Canvis

Sense anar més llunt, el pare de la gramàtica catalana moderna i director del IEC [[Pompeu Fabra]], va afirmar en el periòdic ''Avenç'' del 31 de març de [[1881]] que una mateixa ortografia per a català, valencià i mallorquí resulta impossible per ser “contra natura”. Fabra anhelava un acostament del valencià al català pero era conscient de les fortes diferències que separaven als dos idiomes: “Nosatres, catalans, no desijaríem una atra cosa sino que emprenguereu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no vos preocupareu res d'acostar-vos al nostre català, que tratareu de descastellanisar el valencià i enriquint-ho, procurar acostar-ho al valencià dels vostres grans escritors medievals”.

Sense anar més llunt, el pare de la gramàtica catalana moderna i director del IEC [[Pompeu Fabra]], va afirmar en el periòdic ''Avenç'' del 31 de març de [[1881]] que una mateixa ortografia per a català, valencià i mallorquí resulta impossible per ser “contra natura”. Fabra anhelava un acostament del valencià al català pero era conscient de les fortes diferències que separaven als dos idiomes: “Nosatres, catalans, no desijaríem una atra cosa sino que emprenguereu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no vos preocupareu res d'acostar-vos al nostre català, que tratareu de descastellanisar el valencià i enriquint-ho, procurar acostar-ho al valencià dels vostres grans escritors medievals”.

El rector de l'Universitat de Barcelona i membre del IEC, [[Antoni Badia Margarit]], diu en la seua ''Gramàtica Històrica Catalana'' ([[1952]]): “No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot lo contrari, era considerat una varietat dialectal de la llengua provençal, i només des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent”. Per tant, el [[Regne de Valéncia]] no podia parlar català quan es va conquistar en [[1238]].

El rector de l'Universitat de Barcelona i membre del IEC, [[Antoni Badia i Margarit|Antoni Badia Margarit]], diu en la seua ''Gramàtica Històrica Catalana'' ([[1952]]): “No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot lo contrari, era considerat una varietat dialectal de la llengua provençal, i només des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent”. Per tant, el [[Regne de Valéncia]] no podia parlar català quan es va conquistar en [[1238]].

En la mateixa llínea de Badia Margarit es va pronunciar també el catedràtic de Lliteratura Catalana de l'Universitat de Barcelona i president del IEC, [[Antoni Rubió i Lluch]]: “Joanot Martorell, autor de [[Tirant lo Blanch]], és un dels més importants autors de la lliteratura en valencià, i mai va poder escriure ni inspirar-se en l'idioma català, ya que el català no va existir com a idioma en el seu temps” (''Documents per a la història de la cultura catalana migeval'', [[1908]]).

En la mateixa llínea de Badia Margarit es va pronunciar també el catedràtic de Lliteratura Catalana de l'Universitat de Barcelona i president del IEC, [[Antoni Rubió i Lluch]]: “Joanot Martorell, autor de [[Tirant lo Blanch]], és un dels més importants autors de la lliteratura en valencià, i mai va poder escriure ni inspirar-se en l'idioma català, ya que el català no va existir com a idioma en el seu temps” (''Documents per a la història de la cultura catalana migeval'', [[1908]]).