550
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 1:
Llínea 1: − '''El valencià és''' la denominació històrica, tradicional, i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment '''català''' a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma (formant part del bloc occidental, a l'igual que la variant nord-occidental i el tortosí), juntament amb el català central i el català balear.+ + − El País Valencià compta amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a ens oficial encarregat d'elaborar la normativa lingüística de la llengua des de la pròpia modalitat valenciana, juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest ens va ser creat per la Generalitat Valenciana el 1998 amb el consens majoritari de les Corts Valencianes.+ + + − El valencià, dialectològicament parlant, no pot considerar-se un dialecte només enquadrat en el marc politicoadministratiu del País Valencià. El fet que els dialectes de la llengua catalana formen un continuum fa que molts dels trets valencians arriben més enllà de les terres de l'Ebre catalanes i aragoneses (catalanòfones), fins i tot, arribant al Baix Camp i al Baix Cinca, podent incloure els parlars d'aquesta zona dins el valencià.+ − [['''Taula de continguts''']] + − 1 Denominació i entitat − 2 Història − 3 Coneixement del valencià − 4 Característiques lingüístiques del valencià general − 4.1 Fonètica − 4.2 Morfologia − 4.3 Lèxic − 4.4 Subdialectes − 5 Vegeu també − 6 Referències − 7 Enllaços externs − + + − '''Denominació i entitat'''+ − Vegeu també: Denominacions de la llengua catalana − Segons la llei de creació de l'AVL, el valencià: forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia. Aquest reconeixement el té el valencià al País Valencià i el català a les Illes Balears i a Catalunya, i el sistema lingüístic que conjuntament formen sol rebre acadèmicament el nom de llengua catalana. L'AVL segueix les Normes de Castelló, firmades el 1932. − El 9 de febrer de 2005, l'AVL aprovà per unanimitat de tots els seus membres presents un dictamen conegut popularment com a "Dictamen del Dimecres de Cendres" en què s'estableixen els principis i criteris per a la denominació i l'entitat del valencià, considerant que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya (a excepció de la vall d'Aran, de llengua occitana) i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals a excepció de la comarca de la Fenolleda, que és de llengua occitana)".+ − Aquest mateix dictamen també avala i justifica l'ús de la denominació de valencià tant per a tot el conjunt del domini de la llengua (llengua valenciana), com per a la modalitat dialectal parlada al País Valencià. A més a més, l'AVL considera que aquesta modalitat "té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà d'acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló". Per tant, l'AVL assumeix la unitat lingüística des d'un punt de vista del polimorfisme d'una llengua que té dues denominacions.+ + + − '''Història'''+ − El català va ser implantat al País Valencià pels colons catalans que s'establiren en aquest territori arran de la Conquesta feudal, duta a terme per Jaume I el Conqueridor. Aquests colons procedien de totes les regions de Catalunya i el fet que foren mínimament superiors en nombre als colons aragonesos explica que es parle català a la major part del País Valencià. A les comarques més properes a Aragó, per contra, una mínima superioritat del nombre de colons aragonesos va fer que el castellà fora la llengua predominant. Una nova repoblació al segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos i majoritàriament amb castellans, va definir de parla castellana a la resta de comarques de l'interior que encara avui la parlen. Malgrat tot, el valencià ha estat històricament la llengua predominant i administrativa al País Valencià.+ + + + − Fins fa poc es pensava que la primera referència documental de la utilització del terme valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es trobava a la traducció del Valeri Màxim realitzada per Antoni Canals el 1395, on es diu: perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en lengua cathalana. Recentment s’ha trobat una referència anterior, un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346, en el què es diu que la mare de l'acusat, Sibila, parlava valencianesch perquè era d'Oriola. No s’ha tornat a documentar més el mot acabat en –esch.+ + + + − Al segle XV, l'anomenat Segle d'Or, el nom valencià era ja la denominació usual de la llengua predominant del Regne de València, i les denominacions de vulguar, romanç o català havien caigut en desús. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirma: me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar.+ + + − Des d'un punt de vista dialectal, el valencià pertany als parlars occidentals del sistema lingüístic valenciano-català. Per tant, comparteix molts trets amb el català parlat a les comarques de ponent i també a les terres de l'Ebre. També presenta trets propis, depenent de les comarques.+ + + + − Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia o heteronomia del valencià respecte a la resta del sistema lingüístic valenciano-català ha sigut motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. Tot i que els filòlegs i lingüistes són partidaris de la unió de les comunitats lingüístiques valenciana i catalana, existeix una part de l'opinió pública valenciana que és partidària de l'autonomia per motius polítics. Existeix una normativa lingüística secessionista alternativa, les Normes del Puig, elaborada per la Real Academia de Cultura Valenciana, institució fundada el 1915 per la Diputació de València, però el seu ús és marginal.+ + + + + + − '''Coneixement del valencià'''+ − Tot seguit es mostren mapes en què es pot veure el grau de coneixement del valencià/català en una distribució territorial per municipis, i per percentatges sobre el total de la població de cada municipi. La font de dades és el cens realitzat a l'any 2001 per l'Instituto Nacional de Estadística.+ + + + + + + + + + + + + + + + − + − Mitjana de domini del valencià (amplia). + − Entén el valencià (amplia). − Sap parlar valencià (amplia). − − Sap llegir valencià (amplia). − Sap escriure valencià (amplia). − El següent mapa mostra el percentatge de parlants de valencià (que afirmen saber parlar-lo) per comarca. Les dades són també del cens del 2001.+ + + + + + + + + + + + + + + + + + − + − − − '''Característiques lingüístiques del valencià general''' − Fonètica − Vocalisme àton: − Neutralització mínima de les vocals àtones. Existeixen les 5 vocals àtones [a, e, i, o, u] típiques del català occidental. No hi existeix la vocal neutra [ə], típica del català oriental. − Vocalisme tònic: − Com a tot el bloc occidental, es pronuncia [e] les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí. [ka'ðena], alé [a'le], què [ke] (amb e tancada, mentre que en el català oriental és e oberta [ɛ], en aquestes paraules). − El diftong ui és generalment creixent: cuina: ['kwina], hui: ['wi] (avui). Al valencià alacantí, a la Marina Baixa, al Comtat, a l'Alcoià i a la major part del tortosí, diftong ui és decreixent: cuina: ['kujna], buit: ['bujt] a excepció de hui: [wí] que sí és creixent. − Consonantisme: − No hi existeix iodització. − La g davant "e" i "i" i la j pren la pronunciació de [dʒ] − La erra final mai no s'emmudeix (excepte a bona part del Maestrat i la zona del Vinalopó). − La te dels grups finals -nt, -lt mai no s'emmudeix; aquesta característica també s'esdevé en una part del balear. Hi ha excepcions amb el valencià castellonenc, tortosí, la Costera, Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Vinalopó mitjà. − S'hi manté el valor labiodental de la ve baixa (aquesta característica també s'esdevé en el balear). Tanmateix, en moltes zones del territori ja tendeix a pronunciar-se com bilabial, és a dir, com a be alta. − El grup -tll- del català del nord és -tl- en algunes paraules (pronunciat -l·l- o simplement -l- en el valencià (aquest tret també s'esdevé en el balear i en el tortosí): ametla (ametlla), vetlar (vetllar). − La d intervocàlica, especialment en la forma ad(vocal), no se sol pronunciar: mocador: [mo·ka·'oɾ], cadira [ka·'i·ɾa]. La terminació -ada del participi femení singular es pronuncia -â: cremada: [kɾe'ma]. − Altres fenòmens − El pronom feble ho té una pronunciació especial depenent de la situació del pronom. Generalment es pronuncia davant del verb [u] i darrere [o] (després de consonat) i [u]/[w] (després de vocal): Carles ho sap ['kar·le·zu sap], canvia-ho ja [can·'vi·aw ja], se n'anat a donar-ho [se·na·'nat a do·'na·ro]; quan el fonema posterior és una vocal, passa a [w]: No ho has endevinat [no was an·de·vi'nat]; quan es produeix una contracció amb un altre pronom davant o darrere del verb es pronuncia [ew]: No m'ho has dit [no me·waz dit], Dóna-m'ho ['do·na·mew]. − − Morfologia − Els articles són el, la, els, les. − L'article no s'empra mai davant dels noms propis de persona: Ha vingut Joan. − Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis locatius (com en castellà, tot i que no és un castellanisme) i ús de les formes no reforçades dels demostratius de 1r i 2n grau: este, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, aquí, allí o allà. − Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxe, te dic, se pentina (aquest fet no es dóna a totes les variants, així en l'alacantí i la major part del meridional: em dutxe, et dic, es canvia, se sap, se certifica, es comprova que només es conserva la forma plena quan el verb comença per s o ce/ci). El pronom feble "ens" estàndard passa en la llengua oral, com a tota la resta del bloc occidental, a "mos" (no admissible en la llengua escrita). Per extensió, al valencià oral no existeixen les formes "ens" i "us", substituïdes per "mos" i "vos". La forma "vos" s'accepta en el valencià estàndard en posició davant del verb per l'AVL. − El pronom feble li (que substitueix el complement indirecte) sempre precedeix el pronom feble que substitueix el complement directe (quan aquest existeix), cosa que origina les combinacions li'l (li'l done > l'hi dono), li la (li la done > la hi dono), li'ls (li'ls done > els hi dono), li les (li les done > les hi dono). − La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació pren el morfema -e: jo cante. Les conjugacions segona i tercera prenen el morfema zero: jo tem, jo dorm (aquest tret no es dóna a la major part del Maestrat, on aquestes formes prenen el morfema -o, com en la resta del català occidental: jo canto, jo temo, jo dormo). − El present de subjuntiu no pren mai els morfemes en -i propis del català central: són -e, -es, -e, -em, -eu, -en per a la primera conjugació (que jo cante, que tu cantes, que ell cante...) i -a, -es, -a, etc. per a la segona i la tercera (que jo tema, dorma, que tu temes, dormes, que ell tema, dorma...). − El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb erra bategant: -ara, -ares, -ara, -àrem, -àreu, -aren: jo cantara, tu cantares, etc. − En el valencià central o apitxat i a zones del valencià alacantí (Vinalopó) s'hi conserva el pretèrit perfet simple del català clàssic: jo cantí (jo vaig cantar), jo fiu (jo vaig fer). − − Lèxic − − Subdialectes del valenciàMots característics del valencià: − vesprada (tarda) − bou (toro) − brossat (mató) − corder (xai) − creïlla (patata) − eixir (sortir) − hui (avui) − llaurador (pron. llauraor) (pagès) − paréixer (semblar) − xiquet (nen) − roig (vermell) − espill o lluna (mirall) − Els mots com "roig" i "eixir" no són les úniques varietats possibles al valencià, ja que "vermell" es pot trobar a la Marina, entre altres llocs, i "sortir" es pot trobar al valencià de transició. − − Variants formals − cementeri (cementiri) − depòsit (dipòsit) − renyó (ronyó) − seua (seva) / teua (teva) / meua (meva) − servici (servei) − xàrcia (xarxa) − − Subdialectes − Valencià de transició o tortosí − Valencià castellonenc − Valencià apitxat o central − Valencià meridional − Valencià alacantí − − Vegeu també − Dialectes del català − Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià − − '''Referències''' − Sanchis i Guarner, Manuel (1934, 1967). La llengua dels valencians. Edicions 3i4, València 2005. ISBN 84-7502-082-8. − Sanchis i Guarner, Manuel (1963). Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. Institució Alfons el Magnànim. València. ISBN 84-370-5334-X. − Valor i Vives, Enric (1978). Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià. Edicions Grog, València 1999. ISBN 84-85211-45-6. − Salvador i Gimeno, Carles (1951). Gramàtica valenciana. Associació Cultural Lo Rat Penat. València 1995. ISBN 84-85211-71-5. − Colomina i Castanyer, Jordi, (1995). Els valencians i la llengua normativa. Textos universitaris. Alacant: Institut de Cultura "Juan Gil-Albert". ISBN 84-7784-178-0. − − '''Enllaços externs''' − Web de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua - Institució del País Valencià amb competències normatives sobre el valencià. − Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià (DOPV). − Diccionari Valencià − Diccionari català-valencià-balear − Dictamen vinculant de l'AVL del 9 de febrer de 2005. − Área de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana. − Normes de Castelló − Eines de llengua - Abundant informació sociolingüística, de dret lingüístic, normativa lingüística, estadística, etc... del valencià. Mantinguda per la «Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià». − Fons de dades numèriques del Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana. − Informació i mapes sobre els dialectes valencians − Atles lingüístic valencià − Mapes lingüístics − Breu exposició de les teories en disputa sobre la relació entre valencià i català al lloc web de la Promotora Española de Lingüística (en castellà)
sense resum d'edició
{{esbos}}
El '''Valencià''' és una llengua romanç parlada per més de 2 millons de persones en la [[Comunitat Valenciana]]. Es oficial segons l'artícul 7.1 de l'[[Estatut d’Autonomia Valencià]], junt al [[castellà]] i està inclosa en la Ratificació espanyola de la Carta Europea de Llengües Minoritàries calificada com a Idioma amenaçat per ser un idioma discriminat i perseguit en la [[Comunitat Valenciana]]<ref>http://www.elmundo.es/elmundo/2004/11/06/espana/1099759852.html</ref>.
== Orige de la Llengua Valenciana ==
{{AP|Orige del valencià}}
Segons la teoria mossàrap (la que té més proves, fonts i la més coerent) de l'orige del valencià, este evolucionà en les terres valencianes a partir del romanç parlat pels valencians abans de la conquista de Jaume I, i incorporà influències de la llengua que parlava el poc percentage pobladors catalans que arribaren després de la conquista. Mostra d'això és que Jaume I en conquistar pacíficament la ciutat de Valéncia afirmà en la redacció dels furs ("Per a que els valencians de tot el regne els entenga'n i pogueren complir-los" ordenà que es traduïxqueren a la llengua que el poble parlava: el romanç).
La teoria de la repoblació (pancatalanista). Postula que lo Regne de Valéncia va ser colonisat íntegrament per catalans, en regions costeres i aragonesos, en comarques interiors. Segons esta idea, la invasió islàmica del segle VII a la Península Ibèrica va produir un tallat polític i cultural de tal envergadura que la població valenciana, va ser totalment assimilada, perdent els seus arrels i la seua llengua, lo qual es contrapon en les jarches mossàraps en llengua valenciana i el parlar romanç d'esta gent. Posteriorment, en la conquista de Valéncia per Jaume I se hauria produït una espècie de buit que va ser omplit en la arribada de pobladors d'orige aragonés, català i castellà, havent per ho tant un abans i un després sense solució de continuïtat, a la reconquista. Per ho tant, esta teoria defensa que lo valencià no seria més que el parlar català, a pesar de ser, l'idioma català, posterior a la reconquista, portada per els recents arribats en ingredients aragonesos i castellans. Esta teoria presupon que a la Taifa de Valéncia, no hi quedava ningun habitant després la conquista, a pesar de ser una conquista totalment pacífica, i a pesar de quedar abundants evidencies sobre la permanència d'estos mossàraps conversos i no conversos durant l'Edat Mijana i els seus descendents en segles posteriors. Baix esta idea, es troben grups que s'encarreguen de desprestigiar lo valencià conseguint que molta gent deixe de parlar-ho en públic perque pensa que es una llengua incorrecta.
Segons la teoria occitanista, el valencià forma part d'un grup de llengües íntimament lligades entre sí i entre les quals existix un grau d'inteligibilitat que permet classificar-les baix la categoria de llengües occità-romàniques.
== Extensió del Valencià ==
[[Image:Extensió_del_valencià.png|200px|thumb|right|Extensió del Valencià]]
La Llengua Valenciana es parla en part de la [[Comunitat Valenciana]], i en el [[El Carche|Carche murcià]].
La Comunitat Valenciana té declarats oficialment dos [[predominis llingüístics]] territorialment, el castellà i el valencià (o millor dit un català paregut al valencià). Les àrees en predomini llingüístic valencià son los municipis estan definides per la [[Llei d'us i d'ensenyant del valencià]] i estan ubicats geogràficament en el nort, en la costa de la Comunitat Valenciana, i en l'àrea montanyosa de la província d'Alacant, abarcant aproximadament el 75% de la Comunitat Valenciana.
== Història del Valencià ==
=== Denominació ===
Es la llengua parlada principalment a la [[Comunitat Valenciana]], ans Regne Valencià. Es la llengua que parlaven per els [[mossàrap|mossàraps]]
=== Lliteratura ===
[[Image: Llengua valenciana 1.jpg|200px|thumb|right|Text sobre la llengua Valenciana]]
[[Image: Llengua valenciana 2.jpg|300px|thumb|right|Text referint-se a la llengua Valenciana]]
Esta llengua va tindre el primer segle d'or Lliterari d’una llengua neollatina europea durant el qual centenars d’autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escribint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.
Van fer traduccions, diccionaris i gramàtiques com:
* [[Bíblia de Frai Bonifaci Ferrer]] (1478)
* [[Gramàtica d'Andreu Sempere Alcoi|Gramàtica d’Andreu Sempere Alcoi 15]]
* [[Líber Elegantiarum]]..”el mes antic llegit d’una llengua romanç” del valencià Joan Esteve (1472) (Diccionari)
* [[Kempis]] , traduït del llatí per Miquel Pérez (1482)
=== Política ===
Actualment la llengua valenciana no es oficial i esta sent suplantada per el dialecte barceloní a la Comunitat Valenciana.
Partits com Coalició Valenciana intenten fer-la oficial i la seua Acadèmia més important es la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana|RACV]]
== Dialectes del Valencià ==
[[Image:Dialectes del valencià.png|right|thumb|Dialectes del Valencià]]
=== Valencià de Transició ===
El valencià de transició es parla al [[Maestrat]] i en [[Els Ports]].
* Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe.
* La primera persona del present pren la desinència -o: yo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, sent > sento, córrec > corro.
* Los artículs el/els solen conservar la forma clàssica ''lo'' i ''los'', especialment en la zona costera del Baix Maestrat: el chiquet > lo chiquet, els pares > los pares.
* Conservació progressiva de la -d- intervocàlica.
=== Valencià Septentrional ===
El valencià castellonenc (o de la plana) es parla en les comarques d'[[Els Ports]], [[el Maestrat]], la franja septentrional de [[l'Alcalatén]] i [[la Plana]]. Les seues característiques son:
* -o de la primera persona del singular del present d'indicatiu.
* -às, -és, -ís de l'imperfecte de subjuntiu.
* Neutralisació de la b/v.
* Manteniment dels artículs lo/los.
* Relativa conservació de la -d- intervocàlica del sufix -ada i -ador.
* No pronunciació de la -r final.
* Acabament en -e de la tercera persona del singular del presente i del imperfecte d'indicatiu (''ell cante'', ''ell cantave'').
=== Valencià Apichat ===
L'apichat es parla en les comarques del [[Camp de Morvedre]], [[l'Horta]], el [[Camp de Túria]] i la [[Ribera Alta]]. També es parla en les ciutats de [[Gandia]] i [[Onda]].
* Manteniment dels artículs lo/los.
* El nom apichat aludix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores com a casa, tretze i mege ['kasa, 'tret-se, 'meche]
* L'àrea de l'apichat sol coincidir en la de la neutralisació de «b» i «v» en /b/.
* Es conserven les formes del plural que mantenen la n original llatina, com en hòmens o jòvens.
* Hi ha una certa tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constituïx en sílaba) per au: aulor [olor], aufegar [ofegar], aubrir [obrir].
* Li conferix una certa personalitat a l'apichat el fet que mantinga encara, en notable vitalitat, l'us del perfecte simple.
=== Valencià Meridional ===
El valencià meridional es parla en les [[comarca|comarques]] centrals i del [[Xúquer]] de la [[Comunitat Valenciana]] en las que no es parla el dialecte [[Apichat]]. Té les següents característiques:
* Predomini de la variant perifràstica del pasat sintètic: ''yo aní'' > ''yo vaig anar''. Excepte en les zones no ''apichades'' de la Ribera i la [[Safor]].
* El artícul plural, tant masculí com femení devé en "es" davant de paraula escomençada en consonant: ''es bou'' i ''es vaques''; pero pren les formes ''els, les'' davant de paraules escomençades per vocal: ''els alacantins'' i ''les alacantines''.
=== Valencià Alacantí ===
L'alacantí es parla en les [[comarca|comarques]] del sur de la [[Comunitat Valenciana]]. Té les següents característiques:
* Absorció de la i semivocal [j] en el conjunt -ix-: [ˈkaʃa] (''caixa'').
* Pas del [[diftonc]] [ow] a [au]: [ˈbaw] (''bou''), [ˈaw] (''ou''), [ˈpaw] (''pou'').
* Caiguda de la -d- intervocàlica que se estén al sufix -uda: ''grenyua'' (''grenyuda''), ''vençua'' (''vençuda''). Arbitràriament passa lo mateix en atres paraules: ''roa'' (''roda''), ''caira'' (''cadira''), ''poer'' (''poder''). En el [[Baix Vinalopó]] casi totes les -d- intervocàliques no es pronuncien.
== Referències ==
{{reflist}}
== Vore també ==
*[[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]]
*[[Normes del Puig]]
*[[Segle d'Or Valencià]]
== Enllaços Externs ==
*[http://www.racv.es Real Acadèmia de cultura Valenciana]
*[http://www.racv.es/diccionari/diccionario.html Diccionari del Valencià]
*[http://www.valencian.org Proyecte per a la promoció exterior de la Llengua Valenciana]
*[http://www.idiomavalencia.com Proyecte en defensa de l'Idioma Valencià]
*[http://www.fileden.com/files/2008/3/3/1794593/idiomavalenciaparlat.pdf Estudi exaustiu sobre la llengua valenciana]
*[http://www.garciamoya.cjb.net Articuls de Ricart Garcia Moya sobre la Llengua Valenciana]
[[Categoria:Valencià]]