Llínea 15: |
Llínea 15: |
| La petició dels procuradors, entre els quals es trobaven l’alcalde de València, [[Miquel Ramón Izquierdo]], Pedro Zaragoza, o [[José Antonio Perelló Morales]], s’havia presentat quatre mesos abans<ref>[http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/clave/batalla/Valencia/elpepuespval/20070219elpval_20/Tes La clau de la 'batalla de València'], reportage de ''[[El País]]'', 19 de febrer de 2007.</ref> de la constitució de la [[Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià]] (Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià), que reunia als partits d’esquerra i pancatalanistes enfrontats al règim, i que propongueren posar en marcha un procés autonòmic semblant al que es seguia en [[Catalunya]] i el [[País Vasc]]. | | La petició dels procuradors, entre els quals es trobaven l’alcalde de València, [[Miquel Ramón Izquierdo]], Pedro Zaragoza, o [[José Antonio Perelló Morales]], s’havia presentat quatre mesos abans<ref>[http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/clave/batalla/Valencia/elpepuespval/20070219elpval_20/Tes La clau de la 'batalla de València'], reportage de ''[[El País]]'', 19 de febrer de 2007.</ref> de la constitució de la [[Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià]] (Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià), que reunia als partits d’esquerra i pancatalanistes enfrontats al règim, i que propongueren posar en marcha un procés autonòmic semblant al que es seguia en [[Catalunya]] i el [[País Vasc]]. |
| | | |
− | Simultàneament, es constituí l'UCD valenciana, a partir del [[Partit Popular de la Regió Valenciana]] d'[[Emilio Attard]], format per polítics vinculats al [[Movimiento Nacional]], i arraconant els reformistes com [[Esteban Rodrigo de Fénech]], Pedro Zaragoza o José María Adam García. Alguns d’estos sectors, exclosos d’UCD i en una sensibilitat mes [[valencianista]], com l’alcalde de València, [[Miquel Ramón Izquierdo]], o el president de la [[Diputació de Valéncia]], [[Ignacio Carrau]], fundarien l'[[Unió Regional Valenciana]] (URV) en [[1978]], veent el perill del [[pancatalanisme]], que ya aguaitava. | + | Simultàneament, es constituí l'UCD valenciana, a partir del [[Partit Popular de la Regió Valenciana]] d'[[Emilio Attard]], format per polítics vinculats al [[Movimiento Nacional]], i arraconant els reformistes com [[Esteban Rodrigo de Fénech]], Pedro Zaragoza o José María Adam García. Alguns d’estos sectors, exclosos d’UCD i en una sensibilitat mes [[valencianista]], com l’alcalde de València, [[Miquel Ramón Izquierdo]], o el president de la [[Diputació de Valéncia]], [[Ignacio Carrau]], fundarien l'[[Unió Regional Valenciana]] (URV) en [[1978]], veent el perill del [[pancatalanisme]], que llavors ya aguaitava. |
| | | |
− | En les [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions de 1977]], no obstant això, l'UCD fon derrotada en València. Poc després constituí l'[[Assamblea de Parlamentaris del País Valencià]], agrupant els diputats i senadors triats en les tres províncies. Contava en 41 membres, dels quals 26 eren d’esquerres (21 del PSOE, 3 del PCE i 2 del PSP). Attard encarregà al també valencià [[Fernando Abril Martorell]], home de confiança d'[[Adolfo Suárez]], i a [[Manuel Broseta]], una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i [[eleccions generals espanyoles de 1979|generals de 1979]] i condicionar el procés d’elaboració de l'Estatut d’Autonomia. Attard eliminà del partit als membres lliberals o catalanistes com [[Francisco de Paula Burguera]], [[José Antonio Noguera de Roig]] i [[Joaquín Muñoz Peirats]] i assumí parcialment els postulats valencianistes. Per a expandir-se popularment valgueren del diari [[Las Provincias]], dirigit per [[María Consuelo Reyna]], del [[falles|moviment faller]] i del [[Valéncia C.F.]], aixina com de filòsofs i intelectuals com [[Juan Ferrando Badía]] i [[Gustavo Villapalos]] i el recolzament llogístic del governador civil [[José María Fernández del Riu]]. | + | En les [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions de 1977]], no obstant això, l'UCD fon derrotada en València. Poc després constituí l'[[Assamblea de Parlamentaris del País Valencià]], agrupant els diputats i senadors triats en les tres províncies. Contava en 41 membres, dels quals 26 eren d’esquerres (21 del PSOE, 3 del PCE i 2 del PSP). Attard encarregà al també valencià [[Fernando Abril Martorell]], home de confiança d'[[Adolfo Suárez]], i a [[Manuel Broseta]], una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i [[eleccions generals espanyoles de 1979|generals de 1979]] i condicionar el procés d’elaboració de l'Estatut d’Autonomia. Attard eliminà del partit als membres lliberals o catalanistes com [[Francisco de Paula Burguera]], [[José Antonio Noguera de Roig]] i [[Joaquín Muñoz Peirats]] i assumí parcialment els postulats valencianistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari [[Las Provincias]], dirigit per [[María Consuelo Reyna]], del [[falles|moviment faller]] i del [[Valéncia CF]], aixina com de filòsofs i intelectuals com [[Juan Ferrando Badía]] i [[Gustavo Villapalos]] i el recolzament llogístic del governador civil [[José María Fernández del Riu]]. |
| | | |
| == Cronologia d’acontenyiments<ref>Manel Martí ''La transició al País Valencià'' dossier publicat en ''[[l’Avenç]]'', núm 124, maig de 1997</ref> == | | == Cronologia d’acontenyiments<ref>Manel Martí ''La transició al País Valencià'' dossier publicat en ''[[l’Avenç]]'', núm 124, maig de 1997</ref> == |