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers. Però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[tèxtil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, però no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del  país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}  

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenvolupament espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l’època moderna. L’Andorra del principi del segle XIX va mantenir-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s’industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers. Però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[tèxtil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, però no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del  país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}  

====La còlera i febre groga: èxode migratori====

====La còlera i febre groga: èxode migratori====

El nombre d’habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un augment significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es redueix. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Avui el país viu una situació molt contrastada, [[Andorra la Vella]] tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], van patir mortalitat infantil. La [[còlera]], per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l’epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que la còlera es transmet per l’aigua. Els andorrans van adreçar-se a la [[Nostra Senyora de Meritxell]] perquè resguardés el país de la còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l’epidèmia marxava. El 1820 el prefecte de l’[[Arieja]] va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, [[Immigració|immigrar]] o [[emigració|emigrar]], i mantenir contactes en barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de [[Besiers]]) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d’andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l’estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del segle XX.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 20 a 32}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 16, 17, 18, 19, 20, 21}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175}}

El nombre d’habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un augment significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es redueix. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Avui el país viu una situació molt contrastada, [[Andorra la Vella]] tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], van patir mortalitat infantil. La [[còlera]], per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l’epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que la còlera es transmet per l’aigua. Els andorrans van adreçar-se a la [[Nostra Senyora de Meritxell]] perquè resguardés el país de la còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l’epidèmia marxava. El 1820 el prefecte de l’[[Arieja]] va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, [[Immigració|immigrar]] o [[emigració|emigrar]], i mantenir contactes amb barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de [[Besiers]]) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d’andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l’estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del segle XX.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 20 a 32}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 16, 17, 18, 19, 20, 21}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175}}

===Reforma des de dalt===

===Reforma des de dalt===

{{AP|Museu Casa d'Areny-Plandolit}}

{{AP|Museu Casa d'Areny-Plandolit}}

La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar en la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, en l’estructura de l’època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era doncs [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l’altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'esta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar amb la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, amb l’estructura de l’època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era doncs [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l’altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d’aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

[[File:Estructura estamental andorrana del segle XIX.png|thumb|Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX|300x300px]]

[[File:Estructura estamental andorrana del segle XIX.png|thumb|Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX|300x300px]]

Paral·lelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d’aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa esta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}  

Paral·lelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d’aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}  

Davant la reiterada negativa del [[Consell General]] a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d’aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar [[Guillem d'Areny-Plandolit]], un foc riquíssim, propietari de fargues i en gran influència política al país. Avui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una veritable mostra del luxe en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'aquest senyor està considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Fou ell que encapçalà la [[Nova Reforma]], és a dir, el document resultant d'aquestes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d’abril del 1866 el bisbe, [[Josep Caixal i Estardé]] hi va decretar a favor a través del decret “''Pla de Reforma''” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 178, 179}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

Davant la reiterada negativa del [[Consell General]] a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d’aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar [[Guillem d'Areny-Plandolit]], un foc riquíssim, propietari de fargues i amb gran influència política al país. Avui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una veritable mostra del luxe en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'aquest senyor està considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Fou ell que encapçalà la [[Nova Reforma]], és a dir, el document resultant d'aquestes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d’abril del 1866 el bisbe, [[Josep Caixal i Estardé]] hi va decretar a favor a través del decret “''Pla de Reforma''” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 178, 179}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

*dret a vot a tots els caps de casa sense diferències

*dret a vot a tots els caps de casa sense diferències

*creació del càrrec de comissionat de poble en la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals  

*creació del càrrec de comissionat de poble amb la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals  

*renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys

*renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys

*incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú

*incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú

====El Mònaco andorrà====

====El Mònaco andorrà====

El [[Mònaco|Principat de Mònaco]], un petit [[país]] governat per un príncep que gaudia d’independència envers [[França]], però que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats en la seva sobirania, es va presentar com l’exemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per crear carreteres que permetin l’accés a un país fins ara únicament accessible en mula o cavall. L’octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d’Areny-Plandolit que havia d'exercir de mediador en la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, així com millorar tots els camins escaients. El Consell General va voler que la companyia diposités un dipòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58}}<ref name=":5">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/els-casinos-a-andorra.html|títol = "Els casinos a Andorra", article del lloc web especialitzat en història d'Andorra www.andorraantiga.com|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

El [[Mònaco|Principat de Mònaco]], un petit [[país]] governat per un príncep que gaudia d’independència envers [[França]], però que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats amb la seva sobirania, es va presentar com l’exemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per crear carreteres que permetin l’accés a un país fins ara únicament accessible amb mula o cavall. L’octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d’Areny-Plandolit que havia d'exercir de mediador amb la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, així com millorar tots els camins escaients. El Consell General va voler que la companyia diposités un dipòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58}}<ref name=":5">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/els-casinos-a-andorra.html|títol = "Els casinos a Andorra", article del lloc web especialitzat en història d'Andorra www.andorraantiga.com|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

Però el projecte va fracassar. Primerament perquè les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular en la concessió del joc i va decidir construir el casino a la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, a més, patia litigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no van servir de res perquè els coprínceps van intervenir tan bon punt es van assabentar de la iniciativa i van prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ja que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seues esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un capritx de la classe dirigent, però una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar aquesta decisió perquè implicava l’emigració cap a l’exterior. Per la qual cosa, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58, 59}}<ref name=":5" />{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

Però el projecte va fracassar. Primerament perquè les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular amb la concessió del joc i va decidir construir el casino a la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, a més, patia litigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no van servir de res perquè els coprínceps van intervenir tan bon punt es van assabentar de la iniciativa i van prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ja que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seves esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un capritx de la classe dirigent, però una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar aquesta decisió perquè implicava l’emigració cap a l’exterior. Per la qual cosa, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58, 59}}<ref name=":5" />{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

===Reforma des de baix===

===Reforma des de baix===

[[File:Revolució de 1881 d'Andorra.jpg|thumb|Pintura i portada del llibre ''Revolució de 1881'' de l'Editorial Andorrana|left]]

[[File:Revolució de 1881 d'Andorra.jpg|thumb|Pintura i portada del llibre ''Revolució de 1881'' de l'Editorial Andorrana|left]]

El 8 de desembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el suport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seva família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, metge de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular en el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, però finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, després de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris, es va arribar a un acord conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L’acord va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bàndols i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l’amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jutjar i condemnar els revolucionaris. Un gran nombre va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independitzar de França i del bisbe l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en aquest nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, aquest cop no perquè el copríncep hi estigués en contra, ja que després de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar suport al projecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "rentadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paradisos fiscals. En canvi, sí que es va legalitzar la loteria i les apostes. Però com que el projecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}

El 8 de desembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i amb el suport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seva família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, metge de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, però finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, després de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris, es va arribar a un acord conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L’acord va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bàndols i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l’amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jutjar i condemnar els revolucionaris. Un gran nombre va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independitzar de França i del bisbe l’any 1993 amb la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en aquest nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, aquest cop no perquè el copríncep hi estigués en contra, ja que després de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar suport al projecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "rentadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paradisos fiscals. En canvi, sí que es va legalitzar la loteria i les apostes. Però com que el projecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.324.cat/noticia/1673055/catalunya/La-Generalitat-es-reuneix-a-Las-Vegas-amb-Sheldon-Adelson-per-convencer-lo-que-inverteixi-a-Catalunya|títol = La Generalitat es reuneix a Las Vegas amb Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi a Catalunya|consulta = |llengua = |editor = |data = (31-03-12, Canal 324)}}</ref>

====La Qüestió d'Andorra====

====La Qüestió d'Andorra====

El fracàs d’aquesta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que [[Madrid]] tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra (1887). El govern de [[París]], del seu costat, veient que el [[contraban]] proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica [[tabaquera]] del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobresa que es vivia, només cal fixar-se en l’evolució dels naixements i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si el 1850 es va comptar 300 naixements, el 1920 ja només se’n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si el 1850 es van casar 60 parelles, el [[1920]] ja només 10.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 202, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

El fracàs d’aquesta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que [[Madrid]] tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra (1887). El govern de [[París]], del seu costat, veient que el [[contraban]] proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica [[tabaquera]] del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobresa que es vivia, només cal fixar-se en l’evolució dels naixements i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si el 1850 es va comptar 300 naixements, el 1920 ja només se’n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si el 1850 es van casar 60 parelles, el [[1920]] ja només 10.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 202, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

[[File:La Qüestió d'Andorra.jpg|thumb|Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila]]

[[File:La Qüestió d'Andorra.jpg|thumb|Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila]]

Tanmateix, si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francès. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure en la realitat,... Així, en la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van proposar als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisi ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre la [[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}  

Tanmateix, si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francès. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... Així, amb la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van proposar als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisi ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre la [[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}  

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’altra els pro-bisbe. El confrontament va desembocar en una petita guerra civil després de les [[eleccions]] comunals de l’hivern del 1885 a [[Canillo]]. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886, el bisbe Casañas, deia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir després de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conèixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es van iniciar nombrosos estudis sobre l’origen i la [[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament aquest nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seva banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns serveis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentre això no suposés perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d’aquesta actitud que va néixer l’[[Refranys|expressió catalana]], però ben andorrana de: fer-se l’andorrà.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’altra els pro-bisbe. El confrontament va desembocar en una petita guerra civil després de les [[eleccions]] comunals de l’hivern del 1885 a [[Canillo]]. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886, el bisbe Casañas, deia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir després de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conèixer amb el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es van iniciar nombrosos estudis sobre l’origen i la [[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament aquest nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seva banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns serveis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar amb escoles concertades,... Per als andorrans, mentre això no suposés perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d’aquesta actitud que va néixer l’[[Refranys|expressió catalana]], però ben andorrana de: fer-se l’andorrà.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instal·lar un [[telègraf]] el 1882 entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria aquesta mena d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe van aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep mitjançant una carta qualificant l’acte “infame i inaudit a Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavització de les pretensions del veguer francès perquè finalment s’instal·lés el primer telègraf l’any 1892 a Andorra. Aviat es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ja el 1990 a La Massana i Ordino. Però, lògicament, el bisbe va contrarestar demanant al govern de Madrid la instal·lació d’un telègraf l’any 1903.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 201}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 200, 201}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instal·lar un [[telègraf]] el 1882 entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria aquesta mena d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe van aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep mitjançant una carta qualificant l’acte “infame i inaudit a Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavització de les pretensions del veguer francès perquè finalment s’instal·lés el primer telègraf l’any 1892 a Andorra. Aviat es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ja el 1990 a La Massana i Ordino. Però, lògicament, el bisbe va contrarestar demanant al govern de Madrid la instal·lació d’un telègraf l’any 1903.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 201}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 200, 201}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

====Les primeres escoles====

====Les primeres escoles====

{{AP|Uniformisme lingüístic a França|Sistema educatiu d'Andorra}}

{{AP|Uniformisme lingüístic a França|Sistema educatiu d'Andorra}}

Arran de la revolució del 1881 i de la “Qüestió d’Andorra” que en va derivar, si hi ha un element positiu a destacar és l’arribada de les primeres [[Escola|escoles]] al país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. L’obertura d’escoles es va fer a càrrec dels comuns durant molt de temps fins que els esdeveniments que van derivar del 1881 van empènyer els coprínceps a interessar-se per l’educació del país. Els comuns contractaven un mestre que en manera general era el vicari de la parròquia, és a dir, un [[capellà]]. A la segona meitat del segle XIX els comuns van començar a contractar alguns metres [[Laicisme|laics]], cosa a la qual el copríncep episcopal sempre es va negar. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l’ensenyament dels nens i nenes andorranes, que s’havien d’adoctrinar segons l’ètica de l’Església, va voler obrir ràpidament les seues pròpies escoles a partir del moment en què el copríncep francès instal·là la primera escola laica al país. L’any 1882 es va establir a Canillo l’escola religiosa de la Sagrada Família, encara dempeus en l’actualitat, seguida de la d’Andorra la Vella (1883) i Sant Julià de Lòria (1887).{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 77}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 202}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 202}}  

Arran de la revolució del 1881 i de la “Qüestió d’Andorra” que en va derivar, si hi ha un element positiu a destacar és l’arribada de les primeres [[Escola|escoles]] al país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. L’obertura d’escoles es va fer a càrrec dels comuns durant molt de temps fins que els esdeveniments que van derivar del 1881 van empènyer els coprínceps a interessar-se per l’educació del país. Els comuns contractaven un mestre que en manera general era el vicari de la parròquia, és a dir, un [[capellà]]. A la segona meitat del segle XIX els comuns van començar a contractar alguns metres [[Laicisme|laics]], cosa a la qual el copríncep episcopal sempre es va negar. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l’ensenyament dels nens i nenes andorranes, que s’havien d’adoctrinar segons l’ètica de l’Església, va voler obrir ràpidament les seves pròpies escoles a partir del moment en què el copríncep francès instal·là la primera escola laica al país. L’any 1882 es va establir a Canillo l’escola religiosa de la Sagrada Família, encara dempeus en l’actualitat, seguida de la d’Andorra la Vella (1883) i Sant Julià de Lòria (1887).{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 77}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 202}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 202}}  

En la fi de contrarestar aquest avenç progressiu que s’ha d’emmarcar en “La Qüestió d’Andorra”, França va proposar les primeres beques estudiantils a noies andorranes que volguessin estudiar [[magisteri]]. Tot seguit, l’any 1900, el copríncep francès va instal·lar a Sant Julià de Lòria i a Andorra la Vella dos centres escolars més.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 77}} Cal dir que la [[revolució francesa]] va separar definitivament l’Església i l’Estat de tal manera que les escoles franceses eren totalment laiques. Però també es va instaurar l’obligatorietat d’aprendre el francès. El govern va continuar doncs en la política lingüística genocida de la [[Convenció Nacional]] que obligava l’ensenyament del francès i reprimia tota altra llengua. El [[francès]] es va imposar doncs a les escoles. Els infants eren castigats si s’atrevien a parlar català, occità o una altra llengua que no fos la francesa. [[París]], tanmateix, justifica aquesta política pel fet que la França d’aquella època patia greument d’[[analfabetisme]] i els únics [[professor|professors]] que podien ensenyar eren parisencs, zona francòfona.<ref>{{Ref-llibre|cognom = SANABRE|nom = José|títol = La Resistència del Rossellò a incorporar-se a França|url = http://books.google.es/books?id=Mq5VAAAAYAAJ&q=2+d%27abril+del+1700+catal%C3%A0&dq=2+d%27abril+del+1700+catal%C3%A0&hl=ca&sa=X&ei=ns1QU5_cLaWi0QW_7YH4Bw&ved=0CFcQ6AEwCA|edició = Trabucaire|llengua = |data = 1985|editorial = |lloc = |pàgines = 177|isbn = 2905828013}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.axl.cefan.ulaval.ca/Europe/france-2politik_francais.htm|títol = France : politique liguistique sur le Français|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-llibre|cognom = Labouysse|nom = Georges|títol = Histoire de France: l'imposture, mensonges et manipulations de l'hisotire officille|url = |edició = |llengua = |data = |editorial = IEO Edicions|lloc = |pàgines = 90-92|isbn = }}</ref><ref name=":7">{{Ref-web|url = http://www.tv3.cat/videos/5251051/Capitol-1-La-identitat|títol = 300, capítol primer: La Identitat|consulta = 2014|llengua = català|editor = |data = }}</ref> Efectivament, la prova més evident que França parlava altres llengües la tenim en el veguer francès que escrivia informes en llengua catalana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 67}} Però per a molts historiadors i lingüistes això no justificava la repressió viscuda a França. El rastre més evident que el francès va ser imposar és que es troba encara avui padrins a França que parlen un francès en "r" catalana.<ref name=":7" /> Del costat episcopal, però, és ben probable que s’ensenyés [[llatí]], [[català]] i [[castellà]], això sí, en una forta preponderància pel castellà. A [[Espanya]] també la política del govern de Madrid sempre ha estat la d’imposar el castellà. L’Església que solia declinar-se la major part del seu temps per les idees divulgades des de Madrid no va dubtar, per tant, a utilitzar el castellà a les escoles congregacionals andorranes. En l’actualitat, i d’ençà de la constitució del 1993 que ha permès l’autodeterminació del país, conviuen tres sistemes educatius perquè el govern andorrà considera aquesta cohexistència com la garantia d'una societat andorrana pluricultural i oberta al resta del món.<ref>{{Ref-web|url = http://www.cercat.com/lincaweb/htm/historia.html|títol = Història de la llengua catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la llengua catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>  

Amb la fi de contrarestar aquest avenç progressiu que s’ha d’emmarcar en “La Qüestió d’Andorra”, França va proposar les primeres beques estudiantils a noies andorranes que volguessin estudiar [[magisteri]]. Tot seguit, l’any 1900, el copríncep francès va instal·lar a Sant Julià de Lòria i a Andorra la Vella dos centres escolars més.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 77}} Cal dir que la [[revolució francesa]] va separar definitivament l’Església i l’Estat de tal manera que les escoles franceses eren totalment laiques. Però també es va instaurar l’obligatorietat d’aprendre el francès. El govern va continuar doncs amb la política lingüística genocida de la [[Convenció Nacional]] que obligava l’ensenyament del francès i reprimia tota altra llengua. El [[francès]] es va imposar doncs a les escoles. Els infants eren castigats si s’atrevien a parlar català, occità o una altra llengua que no fos la francesa. [[París]], tanmateix, justifica aquesta política pel fet que la França d’aquella època patia greument d’[[analfabetisme]] i els únics [[professor|professors]] que podien ensenyar eren parisencs, zona francòfona.<ref>{{Ref-llibre|cognom = SANABRE|nom = José|títol = La Resistència del Rossellò a incorporar-se a França|url = http://books.google.es/books?id=Mq5VAAAAYAAJ&q=2+d%27abril+del+1700+catal%C3%A0&dq=2+d%27abril+del+1700+catal%C3%A0&hl=ca&sa=X&ei=ns1QU5_cLaWi0QW_7YH4Bw&ved=0CFcQ6AEwCA|edició = Trabucaire|llengua = |data = 1985|editorial = |lloc = |pàgines = 177|isbn = 2905828013}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.axl.cefan.ulaval.ca/Europe/france-2politik_francais.htm|títol = France : politique liguistique sur le Français|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-llibre|cognom = Labouysse|nom = Georges|títol = Histoire de France: l'imposture, mensonges et manipulations de l'hisotire officille|url = |edició = |llengua = |data = |editorial = IEO Edicions|lloc = |pàgines = 90-92|isbn = }}</ref><ref name=":7">{{Ref-web|url = http://www.tv3.cat/videos/5251051/Capitol-1-La-identitat|títol = 300, capítol primer: La Identitat|consulta = 2014|llengua = català|editor = |data = }}</ref> Efectivament, la prova més evident que França parlava altres llengües la tenim en el veguer francès que escrivia informes en llengua catalana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 67}} Però per a molts historiadors i lingüistes això no justificava la repressió viscuda a França. El rastre més evident que el francès va ser imposar és que es troba encara avui padrins a França que parlen un francès amb "r" catalana.<ref name=":7" /> Del costat episcopal, però, és ben probable que s’ensenyés [[llatí]], [[català]] i [[castellà]], això sí, amb una forta preponderància pel castellà. A [[Espanya]] també la política del govern de Madrid sempre ha estat la d’imposar el castellà. L’Església que solia declinar-se la major part del seu temps per les idees divulgades des de Madrid no va dubtar, per tant, a utilitzar el castellà a les escoles congregacionals andorranes. En l’actualitat, i d’ençà de la constitució del 1993 que ha permès l’autodeterminació del país, conviuen tres sistemes educatius perquè el govern andorrà considera aquesta cohexistència com la garantia d'una societat andorrana pluricultural i oberta al resta del món.<ref>{{Ref-web|url = http://www.cercat.com/lincaweb/htm/historia.html|títol = Història de la llengua catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la llengua catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>  

A través del Pla d’Andorranització iniciat pel govern andorrà durant l’etapa de transició nacional andorrana, es van crear les primeres escoles andorranes al país. Aquestes han anat evolucionant en els canvis europeus i actualment el país posseeix la seva pròpia universitat<ref>{{Ref-web|url = http://www.uda.ad/index.php/ca/?start=5|títol = Lloc web oficial de la Universitat d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> i a les classes els alumnes ja estudien en [[Tauleta tàctil|tauletes]].<ref>{{Ref-web|url = http://diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=25530&Itemid=380|títol = L'iPad serà material obligatori a segona ensenyança|consulta = |llengua = |editor = |data = (Diari d'Andorra, 01-06-13)}}</ref> D’altra banda, el govern andorrà ha volgut preservar voluntàriament els altres sistemes educatius, el francès, l’espanyol i el congregacional. És a dir, en el temps Madrid aprofitarà la presència del copríncep episcopal per instaurar el seu propi sistema que conviurà en l’eclesiàstic, que al mateix temps compartia seient en el francès laic. No obstant això, perquè aquest manteniment fos possible el govern d’Andorra va voler que tant al sistema educatiu francès, espanyol o eclesiàstic s’ensenyés el català com a matèria obligatòria a les classes i la història, geografia i institucions del país. Així, el sistema educatiu espanyol a Andorra és gestionat per Madrid però incorpora el català, la història, geografia i institucions d’Andorra pagades pel govern d'Andorra en professors andorrans. El mateix passa en el sistema francès. Cal dir, però, que a l’escola andorrana la llengua vehicular és el català, i que endemés, s’hi ensenya l’[[anglès]], [[italià]], [[francès]], [[castellà]], [[portuguès]], entre altres. Les polèmiques derivades de la política lingüística del govern central espanyol han fet que el sistema educatiu espanyol a Andorra també incorpori el [[gallec]].

A través del Pla d’Andorranització iniciat pel govern andorrà durant l’etapa de transició nacional andorrana, es van crear les primeres escoles andorranes al país. Aquestes han anat evolucionant amb els canvis europeus i actualment el país posseeix la seva pròpia universitat<ref>{{Ref-web|url = http://www.uda.ad/index.php/ca/?start=5|títol = Lloc web oficial de la Universitat d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> i a les classes els alumnes ja estudien amb [[Tauleta tàctil|tauletes]].<ref>{{Ref-web|url = http://diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=25530&Itemid=380|títol = L'iPad serà material obligatori a segona ensenyança|consulta = |llengua = |editor = |data = (Diari d'Andorra, 01-06-13)}}</ref> D’altra banda, el govern andorrà ha volgut preservar voluntàriament els altres sistemes educatius, el francès, l’espanyol i el congregacional. És a dir, amb el temps Madrid aprofitarà la presència del copríncep episcopal per instaurar el seu propi sistema que conviurà amb l’eclesiàstic, que al mateix temps compartia seient amb el francès laic. No obstant això, perquè aquest manteniment fos possible el govern d’Andorra va voler que tant al sistema educatiu francès, espanyol o eclesiàstic s’ensenyés el català com a matèria obligatòria a les classes i la història, geografia i institucions del país. Així, el sistema educatiu espanyol a Andorra és gestionat per Madrid però incorpora el català, la història, geografia i institucions d’Andorra pagades pel govern d'Andorra amb professors andorrans. El mateix passa amb el sistema francès. Cal dir, però, que a l’escola andorrana la llengua vehicular és el català, i que endemés, s’hi ensenya l’[[anglès]], [[italià]], [[francès]], [[castellà]], [[portuguès]], entre altres. Les polèmiques derivades de la política lingüística del govern central espanyol han fet que el sistema educatiu espanyol a Andorra també incorpori el [[gallec]].

====La casa d'Areny-Plandolit====

====La casa d'Areny-Plandolit====

En l'actualitat el responsable de la [[Nova Reforma]] ha esdevingut un dels andorrans més cèlebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà [[luxe]] i [[Poder polític|poder]]. La casa on va viure, avui transformada en [[museu]] i situada a [[Ordino]], és sens dubte l'exemple més clar del que era viure en una família acomodada del segle XIX a Andorra. Dit altrament, és el clar exemple de com vivien els focs. Ara bé, quan es parla d'aquesta família se sol utilitzar la fórmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a aquest senyor, don Guillem, perquè participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels impostos que els focs devien als comuns i [[Consell General d'Andorra|Consell General]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}

En l'actualitat el responsable de la [[Nova Reforma]] ha esdevingut un dels andorrans més cèlebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà [[luxe]] i [[Poder polític|poder]]. La casa on va viure, avui transformada en [[museu]] i situada a [[Ordino]], és sens dubte l'exemple més clar del que era viure en una família acomodada del segle XIX a Andorra. Dit altrament, és el clar exemple de com vivien els focs. Ara bé, quan es parla d'aquesta família se sol utilitzar la fórmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a aquest senyor, don Guillem, perquè participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels impostos que els focs devien als comuns i [[Consell General d'Andorra|Consell General]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}

[[File:Guillem d'Areny-Plandolit.png|thumb|Retrat de Guillem d'Areny-Plandolit, impulsor de la Nova Reforma.|383x383px]]

[[File:Guillem d'Areny-Plandolit.png|thumb|Retrat de Guillem d'Areny-Plandolit, impulsor de la Nova Reforma.|383x383px]]

Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny però se sap que van estar a Andorra del 1600 fins al 1900. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que potser va ser un [[cabaler]] que havia aconseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat en la filla d'una casa d'Ordino. Sigui com sigui, abans que prengui protagonisme al país, la família es va acostar a la [[noblesa]] gràcies a aliances matrimonials que li van permetre un [[Estatus social|estatus]] destacat i reconegut fora del país. Al segle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família a tenir bones relacions en ell de manera a apropar-se als llinatges reials espanyols. Durant el segle XVIII la família acostumava a ser anomenada com a “pagès”, “negociant” o “notari”. A mesura però que es va apropant als llinatges catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. L'any 1719 Guillem passà a ser “cavaller”, títol que va aconseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les franceses que van entrar a [[Catalunya]] el 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny però se sap que van estar a Andorra del 1600 fins al 1900. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que potser va ser un [[cabaler]] que havia aconseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat amb la filla d'una casa d'Ordino. Sigui com sigui, abans que prengui protagonisme al país, la família es va acostar a la [[noblesa]] gràcies a aliances matrimonials que li van permetre un [[Estatus social|estatus]] destacat i reconegut fora del país. Al segle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família a tenir bones relacions amb ell de manera a apropar-se als llinatges reials espanyols. Durant el segle XVIII la família acostumava a ser anomenada com a “pagès”, “negociant” o “notari”. A mesura però que es va apropant als llinatges catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. L'any 1719 Guillem passà a ser “cavaller”, títol que va aconseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les franceses que van entrar a [[Catalunya]] el 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la [[lectura]], la [[caça]] i l'[[esquaix]]. Els llibres de la seva biblioteca personal són avui dia el segon fons patrimonial més important i conservat a l'[[Arxiu Nacional d'Andorra]], després del de la [[Farga Rossell|casa Rossell]]. A dins s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense comptar en el fons fotogràfic de 4000 plaques que converteix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tresor bibliogràfic, ja que no només conté material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per exemple, del [[Japó]]. Un element que denota de la riquesa d'aquesta família que podia, per tant, viatjar.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}  

La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la [[lectura]], la [[caça]] i l'[[esquaix]]. Els llibres de la seva biblioteca personal són avui dia el segon fons patrimonial més important i conservat a l'[[Arxiu Nacional d'Andorra]], després del de la [[Farga Rossell|casa Rossell]]. A dins s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense comptar amb el fons fotogràfic de 4000 plaques que converteix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tresor bibliogràfic, ja que no només conté material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per exemple, del [[Japó]]. Un element que denota de la riquesa d'aquesta família que podia, per tant, viatjar.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}  

La família Areny-Plandolit va ser la primera a fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es van associar en la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels [[guerra dels segadors|Segadors]] (1640) va provocar el tancament d'aquestes dues primeres fargues, però no van trigar a obrir-ne d'altres fins poder edificar la seva pròpia l'any 1753. S'explica doncs fàcilment el per què Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també anomenats “reformadors” del segle XIX. La família també fou responsable d'una botiga a [[Tàrrega]] i de xarxes de [[traginers]] a Andorra, així com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista ja que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, a més, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar vàries espècies a la població andorrana. El museu, però, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'[[Auditori Nacional d'Ordino]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}  

La família Areny-Plandolit va ser la primera a fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es van associar amb la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels [[guerra dels segadors|Segadors]] (1640) va provocar el tancament d'aquestes dues primeres fargues, però no van trigar a obrir-ne d'altres fins poder edificar la seva pròpia l'any 1753. S'explica doncs fàcilment el per què Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també anomenats “reformadors” del segle XIX. La família també fou responsable d'una botiga a [[Tàrrega]] i de xarxes de [[traginers]] a Andorra, així com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista ja que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, a més, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar vàries espècies a la població andorrana. El museu, però, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'[[Auditori Nacional d'Ordino]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}  

Per entendre els motius que van portar a Guillem d'Areny-Plandolit a involucrar-se a la reforma feta des de dalt s'ha de matisar la situació. Guillem va utilitzar la confrontació que tenia en el camp opositor per adherir-se a aquesta reforma. I gràcies a aquesta va ser nomenat síndic. El càrrec de síndic s'ha d'entendre actualment, i en comparació a les altres democràcies europees, com el president del parlament. Ara bé, en aquell moment exercia sobretot de “ministre d'afers exteriors”. Per tant, va ser ell qui posà tot en pràctica perquè la [[Nova Reforma]] fos ratificada per [[Napoleó III]]. També va ser ell qui, en el suport del subsíndic Anton Maestre, va aconseguir que el Consell General aprovés la concessió a la banca Duvivier de París per crear casinos a Andorra. Però la passivitat en què es va comportar quan Duvivier va voler construir el casino a la solana del Pas de la Casa el va portar a ser arrestat pels revolucionaris del 1881. Maestre es va oposar aferrissadament a aquesta retallada de contracte i va organitzar precisament el sollevament del 1881. Si en un principi els Guillem d'Areny-Plandolit van gaudir de popularitat, ben aviat la situació es va girar en contra d'ells.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

Per entendre els motius que van portar a Guillem d'Areny-Plandolit a involucrar-se a la reforma feta des de dalt s'ha de matisar la situació. Guillem va utilitzar la confrontació que tenia amb el camp opositor per adherir-se a aquesta reforma. I gràcies a aquesta va ser nomenat síndic. El càrrec de síndic s'ha d'entendre actualment, i en comparació a les altres democràcies europees, com el president del parlament. Ara bé, en aquell moment exercia sobretot de “ministre d'afers exteriors”. Per tant, va ser ell qui posà tot en pràctica perquè la [[Nova Reforma]] fos ratificada per [[Napoleó III]]. També va ser ell qui, amb el suport del subsíndic Anton Maestre, va aconseguir que el Consell General aprovés la concessió a la banca Duvivier de París per crear casinos a Andorra. Però la passivitat amb què es va comportar quan Duvivier va voler construir el casino a la solana del Pas de la Casa el va portar a ser arrestat pels revolucionaris del 1881. Maestre es va oposar aferrissadament a aquesta retallada de contracte i va organitzar precisament el sollevament del 1881. Si en un principi els Guillem d'Areny-Plandolit van gaudir de popularitat, ben aviat la situació es va girar en contra d'ells.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

===El despertar de la consciència nacional===

===El despertar de la consciència nacional===

{{AP|romanticisme}}

{{AP|romanticisme}}

De mentre que la revolució industrial guanyava terreny a Europa, a Alemanya i Itàlia el [[romanticisme]] va permetre la unió dels dos països. Anomenat també [[nacionalisme|nacionalisme cultural]], el romanticisme va ser clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Tot i la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra al segle XIX, el país es va veure endinsat en l'[[excursionisme]], un altra de les característiques del segle. Aquest excursionisme va aprofitar d'una sortida lenta però efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels [[Pirineus]] l'indret de moda. Els andorrans van impregnar-se d'aquests nous viatgers que portaven en ells, precisament, aquest romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a altres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena [[Renaixença catalana]]), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una [[nació]]. La ''Qüestió d'Andorra'' va acabar per visibilitzar aquest sentiment.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

De mentre que la revolució industrial guanyava terreny a Europa, a Alemanya i Itàlia el [[romanticisme]] va permetre la unió dels dos països. Anomenat també [[nacionalisme|nacionalisme cultural]], el romanticisme va ser clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Tot i la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra al segle XIX, el país es va veure endinsat en l'[[excursionisme]], un altra de les característiques del segle. Aquest excursionisme va aprofitar d'una sortida lenta però efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels [[Pirineus]] l'indret de moda. Els andorrans van impregnar-se d'aquests nous viatgers que portaven amb ells, precisament, aquest romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a altres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena [[Renaixença catalana]]), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una [[nació]]. La ''Qüestió d'Andorra'' va acabar per visibilitzar aquest sentiment.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit aquesta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “aquest país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un altre exemple el tenim en l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilització de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven envers aquesta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, molts cops, annexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seva pròpia independència, així com intervenir directament per la força sobre els afers andorrans (reacció en coherència en l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de llur independència i estimen en passió llur pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit aquesta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “aquest país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un altre exemple el tenim amb l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilització de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven envers aquesta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, molts cops, annexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seva pròpia independència, així com intervenir directament per la força sobre els afers andorrans (reacció en coherència amb l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de llur independència i estimen amb passió llur pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

D'altra banda, i ja en les experiències viscudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la natura del país els resultava bella i a vegades fins i tot exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ja que finalment al final del segle Andorra va trobar al solució per sortir de la crisi econòmica i aquesta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viatjar fins al país gràcies escriure al seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també van trepitjar el país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en aquest context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” a París. Era una obra de teatre en què, per ser realistes, la descripció que es feia d'Andorra era molt lluny de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Tot i això l'obra va tenir molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de feia bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realitzat. Poc a poc els andorrans van aprendre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

D'altra banda, i ja en les experiències viscudes amb els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la natura del país els resultava bella i a vegades fins i tot exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ja que finalment al final del segle Andorra va trobar al solució per sortir de la crisi econòmica i aquesta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viatjar fins al país gràcies escriure al seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també van trepitjar el país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en aquest context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” a París. Era una obra de teatre en què, per ser realistes, la descripció que es feia d'Andorra era molt lluny de ser real. Es va barrejar cultura basca amb francesa. Tot i això l'obra va tenir molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de feia bastant temps. Amb tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realitzat. Poc a poc els andorrans van aprendre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

====La Renaixença====

====La Renaixença====

{{AP|Renaixença}}

{{AP|Renaixença}}

[[Fitxer:Renaixensa.jpg|thumb|La capçalera de la ''[[La Renaixensa|Renaixensa]]'', un diari català il·lustratiu del moviment de recuperació cultural i lingüístic de Catalunya.]]

[[Fitxer:Renaixensa.jpg|thumb|La capçalera de la ''[[La Renaixensa|Renaixensa]]'', un diari català il·lustratiu del moviment de recuperació cultural i lingüístic de Catalunya.]]

L'etapa de foscor viscuda arreu dels [[Països Catalans]] durant l'[[Edat Moderna]] va acabar finalment gràcies a l'arribada del [[romanticisme]]. La llengua d'Andorra, compartida en la resta de Països Catalans, va reprendre en força. Sota l'impuls del moviment romàntic, [[Catalunya]] també va viure un despertar nacional com aquell que es va donà a Andorra. Aquest despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la literatura, la política ([[catalanisme]]),.... i la història. Un procés conegut en el nom de [[Renaixença]]. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, així com la [[cultura catalana]]. Apareixen els [[Jocs Florals]], l'''Oda a la Pàtria'' de [[Bonaventura Carles Aribau]],... però també nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera premsa escrita en català.<ref name=":6">{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> A Andorra el català ja era parlat des de l'edat medieval i malgrat la decadència de l'època moderna, la llengua del país mai va defallir.<ref name=":6" />{{sfn|Xavier Rull|2007|p = 25, 13, 48}} L'arribada d'aquest moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'ús del català a Andorra. Tant és així que el propi veguer francès, que en principi es devia de parlar francès perquè així li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 67}} Tots els escrits fets per andorrans que trobem en aquest segle estan en català, i s'allunyen del català "acadèmic" que molts cops es va voler implantar durant la Renaixença.{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}<ref name=":6" />{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27, 31, 74}} El Consell General redactava tots els seus decrets, i altres documents administratius en llengua catalana. I el romanticisme va ser també per al país la clau perquè els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27}} A l'escola, però, es molt probable que s'hi ensenyés el francès si s'escollia el sistema francès. A França les lleis de [[Jules Ferry]] van anar en la mateixa direcció iniciada per la [[Convenció Nacional]]. Per tant, el francès era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa a Andorra havia de seguir aquestes normes.<ref>{{Ref-web|url = http://www.llibertat.cat/2014/09/el-govern-frances-considera-que-l-ensenyament-del-catala-no-es-una-prioritat-27567|títol = El govern francès considera que l'ensenyament del català no és un prioritat (Llibertat.cat, 05-09-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.directe.cat/noticia/333891/el-catala-s-obre-pas-a-l-escola-publica-de-la-catalunya-del-nord|títol = El català s'obre pas a l'escola pública de la Catalunya Nord (directe.cat, 07-02-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 77, 78}} El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seva banda, s'adreçava a Madrid en castellà, cosa que ens explica que molt probablement tant ell com l'església seguiren el paper històric que sempre han seguit: suport al govern central espanyol. Tanmateix, es podria assegurar en certesa que el bisbe sabia parlar català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 66}}<ref name=":6" />

L'etapa de foscor viscuda arreu dels [[Països Catalans]] durant l'[[Edat Moderna]] va acabar finalment gràcies a l'arribada del [[romanticisme]]. La llengua d'Andorra, compartida amb la resta de Països Catalans, va reprendre amb força. Sota l'impuls del moviment romàntic, [[Catalunya]] també va viure un despertar nacional com aquell que es va donà a Andorra. Aquest despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la literatura, la política ([[catalanisme]]),.... i la història. Un procés conegut amb el nom de [[Renaixença]]. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, així com la [[cultura catalana]]. Apareixen els [[Jocs Florals]], l'''Oda a la Pàtria'' de [[Bonaventura Carles Aribau]],... però també nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera premsa escrita en català.<ref name=":6">{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> A Andorra el català ja era parlat des de l'edat medieval i malgrat la decadència de l'època moderna, la llengua del país mai va defallir.<ref name=":6" />{{sfn|Xavier Rull|2007|p = 25, 13, 48}} L'arribada d'aquest moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'ús del català a Andorra. Tant és així que el propi veguer francès, que en principi es devia de parlar francès perquè així li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 67}} Tots els escrits fets per andorrans que trobem en aquest segle estan en català, i s'allunyen del català "acadèmic" que molts cops es va voler implantar durant la Renaixença.{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}<ref name=":6" />{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27, 31, 74}} El Consell General redactava tots els seus decrets, i altres documents administratius en llengua catalana. I el romanticisme va ser també per al país la clau perquè els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27}} A l'escola, però, es molt probable que s'hi ensenyés el francès si s'escollia el sistema francès. A França les lleis de [[Jules Ferry]] van anar en la mateixa direcció iniciada per la [[Convenció Nacional]]. Per tant, el francès era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa a Andorra havia de seguir aquestes normes.<ref>{{Ref-web|url = http://www.llibertat.cat/2014/09/el-govern-frances-considera-que-l-ensenyament-del-catala-no-es-una-prioritat-27567|títol = El govern francès considera que l'ensenyament del català no és un prioritat (Llibertat.cat, 05-09-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.directe.cat/noticia/333891/el-catala-s-obre-pas-a-l-escola-publica-de-la-catalunya-del-nord|títol = El català s'obre pas a l'escola pública de la Catalunya Nord (directe.cat, 07-02-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 77, 78}} El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seva banda, s'adreçava a Madrid en castellà, cosa que ens explica que molt probablement tant ell com l'església seguiren el paper històric que sempre han seguit: suport al govern central espanyol. Tanmateix, es podria assegurar amb certesa que el bisbe sabia parlar català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 66}}<ref name=":6" />

===L'art d'Andorra durant el segle XIX===

===L'art d'Andorra durant el segle XIX===

El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el segle XIX el país no va experimentar cap d'aquests estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|esglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. A Andorra pràcticament des de la seva creació la religió catòlica sempre ha sigut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[laïcisme]], [[protestantisme]] o altres mai van arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i segle XXI que el país s'obrirà a altres idees. Així, al segle XIX només destaca un personatge, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[catalunya|català]] que vivia a la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals a les eslgésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'església de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fou l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Aquesta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 85, 84, 83, 82}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 186, 187, 208, 209}}

El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el segle XIX el país no va experimentar cap d'aquests estils artístics. L'art del país seguia amb un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|esglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. A Andorra pràcticament des de la seva creació la religió catòlica sempre ha sigut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[laïcisme]], [[protestantisme]] o altres mai van arrelar realment. Només serà amb l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i segle XXI que el país s'obrirà a altres idees. Així, al segle XIX només destaca un personatge, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[catalunya|català]] que vivia a la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals a les eslgésies del país. De les seves obres destaca els murals de l'església de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fou l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Aquesta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 85, 84, 83, 82}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 186, 187, 208, 209}}

== Segle XX ==

== Segle XX ==

</ref>  

</ref>  

Armengol col·laborava activament amb el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, després de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. En aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà en un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava doncs el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

Armengol col·laborava activament amb el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, després de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb aquesta visita Macià començà a apropar-se al país fins a tal punt que fins i tot ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va sortir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava doncs el que hagués pogut contribuir a alliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i altre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

En un altre ordre de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonitzador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenatge al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrid, requeia sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'època moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan lluny de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant lluny de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

En un altre ordre de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonitzador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenatge al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrid, requeia sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'època moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" amb el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan lluny de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant lluny de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

====Andorra i la Guerra Civil Espanyola====

====Andorra i la Guerra Civil Espanyola====

{{AP|Segona República Espanyola}}

{{AP|Segona República Espanyola}}

Durant la [[Segona República Espanyola]] i la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] posterior, el Consell General es va mantenir neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per exemple, simpatitzaven en l'ideari republicà col·locaven els colors de la bandera andorrana horitzonalment simulant l'horitzontalitat de la [[bandera republicana espanyola]]. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, un cop més, perquè ningú vulnerés la seva independència com a país.{{sfn|Soriano|2005}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Història de la nostra bandera|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web espacialitzat en història d'Andorra)}}</ref> Abans però de mirar en lupa allò que va succeir al país recordem el context,

Durant la [[Segona República Espanyola]] i la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] posterior, el Consell General es va mantenir neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per exemple, simpatitzaven amb l'ideari republicà col·locaven els colors de la bandera andorrana horitzonalment simulant l'horitzontalitat de la [[bandera republicana espanyola]]. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, un cop més, perquè ningú vulnerés la seva independència com a país.{{sfn|Soriano|2005}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Història de la nostra bandera|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web espacialitzat en història d'Andorra)}}</ref> Abans però de mirar amb lupa allò que va succeir al país recordem el context,

''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat suport al dictador va alimentar una mala imatge del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamés el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autoritzar el divorci, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propers de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilitzar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans després de l'assassinat de José del Castillo. Dit altrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i bascos, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.''<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031528.xml#.VDlDBKhSkXw|títol = Guerra Civil Espanyola|consulta = |llengua = |editor = |data = (Enciclopèdia Catalana)}}</ref>

''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat suport al dictador va alimentar una mala imatge del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamés el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autoritzar el divorci, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propers de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilitzar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans després de l'assassinat de José del Castillo. Dit altrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i bascos, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.''<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031528.xml#.VDlDBKhSkXw|títol = Guerra Civil Espanyola|consulta = |llengua = |editor = |data = (Enciclopèdia Catalana)}}</ref>

'''Durant la República:'''

'''Durant la República:'''

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya feia temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francès, aquesta vegada se n'hi afegirà un altre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va veure perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tingués la sobirania d'un estat. Dit altrament, la situació era semblant a aquella viscuda del cantó francès en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tingués la cosobirania sobre Andorra ya que aquesta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la premsa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va aconseguir mantenir-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que feia, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servei francès. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república aquesta nomenament tornà el seu lloc d'origen. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonitzador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seves ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clergat el feien pensar en una possible execució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}   

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya feia temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francès, aquesta vegada se n'hi afegirà un altre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va veure perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència amb el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tingués la sobirania d'un estat. Dit altrament, la situació era semblant a aquella viscuda del cantó francès amb l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tingués la cosobirania sobre Andorra ya que aquesta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la premsa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va aconseguir mantenir-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que feia, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servei francès. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que amb la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe amb l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, amb l'entrada de la república aquesta nomenament tornà el seu lloc d'origen. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonitzador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seves ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clergat el feien pensar en una possible execució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}   

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seva banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatitzaven en el [[pancatalanisme]] que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat després de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, aquests membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. A França es feia passar per partidari del partit xenòfob [[Front National]] i a Espanya per socialista. França qualificava la seva premsa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels projectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seva banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatitzaven amb el [[pancatalanisme]] que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] amb inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat després de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, aquests membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. A França es feia passar per partidari del partit xenòfob [[Front National]] i a Espanya per socialista. França qualificava la seva premsa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels projectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

'''Durant la Guerra Civil:'''

'''Durant la Guerra Civil:'''

{{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}}

{{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}}

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol [[feixisme|feixista]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perquè signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava suport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant així la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tenir moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar en els punys alçats la Internacional sota la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En aquesta línia cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantenir, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets en el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perquè el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol [[feixisme|feixista]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perquè signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava suport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant així la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat amb un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tenir moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional sota la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En aquesta línia cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantenir, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perquè el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, en dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Aquesta defensa també es traduirà en les seves relacions en el Consell General durant la guerra. Així la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Aquesta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a  St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantenir l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament en la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava en França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Aquesta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Així la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix amb St. Julià de Lòria. Aquesta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a  St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantenir l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

[[Fitxer:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Bitllet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]]

[[Fitxer:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Bitllet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]]

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Així els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot després d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar en productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també en molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Així ho va fer vers el 1938 en Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Així que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}  

Un altre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la muntanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Així els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot després d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Així ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Així que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}  

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents en els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats en refugiats a la muntanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i així utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la muntanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dues onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perquè la gent pogués fer donatius i així utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a aquestes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

{{AP|Segona Guerra Mundial}}

{{AP|Segona Guerra Mundial}}

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'apropava lentament però efectivament a la [[Segona Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquista]], un veguer francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig envaïda, una Espanya franquista, en andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, en un Consell General en pànic i finalment en [[Espionatge|espionatges]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular sèrie Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre [[Televisió de Catalunya]] i [[Andorra Televisió]]. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la sèrie en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.{{sfn|Porta|2009}}   

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'apropava lentament però efectivament a la [[Segona Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquista]], un veguer francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, amb un Consell General en pànic i finalment amb [[Espionatge|espionatges]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular sèrie Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre [[Televisió de Catalunya]] i [[Andorra Televisió]]. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la sèrie en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.{{sfn|Porta|2009}}   

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país perquè, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en aquestes situacions on es podia veure que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a aquestes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país perquè, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en aquestes situacions on es podia veure que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a aquestes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

*Josep Gelabert (Andorra la Vella)

*Josep Gelabert (Andorra la Vella)

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades però sempre en l'objectiu de mantenir l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguretat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla en el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va veure obligat a reestructurar la policia andorrana i va veure com del 1941 al 1947 es sospenia, després de tots els esforços fets en la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perquè la gent pogués anar a compar matèries primes. Aquests fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que aquesta pràctica proliferés en l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipus al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}  

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades però sempre amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguretat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va veure obligat a reestructurar la policia andorrana i va veure com del 1941 al 1947 es sospenia, després de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perquè la gent pogués anar a compar matèries primes. Aquests fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que aquesta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipus al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}  

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fou un dels escenaris més recordats de refugiats, però no fou l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions en la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat en [[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'aquestes situacions:{{sfn|Porta|2009}}

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fou un dels escenaris més recordats de refugiats, però no fou l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions amb la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat amb [[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'aquestes situacions:{{sfn|Porta|2009}}

{{citació|''Andorra viu allunyada dels conflictes violents i sagnants que dissortadament sofreixen altres pobles germans; el nostre terrer? No és extens i, davant la nostra insignificància, impotents som per posar-hi el més petit remei material, per tant, hem d'aconsolar-nos en el testimoni de la nostra bona voluntat i implorar en fervor que Déu i a la nostra mare Meritxell, Patrona de les Valls, que tots els sers humans que han estat arrastrats a aquesta terrible guerra per una llastimosa i funesta fatalitat, puguin recuperar ben aviat llur consol perdut. Tanmateix, pregant-li que continuï defensant les nostres terres en el seu sagrat mantell''.{{sfn|Porta|2009}}}}

{{citació|''Andorra viu allunyada dels conflictes violents i sagnants que dissortadament sofreixen altres pobles germans; el nostre terrer? No és extens i, davant la nostra insignificància, impotents som per posar-hi el més petit remei material, per tant, hem d'aconsolar-nos amb el testimoni de la nostra bona voluntat i implorar amb fervor que Déu i a la nostra mare Meritxell, Patrona de les Valls, que tots els sers humans que han estat arrastrats a aquesta terrible guerra per una llastimosa i funesta fatalitat, puguin recuperar ben aviat llur consol perdut. Tanmateix, pregant-li que continuï defensant les nostres terres amb el seu sagrat mantell''.{{sfn|Porta|2009}}}}

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" en un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que la informació d'aquesta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fou una terra d'acollida de refugiats, certament, però també fou l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'altres que ajudaven per interès econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}  

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" amb un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que la informació d'aquesta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fou una terra d'acollida de refugiats, certament, però també fou l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'altres que ajudaven per interès econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}  

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar en el consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar amb el consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país en l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques en els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar en la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, després d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en què es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i proper al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perquè fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. Aquest esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en què s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, després d'un discurs extraordinari en què el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar aquesta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep sota el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava en ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. En la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que després els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven en la resistència francesa o en els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Així, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, en l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

Del costat francès, el país va veure com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep sota el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perquè el Consell General anés a portar la quèstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que després els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'exèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, però reconeixia el seu caràcter particular. Així, els residents andorrans a França se les havien de veure, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

=====L'abolició de la pena capital=====

=====L'abolició de la pena capital=====

El [[18 d'octubre]] de [[1943]] es produeix l'execució per afusellament d'en [[Gastó]], l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del [[cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort]], original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital. Fins i tot, un dels policies que havien d'afusellar-lo s'hi va negar. La lectura del veredicte va ser pública. "un funest espectacle" es pot llegir al Diari d'Andorra, l'11 de juny del 2011. "L’afusellament", segons el diari, "que va posar fi a la vida del Gastó gairebé també va tenir la mateixa repercussió. Tràgica. Pere Areny Aleix -aquest és el nom i cognoms que van donar els investigadors Jordge Cebrián i Roger Torroella al darrer executat al Principat tot just ara fa tres anys- havia matat el seu germà. O, almenys, se’l va acusar d’aquell assassinat. Va ser una macabra notícia a Canillo en el marc d’una pugna per l’herència. Areny és la darrera persona que va rebre la pena de mort. Només es va salvar del garrot vil. Un escamot de la policia es va encarregar de fer complir la sentència. La lectura va ser el 18 d’octubre del 1943, davant la casa Guillemó. A la plaça. Una munió de persones la va omplir de gom a gom. Qui més qui menys volia sentir el que creia que se sentiria. El que de fet el tribunal va acabar pronunciant. Hi havia silenci. Sepulcral. L’ambient s’hauria pogut tallar en un ganivet. Però la tensió era més que evident. Per sort i per desgràcia seria el darrer cop."{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=12975&view=item&Itemid=543#|títol = Sentència de mort|consulta = |llengua = |editor = |data = (11-06-11, Diari d'Andorra)}}</ref> S'ha de remarcar, a banda d'aquesta abolició, que el país mai més la va practicar però legalment encara era vigent. Només va ser abolida oficialment l'any 1993 en l'aprovació de la Constitució que en el seu article 8 diu literalment: "es prohibeix la pena de mort".<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/accessos-directes/constitucio-i-reglament/copy_of_la-constitucio-del-principat-d-andorra|títol = Constitució d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = 1993}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}} A aquest article s'hi afegeix la ratificació del protocal addicional número 6 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals relatiu a l'abolició de la pena de mort.{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}

El [[18 d'octubre]] de [[1943]] es produeix l'execució per afusellament d'en [[Gastó]], l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del [[cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort]], original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital. Fins i tot, un dels policies que havien d'afusellar-lo s'hi va negar. La lectura del veredicte va ser pública. "un funest espectacle" es pot llegir al Diari d'Andorra, l'11 de juny del 2011. "L’afusellament", segons el diari, "que va posar fi a la vida del Gastó gairebé també va tenir la mateixa repercussió. Tràgica. Pere Areny Aleix -aquest és el nom i cognoms que van donar els investigadors Jordge Cebrián i Roger Torroella al darrer executat al Principat tot just ara fa tres anys- havia matat el seu germà. O, almenys, se’l va acusar d’aquell assassinat. Va ser una macabra notícia a Canillo en el marc d’una pugna per l’herència. Areny és la darrera persona que va rebre la pena de mort. Només es va salvar del garrot vil. Un escamot de la policia es va encarregar de fer complir la sentència. La lectura va ser el 18 d’octubre del 1943, davant la casa Guillemó. A la plaça. Una munió de persones la va omplir de gom a gom. Qui més qui menys volia sentir el que creia que se sentiria. El que de fet el tribunal va acabar pronunciant. Hi havia silenci. Sepulcral. L’ambient s’hauria pogut tallar amb un ganivet. Però la tensió era més que evident. Per sort i per desgràcia seria el darrer cop."{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=12975&view=item&Itemid=543#|títol = Sentència de mort|consulta = |llengua = |editor = |data = (11-06-11, Diari d'Andorra)}}</ref> S'ha de remarcar, a banda d'aquesta abolició, que el país mai més la va practicar però legalment encara era vigent. Només va ser abolida oficialment l'any 1993 amb l'aprovació de la Constitució que en el seu article 8 diu literalment: "es prohibeix la pena de mort".<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/accessos-directes/constitucio-i-reglament/copy_of_la-constitucio-del-principat-d-andorra|títol = Constitució d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = 1993}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}} A aquest article s'hi afegeix la ratificació del protocal addicional número 6 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals relatiu a l'abolició de la pena de mort.{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}

=====Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial=====

=====Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial=====

{{AP|Ràdio Andorra}}

{{AP|Ràdio Andorra}}

[[File:Radio-andorra.jpg|left|thumb|Instal·lacions de Ràdio Andorra a Encamp, avui Museu de la Ràdio.]]

[[File:Radio-andorra.jpg|left|thumb|Instal·lacions de Ràdio Andorra a Encamp, avui Museu de la Ràdio.]]

En l'arribada de l'[[electricitat]] a Andorra es va instal·lar al país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no només per al país sinó també per a la resta de nacions d'Europa. [[Ràdio Andorra]] va néixer durant la [[Segona Guerra Mundial]] en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentre [[Adolf Hitler|Hitler]] avançava en el seu “[[Lebensraum|espai vital]]”, els governs espanyol i francès intentaven controlar a tot preu la [[radiodifusió]]. El govern franquista i el govern de república i posteriorment de [[Govern de Vichy|Vichy]] es van adonar ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot arreu sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio esdevenia una arma per aquells que volien manipular la població o informar simplement. Així el 1933 Ràdio Luxemburg es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. [[Luxemburg]] és un petit país com Andorra i això explica que França considerés les ràdios de [[Mònaco]] o Luxemburg com a perifèriques. En un moment on encara no es volia reconèixer l'[[autodeterminació]] d'aquestes països, el cert és que van jugar un rol importantíssim durant la guerra ya que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instal·lades en països aliens a aquests, per molt que França no els considerés com a tal.{{sfn|Osorio|2013}}

Amb l'arribada de l'[[electricitat]] a Andorra es va instal·lar al país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no només per al país sinó també per a la resta de nacions d'Europa. [[Ràdio Andorra]] va néixer durant la [[Segona Guerra Mundial]] en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentre [[Adolf Hitler|Hitler]] avançava en el seu “[[Lebensraum|espai vital]]”, els governs espanyol i francès intentaven controlar a tot preu la [[radiodifusió]]. El govern franquista i el govern de república i posteriorment de [[Govern de Vichy|Vichy]] es van adonar ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot arreu sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio esdevenia una arma per aquells que volien manipular la població o informar simplement. Així el 1933 Ràdio Luxemburg es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. [[Luxemburg]] és un petit país com Andorra i això explica que França considerés les ràdios de [[Mònaco]] o Luxemburg com a perifèriques. En un moment on encara no es volia reconèixer l'[[autodeterminació]] d'aquestes països, el cert és que van jugar un rol importantíssim durant la guerra ya que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instal·lades en països aliens a aquests, per molt que França no els considerés com a tal.{{sfn|Osorio|2013}}

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions en Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dues versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes a [[Barcelona]], però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburg. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut a França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalitzar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. Així es va adreçar al Luxemburg. Però com que el projecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions amb Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dues versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes a [[Barcelona]], però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburg. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut a França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalitzar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. Així es va adreçar al Luxemburg. Però com que el projecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tard el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, així doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perquè ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan sota control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigeixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decideix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però la història que relaciona Trémoulet en els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir literalment que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tard el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, així doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades amb la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte amb Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perquè ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan sota control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigeixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decideix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però la història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir literalment que Ràdio Andorra hauria de mantenir-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instal·lacions de Ràdio Andorra.]]

[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instal·lacions de Ràdio Andorra.]]

Però el cert és que ya l'any [[1936]] el periòdic francès Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per exemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dóna extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va aconseguir el [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de butlletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia ofert les seves ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'ambaixada de Madrid on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals després de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de col·laboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condemnar a mort en rebel·lia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el cercle familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals aconseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per exemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament en Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Però el cert és que ya l'any [[1936]] el periòdic francès Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per exemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dóna extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va aconseguir el [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de butlletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia ofert les seves ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'ambaixada de Madrid on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals després de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de col·laboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condemnar a mort en rebel·lia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte amb el cercle familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals aconseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per exemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament amb Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

En l'alliberament de França, el govern del país gal també va declarar Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio al país, també va ser acusat de col·laboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En aquest context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndol al final de la guerra acusant no només a Trémoulet però també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió després que morís Bonaventura. Els articles apuntaven que Trémoulet havia rebut fins i tot caps nazis a casa seua. La justícia francesa es va encarregar de detenir automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes aquestes acusacions fent-li part del desgust al veguer a qui demanà que la justícia alliberés els dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fos tacada d'aquest manera. El cas, però, és que fins i tot la [[BBC]] considerava Ràdio Andorra pro-nazi.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

Amb l'alliberament de França, el govern del país gal també va declarar Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio al país, també va ser acusat de col·laboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En aquest context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndol al final de la guerra acusant no només a Trémoulet però també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió després que morís Bonaventura. Els articles apuntaven que Trémoulet havia rebut fins i tot caps nazis a casa seua. La justícia francesa es va encarregar de detenir automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes aquestes acusacions fent-li part del desgust al veguer a qui demanà que la justícia alliberés els dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fos tacada d'aquest manera. El cas, però, és que fins i tot la [[BBC]] considerava Ràdio Andorra pro-nazi.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

===El franquisme i Andorra===

===El franquisme i Andorra===

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa en el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer en el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.  

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.  

Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès en la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

=== Vers l'Andorra consumista i capitalista ===

=== Vers l'Andorra consumista i capitalista ===