Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
14 bytes eliminats ,  12:00 16 jun 2020
m
sense resum d'edició
Llínea 3: Llínea 3:     
== El pensament primitiu ==
 
== El pensament primitiu ==
 +
[[Archiu:Rito_funerario.jpg|thumb|200px|Rito funerari de l'[[antic Egipte]]]]
 +
 
Per a la major part dels pobles primitius, l'ànima és un principi sense el qual no hi ha vida: quan u es mor, és que li falta l'ànima. La [[naturalea]] d'eixe principi pot explicar-se vagament com un foc o com un alé; pot identificar-se aixina l'ànima en el principi vital, i de fet se li supon ànima a tot [[ser viu]], a tota realitat que manifeste una vida pròpia, independent de l'acció d'un atre ser: els animals tenen ànima, els boscs tenen ànima, els planetes tenen ànima. Esta concepció primitiva de l'ànima com a principi vital aniria perdent-se a partir del pensament de [[Descartes]] ([[1596]]-[[1650]] d. C.), que en la seua teoria mecanicista explicava la vida dels animals com si foren màquines, en les que unes parts del cos menegen a les atres parts, i viceversa, de manera que el concepte d'ànima quedaria restringit a l'ànima humana <ref>1.Rupert Sheldrake - El espejismo de la ciencia. Traductor Antonio Francisco Rodríguez Esteban. Barcelona: Editorial Kairós. 2013. ISBN 978-84-9988-241-3.</ref>.<br>
 
Per a la major part dels pobles primitius, l'ànima és un principi sense el qual no hi ha vida: quan u es mor, és que li falta l'ànima. La [[naturalea]] d'eixe principi pot explicar-se vagament com un foc o com un alé; pot identificar-se aixina l'ànima en el principi vital, i de fet se li supon ànima a tot [[ser viu]], a tota realitat que manifeste una vida pròpia, independent de l'acció d'un atre ser: els animals tenen ànima, els boscs tenen ànima, els planetes tenen ànima. Esta concepció primitiva de l'ànima com a principi vital aniria perdent-se a partir del pensament de [[Descartes]] ([[1596]]-[[1650]] d. C.), que en la seua teoria mecanicista explicava la vida dels animals com si foren màquines, en les que unes parts del cos menegen a les atres parts, i viceversa, de manera que el concepte d'ànima quedaria restringit a l'ànima humana <ref>1.Rupert Sheldrake - El espejismo de la ciencia. Traductor Antonio Francisco Rodríguez Esteban. Barcelona: Editorial Kairós. 2013. ISBN 978-84-9988-241-3.</ref>.<br>
 
Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>
 
Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>
<gallery>
  −
Archiu:Rito_funerario.jpg|Rito funerari de l'[[antic Egipte]]
  −
</gallery>
      
== El naturalisme grec ==
 
== El naturalisme grec ==
 +
 +
[[Archiu:Heraclito.jpg|thumb|200px|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen ([[1628]])]]
 +
 
Els nomenats filòsofs presocràtics [[Antiga Grècia|grecs]] (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a [[Anaxímenes]] ([[585 a. C.|585]]-[[590 a. C.]]) i [[Anaximandre]] ([[610 a. C.|610]]-[[545 a. C.]]), és foc per a [[Heràclit]] ([[540 a. C.|540]]-[[480 a. C.]]), són [[àtoms]] sotils per a Demòcrit ([[460 a. C.|460]]-[[370 a. C.]]) i Epicur ([[341 a. C.|341]]-[[270 a. C.]]); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors ([[Plató]], [[Pitàgores]], [[Plotí]]...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el [[Renaiximent]] alguns autors heterodoxos ([[Agrippa]] ([[1486]]-[[1535]] d. C.), [[Paracelso]] ([[1493]]-[[1541]] d. C.), [[Giordano Bruno]] ([[1548]]-[[1600]] d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>
 
Els nomenats filòsofs presocràtics [[Antiga Grècia|grecs]] (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a [[Anaxímenes]] ([[585 a. C.|585]]-[[590 a. C.]]) i [[Anaximandre]] ([[610 a. C.|610]]-[[545 a. C.]]), és foc per a [[Heràclit]] ([[540 a. C.|540]]-[[480 a. C.]]), són [[àtoms]] sotils per a Demòcrit ([[460 a. C.|460]]-[[370 a. C.]]) i Epicur ([[341 a. C.|341]]-[[270 a. C.]]); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors ([[Plató]], [[Pitàgores]], [[Plotí]]...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el [[Renaiximent]] alguns autors heterodoxos ([[Agrippa]] ([[1486]]-[[1535]] d. C.), [[Paracelso]] ([[1493]]-[[1541]] d. C.), [[Giordano Bruno]] ([[1548]]-[[1600]] d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>
<gallery>
  −
Archiu:Heraclito.jpg|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen ([[1628]])
  −
</gallery>
      
== L'ànima intelectual i immortal del pitagorisme i del platonisme ==
 
== L'ànima intelectual i immortal del pitagorisme i del platonisme ==
 +
 +
[[Archiu:220px-Plato Pio-Clemetino Inv305.jpg|thumb|200px|Escultura de Plató (387 a. C. - 347 a. C.) del Museu Pio-Clementí del Vaticà, del [[sigle IV a. C.]]]]
 +
 
Pitàgores ([[572 a. C.|572]]-[[496 a. C.]]) rep de les sectes òrfico-bàquiques la doctrina de la preexistència, immortalitat i transmigració de les ànimes: provinents del pneuma infinit, entren en els cossos per la respiració i tot seguit de la mort passen a un atre cos; si en alguna de les vides experimenten una purificació, tornaran al seu estat primitiu, si no, transmigraran indefinidament.<br>
 
Pitàgores ([[572 a. C.|572]]-[[496 a. C.]]) rep de les sectes òrfico-bàquiques la doctrina de la preexistència, immortalitat i transmigració de les ànimes: provinents del pneuma infinit, entren en els cossos per la respiració i tot seguit de la mort passen a un atre cos; si en alguna de les vides experimenten una purificació, tornaran al seu estat primitiu, si no, transmigraran indefinidament.<br>
 
Plató ([[427 a. C.|427]]-[[347 a. C.]]) rep eixa idea de Pitàgores, pero li afig un component ètic que la transforma en una creença religiosa: la causa de la baixada de les ànimes als cossos, des del neuma infinit, és un pecat, i la progressiva purificació de les ànimes per a tornar al neuma es fa per mig de la virtut. Pero a banda d'esta concepció religiosa, Plató atribuïx a l'ànima unes propietats que inauguren la concepció de l'ànima com a principi del coneiximent humà, i que perdurarà fins als nostres dies:<br>
 
Plató ([[427 a. C.|427]]-[[347 a. C.]]) rep eixa idea de Pitàgores, pero li afig un component ètic que la transforma en una creença religiosa: la causa de la baixada de les ànimes als cossos, des del neuma infinit, és un pecat, i la progressiva purificació de les ànimes per a tornar al neuma es fa per mig de la virtut. Pero a banda d'esta concepció religiosa, Plató atribuïx a l'ànima unes propietats que inauguren la concepció de l'ànima com a principi del coneiximent humà, i que perdurarà fins als nostres dies:<br>
<gallery>
+
 
Archiu:220px-Plato Pio-Clemetino Inv305.jpg|Escultura de Plató (387 a. C. - 347 a. C.) del Museu Pio-Clementí del Vaticà, del [[sigle IV a. C.]]
  −
</gallery>
   
# És el principi de la vida, allò que explica que un cos es menege a si mateixa, sense que el menege un principi extern: un ser viu és un cos animat.<br>
 
# És el principi de la vida, allò que explica que un cos es menege a si mateixa, sense que el menege un principi extern: un ser viu és un cos animat.<br>
 
# Està formada en realitat per tres principis, com a tres motors de les tres modalitats d'actes que pot fer una persona: una ànima racional, que s'alloja en el cap i dirigix les operacions superiors; una ànima passional, que s'alloja en el tórax i és font de les passions nobles, i una ànima concupiscible, que s'alloja en l'abdomen i és font dels apetits grossers i inferiors. Només l'ànima racional seria immortal, les atres desapareixerien junt en el cos a continuació de la mort.<br>
 
# Està formada en realitat per tres principis, com a tres motors de les tres modalitats d'actes que pot fer una persona: una ànima racional, que s'alloja en el cap i dirigix les operacions superiors; una ànima passional, que s'alloja en el tórax i és font de les passions nobles, i una ànima concupiscible, que s'alloja en l'abdomen i és font dels apetits grossers i inferiors. Només l'ànima racional seria immortal, les atres desapareixerien junt en el cos a continuació de la mort.<br>
Llínea 28: Llínea 28:  
Els seguidors de Plató, entre els que destaca Plotí ([[204]]-[[270]] d. de C.), repleguen l'idea de l'immortalitat de l'ànima, pero no la relacionen en la transmigració, sino en la seua capacitat de conéixer les idees, que són immaterials: si no és material, no té parts, no es pot dividir ni corrompre. Plotí, ademés, considera l'interioritat conscient, o siga, el seu caràcter reflexiu: l'ànima és conscient de si mateixa i coneix les idees com a emanant del seu interior, no com a coses externes ad ella; este caràcter fa a l'ànima independent de la matèria, capaç de sobreviure al cos.<br>
 
Els seguidors de Plató, entre els que destaca Plotí ([[204]]-[[270]] d. de C.), repleguen l'idea de l'immortalitat de l'ànima, pero no la relacionen en la transmigració, sino en la seua capacitat de conéixer les idees, que són immaterials: si no és material, no té parts, no es pot dividir ni corrompre. Plotí, ademés, considera l'interioritat conscient, o siga, el seu caràcter reflexiu: l'ànima és conscient de si mateixa i coneix les idees com a emanant del seu interior, no com a coses externes ad ella; este caràcter fa a l'ànima independent de la matèria, capaç de sobreviure al cos.<br>
   −
== L'ànima com a forma substancial de la persona: [[Aristòtil]]. ==
+
== L'ànima com a forma substancial de la persona: [[Aristòtil]] ==
 +
 
 +
[[Archiu:Aristoteles.jpg|thumb|200px|Aristòtil. Bust del Palazzo Altemps en [[Roma]]]]
 +
 
 
Aristòtil ([[384 a. C.|384]]-[[322 a. C.]]) és el pensador que ha influït més poderosament, durant sigles, en el pensament occidental. Va participar de l'Acadèmia filosòfica de Plató en Atenes al menys vint anys ([[367 a. C.|367]] a [[347 a. C.]]). Per això al començament té una concepció de l'ànima completament platònica, pero ya en alguns escrits, com “Ètica a Eudemo” i “Ètica a Nicómaco” comença a considerar que l'unió d'ànima i cos no és casual i violenta, sino que n'hi ha una certa afinitat o correspondència. Finalment, en l'obra “De Anima” acaba de perfilar la doctrina aristotèlica de l'unió d'ànima i cos que ha perdurat fins als nostres dies.<br>
 
Aristòtil ([[384 a. C.|384]]-[[322 a. C.]]) és el pensador que ha influït més poderosament, durant sigles, en el pensament occidental. Va participar de l'Acadèmia filosòfica de Plató en Atenes al menys vint anys ([[367 a. C.|367]] a [[347 a. C.]]). Per això al començament té una concepció de l'ànima completament platònica, pero ya en alguns escrits, com “Ètica a Eudemo” i “Ètica a Nicómaco” comença a considerar que l'unió d'ànima i cos no és casual i violenta, sino que n'hi ha una certa afinitat o correspondència. Finalment, en l'obra “De Anima” acaba de perfilar la doctrina aristotèlica de l'unió d'ànima i cos que ha perdurat fins als nostres dies.<br>
<gallery>
+
 
Archiu:Aristoteles.jpg|Aristòtil. Bust del Palazzo Altemps en [[Roma]]
  −
</gallery>
   
Tres definicions caracterisen l'ànima:<br>
 
Tres definicions caracterisen l'ànima:<br>
 
* '''Definició general descriptiva''': l'ànima no és un cos, pero no pot ser sense un cos; està en un cos. De l'ànima procedix la vida del cos. Per tant cos i ànima són coses diferents, pero estan íntimament relacionades.<br>
 
* '''Definició general descriptiva''': l'ànima no és un cos, pero no pot ser sense un cos; està en un cos. De l'ànima procedix la vida del cos. Per tant cos i ànima són coses diferents, pero estan íntimament relacionades.<br>
Llínea 39: Llínea 40:     
== L'immortalitat de l'ànima en la concepció aristotèlica. La síntesis de [[Tomàs d'Aquino]] ==
 
== L'immortalitat de l'ànima en la concepció aristotèlica. La síntesis de [[Tomàs d'Aquino]] ==
 +
 +
[[Archiu:sto-Tomas.jpg|thumb|200px|Detall de Sant Tomàs d'Aquino en un políptic de Gentile da Fabriano]]
 +
 
Sobre l'espiritualitat i immortalitat de de l'ànima humana, Aristòtil fa tres afirmacions:<br>
 
Sobre l'espiritualitat i immortalitat de de l'ànima humana, Aristòtil fa tres afirmacions:<br>
 
# En el ser humà hi ha operacions cognoscitives que només pot realisar una substància intelectual.<br>
 
# En el ser humà hi ha operacions cognoscitives que només pot realisar una substància intelectual.<br>
Llínea 46: Llínea 50:  
Pero alguns comentaristes d'Aristòtil, com l'àrap [[Averroes]] ([[1126]]-[[1198]] d. de C.), afirmen que en Aristòtil hi ha una distinció entre un enteniment agent causant dels actes intelectuals de la persona, i l'ànima personal, la forma substancial del cos. El primer seria espiritual i immortal, pero no l'ànima personal, que es desintegraria en corrompre's el cos. En el cas concret d'Averroes, ell considera que “l'enteniment agent” és Deu mateixa.<br>
 
Pero alguns comentaristes d'Aristòtil, com l'àrap [[Averroes]] ([[1126]]-[[1198]] d. de C.), afirmen que en Aristòtil hi ha una distinció entre un enteniment agent causant dels actes intelectuals de la persona, i l'ànima personal, la forma substancial del cos. El primer seria espiritual i immortal, pero no l'ànima personal, que es desintegraria en corrompre's el cos. En el cas concret d'Averroes, ell considera que “l'enteniment agent” és Deu mateixa.<br>
 
Davant d'eixa ambigüitat aristotèlica sobre l'immortalitat de l'ànima, els filòsofs cristians, començant per Agustin d'Hipona ([[354]]-[[430]] d. de C.) s'inclinaren més a la concepció platònica de l'ànima com a substància espiritual i immortal, que a la concepció aristotèlica de forma substancial del cos. Pero va ser Tomàs d'Aquino ([[1225]]-[[1274]] d. de C.) qui va fer una feliç síntesis entre les dos concepcions.<br>
 
Davant d'eixa ambigüitat aristotèlica sobre l'immortalitat de l'ànima, els filòsofs cristians, començant per Agustin d'Hipona ([[354]]-[[430]] d. de C.) s'inclinaren més a la concepció platònica de l'ànima com a substància espiritual i immortal, que a la concepció aristotèlica de forma substancial del cos. Pero va ser Tomàs d'Aquino ([[1225]]-[[1274]] d. de C.) qui va fer una feliç síntesis entre les dos concepcions.<br>
<gallery>
+
 
Archiu:sto-Tomas.jpg|Detall de Sant Tomàs d'Aquino en un políptic de Gentile da Fabriano
  −
</gallery>
   
Per a Tomàs d'Aquino, l'ànima no és una substància independent del cos, perque la seua essència és ser la forma substancial d'un cos; pero això no significa que no siga una substància completa en si mateixa, composta de la seua essència i el seu acte de ser, sense que n'hi haja en ella un component material, i és per tant una substància separada, en terminologia d'Aristòtil, capaç d'actes intelectuals, espiritual i immortal.<br>
 
Per a Tomàs d'Aquino, l'ànima no és una substància independent del cos, perque la seua essència és ser la forma substancial d'un cos; pero això no significa que no siga una substància completa en si mateixa, composta de la seua essència i el seu acte de ser, sense que n'hi haja en ella un component material, i és per tant una substància separada, en terminologia d'Aristòtil, capaç d'actes intelectuals, espiritual i immortal.<br>
  
124 351

edicions

Menú de navegació