26 035
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Pàgina nova, en el contingut: «'''Manuel Milà i Fontanals''' (Vilafranca del Penedès, Barcelona, 1818 - 1884) fon un filòlec i teòric de l'estètica espanyol.…»
'''Manuel Milà i Fontanals''' ([[Vilafranca del Penedès]], [[Barcelona]], [[1818]] - [[1884]]) fon un filòlec i teòric de l'estètica [[Espanya|espanyol]].
== Biografia ==
Estudià Dret i Filosofia en les universitats de Cervera i Barcelona. Fon professor d'Estètica i d'Història de la Lliteratura General i Espanyola, en l'[[Universitat de Barcelona]] ([[1845]]), ratificat com a catedràtic per mig d'oposició nacional en la que va obtindre el número un. Entre els seus alumnes es varen contar destacats escritors i intelectuals com [[Antonio Rubió i Lluch]], [[Miquel Costa i Llobera]] i [[Joan Maragall]], pero sobretot [[Marcelino Menéndez Pelayo]], el seu discípul predilecte.
Gran amic de [[Pablo Piferrer]], Rubió i uns atres, fins a [[1853]] pensaven que el català era una llengua del passat impossible de modernisar, i mirava la cultura catalana en més nostàlgia que futur; pero des d'eixa data fon ferm impulsor de la [[Renaixença]]. Per a donar eixemple creatiu, va escriure en català varis poemes, com ''La cançó del pros Bernat'' ([[1867]]), ''La mort de Galinol'' ([[1867]]) i ''La complanta d'en Guillem'' (Poema musicat pel propi autor dins d'''Obres catalanes''), encara que la llengua científica i filosòfica sempre fon per a Milà l'espanyol. És interessant recordar cóm el ''Romancerillo catalán'' ([[1853]]) ho va escriure en castellà, obra refeta i tornada a publicar tres décades més tart, d'a on procedix el text de ''[[Els Segadors]]'', despuix utilisat com a himne de Catalunya.
Ademés de la seua gran aportació a la Filologia, Milà fon un important autor d'estètica i teoria de la lliteratura: la seua principal obra teòrica és ''Principios de Estética'' ([[1857]]), un tractat que reunix els seus dos escrits sobre la matèria apareguts just abans en el ''[[Diario de Barcelona]]'', del que fon assidu colaborador.
Certament la funció més reconeguda o difosa de Milà és la de pare de la filologia espanyola, tota volta que ad ell correspon l'introducció en Espanya dels moderns métodos d'investigació històric-lliterària i l'ampliació del seu objecte. De tindre en conte el testimoni de [[Juan Valera]], Milà fon més reconegut en l'estranger que en la seua pròpia pàtria: en [[Alemània]], [[França]] i [[Rússia]] se le citava en més freqüència que en [[Espanya]].
== El cas del Curial e Güelfa ==
L'historiador [[Jaime Riera Sans]], en [[1991]], va plantejar el problema de la falsificació de certes supostes obres valencianes migevals, entre elles el [[Curial e Güelfa]]. Riera, li atribuïx a Milà la falsificació lliterària d'esta novela cavalleresca en romanç valencià. Es tracta d'un text del [[sigle XV]] i escenari europeu que en realitat vingué a descobrir, senyalant-ho discretament en un artícul científic, el propi Milà, a qui no molt se li ha reconegut, i el manuscrit únic del qual potser fon enquadernat en [[Toledo]] al començament del [[sigle XVI]]. Cal dir que sense dubte és Milà l'únic filòlec conegut capaç d'haver compost un text lliterari migeval: de fet va compondre poemes que s'aproximen ad això i són perfectament coneguts. L'obra ha segut traduïda a varis idiomes i l'atribució tècnicament molt discutida per varis especialistes, inclús apelant al soport material del manuscrit. No obstant, la professora [[Rosa Navarro Durán]] també ha insistit en l'idea de la suposta falsificació, i ademés hi ha inclús els qui pensen en el sentit eixemplar d'eixa difícil atribució.
== Cites ==
{{Cita|1861. Milà i Fontanals inventà la teoria de nomenar a l'idioma valencià "dialecte occidental català".|Historias de la "normalització" per [[Ricart Garcia Moya]]}}
== Enllaços externs ==
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Mil%C3%A1_y_Fontanals Manuel Milà i Fontanals en Wikipedia]
any Manuel
== Biografia ==
Estudià Dret i Filosofia en les universitats de Cervera i Barcelona. Fon professor d'Estètica i d'Història de la Lliteratura General i Espanyola, en l'[[Universitat de Barcelona]] ([[1845]]), ratificat com a catedràtic per mig d'oposició nacional en la que va obtindre el número un. Entre els seus alumnes es varen contar destacats escritors i intelectuals com [[Antonio Rubió i Lluch]], [[Miquel Costa i Llobera]] i [[Joan Maragall]], pero sobretot [[Marcelino Menéndez Pelayo]], el seu discípul predilecte.
Gran amic de [[Pablo Piferrer]], Rubió i uns atres, fins a [[1853]] pensaven que el català era una llengua del passat impossible de modernisar, i mirava la cultura catalana en més nostàlgia que futur; pero des d'eixa data fon ferm impulsor de la [[Renaixença]]. Per a donar eixemple creatiu, va escriure en català varis poemes, com ''La cançó del pros Bernat'' ([[1867]]), ''La mort de Galinol'' ([[1867]]) i ''La complanta d'en Guillem'' (Poema musicat pel propi autor dins d'''Obres catalanes''), encara que la llengua científica i filosòfica sempre fon per a Milà l'espanyol. És interessant recordar cóm el ''Romancerillo catalán'' ([[1853]]) ho va escriure en castellà, obra refeta i tornada a publicar tres décades més tart, d'a on procedix el text de ''[[Els Segadors]]'', despuix utilisat com a himne de Catalunya.
Ademés de la seua gran aportació a la Filologia, Milà fon un important autor d'estètica i teoria de la lliteratura: la seua principal obra teòrica és ''Principios de Estética'' ([[1857]]), un tractat que reunix els seus dos escrits sobre la matèria apareguts just abans en el ''[[Diario de Barcelona]]'', del que fon assidu colaborador.
Certament la funció més reconeguda o difosa de Milà és la de pare de la filologia espanyola, tota volta que ad ell correspon l'introducció en Espanya dels moderns métodos d'investigació històric-lliterària i l'ampliació del seu objecte. De tindre en conte el testimoni de [[Juan Valera]], Milà fon més reconegut en l'estranger que en la seua pròpia pàtria: en [[Alemània]], [[França]] i [[Rússia]] se le citava en més freqüència que en [[Espanya]].
== El cas del Curial e Güelfa ==
L'historiador [[Jaime Riera Sans]], en [[1991]], va plantejar el problema de la falsificació de certes supostes obres valencianes migevals, entre elles el [[Curial e Güelfa]]. Riera, li atribuïx a Milà la falsificació lliterària d'esta novela cavalleresca en romanç valencià. Es tracta d'un text del [[sigle XV]] i escenari europeu que en realitat vingué a descobrir, senyalant-ho discretament en un artícul científic, el propi Milà, a qui no molt se li ha reconegut, i el manuscrit únic del qual potser fon enquadernat en [[Toledo]] al començament del [[sigle XVI]]. Cal dir que sense dubte és Milà l'únic filòlec conegut capaç d'haver compost un text lliterari migeval: de fet va compondre poemes que s'aproximen ad això i són perfectament coneguts. L'obra ha segut traduïda a varis idiomes i l'atribució tècnicament molt discutida per varis especialistes, inclús apelant al soport material del manuscrit. No obstant, la professora [[Rosa Navarro Durán]] també ha insistit en l'idea de la suposta falsificació, i ademés hi ha inclús els qui pensen en el sentit eixemplar d'eixa difícil atribució.
== Cites ==
{{Cita|1861. Milà i Fontanals inventà la teoria de nomenar a l'idioma valencià "dialecte occidental català".|Historias de la "normalització" per [[Ricart Garcia Moya]]}}
== Enllaços externs ==
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_Mil%C3%A1_y_Fontanals Manuel Milà i Fontanals en Wikipedia]
any Manuel