Canvis

Guillem de Castro (edita)

Revisió de 15:37 11 feb 2010

378 bytes afegits , 15:37 11 feb 2010

sense resum d'edició

Llínea 1: Llínea 1:

'''Guillem de Castro i Bellvís''' ([[Valéncia]], [[4 de novembre]] de [[1569]] – [[Madrit]], [[28 de juliol]] de [[1631]]), en [[espanyol]] ''Guillén de Castro'', fon un [[dramaturc]] valencià d'[[Espanya]], considerat com el més important de la [[escola valenciana]] de fins del [[sigle XVI]] i un dels més destacats de la [[comedia nova lopesca]], desenrollada a partir de la irrupció en el teatre de [[Lope de Vega]].

−

Contant les seues comèdies publicades —Un total de 26— I les que se li poden atribuir, es conserven d'este autor al voltant de 35 obres dramàtiques. La seua fama es deu principalment a la seua obra ''[[Les joventuts del Cid]]'' (escrita entre [[1605]]<ref>La data ''post quem'' més autorisada actualment és 1605 per ser la de publicació del ''Romancer i Història del Cid'' de Juan d'Escobar (Lisboa, 1605) que conté diversos romanços utilisats directament per Guillem de Castro com a font de la seua obra. Veja: {{Cita|S. Arata reconeix clarament el paper que va eixercir en els antecedents de la peça La ''Història i Romancer del Cid'', de Juan d'Escobar, Lisboa 1605, edició que continua desconeixent C. Faliu en 1989, a pesar de la seua publicació per Antonio Rodríguez-Moñino, en 1973 (Madrid, Castalia). S. Arata atribuïx com a terme ''post quem'' de la redacció de la peça de Guillem la data de publicació d'aquella important recopilació de romanços (que fon tema d'estudi de la nostra tesi no publicada, ''El «Romancer i Història del Cid» de Juan d'Escobar, 1605'', Toulouse-LeMirail, 1977).|Françoise Cazal, ''op. cit.'', [http://cvc.cervantes.es/obref/criticon/PDF/072/072_095.Pdf ps. 93-123].}}

+

Contant les seues comèdies publicades —Un total de 26— I les que se li poden atribuir, es conserven d'este autor al voltant de 35 obres dramàtiques. La seua fama es deu principalment a la seua obra ''[[Les joventuts del Cid]]'' (escrita entre [[1605]]<ref>La data ''post quem'' més autorisada actualment és [[1605]] per ser la de publicació del ''Romancer i Història del Cid'' de Juan d'Escobar ([[Lisboa]], [[1605]]) que conté diversos romanços utilisats directament per Guillem de Castro com a font de la seua obra. Veja: {{Cita|S. Arata reconeix clarament el paper que va eixercir en els antecedents de la peça La ''Història i Romancer del Cid'', de Juan d'Escobar, Lisboa 1605, edició que continua desconeixent C. Faliu en 1989, a pesar de la seua publicació per Antonio Rodríguez-Moñino, en [[1973]] (Madrid, Castalia). S. Arata atribuïx com a terme ''post quem'' de la redacció de la peça de Guillem la data de publicació d'aquella important recopilació de romanços (que fon tema d'estudi de la nostra tesi no publicada, ''El «Romancer i Història del Cid» de Juan d'Escobar, [[1605]]'', Toulouse-LeMirail, [[1977]]).|Françoise Cazal, ''op. cit.'', [http://cvc.cervantes.es/obref/criticon/PDF/072/072_095.Pdf ps. 93-123].}}

−

Veja també en el pròlec a l'edició de 1996 de ''Les joventuts de Rodrigo'' de Stefano Arata: {{Cita|En el que a la nostra comèdia es referix, si la data ''davant de quem'' de 1615 resulta verosímil, el terme ''post quem'' té que anitciparse a 1605, any en què es publica la ''Història i Romancer del Cid'' de Juan d'Escobar, llibre que va tindre certa importància en la gènessi de l'obra, i que Bruerton per error pensava publicat només set anys més tard.|Stefano Arata, «Pròleg», ''op. cit.'', ps. XXXII-XXXIII.}}</ref> i [[1615]]), basada en el cicle de [[romanç]]s [[Rodrigo Díaz de Vivar|cidianos]], que fon imitada per [[Pierre Corneille]] en ''[[Le Cid]]'' (1636).

+

Veja també en el pròlec a l'edició de [[1996]] de ''Les joventuts de Rodrigo'' de Stefano Arata: {{Cita|En el que a la nostra comèdia es referix, si la data ''davant de quem'' de [[1615]] resulta verosímil, el terme ''post quem'' té que anitciparse a 1605, any en què es publica la ''Història i Romancer del Cid'' de Juan d'Escobar, llibre que va tindre certa importància en la gènessi de l'obra, i que Bruerton per error pensava publicat només set anys més tard.|Stefano Arata, «Pròleg», ''op. cit.'', ps. XXXII-XXXIII.}}</ref> i [[1615]]), basada en el cicle de [[romanç]]s [[Rodrigo Díaz de Vivar|cidianos]], que fon imitada per [[Pierre Corneille]] en ''[[Le Cid]]'' ([[1636]]).

== Biografia ==

−

Fill de Castellana Bellvís, noble valenciana els antepassats del qual deyen remontar-se al rei [[Joan I d'Aragó]] i de Francesc de Castro i Palafox, «ilustre cavaller»,<ref>Veja respecte d'això de la suposta pero errònea ascendència de [[Laín Calvo]] per part Paterna la tesis doctoral de Domingo Carvajal (2006), que afirma {{Cita|El marchamo de noblea dels antepassats paterns de Guillem es remontaria tan sols al seu yayo, el senyor [[Beltrán de Castro]], a qui Carles I hauria otorgat el privilegi de noblea per a ell i per a tot el seu llinage el 9 d'octubre de [[1542]], en recompensa pels servicis prestats en la campanya de les Índies [...] alguns estudiosos com E. Mérimée (p. xij de la «Introducció» al seu ''Première partie de joventuts del Cid'', (Toulouse, E. Privat, 1890) han fet descendir erròneament [a Francisco de Castro i Palafox] del juge castellà Laín Calvo i del Cid.|Gemma Domingo Carvajal, ''op. cit.'', [http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711//02.GDC_CAP2.Pdf ps. 3 i 4.]}}</ref> als vint-i-un anys va intervindre en una coneguda justa poètica celebrada durant les bodes de Francesc Palafox, [[senyor d'Ariza]] i Lucrècia de Moncada; les esposalles i la participació del jove poeta fon reflectida per [[Francisco Agustín i Tárrega]] en la seua comèdia ''El prat de Valéncia''.

+

Fill de Castellana Bellvís, noble valenciana els antepassats del qual deyen remontar-se al rei [[Joan I d'Aragó]] i de Francesc de Castro i Palafox, «ilustre cavaller»,<ref>Veja respecte d'això de la suposta pero errònea ascendència de [[Laín Calvo]] per part Paterna la tesis doctoral de Domingo Carvajal (2006), que afirma {{Cita|El marchamo de noblea dels antepassats paterns de Guillem es remontaria tan sols al seu yayo, el senyor [[Beltrán de Castro]], a qui Carles I hauria otorgat el privilegi de noblea per a ell i per a tot el seu llinage el 9 d'octubre de [[1542]], en recompensa pels servicis prestats en la campanya de les Índies [...] alguns estudiosos com E. Mérimée (p. xij de la «Introducció» al seu ''Première partie de joventuts del Cid'', (Toulouse, E. Privat, [[1890]]) han fet descendir erròneament [a Francisco de Castro i Palafox] del juge castellà Laín Calvo i del Cid.|Gemma Domingo Carvajal, ''op. cit.'', [http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711//02.GDC_CAP2.Pdf ps. 3 i 4.]}}</ref> als vint-i-un anys va intervindre en una coneguda justa poètica celebrada durant les bodes de Francesc Palafox, [[senyor d'Ariza]] i Lucrècia de Moncada; les esposalles i la participació del jove poeta fon reflectida per [[Francisco Agustín i Tárrega]] en la seua comèdia ''El prat de [[Valéncia]]''.

−

No va tardar molt a ingressar en la famosa [[Acadèmia dels Nocturns]] de Valéncia en el seudònim de «Secret». En este ambient es va iniciar en el cultiu les lletres i la composició de comèdies en el mencionat dramaturc, el canonge Tárrega, [[Gaspar Aguilar]] i [[Miguel Beneyto]], en els que publica les seues dos primeres obres teatrals, ''L'amor constant'' i ''El cavaller bovo'', en una edició conjunta de [[1608]].<ref>VV. AA., ''Dotze comèdies famoses de quatre poetes naturals de la [...] ciutat de Valéncia'', Valéncia, Aurelio Mey, 1608.</ref>

+

No va tardar molt a ingressar en la famosa [[Acadèmia dels Nocturns]] de Valéncia en el seudònim de «Secret». En este ambient es va iniciar en el cultiu les lletres i la composició de comèdies en el mencionat dramaturc, el canonge Tárrega, [[Gaspar Aguilar]] i [[Miguel Beneyto]], en els que publica les seues dos primeres obres teatrals, ''L'amor constant'' i ''El cavaller bovo'', en una edició conjunta de [[1608]].<ref>VV. AA., ''Dotze comèdies famoses de quatre poetes naturals de la [...] ciutat de Valéncia'', Valéncia, Aurelio Mey, [[1608]].</ref>

Entre [[1593]] i [[1600]] va eixercir des de [[El Grau (Valéncia)|El Grau]] el càrrec de «capità de cavalleria de la costa del regne», al cap d'una companyia de cavalleria la missió de la qual era la defensa de les costes valencianes dels atacs [[corsari]]s.

−

Després d'un desafortunat matrimoni en 1593 en Helena Fenollar, que acabaria en separació, va deixar numerosos testimonis d'infelicitat conjugal en les seues obres, a finals de [[1595]] va contraure noces en marquesa Girón de Rebolledo, filla del [[senyor d'Andilla]], en la que va tindre una filla. Pero la desgràcia va vindre a trencar la família, puix en [[1597]] moria sa mare i poc després la seua esposa i la seua única filla, Joana. Fins a este any el seu teatre havia seguit la dramatúrgia del grup d'autors valencians format per [[Andrés Rei d'Artieda]] i [[Cristóbal de Virués]], entre atres, pero fon llavors quan degué conéixer a [[Lope de Vega]], que llavors recalava en Valéncia, i la concepció nova del teatre del «Fènix dels enginys» li va influir de modo notable.

+

Després d'un desafortunat matrimoni en [[1593]] en Helena Fenollar, que acabaria en separació, va deixar numerosos testimonis d'infelicitat conjugal en les seues obres, a finals de [[1595]] va contraure noces en marquesa Girón de Rebolledo, filla del [[senyor d'Andilla]], en la que va tindre una filla. Pero la desgràcia va vindre a trencar la família, puix en [[1597]] moria sa mare i poc després la seua esposa i la seua única filla, Joana. Fins a este any el seu teatre havia seguit la dramatúrgia del grup d'autors valencians format per [[Andrés Rei d'Artieda]] i [[Cristóbal de Virués]], entre atres, pero fon llavors quan degué conéixer a [[Lope de Vega]], que llavors recalava en [[Valéncia]], i la concepció nova del teatre del «Fènix dels enginys» li va influir de modo notable.

−

Buscant ampar, cap a [[1601]] va entrar al servici de [[Carlos de Borja]], [[ducat de Gandía|duc de Gandia]], com «procurador general». En [[1606]] es troba en [[Itàlia]] servint al [[virrei de Nàpols]], [[Juan Alonso Pimentel d'Herrera]], [[comte de Benavente]], i poc després fon nomenat pel virrei [[governador]] de [[Scigliano]]. Va tornar cap a [[1609]] a Valéncia, a on va contraure una greu malaltia que li va mantindre convalescent durant tres anys. En la seua ciutat natal va intentar revitalisar les acadèmies poètiques creant en [[1616]] la «[[Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs]]».<ref>Vicente L. Simó Santonja, [http://www.valenciahui.com/opinion/opinion.php/2008/08/03/academia_de_los_montaneses_del_parnaso_1 «Acadèmia dels montanyesos del Parnàs»], ''Valéncia Hui'', 3-8-2008.</ref> En [[1618]] s'imprimix en Valéncia la ''Primera Part'' de les seues comèdies, dotze obres que comprenien drames des de la seua primera etapa valenciana de 1593.<ref>Guillén de Castro, ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro natural de la ciutat de Valéncia'', Valéncia, Felipe Mey, 1618.</ref>

+

Buscant ampar, cap a [[1601]] va entrar al servici de [[Carlos de Borja]], [[ducat de Gandía|duc de Gandia]], com «procurador general». En [[1606]] es troba en [[Itàlia]] servint al [[virrei de Nàpols]], [[Juan Alonso Pimentel d'Herrera]], [[comte de Benavente]], i poc després fon nomenat pel virrei [[governador]] de [[Scigliano]]. Va tornar cap a [[1609]] a Valéncia, a on va contraure una greu malaltia que li va mantindre convalescent durant tres anys. En la seua ciutat natal va intentar revitalisar les acadèmies poètiques creant en [[1616]] la «[[Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs]]».<ref>Vicente L. Simó Santonja, [http://www.valenciahui.com/opinion/opinion.php/2008/08/03/academia_de_los_montaneses_del_parnaso_1 «Acadèmia dels montanyesos del Parnàs»], ''Valéncia Hui'', 3-8-2008.</ref> En [[1618]] s'imprimix en [[Valéncia]] la ''Primera Part'' de les seues comèdies, dotze obres que comprenien drames des de la seua primera etapa valenciana de 1593.<ref>Guillén de Castro, ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro natural de la ciutat de Valéncia'', Valéncia, Felipe Mey, [[1618]].</ref>

−

A finals d'eixe any o començaments del [[1619]] va anar a provar fortuna en l'escena [[Madrit|madrilenya]] servint a [[Juan Téllez Girón]], [[marqués de Peñafiel]], primogènit del senyor [[Pedro Téllez-Girón (I Duc d'Osuna)|Pedro Girón]], [[Duc d'Osuna]]; allí participa en numerosos certàmens poètics, com els convocats en [[1619]] per la beatificació i canonisació de [[Isidre Llaurador|sant Isidre]]. En este periodo es va intensificar notablement la seua activitat lliterària. Les seues obres són representades per la companyia de [[Antonio de Prado]] i obté el ple reconeiximent com a poeta dramàtic, puix rep els elogis de Lope de Vega, [[Miguel de Cervantes]], [[Baltasar Gracián]] i d'atres dramaturcs contemporaneus. La seua obra ''[[Les joventuts del Cid]]'' fon valorada ya en estos anys com un fita del drama històric nacional. També va triumfar en la comèdia, mercé a l'èxit de la mitològica ''Dido i Enees'', que va supondre el torrejament de l'actriu Ángela Dido, al paper de la qual va deure el seu nom artístic.

+

A finals d'eixe any o començaments del [[1619]] va anar a provar fortuna en l'escena [[Madrit|madrilenya]] servint a [[Juan Téllez Girón]], [[marqués de Peñafiel]], primogènit del senyor [[Pedro Téllez-Girón (I Duc d'Osuna)|Pedro Girón]], [[Duc d'Osuna]]; allí participa en numerosos certàmens poètics, com els convocats en [[1619]] per la beatificació i canonisació de [[Isidre Llaurador|sant Isidre]]. En este periodo es va intensificar notablement la seua activitat lliterària. Les seues obres són representades per la companyia de [[Antonio de Prado]] i obté el ple reconeiximent com a poeta dramàtic, puix rep els elogis de [[Lope de Vega]], [[Miguel de Cervantes]], [[Baltasar Gracián]] i d'atres dramaturcs contemporaneus. La seua obra ''[[Les joventuts del Cid]]'' fon valorada ya en estos anys com un fita del drama històric nacional. També va triumfar en la comèdia, mercé a l'èxit de la mitològica ''Dido i Enees'', que va supondre el torrejament de l'actriu Ángela Dido, al paper de la qual va deure el seu nom artístic.

−

Fon nomenat [[Orde de Santiago|cavaller de Santiago]] en [[1623]] encara que, pel fet que fon involucrat en [[1624]] com a supost instigador de la mort d'un cavalleriç del [[nunci]] (assunt del que fon absolt), no va poder vestir els codiciats hàbits. En [[1625]] va contraure nou matrimoni en Ángela María Salgado, una dama de companyia de l'esposa del seu protector el ya Duc d'Osuna, una jove més de trenta anys menor que ell. Estranya un matrimoni tan desigual quan en les seues comèdies havia satirisat sovint el casament entre hòmens d'edat provecta i jovenetes. No obstant Guillem havia passat tota la seua vida buscant la protecció de la noblea degut als seus freqüents problemes econòmics. El dot d'esta joveneta li va permetre passar en esplai els anys que li restaven de vida. En el terreny lliterari, mana imprimir la ''Part Segona'' de les seues comèdies,<ref>Guillén de Castro, ''Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro'', Valéncia, Miguel Sorolla, 1625.</ref> que fon l'últim volum d'obres dramàtiques que va publicar. La resta de la seua obra atribuïda o en colaboració, ha segut recopilada a partir de manuscrits solts i edicions dels representants de l'época. Va morir el 28 de juliol de [[1631]] després de testar a favor de la seua esposa.

+

Fon nomenat [[Orde de Santiago|cavaller de Santiago]] en [[1623]] encara que, pel fet que fon involucrat en [[1624]] com a supost instigador de la mort d'un cavalleriç del [[nunci]] (assunt del que fon absolt), no va poder vestir els codiciats hàbits. En [[1625]] va contraure nou matrimoni en Ángela María Salgado, una dama de companyia de l'esposa del seu protector el ya Duc d'Osuna, una jove més de trenta anys menor que ell. Estranya un matrimoni tan desigual quan en les seues comèdies havia satirisat sovint el casament entre hòmens d'edat provecta i jovenetes. No obstant Guillem havia passat tota la seua vida buscant la protecció de la noblea degut als seus freqüents problemes econòmics. El dot d'esta joveneta li va permetre passar en esplai els anys que li restaven de vida. En el terreny lliterari, mana imprimir la ''Part Segona'' de les seues comèdies,<ref>Guillén de Castro, ''Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro'', [[Valéncia]], Miguel Sorolla, [[1625]].</ref> que fon l'últim volum d'obres dramàtiques que va publicar. La resta de la seua obra atribuïda o en colaboració, ha segut recopilada a partir de manuscrits solts i edicions dels representants de l'época. Va morir el 28 de juliol de [[1631]] després de testar a favor de la seua esposa.

== Obra ==

Llínea 28: Llínea 28:

=== Temes ===

−

Característic de Guillem de Castro com autor dramàtic és la seua predilecció per temes propis de la [[tragèdia]], habitualment representada en intrigues que presenten el conflicte de la rebelió contra un rei o [[estadiste]] tirà, tema insòlit donada la jerarquia social del [[barroc]] que feya que l'autoritat real emanara de Deu.

+

Característic de '''Guillem de Castro''' com autor dramàtic és la seua predilecció per temes propis de la [[tragèdia]], habitualment representada en intrigues que presenten el conflicte de la rebelió contra un rei o [[estadiste]] tirà, tema insòlit donada la jerarquia social del [[barroc]] que feya que l'autoritat real emanara de Deu.

−

De totes maneres el tiranicidi portat a les seues últimes conseqüències només fon mostrat en to de comèdia en ''Els malcasats de Valéncia'' i en una tragèdia pura: ''L'amor constant'', una de les seues dos primeres obres dramàtiques, composta entre 1596 i 1599. En esta época el pensament [[Humanisme|humanista]] del [[sigle XVI]] abordava en freqüència estos assunts, com es pot observar en les tragèdies de [[Cristóbal de Virués]]. Posteriorment, d'acort en l'espirit dels pensadors polítics del [[sigle XVII|XVII]], Guillem de Castro s'abstindrà de propondre el regicidi com a solució als problemes d'un cos social oprimit. No obstant, el tema va seguir present d'alguna manera en ''Les joventuts del Cid. Comèdia segona'' en el tractament del personage de [[Sancho II de Castella]] qui, abusant de les seues prerrogatives reals, desobedix el testament de son pare [[Ferrando I el Magne]] i és mort a traïció per [[Vellido Dolfos]], a qui la providència divina infon valor. Ya no és una decisió humana, sino un castic del Deu cristià contra un mal rei.

+

De totes maneres el tiranicidi portat a les seues últimes conseqüències només fon mostrat en to de comèdia en ''Els malcasats de Valéncia'' i en una tragèdia pura: ''L'amor constant'', una de les seues dos primeres obres dramàtiques, composta entre [[1596]] i [[1599]]. En esta época el pensament [[Humanisme|humanista]] del [[sigle XVI]] abordava en freqüència estos assunts, com es pot observar en les tragèdies de [[Cristóbal de Virués]]. Posteriorment, d'acort en l'espirit dels pensadors polítics del [[sigle XVII|XVII]], '''Guillem de Castro''' s'abstindrà de propondre el regicidi com a solució als problemes d'un cos social oprimit. No obstant, el tema va seguir present d'alguna manera en ''Les joventuts del Cid. Comèdia segona'' en el tractament del personage de [[Sancho II de Castella]] qui, abusant de les seues prerrogatives reals, desobedix el testament de son pare [[Ferrando I el Magne]] i és mort a traïció per [[Vellido Dolfos]], a qui la providència divina infon valor. Ya no és una decisió humana, sino un castic del Deu cristià contra un mal rei.

−

En el terreny de la comèdia Guillem part sobretot del desenroll minuciós d'una intriga complexa, d'un embroll inteligent, basat en equívocs, malentesos, i virages en la [[peripècia]] que, no obstant, són solucionats com a premi a la virtut dels amants. Insistix en el plantejament dels problemes privats en el matrimoni, lo que és poc habitual en el teatre barroc espanyol. Juan Luis Alborg<ref>Juan Luis Alborg, ''Història de la lliteratura espanyola. Vol. II. Época barroca'', Madrit, Gredos, 1987 (1a ed. 1967), ps. 335-344.</ref> aduïx l'eixemple de la doble insatisfacció conjugal de les parelles de ''Els mal casats de Valéncia''.

+

En el terreny de la comèdia Guillem part sobretot del desenroll minuciós d'una intriga complexa, d'un embroll inteligent, basat en equívocs, malentesos, i virages en la [[peripècia]] que, no obstant, són solucionats com a premi a la virtut dels amants. Insistix en el plantejament dels problemes privats en el matrimoni, lo que és poc habitual en el teatre barroc espanyol. Juan Luis Alborg<ref>Juan Luis Alborg, ''Història de la lliteratura espanyola. Vol. II. Época barroca'', [[Madrit]], Gredos, [[1987]] (1a ed. [[1967]]), ps. 335-344.</ref> aduïx l'eixemple de la doble insatisfacció conjugal de les parelles de ''Els mal casats de [[Valéncia]]''.

Un dels seus grans temes és l'anàlisis de la verdadera amistat i l'integritat del valor i la virtut, tot això reflectit en una de les seues obres mestres, ''El curiós impertinent''. També destaca (i ho eixemplifica esta obra) el tractament de la dona com a personage fort que és capaç de manejar les voluntats dels personages circumdants i els fils del propi destí.

−

S'observa també un tractament crític de les convencions de l'[[honra]], que es veuen en distància i fins rebuig. L'honra en Guillem de Castro sempre és vista com la permanència d'unes lleis periclitades que impedixen la realisació dels desijos llegitimats per la llei natural enfront dels convencionalismes del còdic de l'honor. En este sentit, ''El curiós impertinent'' (Alborg, 1967) planteja ''de fet'' la licitut dels amors adúlters (de Camila en Lotario) enfront dels del matrimoni en Anselmo; i inclús, en la mort d'este últim, es veu restaurat este paradoxal orde, reforçat pel perdó que en les seues últimes paraules Anselmo, el marit, oferix a l'amant pel dany causat.

+

S'observa també un tractament crític de les convencions de l'[[honra]], que es veuen en distància i fins rebuig. L'honra en Guillem de Castro sempre és vista com la permanència d'unes lleis periclitades que impedixen la realisació dels desijos llegitimats per la llei natural enfront dels convencionalismes del còdic de l'honor. En este sentit, ''El curiós impertinent'' (Alborg, [[1967]]) planteja ''de fet'' la licitut dels amors adúlters (de Camila en Lotario) enfront dels del matrimoni en Anselmo; i inclús, en la mort d'este últim, es veu restaurat este paradoxal orde, reforçat pel perdó que en les seues últimes paraules Anselmo, el marit, oferix a l'amant pel dany causat.

=== Fonts ===

Llínea 43: Llínea 43:

La seua formació i apetències són les d'un cortesà humaniste, més que les d'un [[Teologia|teòlec]] com [[Calderón de la Barca|Calderón]] o un flare, com [[Tirso de Molina|Tirso]] o un especialiste en la història sagrada, ordenat sacerdot en la seua madurea, com Lope de Vega. La seua concepció urbana i profana de la dramatúrgia li va alluntar també del problema de l'honra del vilà i els problemes del camp espanyol.

−

Agarra els seus assunts de fonts molt diverses: de les llegendes històriques espanyoles, del romancer ([[El Cid|cidià]] i [[Carlomagno|carolingi]] en ''El naiximent de Montesinos'') i de la mitologia en ''Dido i Enees'' o ''Oroneta i Filomena''. També s'ha senyalat l'importància de l'observació de costums contemporànees (i inclús de les seues pròpies experiències matrimonials), present en obres com ''Els malcasats de Valéncia''.

+

Agarra els seus assunts de fonts molt diverses: de les llegendes històriques espanyoles, del romancer ([[El Cid|cidià]] i [[Carlomagno|carolingi]] en ''El naiximent de Montesinos'') i de la mitologia en ''Dido i Enees'' o ''Oroneta i Filomena''. També s'ha senyalat l'importància de l'observació de costums contemporànees (i inclús de les seues pròpies experiències matrimonials), present en obres com ''Els malcasats de [[Valéncia]]''.

=== Personages ===

La majoria dels seus personages pertanyen a l'alta noblea, i escassegen burgessos o llauradors, lo que reflexa una intenció moralisadora d'acort en els presuposts didàctics de la [[tragèdia]], més eixemplars com més elevada siga la classe social a la que pertanyen els tipos dramàtics que la representen.

−

En la seua obra madura destaca la caracterisació sicològica dels personages femenins, moltes vegades [[protagoniste]]s, sempre inteligents i finalment capaços de conduir el seu destí, a pesar de les dificultats amb què la condició de la dona en l'estructura de la societat barroca llosa les seues possibilitats d'actuació i decisió. [[Eduardo Juliá Martínez|Eduardo Juliá]], en les seues «Observacions preliminars» a les obres completes de Guillem de Castro,<ref>Eduardo Juliá Martínez (ed.), «Observacions preliminars» a les ''Obres del senyor Guillem de Castro i Bellvís'', Madrit, Real Acadèmia Espanyola-Imprenta de la Revista d'Archius, Biblioteques i Museus, 1925-1927, (Biblioteca Selecta de Clàssics espanyols, primera série).</ref> senyala que en la seua primera etapa (abans de 1600) els personages masculins estan caracterisats per la seua força, arribant inclús a extrems de brutalitat; en tant que les dones, que comencen personificant les qualitats de bellea i la capacitat d'amar i ser amades, acaben sent eixemples de virtut, fermea i valor en la seua producció tardana.

+

En la seua obra madura destaca la caracterisació sicològica dels personages femenins, moltes vegades [[protagoniste]]s, sempre inteligents i finalment capaços de conduir el seu destí, a pesar de les dificultats amb què la condició de la dona en l'estructura de la societat barroca llosa les seues possibilitats d'actuació i decisió. [[Eduardo Juliá Martínez|Eduardo Juliá]], en les seues «Observacions preliminars» a les obres completes de Guillem de Castro,<ref>Eduardo Juliá Martínez (ed.), «Observacions preliminars» a les ''Obres del senyor Guillem de Castro i Bellvís'', [[Madrit]], Real Acadèmia Espanyola-Imprenta de la Revista d'Archius, Biblioteques i Museus, [[1925]]-[[1927]], (Biblioteca Selecta de Clàssics espanyols, primera série).</ref> senyala que en la seua primera etapa (abans de [[1600]]) els personages masculins estan caracterisats per la seua força, arribant inclús a extrems de brutalitat; en tant que les dones, que comencen personificant les qualitats de bellea i la capacitat d'amar i ser amades, acaben sent eixemples de virtut, fermea i valor en la seua producció tardana.

És important també la seua contribució a la creació de tipos de la comèdia, en la primerenca aparició de personages singulars com la «dama gràcia» (en ''Els malcasats de Valéncia'') o el «bonico» (en ''El Narciso segons la seua opinió''), que és l'antecedent del galant «de figurant». No és molt habitual, no obstant, la presència del [[graciós]] en les seues comèdies, relegat a un paper secundari i en poques facetes.

Llínea 56: Llínea 56:

També és resenyable la presència de la figura del cavaller que no sap que ho és, pero actua com a tal i corteja i és cortejat per dames de la noblea. La revelació final de la seua verdadera condició social posa en orde el que haguera segut subvertir la jerarquia social del periodo barroc. Eixemples d'este tipos tenim en el Leónido de ''L'amor constant'' i el Cardenio de ''El senyor Quixot de la Mancha''.

−

Una de les diferències substancials en la tipologia dels personages del teatre de [[Lope de Vega]] és que en el valencià pare i fill no estan enfrontats. La voluntat Paterna és acceptada i esta obediència de vegades origina un conflicte, al renunciar al seu amor, com ocorre en ''La humilitat superba'', en la que Rodrigo de Villadrando renúncia al seu amor per María obedint a son pare i, gràcies a això, podrà recuperar-la al final de l'obra.

+

Una de les diferències substancials en la tipologia dels personages del teatre de [[Lope de Vega]] és que en el ''valencià'' pare i fill no estan enfrontats. La voluntat Paterna és acceptada i esta obediència de vegades origina un conflicte, al renunciar al seu amor, com ocorre en ''La humilitat superba'', en la que Rodrigo de Villadrando renúncia al seu amor per María obedint a son pare i, gràcies a això, podrà recuperar-la al final de l'obra.

−

Abundant en este tret, caldria senyalar el que s'ha donat a cridar el «pedagogisme» de la comèdia guilleniana, sifrat que en un moment culminant de la intriga el pare passa a eixercir el paper d'institutor, ensenyança que el fill haurà d'acceptar per a eixir triumfant en el seu objectiu. La rebelia contra el pare, com ocorre en la ''Comèdia segona de Les joventuts del Cid'', on el futur [[Sancho II de Castella]] es rebela contra son pare i senyor, el rei [[Ferran I de Castella|Ferrando I]], acaba en la caiguda en desgràcia, convertit en un tirà castigat per la mà divina, que infon valor en [[Vellido Dolfos]] per a eixecutar el mereixcut designi de la [[Providència]]. Este sentit didàctic li porta a seleccionar el moment del aprenentage de l'héroe en ''Les joventuts del Cid'' descartant portar a les taules, per eixemple, el seu moment cim de la conquista de Valéncia. La segona part d'esta obra servirà per a mostrar la mesura adquirida per l'héroe castellà, oponent-ho al «apassionament» en el que es governa Sancho II.<ref>Veja per a l'evolució de l'héroe en la segona part del ''Les joventuts'' la monografia d'Alberto Montaner Frutos, ''Política, història i drama en el cércol de Zamora. La «Comèdia segona de les joventuts del Cid»'' de Guillén de Castro, Saragossa, Universitat de Saragossa, 1989.</ref>

+

Abundant en este tret, caldria senyalar el que s'ha donat a cridar el «pedagogisme» de la comèdia guilleniana, sifrat que en un moment culminant de la intriga el pare passa a eixercir el paper d'institutor, ensenyança que el fill haurà d'acceptar per a eixir triumfant en el seu objectiu. La rebelia contra el pare, com ocorre en la ''Comèdia segona de Les joventuts del Cid'', on el futur [[Sancho II de Castella]] es rebela contra son pare i senyor, el rei [[Ferran I de Castella|Ferrando I]], acaba en la caiguda en desgràcia, convertit en un tirà castigat per la mà divina, que infon valor en [[Vellido Dolfos]] per a eixecutar el mereixcut designi de la [[Providència]]. Este sentit didàctic li porta a seleccionar el moment del aprenentage de l'héroe en ''Les joventuts del Cid'' descartant portar a les taules, per eixemple, el seu moment cim de la conquista de Valéncia. La segona part d'esta obra servirà per a mostrar la mesura adquirida per l'héroe castellà, oponent-ho al «apassionament» en el que es governa Sancho II.<ref>Veja per a l'evolució de l'héroe en la segona part del ''Les joventuts'' la monografia d'Alberto Montaner Frutos, ''Política, història i drama en el cércol de [[Zamora]]. La «Comèdia segona de les joventuts del Cid»'' de '''Guillén de Castro''', [[Saragossa]], Universitat de [[Saragossa]], [[1989]].</ref>

Conseqüència d'açò és que l'amor s'establix sempre en el consentiment de l'autoritat Paterna, a diferència de Lope, on el comú és que els amors, no sancionats pels pares, hagen de conduir-se en rebelia, fugint de casa i transgredint la deguda obediència filial. En moltes de les obres dramàtiques de Guillén de Castro pare i fill constituïxen una unitat harmònica durant tota l'acció, com succeïx en ''El perfecte cavaller'', ''El naiximent de Montesinos'' o ''L'amor constant''.

Llínea 68: Llínea 68:

==== ''El comte Alarcos'' ====

−

Es tracta d'una obra escrita entre 1600 i 1602 que presa el seu assunt del «Romanç del comte Alarcos». L'obra té un ambient [[èpica|èpic]] i de [[tragèdia]], encara que, en llínea en la comèdia nova, està moderada per un final feliç. S'aborda el tema de la resistència davant del poder injust eixercit per un rei caduc i dèbil, que al seu torn està dominat per una dona forta. L'obra supon una crítica de l'habitual còdic de l'honor i es constituïx en un eixemple d'educació cavalleresca.

+

Es tracta d'una obra escrita entre [[1600]] i [[1602]] que presa el seu assunt del «Romanç del comte Alarcos». L'obra té un ambient [[èpica|èpic]] i de [[tragèdia]], encara que, en llínea en la comèdia nova, està moderada per un final feliç. S'aborda el tema de la resistència davant del poder injust eixercit per un rei caduc i dèbil, que al seu torn està dominat per una dona forta. L'obra supon una crítica de l'habitual còdic de l'honor i es constituïx en un eixemple d'educació cavalleresca.

Llínea 78: Llínea 78:

==== ''El curiós impertinent'' ====

−

Escrita cap a 1606, poc després de publicar-se la primera part del ''Quixot'' de 1605, és una de les cimes de la dramatúrgia guilleniana. Presa el seu asunte de «[[El curiós impertinent]]» de [[Miguel de Cervantes|Cervantes]], novela intercalada en la primera part de la màxima narració cervantina. Pero Guillem de Castro amplia els antecedents, la intriga es fa més complexa i matisa la caracterisació sicològica dels personages en gran penetració, construint verosímils situacions dramàtiques. Ademés d'això, modifica el desenllaç per a fer honor a la justícia poètica, que exigia que els sacrificis en pro de l'amistat de Lotario siguen pagats en l'única mort d'Anselmo i la consecució per fi de Camila, la dona amada, que prèviament havia sacrificat Lotario al caprig del seu amic.

+

Escrita cap a [[1606]], poc després de publicar-se la primera part del ''Quixot'' de [[1605]], és una de les cimes de la dramatúrgia guilleniana. Presa el seu asunte de «[[El curiós impertinent]]» de [[Miguel de Cervantes|Cervantes]], novela intercalada en la primera part de la màxima narració cervantina. Pero Guillem de Castro amplia els antecedents, la intriga es fa més complexa i matisa la caracterisació sicològica dels personages en gran penetració, construint verosímils situacions dramàtiques. Ademés d'això, modifica el desenllaç per a fer honor a la justícia poètica, que exigia que els sacrificis en pro de l'amistat de Lotario siguen pagats en l'única mort d'Anselmo i la consecució per fi de Camila, la dona amada, que prèviament havia sacrificat Lotario al caprig del seu amic.

==== ''El senyor Quixot de la Manxa'' ====

Llínea 85: Llínea 85:

==== ''El perfecte cavaller'' ====

−

Es tracta d'una tragicomèdia escrita entre 1610 i 1615 de perfecta estructura que mostra els motius recurrents de la comèdia barroca: l'honor, la llealtat al monarca i la noblea eixemplar del cavaller perfecte, el senyor Miguel Llamps. Al seu voltant quatre personages són governats per la seua invencible passió: el rei ama a Diana pero és rebujat. La reina ama a Ludovic (germà de Diana) i és corresposta, pero esta, conscient del seu deure conjugal i obligada pel seu sentit de l'honra, es resistix a deixar-se portar per l'amor.

+

Es tracta d'una tragicomèdia escrita entre [[1610]] i [[1615]] de perfecta estructura que mostra els motius recurrents de la comèdia barroca: l'honor, la llealtat al monarca i la noblea eixemplar del cavaller perfecte, el senyor Miguel Llamps. Al seu voltant quatre personages són governats per la seua invencible passió: el rei ama a Diana pero és rebujat. La reina ama a Ludovic (germà de Diana) i és corresposta, pero esta, conscient del seu deure conjugal i obligada pel seu sentit de l'honra, es resistix a deixar-se portar per l'amor.

==== ''El Narciso segons la seua opinió'' ====

−

Escrita entre 1612 i 1615, esta obra ha segut considerada el precedent de la «[[comèdia de figurant]]», desenrollada plenament en la segona generació de dramaturcs barrocs, en obres com ''[[El bonico el senyor Diego]]'' (1662), de [[Agustín Moreto]].

+

Escrita entre [[1612]] i [[1615]], esta obra ha segut considerada el precedent de la «[[comèdia de figurant]]», desenrollada plenament en la segona generació de dramaturcs barrocs, en obres com ''[[El bonico el senyor Diego]]'' ([[1662]]), de [[Agustín Moreto]].

==== ''Les joventuts del Cid'' ====

−

Composta entre [[1605]] i [[1615]] i de caràcter històric-llegendari, està inspirada en el cicle de [[romanç]]s sobre el Cid i ha segut considerada tradicionalment per la crítica com l'obra cima de Guillén de Castro. La intriga descendix d'una cadena que conecta l'èpica tardana de les ''[[Joventuts de Rodrigo]]'' i les cròniques [[Alfons X el Sabio|alfonsines]] en el romancer i d'ací es refon en la tradició dramàtica d'utilisar les llegendes històriques per a crear un teatre nacional, llabor que devem tant a Lope de Vega com a Guillén de Castro.<ref>Hostaler Romans ya parlava del «bon instint d'apoderar-se dels assunts històrics i cavallerescs nacionals més propis per a excitar la simpatia del públic espanyol, Calcant-los sobre els nostres antics romancers, i impregnant-los en el seu mateix colorit» en ''Dramàtics contemporanis a Lope de Vega'', ~~Madrid~~, Biblioteca d'Autors Espanyols, 1951 (1a edició de 1857), p. XXIX. ''Apud'' Gemma Domingo Carvajal, [http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711//02.GDC_CAP2.Pdf ''op. cit.'', cap. II, p. 39.]</ref>

+

Composta entre [[1605]] i [[1615]] i de caràcter històric-llegendari, està inspirada en el cicle de [[romanç]]s sobre el Cid i ha segut considerada tradicionalment per la crítica com l'obra cima de Guillén de Castro. La intriga descendix d'una cadena que conecta l'èpica tardana de les ''[[Joventuts de Rodrigo]]'' i les cròniques [[Alfons X el Sabio|alfonsines]] en el romancer i d'ací es refon en la tradició dramàtica d'utilisar les llegendes històriques per a crear un teatre nacional, llabor que devem tant a Lope de Vega com a Guillén de Castro.<ref>Hostaler Romans ya parlava del «bon instint d'apoderar-se dels assunts històrics i cavallerescs nacionals més propis per a excitar la simpatia del públic espanyol, Calcant-los sobre els nostres antics romancers, i impregnant-los en el seu mateix colorit» en ''Dramàtics contemporanis a [[Lope de Vega]]'', [[Madrit]], Biblioteca d'Autors Espanyols, [[1951]] (1a edició de [[1857]]), p. XXIX. ''Apud'' Gemma Domingo Carvajal, [http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711//02.GDC_CAP2.Pdf ''op. cit.'', cap. II, p. 39.]</ref>

L'obra conté abundants passages de gran vigor poètic i emocionat lirisme, com es pot apreciar en el [[monòlec]] de Rodrigo que, després de conéixer l'afront patit per son pare, es dispon a reparar l'ofensa, conscient de la desgràcia que en els amors de Ximena tal acte pot ocasionar:

Llínea 135: Llínea 135:

</div>

−

S'unixen en ''Les joventuts del Cid'' els temes d'honor i deure, d'amor i raó d'estat, en una visió sobretot exaltadora de les qualitats de l'héroe, que es manifesten en un conjunt d'actituts eixemplars en el seu rei, son pare, el seu deure i la seua amada. Corneille, en canvi, remarca en la intriga amorosa i veu el Cid sobretot com un galant. L'obra ha segut representada ben freqüentment en totes les époques i és la principal responsable de la fama perdurable de Guillemn de Castro.

+

S'unixen en ''Les joventuts del Cid'' els temes d'honor i deure, d'amor i raó d'estat, en una visió sobretot exaltadora de les qualitats de l'héroe, que es manifesten en un conjunt d'actituts eixemplars en el seu rei, son pare, el seu deure i la seua amada. Corneille, en canvi, remarca en la intriga amorosa i veu el Cid sobretot com un galant. L'obra ha segut representada ben freqüentment en totes les époques i és la principal responsable de la fama perdurable de '''Guillemn de Castro'''.

=== Obra menor ===

−

La major part de la seua obra no dramàtica es troba en les actes de l'Acadèmia dels Nocturns. Allí figuren poemes de circumstàncies i composicions en prosa: un «Discurs lloant el secret d'amor», dos «Disquisicions contra la confiança» i un tractat titulat «Discurs <nowiki>[de]</nowiki> com ha de guanyar un galant a una dama».<ref>Víctor Said Armesto, «Prefaci» al seu ed. De ~~Guillén~~ de Castro, ''Les joventuts del Cid'', Madrit, Espasa Calp (Clàssics Castellans, 15), 1962, p. XV. El ''Cançoner dels Nocturns'' fon editat per Pere Salva (Valéncia, Ferrer d'Orga, 1869) en una tirada llimitada. ''Apud'' Said Armesto, ''loc. cit'', p. XV, nota 1. Hi ha edició moderna de les actes de l'Acadèmia dels Nocturns a on poden trobar-se discursos i composicions poètiques de Guillem de Castro, en J.L. Canet, E. Rodríguez i J.L. Sirera (eds.), ''Actes de l'Acadèmia dels Nocturns de Valéncia'', Valéncia, Institució Alfons el Magnànim, 1994, (colecció Archius i Documents).</ref>

+

La major part de la seua obra no dramàtica es troba en les actes de l'Acadèmia dels Nocturns. Allí figuren poemes de circumstàncies i composicions en prosa: un «Discurs lloant el secret d'amor», dos «Disquisicions contra la confiança» i un tractat titulat «Discurs <nowiki>[de]</nowiki> com ha de guanyar un galant a una dama».<ref>Víctor Said Armesto, «Prefaci» al seu ed. De Guil'''lén de Castro''', ''Les joventuts del Cid'', Madrit, Espasa Calp (Clàssics Castellans, 15), [[1962]], p. XV. El ''Cançoner dels Nocturns'' fon editat per Pere Salva (Valéncia, Ferrer d'Orga, [[1869]]) en una tirada llimitada. ''Apud'' Said Armesto, ''loc. cit'', p. [[XV]], nota 1. Hi ha edició moderna de les actes de l'Acadèmia dels Nocturns a on poden trobar-se discursos i composicions poètiques de '''Guillem de Castro''', en J.L. Canet, E. Rodríguez i J.L. Sirera (eds.), ''Actes de l'Acadèmia dels Nocturns de Valéncia'', [[Valéncia]], Institució Alfons el Magnànim, [[1994]], (colecció Archius i Documents).</ref>

−

Quant a la seua obra poètica, també es pot localisar en publicacions disperses en els pròlecs d'edicions del seu temps, en les compilacions de les justes poètiques en que va intervindre i en el ''Cançoner de Matías'' (Duc d'Estrada), que es troba a Nàpols.<ref>Trobem un sonet laudatori en la novela de Juan Yagüe de Sales, ''Els amants de Terol. Epopeia tràgica'', Valéncia, Patrici Mey, 1616 (Reed. Terol, Institut d'Estudis Turolenses, 1951); una decena en el llibre d'Hernando de Camargo, ''Mort de Deu per vida de l'home'' (Madrit, Juan de la Cuesta, 1619). Estos poemes de circumstàncies ( dels que abunden en l'época) documenten l'estada de Guillén de Castro a Madrid des de fins de 1618 i començaments de 1619. ''Apud'' Said Armesto, ''loc. cit.'' ps. XIX i XX i p. XIV nota 3.</ref>

+

Quant a la seua obra poètica, també es pot localisar en publicacions disperses en els pròlecs d'edicions del seu temps, en les compilacions de les justes poètiques en que va intervindre i en el ''Cançoner de Matías'' (Duc d'Estrada), que es troba a Nàpols.<ref>Trobem un sonet laudatori en la novela de Juan Yagüe de Sales, ''Els amants de Terol. Epopeia tràgica'', Valéncia, Patrici Mey, [[1616]] (Reed. Terol, Institut d'Estudis Turolenses, 1951); una decena en el llibre d'Hernando de Camargo, ''Mort de Deu per vida de l'home'' (Madrit, Juan de la Cuesta, 1619). Estos poemes de circumstàncies ( dels que abunden en l'época) documenten l'estada de Guillén de Castro a Madrid des de fins de [[1618]] i començaments de 1619. ''Apud'' Said Armesto, ''loc. cit.'' ps. [[XIX]] i [[XX]] i p. [[XIV]] nota 3.</ref>

=== Obres dramàtiques ===

Llínea 176: Llínea 176:

'''Comèdies de segura atribució'''

−

* ''La tragèdia pels zels'' (1622)<ref>Conservada en un manuscrit de la [[Biblioteca Nacional d'España|Biblioteca Nacional de Madrit]], signatura 17330, en el colofó del qual figura: «Laus Deo; va acabar-la el senyor Guillem de Castro, a Madrit, a 24 de decembre de 1622 anys per a Antonio de Prado».</ref>

+

* ''La tragèdia pels zels'' ([[1622]])<ref>Conservada en un manuscrit de la [[Biblioteca Nacional d'España|Biblioteca Nacional de [[Madrit]]]], signatura 17330, en el colofó del qual figura: «Laus Deo; va acabar-la el senyor Guillem de Castro, a Madrit, a 24 de decembre de [[1622]] anys per a Antonio de Prado».</ref>

'''Entremés'''

* ''Entremés famós de Cornelio''<ref>Publicat en ''Quinze entremesos de diversos autors'', Cadis, Francisco Juan Velasco, 1646, ps. 17-23v.</ref>

'''Lloa'''

−

* ''Lloa famosa del senyor Guillem de Castro. Va fer-la per a la companyia d'Arias a Sevilla''<ref>Publicat en ''Interlocutòries sacramentals, en quatre comèdies noves, les seues lloes, i entremesos. Primera Part'', Madrit, Maria de Feixes, 655, f. 234r-v.</ref>

+

* ''Lloa famosa del senyor Guillem de Castro. Va fer-la per a la companyia d'Arias a Sevilla''<ref>Publicat en ''Interlocutòries sacramentals, en quatre comèdies noves, les seues lloes, i entremesos. Primera Part'', [[Madrit]], Maria de Feixes, 655, f. 234r-v.</ref>

'''Comèdies atribuïdes'''

* ''Allà van lleis do volen reis''<ref>Se'ns ha transmés en un manuscrit firmat per Guillem de Castro, el ms. 16943 de la Biblioteca Nacional de Madrit. Encara que es dubta que esta firma siga autógrafa, Christiane Faliu-Lacourt, en la seua obra ''Un dramaturge espagnol Du Siècle d'Or. Guillem de Castro.'' (Université de Toulouse-Le Mirail, 1989, ps. 55-65) la dona com provablement atribuible al nostre autor.</ref>

Llínea 199: Llínea 199:

'''Comèdies escrites en colaboració'''

−

* ''Algunes gestes de les moltes del senyor García Hurtado de Mendoza, marqués de Cañete'' (1622) (Escrita en colaboració en huit dramaturcs, entre els que destaquen [[Antonio Mira d'Amescua|Mira d'Amescua]], [[Juan Ruiz d'Alarcón|Ruiz d'Alarcón]] o [[Luis Vélez de Guevara|Vélez de Guevara]]. A Guillén de Castro pertany l'autoria de l'escena final de l'acte tercer.)

+

* ''Algunes gestes de les moltes del senyor García Hurtado de Mendoza, marqués de Cañete'' ([[1622]]) (Escrita en colaboració en huit dramaturcs, entre els que destaquen [[Antonio Mira d'Amescua|Mira d'Amescua]], [[Juan Ruiz d'Alarcón|Ruiz d'Alarcón]] o [[Luis Vélez de Guevara|Vélez de Guevara]]. A Guillén de Castro pertany l'autoria de l'escena final de l'acte tercer.)

* ''La poma de la discòrdia i robo d'Elena'' (en colaboració en [[Antonio Mira d'Amescua|Mira d'Amescua]])

</div>

Llínea 206: Llínea 206:

=== Edicions antigues ===

* ''L'amor constant'' i ''El cavaller bovo'', en ''Dotze comèdies famoses de quatre poetes naturals de la insigne i coronada ciutat de Valéncia'', Valéncia, Aurelio Mey, 1608.

−

* ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillem de Castro natural de la ciutat de Valéncia'', Valéncia, Felipe Mey, 1618.<ref>Hi ha una segona emissió en data 1621 d'esta edició (l'eixemplar se conserva de la qual en la [[Biblioteca Nacional de França]], sign. Cap.P.Yg.19) que consistix en el mateix text substituint la portada per una nova a què s'afigen nous preliminars i dedicatòria. Veja Arata, pról. Al seu ed. cit., p. LXIX.</ref>

+

* ''Primera Part de les comèdies del senyor '''Guillem de Castro''' natural de la ciutat de Valéncia'', [[Valéncia]], Felipe Mey, [[1618]].<ref>Hi ha una segona emissió en data 1621 d'esta edició (l'eixemplar se conserva de la qual en la [[Biblioteca Nacional de França]], sign. Cap.P.Yg.19) que consistix en el mateix text substituint la portada per una nova a què s'afigen nous preliminars i dedicatòria. Veja Arata, pról. Al seu ed. cit., p. LXIX.</ref>

−

* ''Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro'', Valéncia, Miguel Sorolla, 1625.

+

* ''Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro'', [[Valéncia]], Miguel Sorolla, [[1625]].

==== Descripció bibliogràfica analítica de les edicions príncips ====

−

* DOZE / COMÈDIES / FAMOSES, DE QVATRO / POETES NATVRALES DE LA / INSIGNE I CORONADA CIV- / DONEU DE VALÉNCIA./ [Escut] / A Valéncia per Aurelio Mey. 1608.

+

* DOZE / COMÈDIES / FAMOSES, DE QVATRO / POETES NATVRALES DE LA / INSIGNE I CORONADA CIV- / DONEU DE VALÉNCIA./ [Escut] / A [[Valéncia]] per Aurelio Mey. [[1608]].

<cite>

* PRIMERA PART / DE LES COMÈDIES / DEL SENYOR GVILLEM DE CASTRO / NATVRAL DE LA CIVDAD DE VALÉNCIA. / Les Comèdies que van en este llibre són les següents. / 1. El Perfecte Cauallero. / 2. El comte Alarcos. / 3. La Humilitat soberuia. / 4. El senyor Quixote de la Manxa. / 5. Les Joventuts del Cid, primera. / 6. Segona de les gestes del Cid. / 7. El Desengany feliç. / 8. El comte Dir-los. / 9. Els Mal Casats de Valéncia. / 10. El Naiximent de Montesinos. / 11. El Curiós impertinent. / 12. La d'Oroneta, i Filomena. / Any <nowiki>[escut]</nowiki> 1618. / EN LLICÈNCIA, / A Valéncia, en la Inpresión de Felipe Mey, / junt en Sant Esteuan.

−

* Segvnda Part / de les Comèdies / del senyor Gvillem de Castro / Dirigides a la senyora Ana / Maria Figuerola i de Castro. / El titule de les Comèdies es vora en la / segon full. / Any [vinyeta] 1625. / En llicència, / A Valéncia, Per Miguel Sorolla, junt en la Vniversidad. / Venen-se en la mateixa Emprenta. Contingut del volum: 1. Enganyar-se enganyant; 2. El millor Espòs; 3 Els enemics germans; 4. Quanto s'estima l'honor; 5. El Narciso en el seu opinió; 6. La veritat esbrinada i enganyós casament; 7. La justícia en la pietat; 8. El pretendre en pobrea; 9. La fuerça del costum; 10. El vici en els extrems; 11. La fuerça de la sang; 12. Dido i Enees.

+

* Segvnda Part / de les Comèdies / del senyor Gvillem de Castro / Dirigides a la senyora Ana / Maria Figuerola i de Castro. / El titule de les Comèdies es vora en la / segon full. / Any [vinyeta] [[1625]]. / En llicència, / A Valéncia, Per Miguel Sorolla, junt en la Vniversidad. / Venen-se en la mateixa Emprenta. Contingut del volum: 1. Enganyar-se enganyant; 2. El millor Espòs; 3 Els enemics germans; 4. Quanto s'estima l'honor; 5. El Narciso en el seu opinió; 6. La veritat esbrinada i enganyós casament; 7. La justícia en la pietat; 8. El pretendre en pobrea; 9. La fuerça del costum; 10. El vici en els extrems; 11. La fuerça de la sang; 12. Dido i Enees.

</cite>

=== Edicions modernes ===

Llínea 220: Llínea 220:

==== Obres completes ====

* ''Comèdies del senyor Guillén de Castro i Bellvís'', 3 vols., ed. Cayetano Alberto de la Barrera, Tom I, Madrid, 1861. (Comprén les comèdies: ''El naiximent de Montesinos'', ''El comte Alarcos'', ''El comte d'Anar-los'', ''L'amor constant'', ''El perfecte cavaller'', ''Les Meravelles de Babilònia'', ''El nét de son pare'', ''El pretendre en pobrea'', ''Enganyar-se enganyant'', ''La pietat en la justícia'', ''El prodigi dels montanyes'', i ''Les Joventuts del Cid'' ''I'' i ''II''.)

−

* ''Obres del senyor Guillén de Castro i Bellvís'', ed. Eduardo Juliá Martínez, ~~Madrid~~, Real Acadèmia Espanyola-Impremta de la Reviste d'Arxius, Biblioteques i Museus, 1925-1927, (Biblioteca Selecta de Clàssics espanyols, primera sèrie). L'edició compila 42 comèdies, en les de probable atribució.

+

* ''Obres del senyor Guillén de Castro i Bellvís'', ed. Eduardo Juliá Martínez, [[Madrit]], Real Acadèmia Espanyola-Impremta de la Reviste d'Arxius, Biblioteques i Museus, [[1925]]-[[1927]], (Biblioteca Selecta de Clàssics espanyols, primera sèrie). L'edició compila 42 comèdies, en les de probable atribució.

−

* ''Obres completes. Vol. I'', ed. Joan Oleza, ~~Madrid~~, «Fundació J. A. Castro» - Akal, 1997.

+

* ''Obres completes. Vol. I'', ed. Joan Oleza,[[ Madrit]], «Fundació J. A. Castro» - Akal, [[1997]].

−

* ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro'', ed. Carmen Simón Palmer, Mardrid, Chadwyck-Healey, 1998 (CD-rom Teatre Espanyol del Sigle d'Or)].

+

* ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro'', ed. Carmen Simón Palmer, Mardrid, Chadwyck-Healey, [[1998]] (CD-rom Teatre Espanyol del Sigle d'Or)].

* ''Segona Part de les comèdies de Guillén de Castro'', ed. Carmen Simón Palmer, Madrid, Chadwyck-Healey, 1997 (CD-rom Teatre Espanyol del Sigle d'Or).

Llínea 241: Llínea 241:

==== Obra no dramàtica ====

−

* «Discurs lloant el secret d'amor», en J.L. Canet, E. Rodríguez i J.L. Sirera (eds.), ''Actes de l'Acadèmia dels Nocturns de Valéncia'', Valéncia, Institució Alfons el Magnànim, 1994, (Colecció Arxius i Documents). Vol. III: Sessions 33-48, Pp. 292-297.

+

* «Discurs lloant el secret d'amor», en J.L. Canet, E. Rodríguez i J.L. Sirera (eds.), ''Actes de l'Acadèmia dels Nocturns de Valéncia'', [[Valéncia]], Institució Alfons el Magnànim, [[1994]], (Colecció Arxius i Documents). Vol. III: Sessions 33-48, Pp. 292-297.

−

* «Discurs com a de grangear un galant a una dama», en E. Juliá Martínez (ed.), ''Obres del senyor Guillén de Castro i Bellvís'', ~~Madrid~~, Real Acadèmia Espanyola, Tipografia de la Reviste d'Arxius, Biblioteques i Museus, vol. III, 1927, Pp. 582-589.

+

* «Discurs com a de grangear un galant a una dama», en E. Juliá Martínez (ed.), ''Obres del senyor Guillén de Castro i Bellvís'', [[Madrit]], Real Acadèmia Espanyola, Tipografia de la Reviste d'Arxius, Biblioteques i Museus, vol. III, [[1927]], Pp. 582-589.

* «Redones a un galant en les quatro esses», en J.L. Canet, ''op. cit.'', vol. III: Sessions 33-48,, Pp. 287-289.

Llínea 249: Llínea 249:

== Bibliografia ==

−

* ALBORG, Juan Luis, ''Història de la literatura espanyola. Vol. II. Época barroca'', ~~Madrid~~, Gredos, 1987 (1a ed. 1967), ps. 335-344. ISBN 84-249-3128-9

+

* ALBORG, Juan Luis, ''Història de la literatura espanyola. Vol. II. Época barroca'', [[Madrit]], Gredos, [[1987]] (1a ed. 1967), ps. 335-344. ISBN 84-249-3128-9

−

* ARATA, Stefano, «Pròleg» a ''Les joventuts del Cid. Comèdia primera'', ed., pról. I notes de Stefano Arata, estudi preliminar d'Aurora Egido, Barcelona, Crítica, 1996 (Biblioteca Clàssica, 59), ps. IX-LXXXII. ISBN 84-7423-767-X

+

* ARATA, Stefano, «Pròleg» a ''Les joventuts del Cid. Comèdia primera'', ed., pról. I notes de Stefano Arata, estudi preliminar d'Aurora Egido, Barcelona, Crítica, [[1996]] (Biblioteca Clàssica, 59), ps. IX-LXXXII. ISBN 84-7423-767-X

* CAZAL, Françoise, [http://cvc.Cervantes.Es/obref/criticador/PDF/072/072_095.Pdf «Romancer i reescriptura dramàtica: Les Joventuts del Cid»], ''Criticador'' núm. 72, Universitat de Toulouse-Le Mirail, 1998, ps. 93-123. ISSN 0247-381X [http://cvc.Cervantes.Es/obref/criticador/PDF/072/072_095.Pdf]

* DOMINGO CARVAJAL, Gemma, ''[http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711 Tipologia dels personages en la dramatúrgia de Guillén de Castro i Bellvís (1569-1631)]'', Universitat de Barcelona, 2006, (Tesi doctoral), ISBN 84-689-7477-3.

Jose2

Administradors

124 373

edicions

Canvis

Guillem de Castro (edita)

Revisió de 15:37 11 feb 2010

Menú de navegació

Buscar