Canvis

En l'any [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-[[1967]]), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en 1966, en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).

En l'any [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-[[1967]]), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en 1966, en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).

Durant la [[Transició]], que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en [[1976]], va tindre que fer front a un [[PSOE]] refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per [[Felipe González]], qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista. Els membres d'este partit li acusaven de confusionisme ideològic i oportunisme polític en uns moments en que les manifestacions polítiques de González i el seu grup eren extraordinàriament radicals i antimonàrquiques. La tàctica del PSOE era, ademés, oposta a l'aperturisme del PSP cap al PCE, els monàrquics o Comissions Obreres. Encara que Tierno va reafirmar en el I Congrés del PSP en l'any 1976 la llínea marxista i revolucionària de la seua formació política, no va poder competir en un PSOE recolzat, reconegut i fins i tot finançat per la majoria dels partits socialistes europeus, que seguien una llínea socialdemócrata.

Durant la [[Transició]], que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en [[1976]], va tindre que fer front a un [[PSOE]] refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per [[Felipe González]], qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista. Els membres d'este partit li acusaven de confusionisme ideològic i oportunisme polític en uns moments en que les manifestacions polítiques de González i el seu grup eren extraordinàriament radicals i antimonàrquiques. La tàctica del PSOE era, ademés, oposta a l'aperturisme del PSP cap al PCE, els monàrquics o Comissions Obreres. Encara que Tierno va reafirmar en el I Congrés del PSP en l'any 1976 la llínea marxista i revolucionària de la seua formació política, no va poder competir en un PSOE recolzat, reconegut e inclús finançat per la majoria dels partits socialistes europeus, que seguien una llínea socialdemócrata.

En les primeres eleccions democràtiques de [[juny]] de [[1977]], va obtindre l'acta de diputat per Madrit, en les llistes de la coalició Unitat Socialista, formada entre el PSP i la Federació de Partits Socialistes, i que va obtindre sis diputats. En agost d'eixe any, intervé en resoldre el seqüestre de huit rehens per part d'un membre del GRAPO. Condenat a la marginació política pel PSOE, que va vetar la seua participació en la redacció de la [[Constitució espanyola de 1978|Constitució]], Tierno va acceptar l'integració del PSP en el PSOE en [[abril]] de [[1978]], i en este partit va tornar a eixir diputat en l'any [[1979]] i en [[1982]]. Elegit president honorari del PSOE com un reconeiximent al seu prestigi i carisma en abril de 1978, va abandonar eixe càrrec per discrepàncies en l'eixecutiva de González en 1979, llavors embarcada en l'abandó del marxisme i la marginació definitiva del socialisme madrileny.

En les primeres eleccions democràtiques de [[juny]] de [[1977]], va obtindre l'acta de diputat per Madrit, en les llistes de la coalició Unitat Socialista, formada entre el PSP i la Federació de Partits Socialistes, i que va obtindre sis diputats. En agost d'eixe any, intervé en resoldre el seqüestre de huit rehens per part d'un membre del GRAPO. Condenat a la marginació política pel PSOE, que va vetar la seua participació en la redacció de la [[Constitució espanyola de 1978|Constitució]], Tierno va acceptar l'integració del PSP en el PSOE en [[abril]] de [[1978]], i en este partit va tornar a eixir diputat en l'any [[1979]] i en [[1982]]. Elegit president honorari del PSOE com un reconeiximent al seu prestigi i carisma en abril de 1978, va abandonar eixe càrrec per discrepàncies en l'eixecutiva de González en 1979, llavors embarcada en l'abandó del marxisme i la marginació definitiva del socialisme madrileny.