1821
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 46:
Llínea 46: + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + +
→Personages
=== Personages ===
=== Personages ===
La majoria dels seus personages pertanyen a l'alta noblea, i escassegen burgessos o llauradors, lo que reflexa una intenció moralisadora d'acort en els presuposts didàctics de la [[tragèdia]], més eixemplars com més elevada siga la classe social a la que pertanyen els tipos dramàtics que la representen.
En la seua obra madura destaca la caracterisació sicològica dels personages femenins, moltes vegades [[protagoniste]]s, sempre inteligents i finalment capaços de conduir el seu destí, a pesar de les dificultats amb què la condició de la dona en l'estructura de la societat barroca llosa les seues possibilitats d'actuació i decisió. [[Eduardo Juliá Martínez|Eduardo Juliá]], en les seues «Observacions preliminars» a les obres completes de Guillem de Castro,<ref>Eduardo Juliá Martínez (ed.), «Observacions preliminars» a les ''Obres del senyor Guillem de Castro i Bellvís'', Madrit, Real Acadèmia Espanyola-Imprenta de la Revista d'Archius, Biblioteques i Museus, 1925-1927, (Biblioteca Selecta de Clàssics espanyols, primera série).</ref> senyala que en la seua primera etapa (abans de 1600) els personages masculins estan caracterisats per la seua força, arribant inclús a extrems de brutalitat; en tant que les dones, que comencen personificant les qualitats de bellea i la capacitat d'amar i ser amades, acaben sent eixemples de virtut, fermea i valor en la seua producció tardana.
És important també la seua contribució a la creació de tipos de la comèdia, en la primerenca aparició de personages singulars com la «dama gràcia» (en ''Els malcasats de Valéncia'') o el «bonico» (en ''El Narciso segons la seua opinió''), que és l'antecedent del galant «de figurant». No és molt habitual, no obstant, la presència del [[graciós]] en les seues comèdies, relegat a un paper secundari i en poques facetes.
Recurrent en el seu teatre és la tipologia del rei tirà, be en obres a on es arrepenedix i per tant se salva (''Quant s'estima l'honor'','' La justícia en la pietat'' i ''Oroneta i Filomena'') o en atres en que es produïx el [[regicidi]]: ''L'amor constant'' i ''el cavaller perfecte''.
També és resenyable la presència de la figura del cavaller que no sap que ho és, pero actua com a tal i corteja i és cortejat per dames de la noblea. La revelació final de la seua verdadera condició social posa en orde el que haguera segut subvertir la jerarquia social del periodo barroc. Eixemples d'este tipos tenim en el Leónido de ''L'amor constant'' i el Cardenio de ''El senyor Quixot de la Mancha''.
Una de les diferències substancials en la tipologia dels personages del teatre de [[Lope de Vega]] és que en el valencià pare i fill no estan enfrontats. La voluntat Paterna és acceptada i esta obediència de vegades origina un conflicte, al renunciar al seu amor, com ocorre en ''La humilitat superba'', en la que Rodrigo de Villadrando renúncia al seu amor per María obedint a son pare i, gràcies a això, podrà recuperar-la al final de l'obra.
Abundant en este tret, caldria senyalar el que s'ha donat a cridar el «pedagogisme» de la comèdia guilleniana, sifrat que en un moment culminant de la intriga el pare passa a eixercir el paper d'institutor, ensenyança que el fill haurà d'acceptar per a eixir triumfant en el seu objectiu. La rebelia contra el pare, com ocorre en la ''Comèdia segona de Les joventuts del Cid'', on el futur [[Sancho II de Castella]] es rebela contra son pare i senyor, el rei [[Ferran I de Castella|Ferrando I]], acaba en la caiguda en desgràcia, convertit en un tirà castigat per la mà divina, que infon valor en [[Vellido Dolfos]] per a eixecutar el mereixcut designi de la [[Providència]]. Este sentit didàctic li porta a seleccionar el moment del aprenentage de l'héroe en ''Les joventuts del Cid'' descartant portar a les taules, per eixemple, el seu moment cim de la conquista de Valéncia. La segona part d'esta obra servirà per a mostrar la mesura adquirida per l'héroe castellà, oponent-ho al «apassionament» en el que es governa Sancho II.<ref>Veja per a l'evolució de l'héroe en la segona part del ''Les joventuts'' la monografia d'Alberto Montaner Frutos, ''Política, història i drama en el cércol de Zamora. La «Comèdia segona de les joventuts del Cid»'' de Guillén de Castro, Saragossa, Universitat de Saragossa, 1989.</ref>
Conseqüència d'açò és que l'amor s'establix sempre en el consentiment de l'autoritat Paterna, a diferència de Lope, on el comú és que els amors, no sancionats pels pares, hagen de conduir-se en rebelia, fugint de casa i transgredint la deguda obediència filial. En moltes de les obres dramàtiques de Guillén de Castro pare i fill constituïxen una unitat harmònica durant tota l'acció, com succeïx en ''El perfecte cavaller'', ''El naiximent de Montesinos'' o ''L'amor constant''.
=== Obres més destacades ===
==== ''L'amor constant'' ====
La seua primera obra dramàtica, escrita entre 1596 i 1599, està inscrita en l'escola valenciana de la segona mitat del sigle XVI i posseïx totes les característiques de la [[tragèdia]] de la dramatúrgia renaixentiste.
==== ''El comte Alarcos'' ====
Es tracta d'una obra escrita entre 1600 i 1602 que presa el seu assunt del «Romanç del comte Alarcos». L'obra té un ambient [[èpica|èpic]] i de [[tragèdia]], encara que, en llínea en la comèdia nova, està moderada per un final feliç. S'aborda el tema de la resistència davant del poder injust eixercit per un rei caduc i dèbil, que al seu torn està dominat per una dona forta. L'obra supon una crítica de l'habitual còdic de l'honor i es constituïx en un eixemple d'educació cavalleresca.
==== ''Els malcasats de Valéncia'' ====
Els seus personages no pertanyen a l'alta noblea ni al tipos de cavaller heròic que representa el Cid de ''Les joventuts'' o el comte Alarcos. Són cavallers i dames d'acomodada posició i vida urbana que protagonisen una intriga de relacions conjugals governades per l'engany i la insatisfacció molt poc freqüent en el teatre barroc espanyol.
Caracterisada com una molt ben construïda comèdia d'intriga, apareixen singulars personages: el graciós neci francés, que recorda la tècnica de les farses de [[Lope de Roda]], el vell vert, la dama fogosa, el marit afeminat covart, el donjoan i, per damunt de tots ells, destaca el tipo representat per Elvira, precedent de la «dama gràcia», que, disfrassada de bell galant, conseguix en enginy i valor reconduir una situació desfavorable.
==== ''El curiós impertinent'' ====
Escrita cap a 1606, poc després de publicar-se la primera part del ''Quixot'' de 1605, és una de les cimes de la dramatúrgia guilleniana. Presa el seu asunte de «[[El curiós impertinent]]» de [[Miguel de Cervantes|Cervantes]], novela intercalada en la primera part de la màxima narració cervantina. Pero Guillem de Castro amplia els antecedents, la intriga es fa més complexa i matisa la caracterisació sicològica dels personages en gran penetració, construint verosímils situacions dramàtiques. Ademés d'això, modifica el desenllaç per a fer honor a la justícia poètica, que exigia que els sacrificis en pro de l'amistat de Lotario siguen pagats en l'única mort d'Anselmo i la consecució per fi de Camila, la dona amada, que prèviament havia sacrificat Lotario al caprig del seu amic.